Introducció a la teoria laboral del valor de Marx

"Qualsevol nen sap que una nació que deixe de treballar, no cal dir per un any, sinó fins i tot durant unes poques setmanes, morirà. Qualsevol nen sap, també, que les masses de productes que corresponen a les diferents necessitats requereixen unes diferents proporcions, quantitativament determinades, de tot el treball de la societat. Que aquesta necessitat de distribuir el treball social en proporcions determinades no pot eliminar-se amb una forma particular de producció social sinó que aquesta sols pot canviar el mode de la seua aparença, és evident. Cap llei natural pot ésser eliminada. Ço que pot canviar en circumstàncies històricament diferents és únicament la forma amb la que aquestes lleis es compleixen. I la forma amb la qual aquesta distribució proporcional del treball s'acompleix, en l'estadi de la societat en la que la interconnexió del treball social es manifesta en l'intercanvi privat dels productes individuals del treball, és precisament el valor-intercanvi d'aquests productes". (Marx a Kugelmann, 11 de juliol del 1868, poc després de la publicació del Capital.)

Quan miram el materialisme històric, la teoria marxista del desenvolupament històric com un tot, ens demanam: què diferencia els humans dels altres animals? Trobam que els humans es diferencien per transformar-se i transformar la natura exterior. El procés pel qual la gent es defineix i es redefineix és el procés de treball. Certament els humans són éssers racionals. Però per què necessiten desenvolupar la capacitat de pensar? En què pensen? Normalment pensen en la supervivència, d'on vindrà el proper àpat. Els marxistes defensen que la forma amb la qual la gent s'organitza per aconseguir el pà de cada dia és el sistema de producció, esquelet de qualsevol forma de societat. I en la mesura que podem parlar d'una noció objectiva de progrés en la història humana, aquesta ve donada pel desenvolupament de les forces productives, que al seu torn s'assoleix mitjançant l'elevació de la productivitat del treball, l'augment del nostre poder damunt la natura exterior.

Anam ara al sistema de producció capitalista. El capitalisme mistifica la nostra concepció. La causa de la nostra mistificació és el sistema de mercat. El capitalisme se'ns presenta com un sistema de producció universal de mercaderies (és a dir, on tot es produeix per vendre-ho) on fins i tot la força de treball és una mercaderia. Així és com definia Marx el capitalisme. Sentim molt sovint referències a la "màgia del mercat". En un mateix lloc hi ha un sistema on tot es compra i es ven, i això ens sembla etern i natural. Cal que recordam que la producció generalitzada de mercaderies és un desenvolupament tardà i recent de l'evolució social. Durant centenars de milers d'anys els humans vivien sense l'ajut dels mercats.

En segon lloc cal entendre què fan els mercats. Són una forma de divisió social del treball, com explica Marx. Però no és així com es presenten. Un treballador de Malàisia aconsegueix una feina en una drenadora que extreu estany del riu. Després de passar per dotzenes de mans l'estany arriba a Taiwan, on és emprat en les soldadures per manufacturar un transistor. Alhora un obrer tèxtil de Milà elabora un tros de roba que començà la vida com a cotó en el terreny d'un camperol de Paquistan. El camperol és molt pobre. Sols té un transistor per escoltar a les nits. No sap res dels obrers de Malàisia o de la dona del taller de la suor de Taiwan que feia les soldadures elèctriques. No sap res dels carrerons de Milà i de l'immigrant il·legal de les afores que converteix en article de luxe el cotó que ha fet crèixer amb les mans.

Ço que hi passa és una divisió del treball, de fet una divisió global del treball. Però ningú no seu en una reunió i diu: "Això és el que ens cal. Això és el temps que cal per tindre-ho. Tu ets bo en això, per què no ho fas? Tu ets bo en allò, per què no ho fas? D'acord, votam-ho. Hem arribat a una entesa, fem-ho". L'obrer de Malàisia voldria ésser mestre, però no ho serà. Té una família per alimentar. La dona de Taiwan probablement preferiria no passar moltes hores gastant-s'hi la vista en circuits electrònics. El mercat és un dictador ferotge, però ningú no pren decisions. Simplement passa, o això sembla. Cap d'aquests actors econòmics (com en diuen els economistes) s'adona de com tothom depèn de tothom. Les forces de l'oferta i de la demanda, se'ns diu, actuen com a senyals. Ningú no sap la quantitat d'estany que necessitam en aquest moment. Però si es produeix massa poc, el preu pujarà degut a l'escasedat. Si el preu puja, se'n pot treure un gran benefici. I on hi ha la possibilitat de fer un gran benefici, hi haurà un influx de capital. Els capitalistes que treuen un benefici corrent o per sota de la mitjana en altres sectors de l'economia se sentiran atrets per la producció d'estany. Per tal d'augmentar la producció que surt de fàbrica estaran disposats a contractar més treballadors. Fins i tot poden augmentar els salaris, per atreure obrers d'altres indústries. El sistema no és planificat. Però el capital arribarà mentre puga treure-hi calers. Això és el que Adam Smith anomenava la "mà invisible" quan elogiava les forces del mercat. Si arribe molt capital, el preu de l'estany caurà i la taxa de benefici del sector tornarà a la mitjana. Molt sovint els capitalistes es passen, responen a l'escasedat amb la sobreproducció, la qual cosa porta a estocs que no es venen i a fallides. El capitalisme, que se'ns presenta com el cim de l'eficiència, necessàriament i sempre malbarata recursos humans i material per aquesta manca de planificació. El cap no mai no et permetrà que apliques això a la "seua" fàbrica! Però el sistema, se'ns diu, funciona tot sol!

El mercat no és l'única divisió del treball. El 1937 Ronald Coase, un economista de dretes, plantejà la qüestió de si els mecats són tan meravellosos "per què hi apareix una companyia en una economia de bescanvi especialitzada?" I continua: "és convenient si cercam una definició de companyia, que consideram primer el sistema econòmic tal i com es tractat naturalment per l'economista... El sistema econòmic normal funciona tot sol. Pel seu funcionament normal no necessita cap control central, cap revisió central. En tots els rangs de l'activitat i de la necessitat humanes, l'oferta s'ajusta a la demanda, i la producció al consum, per un procés que és automàtic, elàstic i sensible. Un economista pensa en el sistema econòmic com a ésser coordinat pel mecanisme de preus, i la societat esdevé no una organització sinó un organisme". (Veurem més tard com d'idealitzada és aquesta idea del funcionament del capitalisme, però de moment la deixarem passar). Després de presentar aquesta idea convencional de la màgia del mercat, Coase continua. "Dins d'una companyia aquesta descripció no s'adiu del tot... Si un treballador canvia del departament Y al departament X, no ho fa degut a un canvi en els preus relatius, sinó perquè li han ordenat".

Molt abans de Coase, Marx s'havia adonat que hi ha dues divisions del treball en l'economia capitalista, una en el mercat i l'altra dins l'empresa. "La pròpia mentalitat burgesa que sublima la divisió industrial del treball, la subjecció perpètua del treballador a una operació parcial, i la subordinació incondicional de l'obrer especialitzat al capital les sublima com una organització del treball que augmenta la productivitat - denuncia amb la mateixa força qualsevol mena de control i regulació deliberada del procés social de producció, la denuncia com una invasió de d'inviolables drets de la propietat, de la llibertat i del geni autodeterminador del capitalista individual. És característic que els defensors inspirats del sistema fabril no troben res pitjor de dir per qualsevol proposta per una organització general del treball social, que això transformaria tota la societat en una fàbrica". (Capital)

Totes dues divisions del treball se'ns imposen com a treballadors. Però la divisió del treball en el mercat és planificada conscientment pel cap. No sols desitja que hi haja prou matèries primeres per la teua feina. S'assegura de tindre'n abans que t'hi dediques. I s'assegura que hi haja un obrer per fer el que necessita. Tot això es far per endavant. Pot dir que els mercats són meravellosos, però no és tan estúpid com per confiar-hi si pot fer-hi alguna cosa. Però l'única forma de fer calers és vendre al mercat. I allà res no es fa per endavant. Muntes la paradeta i esperes que qualcú vulga el teu gènere. Si no el volen, tota la feina s'haurà anat a norris. Però sols ho saps després. El secret real de la producció capitalista cal cercar-ho a la fàbrica, en l'explotació de la classe treballadora. Aquest fet és emmascarat pel domini aparent de les forces del mercat damunt de la societat capitalista. Marx hagué de començar amb la mercaderia (béns fets pel mercat) perquè el mercat domina la forma aparent de l'economia capitalista. Però el capitalisme es basa en l'explotació de la classe treballadora, bé organitzada per buròcrates en un pla empresarial (les grans companyies tenen plans quinquenals com Stalin) o bé imposades pel funcionament aparentment impersonal del mercat mundial.

"El mercat és governat per les forces de l'oferta i de la demanada". És cert això. Bé, si i no. El capitalisme és un sistema sense planificació, anàrquic. No és un caos. Hi ha forces que actuen per establir la 'divisió proporcional del treball' que hi ha d'haver en qualsevol societat. Aquestes forces treballen en l'anarquia i mitjançant l'anarquia. Els estímuls immediats en són l'avarícia i l'estupidesa. Els capitalistes sempre cerquen una taxa més gran de benefici. Els més ben situats reconeixeran una mancança on pugen els preus. En moure capital cap a una àrea amb preus alts i amb una taxa de benefici per damunt de la mitjana, contribuiran a eliminar la mancança. En la recerca incansable de beneficis per damunt de la mitjana, inconscientment contribueixen a establir una taxa de benefici mitjana global. Les fluctuacions aparentment aleatòries dels preus provocades per l'oferta i la demanda no contradiuen el paper del valor com a regulador central del sistema més que no pas el moviment ondulatori de la superfície nega el concepte de nivell del mar - que puja o baixa d'acord amb l'impuls de les marees. L'oferta i la demanda, com assenyalava Marx, és simplement l'executor de les lleis del capitalisme. La llei del valor ens dóna l'estructura bàsica i la dinàmica del sistema. És la forma amb la qual el treball es dedica a diverses tasques en un sistema sense planificació. Els capitalisme produeix barres de Mars i Coca-Cola. També produeix obrers i capitalistes, rics i pobres, i contínuament reprodueix aquestes relacions de classe mitjançant el mecanisme de mercat, impulsat per la llei del valor. Els defensors de l'economia capitalista diuen que els mercats ens donen la 'sobirania del consumidor'. El sistema de mercat és en efecte una democràcia econòmica gegantina, on votem amb els nostres diners què volem, no sols una vegada cada cinc anys sinó sempre que se surt al carrer per comprar una ampolla de llet. Els consumidors decideixen quines mercaderies volen més. D'altra banda els productors han de donar a la gent ço que volen en les quantitats que volen. Altrament quedarien fora del negoci.

És cert això? L'economia neoclàssica comença amb les necessitats de les persones. Però d'on venen aquestes? Venen 'donades exògenament', com diuen els llibres de text? La majoria de les nostres necessitats provenen de les possibilitats que ha donades als humans el desenvolupament del sistema productiu. És força improbable que els camperols mitjaval s'avorrissen els llargs vespres d'hivern. És improbable que seiessen tot desitjant que hom s'afanyàs a inventar la televisió. I la idea que en aquells dies companyies oligopolístiques gegants guanyassen diners en 'donar a la gent ço que volen' és curiosa, però innocent. Contràriament gasten enormes sumes per assegurar-se que volem ço que ens donen, mitjançant la manipulació de les necessitats de la gent. La forma més òbvia per fer-ho és la de la publicitat i la gestió de vendes. Això no surt barat. Fa deu anys la publicitat tota sola s'empassava fins l'1,3% dels nostres ingressos nacionals. Les despeses de mercat també inclouen els crèdits, els comptes, els advocats, l'empaquetament, les comissions, els cupons, mostraris i permissos comercials. Pels cosmètics les despeses de mercat són de 14 penics per cada lliura de vendes, pel sabó 10 penics, i pels medicaments 8 penics. Massa per donar la gent ço que volen!

Tampoc no és cert que els mercats igualen les despeses i els beneficis per a la societat de la satisfacció de les necessitats de la gent. En primer lloc sota el capitalisme la producció és fa pel benefici, no per la necessitat. Aquesta és més aviat una nosa pel capitalista que ha de vendre les seues mercaderies a qualsevol per tal de poder aconseguir un benefici. Pel conjunt del sistema no és cap nosa - és una contradicció. Cada capitalista lluita per rebaixar el nivell de vida de la seua força de treball per tal d'optimitzar els beneficis. Però pel sistema capitalista la classe treballadora és la seua consumidora. Això vol dir que han d'anar amb les butxaques plenes. Una forma amb la qual una nació capitalista pot resoldre aquesta contradicció és mitjançant la rebaixa de salaris a l'interior i la venda a l'exterior. Com Keynes digué al Comitè MacMillan durant la Gran Depressió, "si sou part d'un sistema internacional, sempre podeu millorar si retallau els salaris més que els veïns". Però pel capitalisme mundial no hi ha cap exterior. Els intents d'exportar la contradicció simplement generalitzen les crisis i produeixen resultats com el de la depressió del 1929.

I els mercats mesures les despeses i els beneficis, no per a la societat en general, sinó pels capitalistes. Això pot tindre resultats perversos, resultats que són molt feixucs per la 'societat', per la resta de nosaltres, però no per l'empresa capitalista que deixa anar fum i contamina el nostre aire. Ho fa perquè és més barat que instal·lar-hi un filtre. L'empresa no ha de pagar les despeses d'hospitalització i de mort prematura d'obrers amb malalties pulmonars i respiratòries provocades per la contaminació. I una vegada és a l'aire, no podeu 'escollir' si voleu 'consumir' o no la contaminació. Paradoxalment això afecta la 'sobirania consumidora' de tothom. Fins i tot un milionari de la Ciutat de Mèxic no pot comprar aire net, malgrat el fet que la contaminació que intoxica els seus pulmons és la font dels seus beneficis.

I quina mena de sistema electoral és aquest que dóna a 257 bilionaris més 'vots' (més diners) que 2 mil milions de pobres del món? Pels economistes capitalistes la distribució dels ingressos, com les necessitats, ve 'donada exògenament'. De fet el capitalisme produeix rics i pobres de forma tan inexorable com produeix Coca-Cola.

Un cop hem tractat com la distribució del temps de treball social pren la forma de valor en una economia d'intercanvi, ara toca donar una ullada al misteri central del mercat, la relació d'intercanvi, o en termes marxistes la substància i la magnitud del valor. En el Capital Marx comença amb l'acte aïllat de bescanviar una mercaderia per una altra, en aquest cas de vint iardes de lli per un abric. Com a habitants d'una economia de mercat, no hi param esment en això. Però que passa realment? Els abrics realment no són confrontats amb piles de lli. La gent es confronta, però ho fa a través dels productes del treball. És per això que les forces del mercat són tan importants per a nosaltres, però també mistificadores. Les relacions entre persones ens semblen relacions entre coses. Això és ço que Marx anomenà el fetitxisme de les mercaderies.

Fins i tot el 1867 l'abric i el lli ja eren un exemple tediós, però mirau què hi ha d'inusual en aquest. En una economia de mercat normalment no bescanviam coses que hem produït però que no volem per coses que no hem produït però volem. Bescanviam coses amb diners. Però Marx no volia donar els diners per suposats, com fan invariablement els economistes capitalistes. Vol mostrar com emergeix inevitablement l'equivalent universal quan el bescanvi es generalitza. Com ell, farem derivar la forma monetària de la forma del valor. D'això ens ocuparem més tard. Com vint iardes de lli són bescanviades per un abric, cal que tinguen alguna cosa en comú. Clarament això no pot ésser una característica física. L'economia burgesa diu que tots dos són objectes d'utilitat. Però si els artesans produeixen abrics tot el dia, no produeixen per a ells i per vendre l'excedent. Produeixen l'abric per a vendre'l des d'un principi. En altres paraules l'abric no té cap utilitat pel qui el fa. Certament, si ningú no el vol comprar resultarà que no té cap valor-intercanvi. El valor-ús és una precondició per la determinació del valor. No determina la seua magnitud. L'economia neoclàssica moderna fa de la utilitat marginal el fonament de la seua teoria del valor. Òbviament es troben aviat amb l'objecció que l'aigua, la necessitat més vital, és pràcticament gratuïta, mentre els diamants (bàsicament trossos inútils de carboni) són molt cars. Proposen una gran 'paradoxa del valor' que es pot trobar en gairebé tots els llibres de text. Aquesta diu que la raó per la qual no valoram gaire l'aigua és perquè n'hi ha molta. Tot i que l'aigua és valuosa en termes absoluts no hi curam gaire ja que en tenim un munt. Valoram la unitat marginal, no la quantitat. Ara bé això realment du a no res més que adonar-se que l'aigua és relativament abundant. Contràriament, els diamants són valuosos perquè son escasos. Realment no necessiten arribar a la utilitat marginal. Amb això no n'hi ha prou! Marx, i Ricardo abans d'ell, ja eren conscients que els quadres de Van Gogh i coses similars eren excepcions a la llei del valor. Com són únics, no són reproduïble a voluntat. En aquest cas el preu en serà determinat completament per la quantitat de col·leccionistes disposats a pagar per ells, per la llur utilitat.

Però tant Marx com Ricardo es dedicaren a analitzar el procés de producció com el procés vital de la societat. Si volem entendre la divisió social del treball imposada pel mercat, ens cal entendre com una expansió de la demanda provoca un influx de capital i un augment en el subministrament d'una munió de mercaderies que poden augmentar en quantitat amb l'esforç humà. Que els economistes burgesos esmercen tan de temps en contemplar la situació de gent asseguda al costat d'abundants fonts o que moren de set en el desert mostra únicament com són de lluny del procés real de producció.

Que una mercaderia tinga alhora un valor-ús i un valor-intercanvi és una contradicció. Què significa? Significa que el treball esmerçat en la mercaderia és únicament un valor potencial. Cal que qualcú siga disposat a comprar-la. El valor ha d'ésser validat en el mercat. Altrament és irrelevant per mi si heu esmerçat el doble de temps en fer una cadira que la resta de gent. Hauríeu d'haver-vos estat el temps just. Jo i qualsevol altre comprador esperam un preu mitjà determinat per la productivitat en aquell sector i en aquell moment. No és la quantitat de treball esmerçat individualment o accidental en una mercaderia la que en determina el labor, sinó la quantitat de treball socialment necessari per la seua producció. Aquest és un concepte vital quan passam a mirar la dinàmica del sistema capitalista.

La única cosa que tenen en comú dues mercaderies és que són objectes de treball humà. Òbviament tot el treball real és el treball de tipus particulars de treballadors, ja siguen confeccionadors d'abrics o conductors d'autobusos. Com a tals són exemples de treball individual. També són agafats del reservori general de treball social disponible per satisfer les nostres necessitats. L'obrer de Malàisia té qualificació per ésser mestre, però el capitalisme de Malàisia no el necessita com a mestre. Agafa una feina en una drenadora que extreu estany. En l'acte d'intercanvi el treball social és vist com el seu contrari, el treball social i el treball concret d'una determinada mena com a representant del seu contrari, el treball abstracte. Com es pot comparar el treball objecivitzat per un treballador d'una drenadora en estany amb el treball d'una modista objectivitzat en un vestit? "La indeferència vers els treballs específics es correspon a una forma de societat en la qual els individus poden passar amb facilitat d'una feina a una altra, i on el tipus específic de feina és una cosa atzarosa, i per tant la indiferència. No sols la categoria, el treball, sinó el treball real s'hi ha transformat en el mitjà de crear riquesa en general, i ha deixat d'estar vinculat orgànicament amb individus particulars amb una forma específica. Aquest estat de les coses s'ha desenvolupat especialment en la forma més moderna d'existència de la nostra societat". (Marx - Grundrisse) En altres paraules, totes dues formes de treball individual o concret són part del reservori de treball social disponible per satisfer les nostres necessitats.

Què fem quan empram vint iardes de lli per mesurar el valor d'un abric? En efecte les vint iardes de lli s'empren en ço que ell anomenà la forma equivalent. En altres paraules s'usa en un acte de bescanvi on realitza una de les funcions de la moneda. Una mercaderia és alhora un objecte útil, un valor-ús i un valor-intercanvi. Hi conté una contradicció. Quan entra en un bescanvi, el valor-ús de l'equivalent serveix per mesura el valor-intercanvi d'un altra. La contradicció no s'elimina sinó que es reprodueix en un nivell superior amb la forma monetària.

Això és exactament ço que fem quan pesam coses. Sabem que les coses que volem comparar són completament diferents en tot llevat d'una cosa. Per ésser comparables, hi ha d'haver una propietat comuna. Totes dues tenen pes (massa). No existeix un pes que es puga aïllar i mesurar independentment dels objectes amb pes. Similarment amb el valor no podem simplement afegir quantitats de treball acumulats en el producte en els diferents estadis de la producció. En el cas de pesar quelcom comencem per posar un objecte en una escala per veure a quina quantitat es correspon diguem-ne d'una pesa de metall. En un estadi posterior, com ja hem començat a pesar coses amb regularitat, probablement adscriurem una mesura convencional a la pesa de metall (per exemple deu quilograms). Això, òbviament, és la quantitat de diners que surten del procés d'intercanvi.

Ço que fem en comprovar el valor és essencialment igual. En primer lloc sabem que totes dues mercaderies són producte del reservori de treball social. Així tenen aquesta substància comuna. Ara allunyam-nos de l'exemple de Marx i diem deu birós equivalen a una pinta de cervesa (unes 2 £). Per què? L'exemple de Marx podria donar la impressió que els artesans feien les mercaderies improvisadament - dur les ovelles, cardar la llana, confeccionar l'abric. En aquest cas pensaríeu que els artesans podien dir-se, 'aquest abric conté X hores de la meua feina'. Aquesta mai no fou la intenció de Marx. No analitzava la petita producció - examinava la mercaderia com a primer pas en la crítica de la producció capitalista. Ara bé en el cas del nostre exemple més recent hauria d'ésser evident que fins i tot un bolígraf de 20 penics és el producte d'una divisió mundial del treball. I és el producte de la producció capitalista a gran escala. El plàstic es manufactura en enormes plaques d'etilè a partir de petroli que ha sortit abans d'una refineria. El cru pot vindre del Mar del Nord, extretes per torres perforadores dues vegades més grans que la columna de Nelson. O pot vindre dels estats del Golf, de Mèxic, de Nigèria, de Brunei o de qualsevol altre lloc. No ho sabem. La punta metàlica - d'on prové? Quant temps calgué per extreure el mineral, refinar el metall i donar forma a la punta? És aclaparadorament obvi que no tenim cap forma d'esbrinar la quantitat de temps de feina implicat en la producció d'un objecte tan simple com un llapis barat. La teoria del valor de Marx sovint es presenta com una simple teoria de les despeses de producció, on hi afegim valor-treball que s'afegeix en els diferents estadis de la producció per donar lloc a un valor final. En realitat la teoria del valor d'Adam Smith provava de verificar la 'contribució' de cada 'factor productiu' en el valor del producte final. Ricardo i Marx, d'altra banda, consideraren el valor d'una mercaderia com a temps de feina congelat i aleshores examinaren la lluita de les classes que personificaven els factors de producció pel valor produït.

De la mateixa forma que no sabem quin pes té un objecte si no el comparam amb un altre, tampoc no podem comprovar el valor si no fem la comparació del bescanvi. El valor-intercanvi és la forma fenomènica del valor. I el valor de les mercaderies el determina el temps de treball socialment necessari per la llur producció.

Per què ens cal una teoria del valor? Com ens ajuda a analitzar la dinàmica de la societat capitalista? Vet ací un exemple. El primer bolígraf fou produït per la Reynolds International Pen Company el 1945. Com és habitual en la innovació capitalista, Reynolds no inventà el bolígraf. Simplement en comprà la patent. El preu fou fixat en 12,50 dòlars però les despeses de producció eren tan sols de 80 cèntims. La novetat dels birós els llençà i la producció, i els beneficis, s'expandiren enormement. Els rivals hi caigueren, i Eversharp i Schaeffer venien tots dos biros a 15 dòlats. Aleshores Reynolds s'havia avançat en els mètodes de producció massiva i les despeses per unitat s'havien reduït a 60 cèntims. La relació amical de Schaeffer, Eversharp i Reynolds que no provaven de fer-se la guitza finalitzà quan la Ball-point pen Company of Hollywood llençà al mercat un model de 9,95 dòlars i David Kahn anuncià plans pel biró de 3 dòlars. Reynolds s'hi retornà amb un bolígraf de 3,85 dòlars, si bé les despeses de producció eres aleshores d'uns 30 cèntims. Pel nadal del 1946 hi havia 100 fabricants, i qualcuns d'ells venien birós a 2,98 dòlars. El febrer del 1947 el preu de competència era de 98 cèntims i l'any següent conegué el bolígraf de 39 cèntims que costava únicament uns 10 cèntims per produir en massa. El 1951 els preus havien caigut encara més fins a 25 cèntims quan el bolígraf havia substituït de forma efectiva la ploma estilogràfica (les recordau?) en l'ús quotidià.

Per què s'abaratiren els bolígrafs? Perquè calia menys temps de treball per produir-ne un. Això és obvi. És igualment obvi que Reynolds i els seus col·legues capitalistes no empraven el temps de treball en els càlculs. Simplement seguien un reclam. I decidiren, per competir entre ells, que la millor manera de vendre coses a millor preu que la competència és fer-les més barates - és a dir amb una menor despesa de temps de treball. Així és precisament com la llei del valor es verifica darrera els actors individuals.

Cada any el 'Financial Times' publica el seu 'Global 500', la seua llista de les companyies més grans del món. Les empreses són llistades per la capitalització en el mercat, que consisteix bàsicament en el preu total. El 2001 la companyia més gran fou la General Electric (no s'ha de confondre amb la britànica General Electric Corporation). General Electric és un consorci amb dits en tota mena de pastissos - si bé no, en els nostres dies, en l'electricitat. La seua capitalització en el mercat arriba a 474.955 milions de dòlars. Les seues vendes foren de 110.832 milions de dòlars, però els beneficis foren més grans que els de Microsof per 15.942 milions de dòlars. El capital emprat fou de nou més gran en 119.198 milions de dòlars. En molts sentits General Electric és la més típica de les grans empreses. Té 340.000 treballadors. De fet si voleu classificar les grans empreses pel nombre de treballadors la llista l'encapçalaria Wal-Mart amb 1.140.000 en nòmina.

Jack Welch fou el cap executiu de General Electric fins que es retirà l'any passat. Deu haver treballat molt dur. Recollí una remuneració de 40 milions de dòlars el 1997. Jack per tant aconseguí 1.400 vegades més que el treballador de coll blau de GE dels EUA. Una raó per la qual l'empresa li donava tant és que estalviava als propietaris (els accionistes) grans quantitats de diners. Estalviava diners mitjançant l'acomiadament de lleials operaris americans i la 'minimització' de la feina a Mèxic. Jack guanyava 9.571 vegades més que l'empleat mexicà promig. Però no us feu a la idea que Jack depenia bàsicament d'un salari. Gran part dels seus ingressos venien de les opcions a valors - el dret de comprar accions de la companyia. En l'agitat mercat de valors dels anys 1990 era una aposta segura pels rics. Els caps executiu treien 85 vegades més que la resta de la força de treball el 1990. El 1999 en treien 475 vegades més, i les opcions a valors eren la palanca que obria més encara el salt entre rics i pobres. El 1979 l'1% més ric obtenia el 20,5% dels ingressos d'Amèrica. Vint anys més tard aquesta xifra és de més del 40%.

El 2000 la companyia més gran era Microsoft, amb una capitalització en el mercat de 586.196 milions de dòlars. La renovació de Microsoft (vendes) fou de 19.747 milions de dòlars el 1999. Els seus beneficis bruts foren de 11.891 milions de dòlars. La xifra de capital emprat fou de 24.438 milions de dòlars. Cal explicar que la capitalització és una valoració de la rendibilitat futura que s'espera de la companyia, que és ço que interessa als especuladors quan compren accions. No és una valoració dels recursos. La majoria dels recursos de Microsoft són de totes formes intangibles. Són drets monopolístics de propietat intel·lectual, com el propi sistema Windows, drets que vigilen gelosament advocats molt ben pagats. Microsof té 'tan sols' 31.000 treballadors - si bé els lectors que saben com funciona la companyia són conscients que molts més són subcontractats en 'l'equip' global.

La gran qüestió del nostre temps és com aquestes corporacions gegantines es fan riques i es mantenen riques a costa de tots nosaltres. Aquesta qüestió la respon l'economia marxista. Miram primer les classes de la societat capitalista. Emprarem les definicions del 'Manifest Comunista'. El nostre enemic és la burgesia "la classe dels capitalistes moderns, propietats dels mitjans de producció social i patrons del treball assalariat". En l'actualitat els mitjans de producció es posseeixen en forma d'accions. Fins i tot Bill Gates, l'home més ric del món, no és l'únic propietari de Microsoft, si bé se sap que té el control de la companyia. Però General Electric és més típica en aquest sentit. Cap accionista posseeix més enllà d'una petita fracció del total - recordau que parlam de gairebé 500 mil milions de dòlars. Què mostra això? Mostra com s'acumula el capital. Les grans empreses han crescut enormement d'ençà dels temps de Marx, quan la majoria de companyies eren propietat de famílies.

Les classes en la societat capitalista

Som-hi doncs. "Per proletariat" (entenem) "la classe de treballadors assalariats moderns qui, sense mitjans de producció de la llur propietat, són reduïts a vendre força de treball per tal de viure". Per què? El 1817, a l'albada de l'era capitalista, el pàrroc conservador Townsend ho expressà d'aquesta manera, "l'obligació legal (al treball) s'assoleix amb molts problemes, violències i molèsties... mentre la fam no és únicament una pressió pacífica, callada i eludible sinó que, com el motiu més natural per la indústria i el treball, té la influència més poderosa". Treballam per ells perquè és l'única forma de guanyar-nos la vida.

Molt bé, així ésser propietari dels mitjans de producció significa ésser propietari de les accions. Se segueix que no ésser propietari de cap mitjà de producció significa no posseir cap acció. És això cert? No del tot. És força difícil de fet trobar un treballador a Gran Bretanya en els nostres dies que no posseesca accions - directament o indirecta. Les pensions públiques han sigut progressivament retallades i ho són encara per governs tan laboristes com conservadors. Si no sou en un pla d'empreses i us el podeu permetre, probablement creureu que és necessari contractar un pla personal de pensions. En aquesta misteriosa institució financera el gestor d'inversions seurà davant taules d'ouija o llençarà dards en les pàgines d'accions del 'Financial Times' - i comprarà accions per vosaltres. Si en sou d'un pla d'empresa també tindran un gestor d'inversions que farà el mateix. Si necessitau una assegurança, o creieu que heu d'estalviar pe qualsevol altra raó, els vostres diners probablement acabaran emprats a la Borsa d'una forma o altra. Amb totes les privatitzacions i acomiadament amb accions dels conservadors hi ha milions d'obrers amb unes poques accions amagades darrera el rellotge que hi ha damunt la llar de foc. No són capitalistes. Són precisament la mena de gent que agafa 'fivers' si els veu pel terra, no res més. Així no us podeu lliurar de participar en accions. Però únicament sou capitalistes si feu la major part dels vostres diners per les participacions en els mitjans de producció. I per molt que estirau la definició aquesta és una proporció ben petita de la població. Fins i tot si s'inclouen tots els propers la classe dirigent no és més gran del 10% de la població. La resta es troba en l'altre costat. És temps que ens adonam! Hi ha altres classes els interessos de les quals es discuteixen en el Manifest. Però la classe capitalista i l'obrera són les classes polars que es mouen per tindre el control per decidir quina mena de sistema econòmic domine el nostre planeta en les futures generacions.

Marx i Engels esmenten la classe mitjana, "els estrats inferiors de la classe mitjana - els petits comerciants en general, els artesans i els camperols - cauen gradualment en el proletariat, en part degut a que amb el llur diminut capital no n'hi ha prou per l'escala en la que es desenvolupa la indústria moderna, i són empassats en la competència amb els grans capitalistes, i en part perquè la seua especialitat s'ha fet inútil davant els nous mètodes de producció". Aquesta és una de les brillants prediccions d'un document de més de 150 anys (el Manifest Comunista). Aquesta classe mitjana superava amb escreix la treballadora en tots els països (amb la possible excepció de Gran Bretanya) el 1848. D'ençà d'aleshores ha sigut progressivament destruïda per l'avenç de la producció capitalista a gran escala, primer en les manufactures, i en els darrers cops a l'agricultura pagesa i a la venda al detall. L'obrera i la capitalista són les classes polar en la societat moderna, perquè treballam, perquè hem de guanyar-nos la vida - no posseïm mitjans de producció. Els nostres opressors no treballen perquè es guanyen molt bé la vida amb nosaltres. La classe mitjana en el sentit marxià posseeix els seus petits mitjans de producció i com nosaltres, ha de treballar. Quan s'establí el mercat comú fa quaranta anys el 30% de la població de la majoria de països europeus eren pagesos. Posseïen masos propis i llauraven la terra ells mateixos. Actualment aquesta classe ha desaparegut virtualment de tot el continent. L'ús modern de l'expressió classe mitjana significa en realitat capes mitjanes. Marx no parlava de la gent que prova de viure segons l'estil dels suplements de color. Però, gent com els professors universitaris (que fa cinquanta anys s'haurien descrit certament com a classe mitjana) es guanya la vida amb un salari. Com a treballadors, els llurs patrons s'han ocupat com els equivalents del sector privat a retallar despesa salarial i, l'anteriorment situació privilegiada de professionals com ells s'hi ha resentit. El resultat inevitable d'aquests atacs ha sigut que aquesta gent com més va més s'identifica amb la classe treballadora. La gran tendència dels darrers 150 anys ha sigut la proletarització d'aquestes capes intermèdies.

La classe capitalista manté el control damunt nosaltres a través de la propietat dels mitjans de producció. Les fàbriques i les oficines on ens hi hem de guanyar el nostre pa de cada dia es troben a mans llurs. Les classes dirigents anteriors de la història també han perpetuat el domini mitjançant un monopoli col·lectiu dels mitjans de producció. En l'Edat Mitjana els senyors feudals posseïen la terra. Més endarrera els amos posseïen esclaus, que feien tot el treball dur. Els capitalistes comencen amb la moneda. Però en una economia de mercat la moneda és riquesa i permet el seu propietari de comprar trossos arcans de paper que representen títols de propietat dels mitjans de producció. També som diferents. Com a treballadors assalariats som lliures. Podem recollir les nostres coses i deixar de treballar per un capitalista però no podem deixar de treballar per ells com a classe. Els nivells de la seguretat social de tots els països capitalistes es dissenyen acuradament per tal de no donar-nos un nivell de vida que consideram normal. En qualsevol cas no ens deixen abandonar la feina i anar a viure de l'almoina.

Els obrers són explotats sota el capitalisme. Però com? Què vol dir això? La llei del valor analitza la circulació de mercaderies com a intercanvi d'equivalents. Marx tracta el problema d'aquesta forma (Capital Vol. 1) "La transformació dels diners en capital s'ha d'explicar... d'una forma en la que el punt de partida és un intercanvi d'equivalents. El senyor Moneder, que encara és únicament un capitalista embrionari, ha de comprar les seues mercaderies pel valor llur i ha de vendre-les per aquest mateix valor; i amb tot, a la fi del procés ha de treure'n més valor per la circulació que el que hi posà en el començament... Aquest és el nus de la qüestió!".

Res no podia ser més simple que explicar els beneficis del capitalista amb l'afegit que fan en el preu. I capitalistes com el magnat del bolígraf Reynolds probablement funcionaven amb la noció d'un patró de marge. Amb tot Reynolds i els altres líders del mercat hagueren de revisar dràsticament la llur noció del marge que havien de posar quan feren cara a la perspectiva d'una guerra de preus a gran escala en els anys 1940, quan la tecnologia per produir bolígrafs es generalitzà. Els capitalistes contínuament proven de superar els altres i la classe treballadora amb la pujada dels preus, i per tant dels beneficis. Però en primer lloc topen amb els límits imposats per la llei del valor, la reguladora del llur sistema. En segon lloc la pujada de preus és gairebé simplement un joc de sumar zero per la classe patronal en general. Ço que un guanya, ho perd un altre. Això sol no pot explicar el flux continu i irreversible de nous ingressos cap a les butxaques dels rics, mentre seuen a casa i esperen que els dividends piquen a la porta.

La despossessió històrica dels ancestres de la la classe treballadora moderna, com els camperols i artesans, dels llurs mitjans de vida dóna als capitalistes una mà d'acer. Marx segueix, "si, doncs, el propietari de diners vol transformar-los en capital, ha de trobar en el mercat un obrer lliure, lliure en un doble sentit. L'obrer ha d'ésser capaç de disposar de la seua força de treball com a mercaderia pròpia; i, de l'altra, no ha de tindre cap mercaderia per vendre, ha d'ésser 'lliure' de tot l'essencial per la realització de la seua força de treball".

Què és tot això de la força de treball? Se'ns ha fet creure a tothom que rebem per la feina que fem. Després de tot, si treballam fora d'hores o els caps de setmana, esperam que se'n pague més. Si ens redueixen la jornada o ens acomiaden, esperam perdre diners. Qualcuns de nosaltres treballam a preu fet, on la retribució està lligada directament a l'esforç que hi posam. Certament això sembla. Investigarem la forma salarial més tard. Però la descoberta de Marx fou que els capitalistes no compren una determinada quantitat de feina feta. Ço que compren és una capacitat, i n'han d'extreure el màxim que puguen. Els economistes burgesos moderns empren una teoria d'eficiència pel salari per explicar per què hi ha obrers millor pagats per damunt del mínim del mercat. És perquè els caps volen fer-se amb destresses escases. Inversament els obrers poden donar una major lleialtat i dedicació a l'empresa si creuen que hi tenen un futur segur. La teoria d'eficiència pel salari accepta que el cap adquireix una capacitat. També defensa que la productivitat pot dependre del nivell salarial. Això capgira completament la teoria neoclàssica (que prova de relacionar els salaris amb la productivitat, és a dir que 'rebem ço que valem').

Marx explica, "empr el terme força de treball o capacitat per treballar, per designar l'agregat de capacitats físiques i mentals que hi ha en un ésser humà, que exerceix sempre que produeix un valor-ús de qualsevol mena"… "El valor de la força de treball, com de qualsevol altra mercaderia, és determinat pel temps de treball necessari per la producció, i en conseqüència també per la reproducció d'aquest article específic. Com a valor, la força de treball no representa res més que una quantitat determinada de treball social promig que s'hi ha incorporat. La força de treball sols existeix com una capacitat d'un individu viu; la seua producció presuposa la seua existència; i per tant la producció de treball depén de la pròpia producció del treballador, del manteniment del treballador".

Ço que rep l'obrer no ho rep per treball que fa. És pel seu manteniment. En una economia de mercat tot s'envolta de diners. El capitalista amb diners lloga l'obrer i el posa a treball. Ho pot fer perquè l'obrer no té un accés independent als mitjans de producció, que posseeix la classe capitalista en general. L'obrer rep una quantitat de diners, prou per mantindre plegats el cos i l'ànima segons siga el nivell normal de vida dels obrers d'aquella societat. Pels treballadors d'un país capitalista avançat aquest nivell pot ésser prou alt en relació als nivells històrics - una casa preciosa plena d'estris electrònics, un cotxe al carrer i un congelador ple de menjar. Però per molt que el nivell de vida haja millorat en el temps i en el curs de la lluita, la distància entre obrers i capitalistes en l'època de Bill Gates és més gran que mai abans. Els obrers poden assolir aquest nivell de vida sols si agafen la feina que els donen els capitalistes, i en fer-ho fa que aquests darrers tinguen una corrent interminable d'ingressos.

El valor del treball inclòs en el producte del nostre treball i el valor de la força de treball, la subsistència de l'obrer, són dues coses diferents. Imaginau un granger que manté un cavall per llaurar el camp i sembrar civada. El granger alimenta el cavall amb part de la civada i ven la resta. Seria absurd pel granger mantindre un cavall si sols aràs el sòl suficient per alimentar-lo. Els cavalls s'han emprat tradicionalmnet en l'agricultura perquè poden aportar grangers amb una plus-vàlua superior a la pròpia subsistència. És per això també que els capitalistes contracten treballadors. És fàcil de veure què pasa en el cas del cavall; podeu de fet dividir la collita en civada per subsistència i civada per vendre. És més difícil amb l'obrer. L'obrer es dedica a produir mercaderies, que tot sovint són consumides indiferentment per treballadors o capitalistes. Les mercaderies es venen en un mercat lliure. L'obrer rep un salari, que és lliure de gastar en ço que crega apropiat. Això és la teoria. En realitat heu de pagar el lloguer, heu de menjar. Quan ja heu pagat l'essencial tot el que us queda és diners de butxaca. Alhora els patró es queda la plus-vàlua en forma de diners.

L'obrer afegeix valor en el procés de producció. Això és un fet ben reconegut. Els ingressos interns poden computar el valor afegit per tal de calcular el valor afegit que suposen. Aquest producte del treball obrer pateix una doble divisió. Si veiem el dia, l'hora i el minut de cada feina que es fa, el valor afegit es pot dividir en dos. Marx anomenà això el treball necessari i el treball excedentari. El treball necessari és la part que es destina a mantindre la força de treball dels obrers - és treball pagat i es destina als salaris dels obrers. El treball excedentari és treball que va no sols al vostre cap immediat, sinó a la tota la classe propietària, sense retribució. És treball impagat.

Els comentaristes hostils sovint atribueixen a Marx la noció que els obrers podien obtindre tan sols un salari mínim absolut de subsistència. Això, és clar, és el preludi de 'demostrar' que Marx s'equivocava, o si més no que ha quedat desfasat. De fet Marx i Engels foren implacables amb teories contemporànies de la 'llei de ferro dels salaris' com la que presentà Lassalle, un rival d'ells en el moviment obrer alemany. Amb molta lògica Lassalle respongué que, com els salaris eren fixos, l'activitat sindical i les vagues eren una pèrdua de temps. Marx, com a cap de l'Associació Internacional de Treballadors, defensà amb força ço contrari.La Internacional de fet esmerçava la major part del temps i d'esforços en crear fons pels obrers en vaga i publicava fulls volants en diferents llengues i crides contra el perill de l'esquirolisme internacional. Marx també fou un dels economistes del segle XIX més conscients de l'augment dels nivells de vida dels obrers. És més veia en aquests primers passos vacil·lants del moviment obrer per aconseguir un major nivell de vida a través de la lluita com una primera etapa necessària en el procés d'autoemancipació de la classe treballadora. "La comprensió de ço que anomenam 'necessitats', i el mètode de satisfer-les, són igualment productes històrics, que depenen de l'estadi de civilització assolit per un país; i dependen, a més, fins a un punt considerable de les condicions, i per tant dels costums i de les exigències, de la classe d'obrers lliures que ha aparegut. Així el valor de la força de treball inclou... un factor històric i moral".

La divisió de la jornada laboral en treball pagat i impagat no és una característica exclusiva del capitalisme. Totes les classes dirigents de la història s'han mantingut per l'explotació de la classe oprimida. "El treball excedentari no és una nova descoberta feta pel capital. Sempre que una part de la societat té el monopoli dels mitjans de producció l'obrer, lliure o sotmès, ha de suplementar el temps de treball necessari pel propi manteniment amb el temps de treball excendentari amb el qual produeix els mitjans de subsistència del propietari dels mitjans de producció, ja siga el propietari un atenenc devot del Bé i de la Bellesa, un teòcrata etrusc, un ciutadà romà, un baró normand, un esclavista americà, un boiard valaquià, un terratinent modern o un capitalista". La diferència és que, sota el capitalisme, l'explotació no és òbvia. Sota el feudalisme els camperols sovint treballaven tres dies en les parcel·les pròpies i tres dies en les terres del senyor. El producte dels primers tres dies de feina es consumia a la llar camperola mentre el producte dels tres dies següents era collit i portat al castell pel senyor i pels seus dependents. Siga quina siga la justificació coetània religiosa o tradicional d'aquesta pràctica, no els calia als revolucionaris mitjavals escriure volums erudits que explicassen que això era explotació. Ço mateix que els esclaus. De fet aparentment tota la feina de l'esclau era impagada. De fet si l'esclau produïa una collita comercial com el cotó o el tabac, l'amo havia de separar part dels ingressos per comprar menjar pels esclaus. La mateixa divisió del producte del treball en part pagada i impagada té lloc en totes les formes de societat classista.

La realitat de l'explotació sota el capitalisme és complica per altres factors. En primer lloc el camperol mitjaval probablement havia d'aplegar la collita amb les pròpies mans. És obvi que ço que menja és el fruit del propi treball. Sota el capitalisme hi ha una divisió del treball en la feina a més de la divisió del treball imposada per la producció pel mercat. Cap obrer no pot assenyalar el producte i dir 'això és meu'. Una mercaderia com un cotxe produït en cadena passa a través de les mans de centenars d'obrers amb tasques concretes. És el producte del treball col·lectiu de les 'mans' de la fàbrica. Aquest és un concepte més ampli que una cadena de muntatge. Una gran fàbrica probablement lloga un equip de neteja a banda. L'alternativa, és clar, seria aturar la feina mentre la línia producció fa neteja. Similarment el conveni de Conventry reconeix els enginyers de manteniment com obrers productius de forma que puguen aprofitar els bonus i els acords de treball a preu fet.

En segon lloc la plus-vàlua no és consumida íntegrament pel vostre patró directe. Els marxistes han emprat la fórmula - renda, interès i benefici - per explicar la divisió de la plus-vàlua entre els diferents sectors del capitalisme. De fet és encara més complicat que això, com ja veurem. Però si els bancs pugen els tipus d'interès o els lloguers industrials augmenten, això danyarà els beneficis industrials d'una forma força independent de la lluita dels obrers per millors salaris, per una major porció de ço que produeixen.

Finalment el capitalista té altres despeses a més del treball. Per una multinacional moderna, els salaris poden no representar més d'un 5-10% de la despesa total. Si bé el valor afegit pel treballador pot dividir-se en treball necessari i excedentari, el valor de la mercaderia es composa de tres parts. Hi ha la plus-vàlua, el treball impagat de la classe treballadora que alimenta els capitalistes. Després hi ha el temps emprat per l'obrer per reproduir els elements dels salaris. Quan el capitalista 'avança' això a l'obrer en forma de salari, Marx l'anomena capital variable. És variable perquè és part del capital monetari, que és capaç de donar una plus-vàlua en el procés de producció. Tota la resta de despeses patronals, maquinària, calefacció, llum i electricitat, etcètera, Marx els anomena capital constant. Això s'anomena capital constant perquè aporten el llur valor sense modificacions al producte final. Contenen plus-vàlua d'obrers que hi ha cadena de producció amunt. Això és fàcil de veure en el cas de matèries primeres. Ningú no pensa que la xocolata que rodeja un caramel li afegeix cap valor tret de la despesa del capitalista que el compra. La maquinària ajuda a la productivitat del treball però no hi afegeix valor tota sola. Per considerar el cas més simple, els capitalistes (o més aviat els llurs gestors) saben que una màquina produirà un milió d'estris en un període de deu anys, fins que quede for a de joc. Si la màquina costa 1 milió aleshores perdrà el valor d'1 lliura per cada estri. De forma que si separen 1 lliura cada cop que venen un estri tindran 1 milió de lliures quan arribe el temps de comprar-ne una de nova. A la pràctica els capitalistes tindran present el fet que la màquina probablement quedarà obsoleta abans i se n'hauran de desfer abans que quede físicament esgotada, però el principi és clar. La maquinària simplement passa valor immutat el producte final en la mesura que perd valor. Ajuda l'obrer a crear plusvàlua però no crea nou valor tota sola. És per això que tots els altres elements del procés de producció a banda de la força de treball són pel capitalista un capital constant.

Vejam l'explotació en pràctica. Les xifres venen del departament de recerca del sindicat d'obrers tèxils d'Amèrica, UNITE. Si una dona americana es gasta 100 dòlars en un vestit:-

54 dòlars se'ls queda la botiga. Però el botiguer simplement traspassa la mercaderia i la col·loca a l'abast de la gent. D'on venen els diners? La tasca de vendre suposa la despesa de grans recursos en el capitalisme modern. Aquests recursos sols poden vindre de la plus-vàlua generada en la part productiva de l'economia.

18 dòlars en material. L'empresa fabricant simplement el compra.

16 dòlars en despeses de fabricació i beneficis. Aquest és un truc que s'ha d'analitzar en termes marxistes. La calefacció i els llums són despeses, igual que el teixit i la cremallera. Però algunes de les 'despeses' seran realment una part dels beneficis. El lloguer, per exemple, realment va cap a una altra secció de la classe propietària. Per fer-ho més simple, assumirem que 15 d'aquests 16 dòlars són despeses i que el pobre fabricant sols aconsegueix 1 dòlars d'un vestit de 100 (una taxa de beneficis de sols un 1%).

L'obrera que fa el vestit s'endu 12 dòlars en salaris.

Ara vejam-ho en termes marxistes:-

El capital constant és de 33 dòlars - 18 dòlars per materials, 15 dòlars per altres despeses de producció.

El capital variable és de 12 dòlars.

La plus-vàlua és de 55 dòlars, dels qual 1 dòlars va al fabricant immediat i 54 dòlars pels lloguers d'Oxford Street i per pagar els venedors, que sens dubte treballen molt dur, però que no generen nou valor amb la feina.

La taxa de plus-vàlua o la taxa d'explotació és la quantitat de temps que l'obrer dedica per reproduir els elements del salari en relació a la quantitat que dedica a enriquir la classe capitalista. En aquest cas la taxa d'explotació és superior a 450%!

És així com els rics es fan rics i els pobres resten pobres. I és cert tan si treballau en una granja o en una fàbrica, com si serviu hamburgueses o escriviu programes informàtics. Els rics es fan rics amb el nostre treball impagat.

No creieu que una taxa d'explotació de 450% és prou bona pels patrons? No creieu que seran feliços si posen una obrera a treballar 11 minuts pel seu salari mentre treballa uns altres 49 minuts per mantindre la classe capitalista en l'abundor? Ni pensar-ho! Mai no n'hi ha prou. Hi ha una compulsió en els capitalistes individuals per treure'n més i més de vosaltres. En part el flagell es deu a la compentència amb altres companyies. Si heu de derrotar la competència, la millor forma és vendre el gènere més barat. La millor forma de vendre barat és fer-ho barat - és a dir amb menys treball. L'anomenen retallar despeses, però és això. Vejam que fa aquesta raça pel desenvolupament del sistema en general.

Els patrons sempre cerquen una forma de treure'n més dels obrers. Una forma òbvia de fer-ho és fer-vos treballar més hores. Miram la indústria de la roba.

Lina Rodriguez Meza, una obrera tèxtil de Nova York explica. "Quan hi ha feina, treballam de seixanta a seixanta-tres hores. Les condicions en la fàbrica no són bones. A la fàbrica on treball, gairebé tothom és d'Equador. Aquesta gent treballa fur. I com venen de molt lluny, tenen por de perdre la feina, de forma que s'esclavitzen".

Lina és en una posició difícil. Ningú no vol dedicar seixant hores a la setmana. Però el sou base és tan baix. I en la indústria de la moda la feina és completament irregular, explica. "La setmana passada sols treballàrem quinze hores. I ara treballam dos dies seguits, però sembla que de nou quedarem lliures".

Lina de fet necessitat les hores extraordinàries per cobrir despeses. És una treballadora del país més ric del món.

Què hi passa? Com hem vist, hi ha una compulsió en la classe capitalista per treure'n més i més de nosaltres, per augmentar la taxa d'explotació. Una forma de fer-ho és ço que Marx anomenà l'extracció de la plus-vàlua absoluta. Això significa explotar l'obrer per un període més llarg. Per exemple si un obrer fa quatre hores per guanyar-se la vida i després dedica unes altres quatre per contribuir al patró, la taxa d'explotació és del 100%. Però si l'obrer pot ésser forçat a esclavitzar-se durant deu hores diàries, aleshores aquestes dues hores extraordinàries són un àpat gratuït pel patró. En l'època de Marx els capitalistes simplement empraven el llur poder de classe per allargar la jornada de treball. Com els obrers habitualment eren pagats diàriament, la lluita per la jornada laboral és una forma bàsica de lluita de classes.

Els crítics de Marx diuen que tot això està passat. Ço que els passa a Lina i a milions com ella mostra que l'extracció de plus-vàlua absoluta és encara una forma ben efectiva d'omplir les butxaques dels patrons. És per això que encara és vàlid en el nou mil·lenni - en el cor de Nova York. Tots coneixement feines - guàrdies de seguretat, treballadors de catering, de la neteja, conductors, obrers ferroviaris - on tothom entén que ha de fer hores extraordinàries per aconseguir prou per alimentar una família degut a que el sou base és molt baix.

Molts obrers dels Estats Units i d'altres països rics aconseguiren millors salaris i condicions - per un temps. Ho feren mitjançant l'organització en sindicats i fent servir l'arma de la vaga. Qualsevol vaga mostra que quan els obrers deixen de treball, no es fa res. Som nosaltres qui produïm la riquesa.

Però ara les grans empreses proven de retallar tots els guanys de lluites passades. Per què? - perquè poden. Perquè poden voltar pel món a la recerca de treball barat que explotar. Perquè poden olorar i aprofitar-se per pagar menys en els països rics. Perquè si poden emprar treball infantil, empraran treball infantil. Perquè si poden emprar treball esclau, empraran treball esclau.

Com afecta tot això als obrers dels països rics com els Estats Units. El 1973 hi havia gairebé 1 milió i mig d'obrers tèxtils als Estats Units. Molts d'ells han perdut la feina quan companyies com Nike agafaren les eines i anaren on pogueren per pagar menys als obrers. Mentre sols s'importava un 4% de la roba als EUA als 1960, ara s'importa un 60%.

Però encara 860.000 treballen dur en el negoci de la roba als Estats Units. Els patrons americans han respós a la competència estrangera de formes diferents. Una resposta de les companyies tèxtils i de roba en els països rics davant els competidors forasters ha sigut assegurar-se que si us paguen més que els obrers de Paquistan o d'El Salvador, aconseguesquen més de vosaltres.

Els patrons tèxtils americans han retallat despeses amb la mecanització. Mentre sols un 6% de la producció de roba dels Estats Units emprava maquinària moderna en els anys 1960, vint anys més tard les empreses s'han automitzat en un 40%. Com a resultat la productivitat de la manufactura de roba s'ha duplicat en els països rics en un període de vint anys. En altres paraules els obrers produeixen el doble que feien abans. Com a resultat treballen menys hores per aconseguir el valor dels llurs salaris i més per la classe patronal. Això és ço que Marx anomenà la producció de la plus-vàlua relativa. La plus-vàlua relativa pot augmentar-se pujant la intensitat del treball (que és ço que els patrons provaven de fer als obrers tèxtils britànics en els anys 1930 - com veurem després) o pujant la productivitat del treball mitjançant la mecanització.

Què ha passat amb els salaris dels obrers americans com a resultat de la mecanització? Els salaris dels obrers de la roba als EUA són exactament els mateixos que fa vint anys. Tots els benefics d'aquest augment de la productivitat han sigut pels empresaris de la roba.

Què és tot això? Sabem que una forma simple i òbvia d'augmentar la taxa d'explotació quan el moviment obrer és feble és fer que els obrers treballen més hores per extreure més plus-vàlua absoluta. Marx mostrà com aquesta estratègia es trobava amb la resistència de la classe treballadora en la indústria tèxtil cotonera a mitjans del segle XIX. Els obrers imposaren uns límits mitjançant la vaga i després aconseguiren un límit legal de la jornada laboral. Si els capitalistes no poden augmentar les hores sense un límit per augmentar la taxa d'explotació aleshores han d'aconseguir que els obrers produesquen més en les hores que tenen a la llur disposició. Si un obrer treu el doble de vestits en vuit hores, aleshores reprodueix els elements del seu salari en dues hores en lloc de quatre. Això deixa sis hores per la producció de plus-vàlua.

Una forma d'extreure plus-vàlua és mitjançant l'augment de la productivitat del treball. Això habitualment implica l'acumulació de capital amb més i més maquinària sota els colzes de cada obrer.

Una altra forma és mitjançant l'augment de la intensitat del treball. Si no podeu allargar les hores, aleshores s'asseguren d'extreu'n més de vosaltres mentre hi sou. Hi ha dues forma clàssiques per treure'n més suc dels obrers com accelerar la cadena o fer que els obrers s'ocupen de més màquines.

Això ha tingut lloc durant molt temps. Per molt que produïu per ells sempre en volen més. En l'època de la gran depressió de 1929-33, els capitalistes cotoners britànics pensaren que era un bon moment de posar la bota damunt els obrers tèxtils. Exigiren als teixidors d'ocupar-se de sis telers per comptes de quatre - com els obrers japonesos. La disputa de 'més telers', anà unida amb una exigència de retalls salarials de fins un 12,5% - més feina per menys paga! Això provocà una marxa de 150.000 teixidors a Lancashire. Després de forts enfrontaments on les càrregues policials contra les línies de piquets es feren rutinàries, la vaga fou venuda per les cúpules sindicals.

El procés pel qual més i més treball mort (capital constant, en termes de Marx) s'empra en relació al treball viu en el procés de producció s'anomena acumulació de capital. És el resultat del fet que el capitalista individual no pot consumir únicament el treball impagat de la classe treballadora en una vida luxosa (tot i que no ho fan malament). Es veuen forçats per la competència entre ells a reinvertir la major part dels immerescuts guanys. Això al seu torn augmenta la productivitat del treball. En acumular capital i crear una classe treballadora massiva per tot el món, el capitalisme crea les condicions per la seua pròpia superació com a sistema. Ens porta al llindà d'una societat d'abundància. Amb tot en l'actualitat la meitat de la població mundial viu en una pobresa desesperada amb 2 dòlars o menys diaris.

Un diagram aparegut a l'Economist del 1985 mostra que la productivitat del treball de les filatures ha pujat a dos milers de vegades més d'ençà de la revolució industrial iniciada pels volts del 1750 fins el 1980. Encara puja, i més ràpid que mai. Així que certament ens exploten més! Hem emprat deliberadament l'exemple antic de les filatures. El lector probablement ha sentit parlar de les filatures mecàniques i de la revolució industrial a l'escola i Marx ho tracta abastament en els seus escrits. Però clarament l'explosió més espectacular de la productivitat s'ha vist en les indústries subjectes a la informatització. "La velocitat a la qual les computadores són capaces de dur a terme càlculs immensos és gairebé impossible de pensar. A principis dels anys 1960 quan es dissenyava l'espai central de l'Expo 67, s'emprà una computadora durant dues hores. Un matemàtic podia haver realitzat els mateixos càlculs, però hauria trigat uns 30.000 anys. Això és l'equivalent a uns 1.000 matemàtics que treballassen durant tota la vida". (de Mike Cooley - 'Arquitecte i abella').

Així la maquinària tèxtil moderna fa els obrers enormement més productius que les gents amb rodes de fa tres-cents anys. Similarment el disseny informàtic suposa que un disseny tridimensional d'una peça complexa de maquinària es pot generar en un instant - mentre fa vint anys un equip de dibuixants a llapis 5H i regles 'T' trigaven una setmana per fer el mateix. Els exemples es poden multiplicar a voluntat. Però hi ha una mosca en l'oli. La maquinària tèxtil moderna costa més que les rodes. Una xarxa de computadores costa més que els llapis i les regles 'T''. Costa molt més explotar més els obrers. El treball mort progressivament substitueix el treball viu en la producció. Marx anomenà la tendència secular de la raó entre el capital constant (despeses en matèries primeres i en la fàbrica) i el capital variable (diners esmerçats en salaris) com l'augment de la composició orgànica del capital. I ha tingut lloc tot el temps. Un exemple: General Motors obrí la seua fàbrica Saturn en uns prats de Tennessee. La fàbrica costà 5 mil milions de dòlars. Emprarà uns 6.000 treballadors. Això suposa gairebé 1 milió de dòlars sota els colzes de cada obrer de la moderna indústria automobilística.

No aturareu els patrons en l'explotació dels obrers. Mentre siguen patrons, ho han de fer. Però mai tampoc no aturareu els obrers en la lluita contra l'explotació. Mentre siguen treballadors assalariats hauran de lluitar per un futur millor. Això vol dir la fi del sistema patronal i la transformació socialista de la societat.

Octubre del 2002