Balanç de les lluites per la llibertat de Hasél i com podem avançar

Després d’una setmana intensa de mobilitzacions per tot l’estat espanyol arran de l’empresonament d’en Hasél, és necessari fer un balanç de les lluites.

[Source]

El primer que hem de dir és que la solidaritat amb Hasél contra la repressió ha sigut molt significativa. Només des del seu empresonament el dilluns passat 15/02, hi ha hagut manifestacions exigint la seva llibertat i per la defensa del dret democràtic a la llibertat d’expressió a Sevilla, Màlaga, Granada, Mallorca, Madrid, Bilbao, València, entre d’altres, i per tot Catalunya, amb milers o desenes de milers de manifestants.

Una gran majoria dels participants han sigut gent jove que han sortit al carrer no només per les qüestions immediates de la llibertat d’en Hasél, dels presos polítics i pels drets democràtics, sinó que per igual manera per reivindicar millores en les seves condicions de vida. La creixent ràbia i frustració de cada vegada més joves és una altra expressió del capitalisme en decadència: és la generació de la crisi, de les retallades, la precarietat, els sous de misèria, la manca de perspectives per marxar de casa, la crisi climàtica, etc. Són cada vegada més els joves que busquem una sortida revolucionària a aquesta situació, aquí a l’estat espanyol i també arreu del món. La joventut s’està convertint en la punta de llança de la lluita contra el capitalisme, i amb cada embat acumula experiència i atrau capes més àmplies. Aquesta és una de les raons per la qual a Catalunya les mobilitzacions han sigut més extenses i nombroses: molts joves ja han participat en mobilitzacions massives i combatives, i han patit en la seva carn la repressió policial i judicial en la lluita per la independència i contra la repressió, procés que ha contribuït a la seva radicalització cap a l’esquerra i ha empès a la lluita a més gent. Aquest fet es combina amb que Hasél és català també.

Tot i que l’aparell repressor de l’estat espanyol està corcat i infestat de franquistes, són més que capaços de percebre l’amenaça de la joventut al carrer. Comprenen perfectament que són una font d’inspiració per a milers, i que la seva iniciativa i valentia poden servir com a esperó per l’eixamplament del moviment, començant per la classe treballadora organitzada. Així doncs, la seva estratègia, com ja hem explicat abans, es basa en la brutal repressió i en desacreditar la lluita per qualsevol via. Busquen amb això infondre la por i dividir i confondre als oprimits, amb l’ajuda coordinada dels mitjans de comunicació, que centren les seves “notícies” en les barricades i el trencament d’aparadors, i no pas en la violència policial. Això no és casualitat: per un cantó, el règim del 78 té una base social relativament petita i uns pilars febles, que requereixen la mà de ferro per defensar-se davant amenaces a la seva existència, en tots els fronts: policial, judicial, mediàtic, institucional. Hasél no és el primer artista o activista represaliat, i no en serà l’últim, de fet hi ha actualment 14 cantants de rap amb condemnes de presó a l’estat espanyol. Per altra banda, mostra també el paper tan rellevant que juga l’aparell de l’estat espanyol en la defensa del capitalisme, i la seva impunitat davant la seva aferrissada repressió, saltant-se les seves pròpies lleis, amb policies embogits carregant, pegant als caps, disparant a la cara, torturant, cridant “rojos de mierda”, etc. Amb cada embat contra el règim, l’aparell de l’estat mostra amb més nitidesa que existeix per defensar la propietat privada i els privilegis dels rics. Tot plegat és una mostra de la gran farsa que va suposar la transició: “democràcia” sempre que els oprimits no lluitem en contra de la repressió, pels nostres drets democràtics i per millorar les nostres vides!

Violència? Quina violència?

Com era d’esperar, els mitjans de comunicació i la majoria dels partits polítics de la dreta han organitzat una campanya de desprestigi de les mobilitzacions magnificant la “violència” i la crema de contenidors. La pressió de l’opinió pública burgesa també ha portat a d’altres, que es diuen d’esquerres, a condemnar la violència, inclosos Ada Colau i ERC, i a plorar pels pobres contenidors cremats.

Cal denunciar aquesta hipocresia. Violència és un atur juvenil de més del 40%. Violència són els desnonaments durant la pandèmia imposats pels Mossos a cop de porra. Violència és la BRIMO encapsulant i atacant a manifestants pacífics.

No ens pot sorprendre doncs, que al final de les manifestacions dels darrers dies, grups de manifestants s’hagin enfrontat amb la policia i que en fer-ho hagin aixecat barricades per dificultar el pas de les furgons i protegir-se de les càrregues dels Mossos (i d’altres cossos policials). Els atacs a sucursals bancàries o botigues de luxe també es poden entendre com a expressió de la legítima ràbia del jovent envers un sistema en el qual els rics són cada vegada més rics, alhora que les condicions de la majoria són cada vegada més precàries.

Dit això, cal reflexionar sobre els mètodes de lluita més adients a cada situació. Des dels canals de Telegram que han coordinat les manifestacions dels darrers dies s’ha d’insistir a rebutjar la destrucció sense sentit, una cosa és defensar-se de la repressió policial, una altra és enfrontar-se als veïns que amb raó o no recriminen.
La manera més efectiva d’enfrontar-se a l’estat i minimitzar la repressió a les manifestacions és que aquestes siguin com més massives i ben organitzades millor. Cal pensar doncs, quins són els mètodes de lluita que ens ajudin a aconseguir-ho.

Assemblees i sindicats obrers

Com ja hem dit, aquestes mobilitzacions van més enllà d’exigir la llibertat de Hasél. El seu empresonament és l’accident que expressa una necessitat. Però això no és nou, sobretot aquí a Catalunya: una majoria dels participants en les lluites de l’Octubre del 19 contra la sentència del procés, tant gent jove com gent més gran, lluitaven simultàniament per qüestions democràtiques i socials. Però com també a l’Octubre del 19, pensem que és necessari organitzar sobre bases democràtiques el moviment i dotar-lo d’una direcció a l’altura de les circumstàncies. Com ja vam explicar en aquells moments, l’espontaneisme té els seus avantatges, però que malauradament amb el pas dels dies es tornen en el seu contrari, en l’esgotament i frustració. Per evitar això i canalitzar l’energia i les ganes de lluitar, pensem que cal organitzar assemblees de debat a cada barri i lloc de treball, i també a les mateixes manifestacions, per debatre democràticament com organitzar-nos i sobre quines demandes concretes.

A Lleida, la Plataforma Llibertat Pablo Hasél ha convocat a piquets informatius culminant en una assemblea oberta per organitzar la lluita. Aquest és el model que s’hauria de replicar a tots els barris, pobles i viles, a les universitats i als llocs de treball. A Girona també s’ha convocat una assemblea oberta per demà, 24/02.

Diverses organitzacions d’esquerres i populars s’han pronunciat públicament contra l’empresonament de Pablo Hasél. Però és clar que moltes s’han quedat només en declaracions de cara a la galeria. Si el moviment republicà a Catalunya té capacitat d’organitzar manifestacions massives de centenars de milers contra la repressió de l’estat, perquè només hem sigut milers a les manifestacions de Pablo Hasél. Cal que els partits d’esquerres i independentistes, els sindicats de classe, les organitzacions cíviques (Òmnium, etc.), els CDR, i les organitzacions antirepressives, organitzin una gran manifestació conjunta per exigir la llibertat de Pablo Hasél i vincular aquesta lluita amb la de tots els detinguts i represàlies d’aquests dies i de la lluita per la República dels últims anys (que són centenars, si no milers).

Paral·lelament a aquesta qüestió, perquè el moviment avanci hem d’aconseguir que sigui més massiu, apel·lar a la classe treballadora i als sindicats obrers perquè s’afegeixin a la lluita. Això és així principalment per dues raons. En primer lloc, perquè la repressió a Hasél no és només l’empresonament d’un raper que critica el règim, és per sobre de tot un atac al dret democràtic de la llibertat d’expressió, tal com ho percep la majoria de participants. És més, és un atac als drets democràtics més generalment, com hem pogut veure amb manifestacions desautoritzades (Sevilla, Mallorca) i la repressió brutal al dret de la manifestació. En altres paraules, és un atac frontal a la classe treballadora, la classe que pel seu paper social i la seva organització necessita, com el cos necessita l’oxigen, els drets democràtics. En cap moment podem oblidar que ha sigut la classe treballadora lluitant qui ha aconseguit guanyar i defensar els drets democràtics; la burgesia no necessita la democràcia, ja que gràcies a la propietat dels mitjans de producció ja dominen l’economia i la societat en general. En segon lloc perquè ara el règim del 78 ha decidit castigar Hasél per dir veritats sobre la monarquia i la policia, però com ja sabem molts lluitadors i activistes, avui és Hasél, però demà podem ser uns altres, com ara el company Marcel, acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions, per les quals la Generalitat demana 4 anys i nous mesos de presó.

Així doncs, la classe treballadora en el seu conjunt té un gran interès a exigir la llibertat d’en Hasél, defensar el dret a la llibertat d’expressió i els drets democràtics en general. Però a la vegada que els joves reivindiquen demandes socials, la classe treballadora ha de fer seves aquestes demandes i plantejar que aquesta crisi no la pagarem un altre cop la classe obrera, sinó que la paguin els capitalistes! La participació activa dels sindicats en aquesta lluita dotaria al moviment de recursos materials, tant en números com en material, i per sobre de tot mètodes de la lluita de classes: les vagues. La secció sindical de la CGT a SEAT s’ha pronunciat públicament per la llibertat de Pablo Hasél. Els companys de Riders x Derechos han participat activament a la mobilització. Aquests exemples s’han de generalitzar. Cal portar la lluita contra la repressió als llocs de treball i els barris obrers.

La CUP ha sigut potser l’única organització política que s’ha posicionat de manera ferma contra l’empresonament de Pablo Hasél i que ha donat suport a les mobilitzacions al carrer. El company Dani Cornellà, diputat electe de la CUP per Girona, va ser colpejat pels Mossos a una de les protestes a Girona quan intentava intercedir per un jove que estava sent detingut. Aquest és un dels papers que ha de jugar la nostra organització i els nostres representants electes: fer d’altaveu de les lluites al carrer.

La CUP i l’esquerra independentista en general hauríem de prendre la iniciativa en l’organització d’assemblees obertes per organitzar la lluita, i en fer una crida a totes les organitzacions que hi estiguin disposades per convocar una gran manifestació unitària per la llibertat de Pablo Hasél i contra la repressió.

Els nostres diputats han de portar la pressió del carrer a les negociacions per la formació de Govern. Hem de posar com a condició de les converses un compromís de retirada de la Generalitat com a acusació particular en les causes contra activistes republicans i d’esquerres.

En aquesta lluita la CUP hem de ser capaços d’aportar les idees i els mètodes que puguin fer-la avançar, i hem d’utilitzar el nostre múscul organitzatiu per explicar-les i convèncer a la majoria. Per enfortir el moviment cal enfortir també la CUP i la nostra participació organitzada en aquesta lluita.

Si som capaços d’impulsar i vincular l’organització democràtica del moviment mitjançant les assemblees amb la participació activa de la classe treballadora sindicalitzada, exigint la llibertat d’en Hasél, l’amnistia total per tots els presos polítics, la defensa dels nostres drets democràtics i reivindicacions socials i econòmiques com la nacionalització de la sanitat, dels sectors estratègics, aturar els desnonaments, baixar els lloguers, posar fi a la precarietat, etc. aconseguiríem fer un pas de gegant en la lluita per acabar amb el règim del 78 i el capitalisme espanyol que el sosté d’una vegada per totes.