L’aprovació de la nova Constitució va guanyar amb un aclaparador 78%. També va guanyar per majoria àmplia que els diputats constituents siguin elegits entre la població i no amb la participació dels parlamentaris actuals. Els mitjans de comunicació corren avui a saludar la “festa de la democràcia”, la “victòria de la institucionalitat i contra la violència”. La classe treballadora, per la seva banda, celebra i sent com a pròpia aquesta victòria. Però què segueix ara?

[Source]

Per una majoria contundent guanyà l´aprovació, amb un 78% mentre que el vot en contra va rebre un 22%. El plebiscit ha decidit canviar la Constitució herència de la dictadura. Una victòria que la classe treballadora celebra i sent com a pròpia. Després d’un any de la marxa massiva, el poble ha passat per moltes coses, amb repressió, abusos, morts i mutilacions; també enganys i manipulacions mediàtiques. I considerant la pandèmia, veiem una important participació rècord de 50%. I això de cara a una veritable tempesta electoral en els propers mesos. Què significa aquesta victòria?

Per a alguns, representa un pas més per acabar amb el llegat de Pinochet i la Constitució del 80. El “pacte” clau de la “transició democràtica”, que va posar fi a la dictadura, sobre la base de la impunitat i l’aprofundiment del sistema capitalista. Per a la classe dominant, representa una oportunitat per a una “segona transició”. És a dir, un nou pacte entre els partits del règim.

Tots els mitjans estan donant la benvinguda a la “festa de la democràcia”, la “victòria de la institucionalitat contra la violència”. Tant el govern com l’”ex-Concertació“(la coalició Partit Socialista-Democràcia Cristina que va liderar el país després de la caiguda del govern militar) surten a celebrar la “unitat cívica” i l´”acte republicà”. Però això ha estat una bufetada al govern criminal de Piñera, responsable de violacions sistemàtiques dels drets humans. I també contra el règim heretat de la dictadura i administrat pels governs de la Concertació. És un triomf contundent, enmig d’un clima enrarit per l’acord, la pandèmia, l’Estat d’emergència i el toc de queda.

Per a nosaltres, representa el retorn de l’èpica de la revolta de l’octubre xilè. Quan es va posar en peu la Vaga General. Quan vam veure organitzacions territorials, que tenen el potencial de ser un nou poder de la classe treballadora. Així una coordinació d’òrgans de base, en poblacions i llocs de treball, pot ser la pedra angular d’una veritable assemblea constituent. Com vam explicar a la nostra revista Amèrica Socialista de febrer 2020:

“Que diferent seria si en lloc de dialogar amb el règim en crisi, s’hagués convocat una gran Assemblea Nacional del Poble Treballador, preparada minuciosament en totes les assemblees territorials, organismes, acte-convocats i sindicats. Amb delegats electes per les bases i revocables en tot moment. Que es discuteixi a la més gran escala, sobre tots els temes d’aquest despertar xilè. Sobre el salari i les pensions que no arriben, sobre l’educació gratuïta. Inundar el debat nacional d’idees sobre projectes educatius i esports, sobre una assegurança nacional de salut, i el benestar de la infantesa i els adults grans. Debatre idees per combatre la cultura masclista i abordar un pla per frenarla violència masclista. Debats d’art, cultura i ciència, que estiguin a l’altura de les inquietuds d’aquesta joventut. Compartir les experiències d’autoorganització, d’autodefensa i seguretat. I un llarg etcètera. Això amb la major llibertat de debat de totes les tendències polítiques que simpatitzen amb la revolució.”

“Però en comptes d’això, els partits del règim ens volen parlant de pau, de la carrera presidencial, tot per canalitzar el moviment dins de sistema, les seves institucions i la normalitat podrida que ens tenien acostumats “

(L’esclat de l’octubre xilè i la fi de la transició)

S’evidencien les dues realitats al país. La lluita de classes no és un invent, sinó una realitat. A Las Condes, El Barnechea i Vitacura va guanyar el Rebuig, per 55%, el 61% i 66% respectivament. Aquestes són les comunitats on viuen els rics (Mapa elaboració Maparaucanía).

En aquest context amb antelació, Piñera havia canviat el seu local de votació a Santiago Centre per anar-se a Las Comtes, on està el seu domicili particular. Així evita ser linxat públicament, com sempre passa en les seves aparicions públiques. Mateixa raó per la qual es va assegurar de votar d’hora.

Per altre banda, l´aprovació de la nova constitució va arrasar en barris populars.

Un 86% a Maipú, i un 88% a Pte Alto, les comunitats més nombroses de la capital. És notable també el 89% a La Pintana, potser la zona més obrera de Santiago. La llista pot seguir amb percentatges del mateix ordre, per sobre el 80% i fins i tot 90% en molts casos. A Petorca, comunitat afectada per l’escassetat hídrica producte del saqueig empresarial, l´ aprovació va obtenir un 90%. El vot a l’exterior va ser també un fenomen de participació i suport aclaparador a l’aprovació. L’únic país on no va guanyar l´aprovació, va ser als Emirats Àrabs Units. L´aprovació també va guanyar a totes les regions de país. A regions del Nord la preferència en diversos casos és per sobre del 85%. Per exemple, a Freirina, 92%. A Antofagasta 84%, ciutat molt important per la seva combativitat i les seves organitzacions de base. A les comunes de l’Araucanía la participació va ser una mica més baixa. Això pot mostrar la desafecció de les comunitats maputxes cap al procés constitucional, tot i que és una característica que s’observa en altres eleccions. A Temuco, la capital regional, l´aprovació va obtenir només un 67%. Fet que sobretot expressa que les comunitats d’aquesta regió són bastions de la dreta, de latifundistes, empresaris, jutges i policia racista. Una base electoral forta d’aquest govern. No obstant això, sectors de la dreta també van manifestar preferència per l´aprovació. Com una manera de no sortir mal parats de cara a les eleccions constituents.

El govern cerca evitar deixar en evidència que el plebiscit no només mostra les ànsies de canviar la Constitució, sinó també -com el 25 octubre de fa un any- el repudi majoritari contra el govern. D’ara endavant prendrà centralitat el debat pels continguts d’una nova constitució, per aixecar un programa socialista i un govern de treballadors. Els marxistes celebrem amb la classe treballadora aquesta victòria electoral que cal interpretar com un rebuig a Piñera i a tot el règim. Les masses han aprofitat el plebiscit per manifestar les històriques demandes que van aixecar durant l’esclat de fa un any. Per aconseguir-les no n’hi ha prou amb canviar la Constitució, sinó que cal expropiar les multinacionals i els capitalistes, escombrar el règim que serveix als seus interessos i posar l’economia i els recursos en mans de la classe obrera, per planificar en l’interès de la majoria . S´ha de posar fi a la militarització al Wallmapu i s´ha de donar llibertat als presos de la revolta. Aquesta batalla la vam guanyar, la lluita continua.