Pakistan: l’assassinat de Benazir Bhutto

La dirigent del Partit del Poble de Pakistan (PPP) acabava de parlar en un míting als seguidors del PPP a la ciutat de Rawalpindi quan es va produir l’atemptat. Les primeres notícies parlaven de més de 100 morts en l’atemptat, però les darreres notícies situen la xifra en 15.

Aquest atac mortal contra el PPP es produeix en plena campanya electoral, on després d’anys de dictadura militar les masses lluitaven per aconseguir un canvi. Hi havia una onada de suport al PPP, semblava segur que guanyaria les eleccions a l’assemblea nacional i provincial que se celebraran el 8 de gener de 2008.

La campanya estava agafant força, l’ala marxista del PPP estava aconseguint un suport entusiasta gràcies al seu missatge socialista revolucionari a zones tan allunyades com Karachi i les regions tribals de Waziristan, a la frontera nord. Aquestes eleccions haurien reflectit un gran gir a l’esquerra al Pakistan. Aquesta perspectiva estava provocant alarma a la camarilla dominant, això és el que està al darrera de l’atrocitat d’avui.

És un crim contra els treballadors i camperols de Pakistan, una provocació sagnant que pretén que no se celebrin unes eleccions que segurament guanyaria el PPP, aquest atemptat és una excusa per a noves restriccions i possiblement la reintroducció de l’estat d’excepció i la dictadura. És un acte contrarevolucionari que ha de ser condemnat sense cap tipus de reserves.

Qui és el responsable? La identitat dels assassins encara no es coneix. Però quan he preguntat als companys de Karachi la resposta va ser immediata: “han estat els mulahs”. Les fosques forces de la contrarevolució a països com Pakistan habitualment van vestides amb les robes del fonamentalisme islàmic. Fins i tot circulen rumors sobre que Benazir va ser disparada a una mesquita, encara que els mitjans de comunicació insisteixen que l’assassinat va ser el resultat d’un atemptat suïcida.

Independentment dels detalls tècnics de l’assassinat, independentment de qui sigui l’agent directe d’aquest acte criminal, els fils de la conspiració sens dubte arriben molt adalt. Els anomenats fonamentalistes islàmics i els jihadistes només són els titelles i assassins a sou de les forces reaccionàries que estan atrinxerades a la classe dominant i l’aparell de l’estat pakistanesos, finançats de forma esplèndida pels Serveis d’Intel·ligència Pakistanesos (ISI), senyors de la droga amb vincles amb els talibans i el règim saudita, sempre ansiós per donar suport i finançar qualsevol activitat contrarevolucionària al món.

La guerra a l’Afganistan està tenint uns efectes catastròfics al Pakistan. La classe dominant pakistanesa tenia ambicions de dominar el país després de l’expulsió dels russos. L’exèrcit pakistanès i l’ISI porten dècades intervenint allí. Ells són una barreja de talibans i senyors de la droga (que és el mateix). Han aconseguit enormes fortunes del tràfic de drogues que està enverinant Pakistan i desestabilitzant la seva economia, la seva societat i la política.

L’assassinat de Benazir Bhutto és només una altra expressió de l’absoluta putrefacció, degeneració i corrupció que està destruint els òrgans vitals de Pakistan. La misèria de les masses, la pobresa, les injustícies, clamen solució. Els terratinents i els capitalistes no tenen aquesta solució. Els treballadors i els camperols miraven al PPP en busca d’una sortida.

Alguns a l’”esquerra” diran: però el programa de Benazir no podria haver proporcionat la solució. Els marxistes del PPP lluiten pel programa del socialisme, pel programa original del PPP. Però les masses només poden aprendre a través de l’experiència quin programa i quina política són els correctes.

Les eleccions de gener haurien donat a les masses l’oportunitat d’avançar un pas en la direcció correcta, d’inflingir una derrota decisiva a les forces de la reacció i la dictadura. Després haurien tingut la possibilitat d’aprendre de programes i polítiques, no a la teoria, sinó a la pràctica.

Ara sembla que el més probable és que els neguin aquesta oportunitat. L’objectiu d’aquesta provocació criminal és força clar: suspendre les eleccions. Encara no s’ha vist la respota de les autoritats pakistaneses, però seria impensable que es puguin celebrar ja les eleccions el 8 de gener. Les postergaran durant algun temps.

Quin efecte tindrà aquest esdeveniment sobre les masses? Acabo de parlar per telèfon amb els companys de The Struggle a Karachi, on estan lluitant contra les bandes reaccionàries del MQM en una campanya electoral ferotge. Em van dir que hi ha un sentiment general de commoció entre les masses. “La gent està plorant i les dones gemeguen a les seves cases. Ara mateix les puc sentir », em va dir el company.

Però el lament esdevindrà ràbia. « Hi ha hagut avalots als carrers de Karachi i a d’altres ciutats. La gent està bloquejant les carreteres i cremant pneumàtics ». Aquesta és l’advertència a la classe dominant de que la paciència de les masses s’esgota. El moviment de les masses no pot ser aturat amb l’assassinat d’un dels seus líders, ni amb mil.

Les masses sempre s’aferren a les seves organitzacions tradicionals de masses. El PPP es va desenvolupar a l’escalf del moviment revolucionari de 1968-1969, quan els treballadors i camperols gairebé prenen el poder.

El dictador Zia va assassinar al pare de Benazir. Això no va impedir la resurrecció del PPP als anys vuitanta. Les forces del terrorisme d’estat van assassinar al germà de Benazir, Murtazar. Després van exiliar a Benazir i van instal·lar una nova dictadura. Això no va impedir que el PPP ressucités de nou quan 2-3 milions de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda.

Les masses es recuperaran de la commoció i el dolor del moment. Amb el temps aquestes emocions seran substituïdes per la ràbia i el desig de venjança. El que fa falta no és la venjança individual, sinó la col·lectiva. El que fa falta és preparar a les masses per a una nova ofensiva revolucionària que acabi de socarrel amb els problemes del Pakistan.

La camarilla dominant pot endarrerir la data de les eleccions, però tard o d’hora hauran de convocar-les. Els reaccionaris calculen que l’eliminació de Benazir debilitarà al PPP. És un seriós error de càlcul! El PPP no pot ser reduït a un sol individu. Si així fos, aleshores hauria desaparegut després de la mort de Zulfiqar Alí Bhutto.

El PPP no és un individu. És l’expressió organitzada de la voluntat de les masses per canviar la societat. Aquells tres milions que van sortir al carrer per celebrar el retorn de Benazir. Són les desenes de milions més que es preparaven per votar per un canvi a les eleccions de gener. Aquests milions ara estan de dol, però el dol no durarà per sempre. Trobaran formes efectives de lluita per aconseguir que la seva veu se senti.

Les masses han de protestar per l’assassinat de la dirigent del PPP amb un moviment nacional de protesta: mítings de masses, vagues, manifestacions de protesta, culminant amb una vaga general. Han d’aixecar la bandera de la democràcia. Contra la dictadura! No a l’estat d’excepció! Convocatòria immediata de noves eleccions!

La direcció del PPP no ha de capitular davant de les pressions que pretenen endarrerir les eleccions. Celebració d’eleccions nacionals i provincials! La veu del poble s’ha de fer sentir! Sobre tot, el PPP ha de tornar al seu programa i principis originals.

Al programa fundacional del PPP està inscrit l’objectiu de la transformació socialista de la societat. Aquest inclou la nacionalització de la terra, els bancs i les indústries sota el control dels treballadors, la substitució de l’exèrcit permanent per una milícia d’obrers i camperols. Aquestes idees són tan correctes i rellevants avui com quan van ser escrites.

No hi ha res més fàcil que treure-li la vida a un home o una dona. Els humans som criatures fràgils i fàcils de matar. Però no es pot assassinar una idea quan ha arribat la seva hora!