Els xinesos tenen un proverbi antic: «La desgràcia més gran que pot succeir a un home és viure en temps interessants». La veritat d’aquesta antiga saviesa s’ha fet evident ara de cop i volta pels governants del món occidental.

Una sola trucada telefònica la setmana passada va marcar la mort de l’anomenada aliança occidental i el col·lapse del sistema de relacions mundials que ha prevalgut des de la Segona Guerra Mundial. Aquesta trucada telefònica va ser, per descomptat, entre Trump i Putin. No va ser una mera obertura formal de diàleg. Segons tots dos, va ser una trucada extremadament cordial. Durant una hora i mitja, tots dos van parlar amb calidesa sobre la història comuna de cooperació de les seves nacions, que es remunta a la Segona Guerra Mundial, i sobre el desig mutu no només d’avançar cap a la pau, sinó també cap a la normalització de les relacions econòmiques i polítiques.

A última hora del quatre de febrer, en una conferència de premsa conjunta amb el primer ministre israelià Netanyahu, el president estatunidenc Donald Trump va proposar que els EUA s’apoderessin de Gaza i obliguessin a tota la seva població —2 milions de palestins— a traslladar-se a altres parcel·les de terra —a Jordània i Egipte—. La zona hauria de reconstruir-se com un enclavament internacional, que segons ell seria com la Riviera d’Orient Mitjà.

Fa amb prou feines una setmana, Donald Trump va reunir a alguns dels seus joves amics tecnològics per anunciar Stargate, un pla colossal recolzat pel govern per gastar 500.000 milions de dòlars en intel·ligència artificial (IA) i infraestructura associada. Això, va anunciar Trump amb confiança, era «el major projecte d’infraestructura d’IA en la història amb diferència», el propòsit del qual era mantenir «el futur de la tecnologia» a EE.UU.

Perquè no han aconseguit destruir Hamàs ni rescatar els ostatges, és cada cop més evident que l’estratègia d’Israel ha canviat. Tota la població que queda al nord de Gaza, uns 400.000 homes, dones i nens, està sotmesa a una política de neteja ètnica.

Núvols de tempesta planen sobre Orient Mitjà mentre Israel, recolzat per les potències imperialistes occidentals, empeny a la regió cada vegada més prop d’una devastadora guerra regional total, posant en relleu una vegada més la disjuntiva que té davant si la humanitat: socialisme o la barbàrie.

A primera hora de l’1 d’octubre, l’exèrcit israelià ha travessat la frontera del Líban i ha iniciat una invasió terrestre del país, després de dues setmanes de forts atacs aeris. Es tracta d’una guerra totalment reaccionària, recolzada i finançada per l’imperialisme nord-americà i occidental, que amenaça d’arrossegar tot l’Orient Mitjà a una guerra oberta, que podria durar anys i deixar un patiment esgarrifós.

El derrocament revolucionari del règim de Hasina, provocat pels estudiants i les seves valentes protestes, ha obert les portes a una nova onada de lluita de classes a Bangladesh. La revolució avança!

“Quan els líders parlen de pau, la gent comuna sap que la guerra s’acosta.” (Berthold Brecht)

Les revolucions són crisis de tota la societat, en les quals cap de les seves classes pot continuar vivint a la manera antiga. Continuar com abans es fa impossible i esclata una crisi. Però les revolucions no són gens simples. Tenen refluxos i fluxos, i noves crisis dins d’ells. Sis mesos després de la Revolució Russa de 1917, i una nova crisi era imminent. Com tallar el nus gordià? Aquesta va ser la qüestió a la qual Lenin va dirigir la seva atenció en La catàstrofe imminent i Com combatre-la.

El capitalisme és un sistema malalt que ha excedit des de fa molt de temps la seva utilitat. En l’època de la seva decadència senil engendra la guerra, el racisme, la pobresa i la fam. L’imperialisme, l’etapa superior del capitalisme, es caracteritza per la lluita entre diferents bandes de lladres capitalistes pel repartiment del botí. Avui, a mesura que el botí es redueix sota l’impacte de la crisi del capitalisme, la seva lluita s’intensifica i veiem un impuls renovat cap al militarisme i la guerra.

Publiquem aquí l’editorial del número 46 de la revista En defensa del marxisme, que analitza la relació de la cultura, i de l’art en particular, amb la lluita per la revolució socialista i l’emancipació humana. En aquest editorial, Alan Woods desmunta la caricatura mandrosa que diu que el marxisme no es preocupa per la rica història cultural i artística de la humanitat.

La setmana passada va esclatar una lluita entre David i Goliat a Samsung, el conglomerat més gran de Corea, on els treballadors van iniciar la primera vaga indefinida de la història de l’empresa.

Els resultats de la primera volta de les eleccions legislatives coincideixen més o menys amb el que pronosticaven les enquestes. La participació (66.7%) ha estat molt superior a la de 2022 (47.5%). Qui s’ha beneficiat? No els macronistas, la derrota dels quals només ha estat lleugerament menys severa del que es preveia. Aquesta major participació ha beneficiat al Nou Front Popular i, encara més, a l’extrema dreta. Així ho demostra la comparació dels resultats en nombre de vots de 2022 i 2024.

En un discurs pronunciat avui, el president de Kenya, William Ruto, ha anunciat que no signarà la Llei de Finances, que es va aprovar ahir al parlament, davant un moviment insurreccional de les masses kenianes.