Introducció

El marxisme, o socialisme científic, és el nom que rep el conjunt d'idees elaborades en un principi per Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895). Globalment, aquestes idees donen una base teòrica completa de la lluita de la classe treballadora per assolir una forma de societat humana superior - el socialisme.

L'estudi del marxisme es pot dividir en tres apartats, que corresponen a grans trets a la filosofia, la història social i l'economia - materialisme dialèctic, materialisme històric i economia marxista. Aquests són les famoses "tres parts constitutives del marxisme" de les que parlava Lenin.

La sèrie "Educació pels Socialistes" fou llençada per promoure l'estudi del marxisme. S'han dissenyat per ajudar l'estudiant de marxisme amb una introducció a la matèria, amb texts marxistes adequats que esperam que li obren l'apetit per més lectures i estudi. En la primera d'aquestes guies d'estudi d'"Educació pels Socialistes", donam una sel·lecció de materialisme dialèctic. Les altres "parts constitutives", així com altres qüestions fonamentals, es tractaran amb detall en futurs lliuraments. Les guies són adequades per l'estudi individual o com base per un grup de discussió marxista.

En començar aquest estudi de materialisme dialèctic, els editors publiquen un article introductori de Rob Sewell. Si bé aquest és un bon començament per la matèria, no és cap substitut de les obres filosòfiques de Marx, Engels, Lenin, Trockij, Plekhanov i altres. Malauradament Marx i Engels mai no escrigueren una obra divulgadora del materialisme dialèctic, si bé ho provaren de fer. A la seua mort, Engels deixà una pila de manuscrits, que provava de convertir en un tractat de dialèctic, de les lleis del moviment de la natura, de la societat humana i del pensament humà. Foren publicades més tard com Dialèctica de la Natura. Tot i en una forma poc acabada aquestes notes donen una visió brillant del mètode marxista i la seua relació amb la ciència.

El lector novell no hauria de quedar aclaparat per les idees de vegades difícils i abstractes d'aquests escrits. Tot i la dificultat inicial, una certa perseverància serà recompensada. El marxisme és una ciència amb la seua pròpia terminologia, i per tant cal un esforç pel principiant. Amb tot, qualsevol obrer i estudiant seriós sap que no res de bo s'aconsegueix si no és amb lluita i sacrifici.

Les teories del marxisme donen a l'obrer assenyat una visió entenedora. És el deure de tot obrer i estudiant de conquerir per si mateix les teories de Marx i Engels, com a prerequisit essencual per la conquesta de la societat pels treballadors.

Introducció
Necessitem una filosofia?
Els límits de la lògica formal
Materialisme i idealisme
Dialèctica i metafísica
La llei de quantitat en qualitat (i vice-versa)
La unitat de contraris
La negació de la negació
Hegel i Marx
L'ABC de la dialèctica materialista, de Trockij
De 'Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica', d'Engels
Les tres fonts i parts constitutives del marxisme (fragment), de Lenin
Obres Completes de Lenin:
- Sobre la qüestió de la dialèctica
- Resum de dialèctica
Qüestions de materialisme dialèctic: llista de lectures recomanades

Reconeixem que hi ha obstacles reals en el camí de la lluita obrera per la teoria. Un home o una dona que es obligat a esforçar-se moltes hores a la feina, que no ha tingut els beneficis d'una educació decent i que per tant li manca l'hàbit de llegir, troba grans dificultats per atènyer unes de les idees més complexes, especialment al principi. I amb tot era pels obrers que Marx i Engels escrivien, i no per "intel·ligents" acadèmics. "Tot començament és difícil" i tant se val de quina ciència parlam. Per l'obrer amb consciència de classe que està disposat a perseverar, se li pot fer una promesa: un cop s'ha fet l'esforç inicial d'acostar-se a idees noves i poc familiars, les teories del marxisme li resultaran bàsicament directes i simples.

Un cop s'han assimilat el conceptes bàsics del marxisme, obren una nova visió de la política, de la lluita de classe i de tots els aspectes de la vida.

Com a introducció addicional a la dialèctica, també reeditam en aquest lliurament l'ABC de la dialèctica materialista de Trockij, Un triomf del materialisme dialèctic, també de Trockij, i un fragment de Les tres fonts i parts constitutives del marxisme, de Lenin, Elements de dialèctica, de Lenin, i un fragment de Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya, d'Engels.

Per seguir amb l'estudi, recomanam les següents obrers d'Engels: els capítols 12 i 13 de l'Anti-Dühring, la introducció de la Dialèctica de la natura, i Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya.

Els qui vulguen aprofundir haurien d'adreçar-se a La concepció monista de la història, de Plekhanov, Materialisme i empirio-criticisme, de Lenin, així com els seus Quaderns filosòfics. Si bé aquests llibres no són de fàcil lectura, són de qualsevol forma molt aprofitosos si se'ls estudia amb atenció.

Els editors,

Octubre del 2002

El socialisme científic o marxisme es composa de tres parts constitutives: materialisme dialèctic, materialisme històric i economia marxista. Aquest primer lliurament de la sèrie, és una introducció als conceptes del materialisme dialèctic - el mètode marxista.

Pels no familiaritzats amb la filosofia marxista, el materialisme dialèctic pot semblar un concepte obscur i difícil. Amb tot, pels disposats a prendre un temps en l'estudi d'aquesra nova forma de veure les coses, descobriran una visió revolucionària que els permetrà aprofundir i entendre part dels misteris del món on vivim. Una noció de materialisme dialèctic és un prerequisit essencial en la comprensió de la doctrina marxista. El materialisme dialèctic és la filosofia del marxisme, que ens dóna una cosmovisió científica i entenedora. És la roca filosòfica - el mètode - on recolza tota la doctrina marxista.

D'acord amb Engels, la dialèctica era "la nostra millor eina de treball i la nostra arma més afilada". I per nosaltres, a més, és una guia d'actuació i de les nostres activitats en el moviment de la classe treballadora. És similar a una brúixola o un mapa, que ens permet d'orientar-nos en la boira dels esdeveniments, i ens permet d'entendre els processos que donen forma al nostre món.

Ens agrade o no, conscientment o inconscient, tothom té una filosofia. Una filosofia és simplement una forma de veure el món. Sota el capitalisme, sense la nostra pròpia filosofia científica, adoptaren inevitablement la filosofia dominant de la classe dirigent i els prejudicis de la societat on vivim. "Les coses mai no canvien" és una dita comuna, que reflexteix la futilitat de les coses que canvien i la necessitat d'aceptar el nostre destí. Hi ha altres proverbis similars com "No hi ha res de nou sota el sol" i "La història sempre es repeteix", que reflecteixen la mateixa visió conservadora. Aitals idees, explicava Marx, constitueixen un pes esclafador damunt la consciència d'homes i dones.

Igual que la burgesia emergent en la seua revolució contra la societat feudal combaté les idees conservadores de l'antiga aristocràcia feudal, la classe treballadora, en la seua lluita per una nova societat, necessita combatre la visió dominant del seu propi opressor, la classe capitalista. És clar que la classe dirigent, mitjançant el seu control monopolístic dels mitjans de masses, la premsa, l'escola, la universitat i el púlpit, justifica conscientment el seu sistema d'explotació com la "forma més natural de societat". Amb la maquinària repressiva estatal, amb els seus "cossos armats d'homes", no n'hi ha prou per mantindre el sistema capitalista. Les idees i la moral dominant de la societat burgesa serveixen com a defensa vital dels interessos materials de la classe dirigent. Sense aquesta poderosa ideologia, el sistema capitalista no podria durar gaire més.

"D'una forma o d'altra", afirma Lenin, "tota la ciència oficial i liberal defensa l'esclavitud salarial... Esperar que la ciència siga imparcial en una societat d'esclaus assalariats és una ximpleria tan innocent com esperar la imparcialitat dels fabricants en la qüestió de si els salaris dels obrers han d'augmentar a costa de disminuir els beneficis del capital".

La ideologia burgesa oficial realitza una guerra inesgotable contra el marxisme, que correctament considera com l'enemic mortal del capitalisme. Els escrivans i professors burgesos aboquen una corrent contínua de propaganda en un intent de desacreditar el marxisme - particularment el dialèctic. Això ha sigut especialment dur d'ençà de la caiguda del mur de Berlin, amb la ferotge ofensiva ideològica contra el marxisme, el comunisme, la revolució i tot el que s'hi assemble. "El marxisme és mort", proclamen repetidament com si d'un encanteri religiós es tractàs. Però el marxisme no vol caure davant aquests doctors en bruixeria! El marxisme reflecteix la voluntat inconscient de la classe treballadora per canviar la societat. El seu destí està lligat al del proletariat.

Els apòlegs del capitalisme, juntament amb els epígons del moviment obrer, asseguren constantment que el llur sistema és la forma natural i permanent de la societat. D'altra banda, la dialèctica assegura que res no és permanent i que tot mor amb el temps. Una filosofia revolucionària com aquesta constitueix una profunda amenaça al sistema capitalista i per tant cal desacreditar-la de totes totes. Això explica la producció diària de propaganda antimarxista. Però cada pas real endavant en la ciència i el coneixement serveix per confirmar la correcció de la dialèctica. Per milions de persones la crisi creixent del capitalisme demostra com més va més la validesa del marxisme. La situació objectiva força els treballadors a cercar una eixida a l'atzucac. "La vida ens ensenya", insistia Lenin. Els nostres dies, per emprar les famoses paraules del Manifest Comunista, "un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme".

En la lluita per l'emancipació de la classe treballadora, el marxisme també realitza una guerra a tota ultrança contra el capitalisme i la seua ideologia, que defensa i justifica el seu sistema d'explotació, l' "economia de mercat". Però el marxisme fa més que això. El marxisme dóna a la classe treballadora "una cosmovisió integral irreconciliable amb qualsevol forma de superstició, reacció, o defensa l'opressió burgesa" (Lenin). Cerca de revelar les relacions reals que hi ha sota el capitalisme i arma la classe treballadora amb una comprensió de com poder assolir la pròpia emancipació. El materialisme dialèctic, per emprar les paraules del marxista rus Plekhanov, és més que una visió, és una "filosofia d'acció".

Homes i donen proven de pensar d'una forma racional. La lògica (del grec logos, que vol dir paraula o raó) és la ciència de les lleis del pensament. Siguen quines siguen les coses que pensam, i siga quin siga el llenguatge amb el qual les expressam, han de satisfer els requeriments del raonament. Aquestes requeriments donen lloc a les lleis del pensament, als principis de la lògica. Fou el filòsof grec Aristòtil (384 - 322 a.n.e.) fa més de 2000 anys qui formulà l'actual sistema de lògica formal - un sistema que és la base dels nostres fonaments educatius actuals. Categoritzà el mètode del raonament correcte i com es combinen els enunciats fins a arribar a judicis, i com d'aquests s'extreuen conclusions. Exposà tres lleis bàsiques de la lògica: el principi d'identitat (A = A), de contradicció (A no pot ser A i no-A), i del tercer exclòs (A és A o no-A; no hi ha punt intermig).

La lògica formal s'ha mantingut durant més de dos milennis i fou la base de la ciència experimental i dels grans avenços de la ciència moderna. El desenvolupament de la matemàtica es basà en aquesta lògica. No podeu ensenyar la suma a les criatures sense ella. U més u són dos, no tres. La lògica formal pot semblar de sentit comú i és responsable de l'execució de milions de coses quotidianes, però - i aquest és el gran però - té els seus límits. Quan tracta de descriure processos o esdeveniments complicats, la lògica formal esdevé una forma totalment inadequada de pensar. Aquest és particularment el cas de tractar amb el moviment, el canvi i la contradicció. La lògica formal considera les coses com fixes i immòbils. Òbviament això no és negar l'utilitat quotidiana de la lògica formal, al contrari, però cal que en reconeguem els límits.

"La dialèctica no és ni ficció ni misticisme", escrigué Lev Trockij, "però en ésser una ciència de les formes del nostre pensament no es limita als problemes quotidians de la vida sinó que prova d'arribar a una comprensió dels processos més complicats i remots. La lògica dialèctica i formal tenen una relació similar a la que hi ha entre la matemàtica superior i la inferior". (L'ABC de la dialèctica materialista).

Amb el desenvolupament de la ciència moderna, el sistema de classificació (de Linnaeus) es basava en la lògica formal, on tots els éssers vius es dividien en espècies i ordres. Això constituí una gran salt endavant per la biologia en relació al passat. Amb tot, era un sistema fixe i rigíd, amb categories rígides, que amb el temps revelà el seus límits. Darwin en particular mostrà que mitjançant l'evolució era possible que una espècies es transformàs en una altra. En conseqüència, el sistema rígid de classificació s'havia de canviar per adaptar-se a aquesta nova forma d'entendre la realitat.

En efecte, el sistema de la lògica formal s'ensorrà. No podia fer cara a aquestes contradicció. D'altra banda, la dialèctica - la lògica del canvi - explica que no hi ha categoriesn absolutes o fixes en la natura o la societat. Engels s'entretenia en assenyalar l'ornitorrinc, aquesta forma transicional, i demanar on s'adeia a l'esquema rígid de les coses!

Sols el materialisme dialèctic pot explicar les lleis de l'evolució i del canvi, que veu el món no com un complex de coses ja fetes, sinó com un complex de processos, que passen a través d'una transformació ininterrompuda d'esdevindre i deixar d'ésser. Per a Hegel, la vella lògica era exactament com una joc infantil, que prova de resoldre un trencaclosques. "La mancança fonamental del pensament vulgar", escrivia Trockij, "rau en el fet que es conforma amb empremtes immòbils d'una realitat que consisteix en un etern moviment".

Abans que miram a les principals lleis del materialisme dialèctic, fem una ullada als orígens de la visió materialista.

"La filosofia del marxisme és el materialisme", escrigué Lenin. La pròpia filosofia es divideix en dos grans camps ideològics: el materialisme i l'idealisme. Abans d'avançar, fins i tot aquests termes necessiten una explicació. Per començar, el materialisme i l'idealisme no tenen res a veure amb l'ús que se'ls dóna quotidianament, on el materialisme s'associa a l'avarícia material i a l'especulació (en poques paraules, la moral del capitalisme actual) i l'idealisme als alts ideals i a la virtut. Res més lluny de tot això!

El materialisme filosòfic és la visió que explica que hi ha únicament un món material. No hi ha ni cel ni infern. L'únivers, que sempre ha existit i que no és la creació de cap ésser natural, es troba en un fluir constant. Els éssers humans són part de la natura, i evolucionaren de formes inferiors de vida, els orígens dels quals es remunten a un planeta sense vida de fa uns 3,6 milers de milions d'anys. Amb l'evolució de la vida, en un cert estadi, arribà el desenvolupament d'animal amb sistema nerviós, i eventualment d'éssers humans amb un gran cervell. Amb els humans hi aparegué el pensament i la consciència humanes. El cervell humà per si sol és capaç de produir idees generals, és a dir, pensaments. Per tant la matèria existia des de l'eternitat i existeix encara de forma independent a la ment dels éssers humans. Les coses existien molt abans que sorgís qualsevol mena de consciència d'elles de part dels organismes vius.

Pels materialistes no hi ha consciència fora del cervell viu, que és part d'un cos material. Una ment sense un cos és un absurd. La matèria no és un producte de la ment, sinó que la ment és el producte superior de la matèria. Les idees són simplement un reflexe del món material independent que ens rodeja. Les coses reflectides en un miralls no depenen del reflexe per la llur existència. "Totes les idees s'agafen de l'experiència, són reflexes - fidels o distorsionats - de la realitat", afirma Engels. O per emprar les paraules de Marx, "la vida no és determinada per la consciència, sinó la consciència per la vida".

Els marxistes no neguen que la ment, la consciència, el pensament, la voluntat, els sentiments o les sensacions siguen reals. Ço que neguen els materialistes és que l'objecte anomenat "ment" existesca separadament del cos. La ment no és distinta del cos. El pensament és el producte del cervell, que és l'òrgan del pensament.

Amb tot això no vol dir que la nostra consciència és un mirall inert de la natura. Els éssers humans es relacionen amb el llur entorn; són conscients de l'entorn i reaccionen segons aquest; al seu torn, l'ambient hi reacciona. Per bé que arrelats en les condicions materials, els éssers humans generalitzen i pensen creativament. En resposta canvien l'entorn material.

D'altra banda, l'idealisme filosòfic afirma que el món material no és real sinó simplement el reflexe del món de les idees. Hi ha formes diferents d'idealisme, però tots essencialment proposen que les idees són primàries i la matèria, si és que existeix, és secundària. Pels idealistes, les idees són distintes de la matèria, de la natural. És el cas del concepte d'Hegel de la Idea Absoluta o de ço que constitueix Déu. L'idealisme filosòfic obre el camí, d'una forma o d'una altra, a la defensa o al suport a la religió i la superstició. No sols aquesta visió és falsa, sinó que és profundament conservadora, ens du a la conclusió pessimista que mai no podem entendre els "camins misteriosos" del món. Mentres, el materialisme entèn que els éssers humans no sols observen el món real, sinó que el poden canviar, i en fer-ho, canviar-se ells mateixos.

La concepció idealista del món sorgí de la divisió entre el treball físic i el treball mental. Aquesta divisió constituí un enorme avenç en lliurar un sector de la societat del treball físic i en donar-li temps per desenvolupar la ciència i la tecnologia. Amb tot, com més allunyats del treball físic, més abstractes es feien les llurs idees. I quan els pensadors separaren les idees del món real, com més anava més es perdien en un "pensament pur" abstracte i acabaren amb tota mena de fantasies. En l'actualitat la cosmologia es dominada per concepcions matemàtiques abstractes, que han dut a tota mena de teories estranyes i meravelloses: el 'Big Bang', el començament del temps, els universos paral·lels, etc. Cada trencament amb la pràctica du a un idealisme parcial.

La concepció materialista té una llarga història que es remunta als antics grecs, amb Anaxàgores (c.500 - 428 a.n.e.) i Demòcrit (c.460 - c.370 a.n.e). Amb la caiguda de la Grècia antiga, aquesta concepció racionalista fou tallada per tota una època històrica, i sols després del desvetllament del pensament que seguí a l'abandó de l'Edat Mitjana cristiana hi hagué una renaixement de la filosofia i de la ciència natural. D'ençà del segle XVII, la llar del materialisme modern fou Anglaterra. "El veritable progenitor del materialisme anglès és Bacon", escrigué Marx. El materialisme de Francis Bacon (1561-1626) fou després sistematitzat per Thomas Hobbes (1588-1679), les idees del qual foren desenvolupades per John Locke (1632-1704). El darrer ja pensava que era possible que la matèria pogués posseir la facultat de pensar. No és cap casualitat que aquests avenços en el pensament humà coincidissen amb l'ascens de la burgesia i els grans avenços en la ciència, particularment la mecànica, l'astronomia i la medicina. Aquests grans pensadors al seu torn aportaren el trencament necessari per la brillant escola materialista francesa del segle XVII, que tingueren com a precursor més notable a René Descartes (1596 - 1650).

Fou el llur materialisme i racionalisme l'aliment de la gran revolució francesa del 1789. Aquests pensadors revolucionaris no reconeixien cap autoritat externa. Tot, des de la religió fins a la ciència natural, des de la societat fins a les institucions polítiques, fou sotmès a la crítica més profunda. La raó esdevingué la mesura de totes les coses.

Aquesta filosofia materialista, coherentment defensada per Holbach (1723 - 1789) i Helvetius, era una filosofia revolucionària. "L'univers és la gran unitat de tot ço que és, que arreu se'ns mostra únicament com a matèria en moviment", afirma Holbach. "Això és tot ço que hi ha i mostra tan sols una cadena infinita i contínua de causes i accions; qualques causes les sabem, ja que impacten immediatament en els nostres sentits; altres no les coneixem ja que sols actuen en nosaltres mitjançant conseqüències, força remotes de les primeres causes".

Aquesta filosofia racional fou un reflex ideològic de la lluita burgesa revolucionària contra l'esglèsia, l'aristocràcia i la monarquia absoluta. Representà un ferotge atac a la ideologia de l'antic règim. A la fi, el regne de la raó resulta ésser tan sols el regne idealitzat de la burgesia. La propietat burgesa esdevingué un dels drets essencials de l'home. Els materialistes revolucionaris aplanaren el camí de la nova societat burgesa i del domini de les noves formes de propietat privada. "Una època diferent, unes circumstàncies diferents, una filosofia diferent", afirmà Denis Diderot (1713 - 1784).

El nou materialisme, per bé que un avenç revolucionari, tendia a ésser molt rígid i mecànic. Aquests nous filòsofs atacaren l'esglèsia i negaren l'autosuficiència de l'ànima i sostingueren que l'home era simplement un cos material com la resta d'animal i cossos inorgànics. L'home fou considerat com un mecanisme més complex i més delicat que els altres objectes. D'acord amb La Mettrie (1709 - 1751) en la seua obra principal L'home i la màquina, "Som instruments dotats amb sentiments i memòria".

Pels materialistes francesos l'origen del coneixement - la descoberta de la veritat objectiva - s'aconseguia mitjançant l'acció de la natura en els nostres sentits. Els planetes i el lloc de l'home en el sistema solar i en la pròpia natura eren fixos. Per ells, hi havia un mecanisme de rellotgeria, on tot tenia el seu lloc estàtic i lògic, i on l'impuls del moviment venia de fora. Tota aquesta visió, per bé que materialista, era mecànica, i no aconseguia copsar la realitat viva del món. No podia copsar l'univers com un procés, com matèria que patia un canvi continu. Aquesta feblesa dugué a la falsa dicotomia del món material i el món de les idees. I aquest dualisme obrí la porta a l'idealisme.

Uns altres sostingueren una visió monista segona la qual l'univers era un sistema única que no era ni esperit pur ni matèria pura. Spinoza fou el primer que elaborà un sistema així. Si bé veia la necessitat d'un Déu, l'univers era un únic sistema, que era completament material de cap a fi.

La concepció marxista del món no és únicament materialista, sinó també dialèctica. Pels seus detractors, la dialèctica és descrita com quelcom completament místic, i per tant irrelevant. Però certament no és el cas. El mètode dialèctic és simplement un intent d'entendre més clarament el nostre món independent. La dialèctica, afirma Engels a Anti-Duhring, "no és res més que la ciència de les lleis generals del moviment i desenvolupament de la natura, la societat humana i el pensament". Per dir-ho simplement, la lògica del moviment.

És obvi per la majoria de gent que no vivim en un món estàtic. De fet, tot a la natura es troba en un estadi de canvi constant. "El moviment és la forma d'existència de la matèria", afirma Engels. "Mai no hi hagut en lloc matèria sense moviment, ni hi pot haver". La terra gira contínuament al voltant del seu eix, i alhora gira al voltant del sol. Això resulta en el dia i la nit, i en les diferents estacions que experimentam al llarg de l'any. Naixem, creixem, ens fem grans i finalment morim. Tot és mou, canvia, bé en ascens i en desenvolupament o en declivi i mort. Qualsevol equilibri és tan sols relatiu, i sols té sentit en relació a altres formes de moviment.

"Quan consideram i reflectim la natura en general o la història de la humanitat o la nostra pròpia capacitat intel·lectual, al primer veiem el quadre d'una xarxa inacabable de relacions i reaccions, de permutacions i combinacions, on no res no resta com era, sinó que tot es mou, canvia, esdevé i deixa d'ésser", insisteix Engels. "Veiem, per tant, en primer lloc el quadre general, amb les seues parts individuals més o menys en el fons, observam els moviment, les transicions i les connexions més que no pas les coses que es mouen, combinen i es connecte. Aquesta concepció primitiva, innocent, però intrínsecament correcte del món és la de l'antiga filosofia grega, i la formulà clarament per primera vegada Heràclit; tot és i no és, ja que tot és fluid, canvi constant, un constant esdevenir i deixar d'ésser".

Els grecs feren tota una sèrie de descobertes revolucionaris i avenços en la ciència natural. Anaximandre féu un mapa del món, i escrigué un llibre de cosmologia, del que resten tan sols uns pocs fragments. El mecanisme 'antiquitera', com s'anomena, sembla ésser la resta d'un planetari mecànic que es remunta al darrer segle abans de la nostra era. Donada la limitació del coneixement de l'època, gran part fou anticipació i predicions inspirades. Sota la societat esclavista, aquestes brillants invencions no podien rebre un ús productiu i simplement se les veia com a divertiments. Els avenços reals en la ciència natural tingueren lloc a mitjans del segle XV. Els nous mètodes de recerca suposaren la divisió de la natura en les seues parts individuals, que permeté la classificació d'objectes i processos. Si bé això aporta una quantitat massiva de dades, els objectes s'analitzaven de forma aïllada i no en el llur ambient. Això produí una sistema de pensament metafísic, estret i rígid, que restà marcat per l'empirisme. "Els fets" esdevingueren l'únic tret important. "Ara, ço que volem, són fets. No ensenyau aquests nois i noies més que fets. La vida sols demana fets", afirma el personatge dickensià Thomas Gradgrind a Temps durs.

"Per a les coses metafísiques i els llurs reflexes mentals, les idees són aïllades, i se les ha de considerar una darrera l'altra i de forma diferenciada, són objectes de recerca, fixats, rígids, que es donen tot d'una i per tothom", afirma Engels. "Pensen en antítesis absolutament irreconciliables. 'Les llurs comunicacions són "sí, sí; no, no"; ja que qualsevol altra cosa prové del diable'. Per elles una cosa o bé existeix o no existeix; una cosa no pot ésser al mateix temps ella i una altra. Positiu i negatiu s'exclouen absolutament; la causa i l'efecte es troben en una rígida antítesi mútua.

"A primera vista aquesta forma de pensar ens sembla molt luminosa, perquè sona a sentit comú. Però per respectable que siga el sentit comú en el reialme de les seues quatre parets, les passa magres quan es dirigeix directament al gran món de la recerca. I el mode metafísic de pensar, justificable i necessari com és en un gran nombre de dominis d'una extensió variable segona la natura de l'objecte particular de recerca, tard o d'hora, arriba a un límit a partir del qual esdevé parcial, restringit, abstracte, perdut en contradiccions insolubles. En contemplar els objectes individuals oblida les connexions entre ells; en contemplar la llur existència, n'oblida el començant i la fi; en el llur repós, oblida el llur moviment. Els arbres no li deixen veure el bosc".

Engels continua amb l'explicació que per tasques quotidianes sabem si un animal és viu o no. Però si ho examinam amb més detall, som forçats a reconèixer que no és una qüestió simple. Al contrari, és una qüestió complexa. Hi ha violents debats fins i tot en l'actualitat sobre si la vida comença en el ventre matern. Similarment, tan difícil és dir el moment exacte en el que té lloc la mort, ja que la fisiologia demostra que la mort no és sol acte instantani, sinó un procés. En les brillants paraules del filòsof grec Heràclit, "hi ha el mateix en nosaltres que viu i mor, dorm i vetlla, és jove i és vell; cada canvi substitueix i es tranforma en un altre. Ens endisam i no ens endisam en la mateixa corrent, som i no som".

Res no és com sembla en la superfície de les coses. Cada espècie, cada aspecte de la vida orgànica, és en cada moment el mateix i diferent. Es desenvolupa amb l'assimilació de matèria de fora i simultàniament descarta matèria no volguda; contínuament moren cèl·lules, mentre altres es renoven. Amb el temps, el cos es transforma completament, renovat de dalt a baix. Per tant, cada entitat orgànica és alhora ella mateixa i quelcom de diferent.

Aquest fenomen no pot explicar-se pel pensament metafísic o la lògica formal. Aquesta visió és incapaç d'explicar contradiccions. Aquesta realitat contradictòria no entra en el reialme del sentit comú. La dialèctica, d'altra banda, entèn les coses en les llurs connexions, desenvolupament i moviment. Ja Engels n'era conscient, "la natura és la prova de la dialèctica".

Ací és com Engels descrigué els rics processos de canvi en seu llibre Dialèctica de la natura:

"La matèria es mou en un cicle etern, que completa la seua trajectòria en un període tan vast que en comparació el nostre any terrestre no és res; en un cicle en el qual el període de desenvolupament superior, és a dir el període de la vida orgànica amb la conqueta que la corona - l'autoconsciència, és un espai relativament tan petit de la història de la vida i de l'autoconsciència; en un cicle on cada forma particular d'existència de la matèria - ja siga el sol o una nebulosa, un animal particular o una espècie animal, un compost químic o una descomposició - és igualment transitòria; en un cicle on res no és etern, llevat de la matèria eternament en canvi, eternament en moviment i les lleis del seu moviment i canvi. Però per moltes vegades que implacablement el cicle es tanque en el temps i en l'espai, per nombrosos que siguen els sols i les terres que apareguen i desapareguen, per molt que calga esperar per a què en qualque sistema solar, en qualque planeta apareguen les condicions adequades per a la vida orgànica, per nombrosos que siguen els éssers que desapareguen i apareguen de la boira, que es desenvolupen en animals amb un cervell conscient que trobaran un ambient que els permetrà de viure, tot i que siga per un curt període de temps, amb tot, nosaltres assegurem que la matèria en tots els seus canvis roman eternament una i idèntica, que cap dels seus atributs pot morir, i que la mateixa necessitat de ferro que força la destrucció del brot més alt de la matèria - l'esperit conscient - també necessita renèixer en un altre lloc, en un altre temps".

Juntament i tot seguit de la filosofia francesa del segle XVIII, hi aparegué una nova filosofia alemanya radical. A través d'Emmanuel Kant, la culminació d'aquesta filosofia tingué com a epítom el sistema de G. F. Hegel, que havia admirat molt la revolució francesa. Hegel, tot i que idealista, era la ment més enciclopèdica de l'època. La gran contribució d'aquest geni fou el retrobament de la forma dialèctica de pensar originalment desenvolupada pels antics filòsofs grecs 2000 anys abans.

"Els canvis no consisteixen tan sols en el fet que una quantitat passa a una altra quantitat, sinó que també que una qualitat passa a quantitat, i vice-versa", escrigué Hegel. "Cada transició de la darrera mena representa una interrupció, i dóna al fenòmen un nou aspecte, qualitativament diferent de l'anterior. Així l'aigua quan es refreda es solidifica, no gradualment... sinó tot d'una; en haver-se refredat al punt de congelació, pot romandre líquida únicament si es manté en una condició de repós, i aleshores amb la més petita alteració n'hi ha prou per endurir-la sobtadament… En el món dels fenòmens morals... tenen lloc el mateixos canvis de quantitatiu a qualitatiu, i diferències en qualitats que es fonamenten també en diferències quantitatives. Així, una mica menys, una mica més constitueix aquell límit després del qual la frivolitat desapareix i apareix quelcom de ben diferent, el crim..." (La ciència de la lògica).

Les obres d'Hegel són plenes de referències i d'exemples de dialèctica. Malauradament, Hegel no era sols idealista, sinó que escrivia de la forma més obscura i abstrusa imaginable, cosa que fa molt difícil la lectura de les seues obres. Lenin, mentre rellegia Hegel en l'exili durant la Primera Guerra Mundial, escrivia: "En general prov de llegir Hegel de forma materialista: Hegel era una materialista inconscient (d'acord amb Engels) - és a dir, que puc treure la major part de déu, de l'absolut, de la idea pura, etc". Lenin quedà enormement impressionat per Hegel, i, malgrat el seu idealisme, més tard recomanà que els joves comunistes estudiassen els seus escrits directament.

Els joves Marx i Engels eren seguidors del gran Hegel. Aprengueren un munt d'aquest mestre. Els obrí els ulls a una nova visió del món representada en la dialèctica. En adoptar la dialèctica, Hegel alliberà la història de la metafísica. Pel dialèctic, no hi ha res final, absolut, o sagrat. Revela el caràcter transitori de tot. Amb tot, Hegel tenia la limitació del seu coneixement, el coneixement de la seua època, i del fet que fos idealista. Considerava els pensament del cervell no com a representacions més o menys abstractes d'objectes i processos reals, sinó com a realitzacions de la "idea absoluta", que existia des de l'eternitat. L'idealisme d'Hegel capgirava la realitat.

Amb tot, Hegel resumí sistemàticament les importants lleis del canvi, tractades abans.

"S'ha dit que no hi ha salts sobtats a la natura, i és una noció comuna que les coses tenen el llur origen a través d'un augment o disminució graduals", afirma Hegel. "Però hi ha també quelcomj de transformació sobtada de quantitat en qualitat. Per exemple, l'aigua no es fa gradualment sòlida en refredar-se, i passa per un fase tova i després agafa la rigidesa del gel, sinó que se solidifica tot d'una. Si la temperatura davalla en un cert grau, l'aigua es transforma sobtadament en gel, és a dir, la quantitat - el nombre de graus de temperatura - es transformen en qualitat - un canvi en la natura de l'objecte". (Lògica).

Ací tenim la clau de la comprensió del canvi. El canvi o l'evolució no tenen lloc gradualment en una línia recta i planera. Marx comparà la revolució social a un vell talp que excavàs contínuament sota la terra, invisible durant llarg períodes, però que mina l'antic règim per emergir finalment a la llum de forma sobtada. Fins i tot Charles Darwin creia que la seua teoria de l'evolució era essencialment gradual i que els salts en el registre fossil no representaven cap trencament evolutiu, sinó que a la llarga "s'omplirien" amb les noves descobertes. En això Darwin s'equivocava. En l'actualitat, noves teories, essencialment dialèctiques, han sorgit per explicar els salts evolutius. Stephen J. Gould i Niles Eldredge denominarem la llur teoria dialèctica de l'evolució "d'equilibris puntuat". Explicaven que hi havia grans períodes de l'evolució on aparentment no tenien lloc canvis, i després, sobtadament, hi apareixia una o més formes de vida noves. En altres paraules, les diferències quantitatives donaven lloc a un canvi qualitatiu, que conduïa a una nova espècie. Tot desenvolupament es caracteritza per trencament en la continuïtat, salts, catàstrofes i revolucions.

L'aparició de la vida unicel·lular en els oceans terrestres fa 3,6 milers de milions d'anys fou un salt evolutiu en l'evolució de la matèria. L'"explosió cambriana", de fa 600 milions d'anys, on hi aparegué la vida pluricel·lular complexa amb parts dures, fou un nou salt qualitatiu cap endavant en l'evolució. En el Paleozoic inferior, fa uns 400 o 500 milions d'anys, hi aparegué el primer vertebrat. Aquest disseny revolucionari esdevingué el dominant i avançà a través dels amfibis (que viuen alhora en l'aigua i a fora), dels rèptils, i finalment es dividí en les criatures de sang calenta: les aus i els mamífers. Aquests salts revolucionaris culminaren en els éssers humans que tenen la capacitat de pensar. L'evolució és un llarg procés on l'acumulació de canvis dins i fora de l'organisme du a un salt, un estadi qualitativament superior de desenvolupament.

De la mateixa forma que pressions subterrànies colossals s'acumulen i periòdicament esclaten a través de l'escorça terrestre en forma de terratrèmols, els canvis graduals en la consciència dels obrers du a una explosió de la lluita de classes. Una vaga en una fàbrica no és provocada per "agitadors" de fora, sinó que es produïda per una acumulació de canvis en la fàbrica que finalment impulsen la força de treball a la lluita. La "causa" de la vaga pot ésser quelcom ben petit i anecdòtic, com una "pausa pel cafè", però ha esdevingut "la darrera espiga que fa tombar el camell" per emprar una expressió popular (dialèctica). Ha esdevingut el catalitzador que fa que la quantitat canvie a qualitat.

En l'actualitat la sèrie de victòries electorals esquerranoses al si dels sindicats britànics és el producte d'una llarga acumulació de malcontentament entre les bases sindicals. Vint anys de forts atacs contra la classe obrera han provocat aquests canvis en la cúpula sindical. Sols els armats amb una filosofia marxista pogueren preveure aquest desenvolupament, que té les arrels en una situació objectiva canviant. Aquests canvis de parer, que ja tenen lloc en els sindicats, inevitablement es reflectiran en el Partit Laborista i eventualment provocaren la caiguda de l'ala dretana de Blair. L'extrema-esquerra del moviment obrer ha descrit contínuament el Partit Laborista com quelcom que no podia mai canviar. Són incapaços de pensar dialècticament, i tenen una visió empírica i formalista que sols veu la superfície de la realitat. No aconsegueixen de distingir entre aparença i realitat - entre l'aparença immediata evident a l'observació i els processos, interconnexions i lleis amagades que rauen sota els fets observats. En altres paraules, són cecs als processos subterranis que tenen davant els nasos. "El blairisme domina el Partit Laborista!" exclamen i mouen les mans en despit. Es troben sota l'influx de la lògica formal, i no entenen els processos en funcionament que inevitablement desgasten el blairisme, i duen cap a la seua ensulsidada, com la nit segueix el dia. Com escrivien dels sindicats dretanosos del passat, escriuren del Partit Laborista en l'actualitat. En base als esdeveniments i a les pressions d'un moviment sindical que es mou cap a l'esquerra, el Partit Laborista, donat el seu arrelament sindical, es mourà inevitablement en la mateixa direcció.

Marx insistí que la tasca de la ciència és sempre procedir des del coneixement immediat de les aparences cap a la descoberta de la realitat, de l'essència, de les lleis que hi ha sota les aparences. El Capital de Marx és un bon exemple d'aquest mètode. "La forma de pensar dels economistes corrents", escrigué Marx a Engels, "deriva del fet que sempre es reflecteix en el cervell la forma immediata de les relacions, i no les connexions internes" (27 de juny del 1867).

El mateix es pot dir dels qui en el passat definiren la Unió Soviètica com "estat capitalista". L'estalinisme no té res a veure amb el socialisme; era un règim repressiu, on els obrers tenien menys drets que a occident. Amb tot, en lloc d'una anàlisi científica de la Unió Soviètica, simplement la declaraven estat capitalista. Com Trockij explicava, els teòrics del capitalisme d'estat miraven la URSS amb els ulls de la lògica formal. O era blanc o era negre. Aquesta forma de pensar és pur formalisme. Mai no van entendre la possibilitat d'una degeneració de l'estat obrer en una variant crònica deformada del domini proletari, com explicava Trockij. És clar que la revolució, degut al seu aïllament en un país endarrerit, patí un procés de degeneració. Amb tot, mentre romania l'economia planificada i nacionalitzada, no tot era perdut. La burocràcia no era una classe dirigent, sinó una excrecència parasitària de l'estat, que usurpava el poder polític. Tan sols una nova revolució política podia eliminar la burocràcia i reintroduir els soviets i la democràcia obrera.

Els partidaris de la teoria del capitalisme d'estat quedaren lligats en confondre la contrarevolució amb revolució i vice-versa. A Afganistan, donaren suport al fonamentalisme reaccionari dels mujaidins com a "combatents per la llibertat" contra l'"imperialisme" rus. Amb la caiguda de la URSS i la restauració del capitalisme del 1991 en endavant, restaren neutrals davant una contrarevolució capitalista real.

"La contradicció, però, és la font de tot moviment i vida; sols en la mesura que hi conté una contradicció quelcom pot tindre moviment, poder i efecte". (Hegel). "En resum", afirma Lenin, "la dialèctica pot definir-se com la doctrina de la unitat de contraris. Això inclou l'essència de la dialèctica...".

El món on vivim és una unitat de contradiccions o una unitat de contraris: fred-calor, llum-foscor, capital-treball, naixement-mort, riquesa-pobresa, positiu-negatiu, creixement-recessió, pensar-ésser, finit-infinit, repulsió-atracció, esquerra-dreta, damunt-sota, evolució-revolució, atzar-necessitat, venda-compra, etcètera.

El fet que dos pols d'una antítesi contradictòria puguen coexistir com un tot és considerat per la saviesa popular com una paradoxa. La paradoxa és el reconeixement que dues consideracions contradictòries o contràries, poden ésser certes alhora. Això és un reflexe del pensament de la unitat de contraris en el món material.

El moviment, l'espai i el temps no són res més que formes d'existència de la matèria. El moviment, com hem explicat, és una contradicció, - ser-hi en un lloc i un altre en el mateix moment. És una unitat de contraris. "El moviment significa ésser en aquest lloc i no ésser-hi; és la continuïtat de l'espai i del temps - i això fa possible el moviment". (Hegel).

Per entendre quelcom, la seua essència, és necessari esbrinar aquestes contradiccions. Sota determinades circumstàncies, l'universal és l'individual, i l'individual és l'universal. Que les coses esdevinguen els llurs contraris, - la causa pot esdevindre efecte i l'efecte pot esdevindre causa - és degut a que són simples enllaços en una cadena sense fi del desenvolupament de la matèria.

"El negatiu és fins cert punt positiu", afirma Hegel. El pensament dialèctic "entèn l'antítesi en la seua unitat". De fet Hegel va més lluny: "La contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, i és tan sols en la mesura que conté una contradicció que quelcom es mou i té impuls i activitat… Quelcom es mou, no perquè hi siga ací en un punt de temps i allà en un altre, sinó perquè en un mateix punt del temps hi és i no hi és, i hi és a tots dos i a cap. Hem d'agrair als antics dialèctics les contradiccions que demostraren en el moviment; però ço que se segueix no és que no hi haja moviment, sinó que el moviment és en si contradicció". Per tant per Hegel, quelcom es viu en la mesura que conté contradicció, que li aporta moviment propi.

Els atomistes grecs enunciaren per primera vegada la teoria revolucionària que el món material estava fet d'àtoms, considerats la unitat més petita de la matèria. La paraula grega àtom vol dir indivisible. Aquesta fou un brillant encert intuïtiu. La ciència del segle XX demostrà que tot és fet d'àtoms, tot i que posteriorment descobrí que hi havia partícules encara més petites. Cada àtom conté un nucli en el centre, fet de partícules subatòmiques dites protons i neutrons. En òrbita al voltant del nucli hi ha les partícules dites electrons. Tots els protons presenten una càrrega elèctrica positiva, i es repelirien els uns amb els altres, però es mantenen units per un tipus d'energia coneguda com a força nuclear forta. Això mostra que tot ço que existeix es basa en una unitat de contraris i té un moviment propi "d'impuls i d'activitat" per emprar les paraules d'Hegel.

En els humans, el nivell de sucre a la sang és essencial per a la vida. Un nivell massa alt pot provocar un coma diabètic, massa poc fa incapaç de menjar a aquella persona. Un nivell segur el regulen la taxa d'alliberament de sucre al corrent sanguini per la digestió dels carbohidrats, la taxa a la qual el glicògen emmagatzemat es converteix en sucre, i la taxa a la qual el sucre es captat i utilitzat. Si els nivells sanguinis de sucre creixen, aleshores la taxa d'utilització augmenta per l'alliberament de més insulina del pàncrees. Si cau, s'allibera més sucre a la sang, o la persona té sensació de gana i consumeix una font de sucre. En aquesta autoregulació de forces oposades, de retroalimentacions positives i negatives, el nivell sanguini es manté en límits tolerables.

Lenin explica aquest moviment propi en una nota on diu, "la dialèctica és l'ensenyament que mostra com els contraris poden ésser i com esdevenen idèntics - sota quines condicions són idèntics, es transformen en l'altre - per què la ment humana hauria de copsar aquests contraris no com morts, rígids, sinó vius, condicionals, mòbils, amb una mútua transformació".

Lenin també insistí molt en la importància de la contradicció com a força motriu del desenvolupament. "És de domini comú que, en tota societat, els interessos d'uns membres topen amb els d'uns altres, que la vida social és plena de contradiccions, que la història revela una lluita entre nacions i societats, així com dins nacions i societats, i, a banda, una successió de període revolució i de reacció, de pau i de guerra, d'estagnació i de ràpid progrés i declivi". (Lenin, Les tres parts constitutives del marxisme).

Això ho il·lustra molt bé la lluita de classes. El capitalisme requereix una classe capitalista i una classe obrera. La lluita per la plus-vàlua creada pels obrers i expropiada pels capitalistes du a una lluita irreconciliable que donarà la base de l'eventual caiguda del capitalisme, i la resolució de la contradicció per l'abolició de totes les classes.

El padró general del desenvolupament històric no és una línia recta, sinó una interacció complexa on cada pas endavant sols s'assoleix a costa d'un pas parcial endarrera. Aquestes regressions són resoltes en el següent estadi de desenvolupament.

La llei de la negació de la negació explica la repetició en un nivell superior de certs trets i propietat d'un nivell inferior i l'aparent retorn a trets del passat. Hi ha una lluita constant en forma i contingut i entre contingut i forma, que resulta en l'eventual abandó de la forma antiga i la transformació del contingut.

Tot aquest procés pot representar-se com una espiral, on el moviment torna a la posició d'on començà, però a un nivell superior. En altres paraules, el progrés històric s'assoleix per una sèrie de contradiccions. On l'estadi previ és negat, això no representa la seua total eliminació. No escombra completament l'estadi que substitueix.

"El sistema capitalista d'apropiació, que sorgeix del mètode capitalista de producció, i per tant de la propietat privada capitalista és la primera negació de la propietat privada individual basada en el propi treball. Però la producció capitalista assumeix amb la inevitabilitat d'un procés natural la seua pròpia negació. És la negació de la negació", insistia Marx en el primer volum del Capital.

Engels explica tota una sèrie d'exemples per il·lustrar la negació de la negació en el seu llibre Anti-Duhring. "Prenem un gra d'ordi. Milions d'aquests gran es molen, es bullen i es fermenten, abans d'ésser consumits. Però si aquest gra d'ordi es troba amb les condicions que són normals per ells, si cau en un sòl adequat, i sota la influència de la calor i de la humitat té lloc un canvi específic, germina; el gra ha deixat d'existir, és negat, i en el seu lloc apareix la planta que ha sorgit d'ell, la negació del gra. Però quin és el procés vital normal d'aquesta planta? Creix, floreix, es fertilitza i finalment una vegada més produeix grans d'ordi, i, tan bon punt aquests madures, el peu mor, i al seu torn és negat. Com a resultat d'aquesta negació de la negació tenim de nou el gra original d'ordi, però no com una única unitat, sinó multiplicada per deu, vint o trenta".

L'ordi viu i evoluciona mitjançant el retorn al punt de partida - però a un nivell superior. Una llavor ha produït moltes. També amb el temps, les plantes han evolucionat qualitativament i quantitativa. Generacions successives han mostrat variacions, i s'han adaptat millor al llur ambient.

Engels dóna un exemple més del món dels insectes. "Les papallones, per exemple, surten de l'ou mitjançant la negació de l'ou, passen per diverses transformacions fins que arriben a la maduresa sexual, s'aparellen i són negades, en morir tan bon punt s'han aparellat i la femella ha posats els seus nombrosos ous".

Hegel, qui tenia un gran intel·lecte, il·lustrà un gran nombre de coses. Marx en reconegué repetidament el deute. "La mistificació que pateix la dialèctica a mans d'Hegel, de cap forma l'impedeix d'ésser el primer en presentar-la en la seua forma general de funcionament d'una manera entenidora i conscient", afirma Marx. Amb tot el sistema filosòfic d'Hegel fou una enorme pèrdua. Patia d'una incurable contradicció interna. La concepció d'Hegel de la història és evolutiva, on no res és final o etern. Amb tot, el seu sistema afirmava ésser la veritat absoluta, en completa contradicció a les lleis del pensament dialèctic. Mentre Hegel defenia l'statu quo a Alemanya, la dialèctica englobava una visió revolucionària en canvi constant. Per Hegel tot allò real era racional. Però amb l'ús de la dialèctica hegeliana, tot allò real esdevé irracional. Tot allò que existeix ha de morir. En això consistia la importància revolucionària de la filosofia hegeliana.

La solució d'aquesta contradicció conduí de nou al materialisme, però no a l'antic materialisme mecanicista, sinó a un basat en les noves ciències i avenços. "El materialisme sorgí de nou enriquit per totes les adquisicions de l'idealisme. La més important d'aquestes adquisicions fou el mètode dialèctic, l'exàmen dels fenòmens en el llur desenvolupament, en el llur origen i destrucció. El geni que representava aquesta nova direcció de pensament era Karl Marx", escriu Plekhanov. Encesa pels esdeveniments revolucionaris d'Europa el 1830-31, l'escola hegeliana es dividí en tres, l'esquerranosa, la centrista i la dretanosa.

El representant més destacat de l'esquerra hegeliana fou Ludwig Feuerbach que desafià l'angita ortodòxia, especialment la religiosa, i col·locà de nou el materialisme en el centre. "La natura no té principi ni fi. Tot en ella és interacció mútua, tot és alhora efecte i causa, tot en ella és global i recíproc...", escriu Feuerbach, i afegeix que no hi ha lloc per Déu. "Els cristians separen l'esperit, l'ànima de l'home del cos i fan girar aquest esperit sense cos cap al llur Déu". Tot i les limitacions de Feuerbach, Marx i Engels donaren la benvinguda al nou trencament amb entusiasme.

"Però mentres," assenyalava Engels, "la revolució del 1848 deixà de banda la filosofia tan implacablement com Feuerbach havia tractat els fonaments". Restà per Marx i Engels aplicà coherentment la dialèctica al nou materialisme, per produir el materialisme dialèctic. Per ells, la nova filosofia no era una filosofia abstracta, sinó directament lligada a la pràctica.

"La dialèctica es redueix a la ciència de les lleis general del moviment, tan en el món exterior com en el del pensament humà - dos conjunts de lleis que són idèntiques en substàncies, però que difereixen en la llur expressió de tal forma que la ment humana pot emprar-les inconscientment, aleshores que en la natura i fins ara en la majoria de la història humana, aquestes lleis s'han afirmat inconscientment, en la forma de necessitats externes, en mig de la boira d'una sèrie inacabable d'accidents aparents". (Engels)

Ni Marx ni Engels deixaren cap llibre de divulgació de la dialèctica com a tal. Marx estava ocupat amb El capital. Engels provà d'escriure un llibre així, però quedà aclaparat per la necessitat de completar El capital després de la mort de Marx. Amb tot escrigué molt sobre el tema especialment en l'Anti-Dühring i en la Dialèctica de la natura. Lenin comentà, "si Marx no deixà cap 'Lògica' (amb majúscula), deixà la lògica del Capital, i això cal emprar-ho fins al màxim. Al Capital Marx aplicà una única ciència lògica, la dialèctica i la teoria del coneixement del materialisme (no calen tres paraules, tot és el mateix) que prengué de les coses valuoses d'Hegel i que desenvolupà".

En l'actualitat, un petit nombre de científics, la majoria de les ciències naturals, han esdevingut conscients de la dialèctica, que els ha obert els ulls a problemes en camps especialitzats. Aquesta relació entre ciència i materialisme dialèctic s'ha discutit plenament en el llibre d'Alan Woods i Ted Grant Reason in Revolt. Mostraven, amb Engels, que la natura és completament dialèctica. A banda d'Stephen J. Gould i Niles Eldredge, Richard Levins i Richard Lewontin, que es consideren materialistes dialèctica, han escrit també sobre l'aplicació de la dialèctica en el camp de la biologia en el seu llibre El biòleg dialèctic:

"Ço que caracteritza el món dialèctic, en tots els seus aspectes, com hem descrit, és que és en constant moviment. Les constants esdevenen variables, les causes esdevenen efectes, i els sistemes es desenvolupen, per destruir les condicions que les donaren lloc. Fins i tot els elements que semblen estables es troben en un equilibri dinàmic de forces que sobtadament poden desequilibrar-se, com quan un tros de metall d'un tamany crític esdevé més brillant que mil sols. Amb tot el moviment no és lliure i uniforme. Els organisme es desenvolupen i es diferencien, per després morir i desintegrar-se. Les espècies apareixen però inevitablement s'extingeixen. Àdhuc el món físic simple no sabem de cap moviment uniforme. Fins i tot la terra en girar en el seu eix s'ha frenat en temps geològics. El desenvolupament de sistemes al llarg del temps, doncs, sembla ésser la conseqüències de forces i de moviments oposats.

"Aquesta aparença de forces oposades ha donat lloc al concepte més debatut i difícil, i amb tot el més central, del pensament dialèctic, el principi de contradicció. Per qualcuns, la contradicció és únicament un principi epistemològic. Descriu com arribam a entendre el món per una sèrie de teories antitètiques que, en contradicció una amb l'altra i en contradicció amb els fenòmens observats, duen a una nova visió de la natura. La teoria de la revolució científica de Kuhn (1962) té una certa flaire de contradicció contínua i de resolució, que dóna lloc a una nova contradicció. Per altres la contradicció esdevé una propietat ontològica, si més no d'existència social humana. Per nosaltres, la contradicció no és sols epistemològica i política, sinó ontològica en el sentit més ampli. Les contradiccions entre forces es troben arreu de la natura i no sols en les institucions de les societats humanes. Aquesta tradició dialèctica es remunta a Engels (1880) qui escrigué, a La dialèctica de la natura, que 'per mi no té cap sentit la construcció de les lleis de la dialèctica de la natura, sinó descobrir-les en ella i evolucionar-les des d'ella". (El biòleg dialèctic, p.279)

Els marxistes sempre han insistit en la unitat de la teoria i la pràctica. "Els filòsofs sols han interpretat el món de diverses formes; ara cal canviar-lo", com Marx assenyalà en les seues tesis sobre Feuerbach. "Si la veritat és abstracta ha d'ésser falsa", afirma Hegel. Tota veritat és concreta. Hem de mirar les coses com són, amb una visió per entendre el llur desenvolupament contradictori. Això té conclusions molt importants, especialment pels qui lluiten per canviar la societat. A diferència dels socialistes utòpics que veien el socialisme com una idea meravellosa, els marxistes veuen el desenvolupament del socialisme com un resultat de les contradiccions del capitalisme. La societat capitalista ha preparat la base material per una societat sense classe amb unes forces productives altament desenvolupades i amb la divisió mundial del treball. Ha fet aparèixer la classe obrera, la pròpia vida de la qual entra en conflicte amb el capitalisme. En base a l'experiència, esdevindrà completament conscient de la seua posició en la societat i es transformarà, en paraules de Marx, d'una "classe en si" en una "classe per a si".

La dialèctica es basa en el determinisme, però això no té res a veure amb el fatalisme que nega l'existència d'accidents a la natura, a la societat i al pensament. El determinisme dialèctica afirma la unitat de la necessitat i de l'accident, i explica que la necessita s'expressa mitjançant accidents. Tots els esdeveniments tenen causes, tan els necessaris com els accidentals. Si no hi hagués lleis causals en la natura tot seria en un estadi completament caòtic. Seria una situació impossible on res no podria existir. Així tot depèn de quelcom altre, com en una cadena contínua de causes i efectes. Els esdeveniments particulars sempre tenen un caràcter atzarós o accidental, però apareixen tan sols com a resultat d'una necessitat més profunda. De fet, la necessitat es manifesta mitjançant una sèrie d'accidents. Sens dubte, els accidents tenen un lloc, però ço essencial és descobrir quines lleis determinen aquesta necessitat profunda.

Des del punt de vista de l'observació superficial, tot pot semblar accidental o subjecte de l'atzar. Això pot semblar especialment així quan no coneixem les lleis que governen el canvi i les llurs interconnexions. "On superficialment hi dominen els accidents, hi ha sempre el govern de lleis interiors i amagades, sols cal descobrir-les", assenyalava Engels a Ludwing Feuerbach.

A la natura, l'evolució de la matèria segueix una certa via, si bé com, quan i de quina forma es realitza depèn de circumstàncies accidentals. Per exemple, que es creàs vida o no a la Terra depenia de tota una sèrie de factors accidentals, com la presència d'aigua, de diferents elements químics, de la distància de la Terra al Sol, d'una atmosfera, etc. "És la natura de la matèria la qui prefigura l'evolució dels éssers racionals", afirma Engels, "això té necessàriament lloc si s'hi donen les condicions (que no són necessàriament idèntiques per tots els llocs i moments)... ço que es considera necessari es composa d'importants accidentals, i ço que es considera accidental és la forma rera la qual la necessitat s'hi amaga".

Els historiadors superficials han escrit que la Primera Guerra Mundial fou "causada" per l'assassinat d'un príncep hereu a Sarajevo. Per un marxista aquest esdeveniment fou un accident històric, en el sentit que aquest esdeveniment casual serví com a pretext, o catalitzador, d'un conflicte mundial que havia esdevingut inevitable per les contradiccions econòmiques, polítiques i militars de l'imperialisme. Si l'assassí hagués fallat, o si el príncep hereu no hagués nascut mai, la guerra encara hauria tingut lloc, per qualque pretext diplomàtic. La necessitat s'hauria expressat mitjançant un "accident" diferent.

En paraules d'Hegel, tot ço que existeix, existeix necessàriament. Però, igualment, tot ço que existeix és condemnat a morir, a transformar-se en quelcom de diferent. Així ço que és "necessari" en un moment i en un lloc esdevé "innecessari" en un altre. Tot comporta el seu contrari, que està destinat a superar-lo i a negar-lo. Això és cert pels éssers vius individuals com per les societats i la natura en general.

Tota mena de societat humana existeix perquè és necessària en el moment concret que apareix: "Cap ordre social desapareix abans que totes les forces productives que hi tenen lloc, s'han desenvolupat: i mai no apareixen noves i superiors relacions de producció abans que les condicions materials de la llur existència hagen madurat en el ventre de l'antiga societat. Per tant la humanitat sols es posa problemes que pot resoldre, ja que, si ens ho miram de prop, sempre troba que el propi problema sols apareix quan les condicions materials necessàries per resoldre'l ja existeixen o si més no es troben en procés de formació". (Marx, Crítica de l'Economia Política).

L'esclavitud, en el seu dia, representà un enorme salt endavant des de la barbàries. Era un estadi necessari en el desenvolupament de les forces productives, de la cultura i de la societat humana. Com Hegel ho explicà de forma brillant: "no és tan de l'esclavitud com a través de l'esclavitud que l'home esdevé lliure".

De forma similar el capitalisme fou originalment un estadi necessari i progressiu de la societat humana. No obstant, com el comunisme primitiu, l'esclavisme i el feudalisme, el capitalisme ja fa temps que ha deixat de representar un sistema social necessari i progressiu. S'ha construït damunt profundes contradiccions que li són inherents, i està condemnat a ésser superat per les forces ascendents de la nova societat que hi ha dins de l'antiga, i que representa el proletariat modern. La propietat privada dels mitjans de producció i l'estat nacional, les característiques bàsiques de la societat capitalista, que orginalment suposaren un gran salt endavant, ara sols serveixen per lligar i minar les forces productives i amenaçar totes les conquestes de segles de desenvolupament humà.

El capitalisme és en l'actualitat un sistema social profundament degenerat, que ha d'ésser derrocat i substituït pel seu contrari, el socialisme, si la cultura humana vol sobreviure. El marxisme és determinista, però no fatalista. Els homes i les dones fan la història. La transformació de la societat sols la poden assolir homes i dones que lluiten conscientment per la pròpia emancipació. Aquesta lluita de classes no està predeterminada. Qui triomfe depèn de molts factors, i una classe ascendent i progressiva té molts avantatges respecte de l'antiga i decrèpita força reaccionària. Però en darrer terme, el resultat ha de dependre de quina banda hi ha la voluntat més forta, l'organització més gran i la direcció més preparada i resolta.

La victòria del socialisme marcarà un nou estadi qualitativament diferent de la història humana. Per ésser més exacte marcarà la fi de la prehistòria de la raça humana i començarà una autèntica història.

D'altra banda, però, el socialisme suposa un retorn a la forma inicial de la societat humana - el comunisme tribal - però en un nivell molt superior, que es basa en totes les grans conquestes de milers d'anys de societats classistes. La negació del comunisme primitiu per la societat de classes és al seu torn negada pel socialisme. L'economia de la sobreabundància s'haurà fet possible per l'aplicació de la planificació conscient de la indústria, de la ciència i de la tècnica establerta pel capitalisme a una escala mundial. Això alhora farà que d'una vegada per sempre siguen innecessàries la divisió del treball, la diferència entre el treball mental i manual, entre la ciutat i el camp, i l'esgotadora i brutal lluita de classes i permetrà a la raça humana a la fi de posar els seus recursos en la conquesta de la natura: per emprar la famosa frase d'Engels, "el salt de l'home del reialme de la necessitat al reialme de la llibertat".

La dialèctica no és ni ficció ni misticisme, sinó una ciència formal del nostre pensament en la mesura que no es limita als problemes quotidians de la vida sinó que prova d'arribar a una comprensió dels processos més complicats i remots. La lògica dialèctica i formal tenen una relació similar a la que hi ha entre la matemàtica superior i la inferior.

Ací provaré de fer un esquema del rovell del problema d'una forma ben concisa. La lògica aristotèlica del sil·logisme simple comença amb la proposició que A és igual a A. Aquest postulat és acceptat com un axioma per gran nombre d'accions humanes pràctiques i de generalitzacions elements. Però en realitat A no és igual a A.

Això és fàcil de provar si observam aquestes dues lletres sota una lent - són ben diferents la una de l'altra.

Però hom pot objectar que la qüestió no és la mida o la forma de les lletres, ja que són tan sols símbols de quantitats iguals: per exemple, una lliura de sucre.

L'objecció no hi té lloc; en realitat una lliura de sucre mai no és igual a una lliura de sucre - una escala més precisa sempre destria la diferència.

De nou hom pot dir: una lluita de sucre és igual a si mateixa. Tampoc això no és cert - tots els cossos canvien ininterrompudament de tamany, pes, color, etc. Mai no són iguals a si mateixos.

Un sofista respondrà que una lliura de sucre és igual a si mateix "en un moment donat". A banda del valor pràctic extremadament dubtós d'aquest 'axioma', no resisteix tampoc la crítica teòrica. Com hem de concebre el mot 'moment'? És un interval infinitesimal de temps, quan una lliura de sucre és subjecta a canvis inevitables en el durs d'aquest 'moment'.

O el 'moment' és una abstracció purament matemàtica, és a dir, un zero de temps? Però tot existeix en el temps; i la pròpia existència és un procés ininterromput de transformació; el temps és en conseqüència un element fonamental d'existència.

Així l'axioma A és igual a A significa que aquella cosa és igual a si mateixa si no canvia, és a dir, si no existeix.

A primer cop d'ull podria semblar que aquestes "subtileses" són inútils. En realitat són d'importància decisiva. L'axioma A és igual A sembla d'una banda el punt de partida de tot el nostre coneixement, d'altra banda és el punt de partida de tots els errors del nostre coneixement.

Fer ús de l'axioma A és igual A amb impunitat és sols possible en uns determinats límits. Quan els canvis quantitatius d'A són negligibles per la tasca en qüestió, podem assumir que A és igual A. Aquesta és, per exemple, la forma amb la que un comprador i un venedor consideren una lliura de sucre.

Consideram la temperatura del sol d'una forma similar. Fins fa poc consideravem el poder adquisitiu del dòlar de la mateixa forma. Però els canvis quantitatius més enllà de certs límits esdevenen qualitatius. Una lliura de sucre subjecte a l'acció de l'aigua o del querosé deixa d'ésser una lliura de sucre. Un dòlar a mans d'un president deixa d'ésser un dòlar. Determinar en el moment correcte el punt crític on els canvis quantitatius passen a qualitatius és una de les tasques més importants i difícils de totes les esferes de coneixement, inclosa la sociologia.

Tot obrer sap que és impossible fer dos objectes completament iguals. En l'elaboració de rodaments, es permet una certa desviació entre les peces que no hauria de sobrepassar, però, d'un cert límit (això s'anomena tolerància). Mitjançant l'observació de les normes de tolerància, es poden considerar idèntiques totes les peces (A és igual a A). Quan es supera la tolerància, la quantitat passa a qualitat; en altres paraules les peces es tornen inferiors o completament inútils.

El nostre pensament científic és sols part de la nostra pràctica general, tècniques incloses. Pels conceptes també hi ha la "tolerància" que s'estableix no per la lògica formal a partir de l'axioma A és igual a A sinó per la lògica dialèctica que rau en l'axioma que tot canvia. "El sentit comú" es caracteritza pel fet que sistemàticament supera la "tolerància" dialèctica.

El pensament vulgar opera amb conceptes com el capitalisme, la moral, la llibertat, l'estat obrer, etc., com abstraccios fixes, i assumeixen que el capitalisme és igual al capitalisme, la moral és igual a la moral, etc. El pensament dialèctic analitza tots els objectes i fenòmens en un canvi continu, alhora que determina en les condicions materials d'aqueixos canvis el límit critical a partir del qual A deixa d'ésser A, un estat obrer deixa d'ésser un estat obrer.

La mancança fonamental del pensament vulgar rau en el fet que vol conformar-se amb empremtes fixes de la realitat, la qual consisteix de moviment etern. El pensament dialèctic dóna als conceptes, mitjançant una aproximació més estreta, correccions, concrecions, una riquesa de contingut i de flexibilitat, i fins i tot diria que en cert punt les du prop dels fenòmens vius. No el capitalisme en general sinó un capitalisme determinat en un estadi determinat de desenvolupament. No un estat obrer en general, sinó un estat obrer en un país endarrerit encerclat per l'imperialisme, etc.

El pensament dialèctica es relaciona amb el pensament vulgar de la mateixa forma que un film es relaciona amb la fotografia fixa. El film no ultrapassa la fotografia fixa sinó que en combina una sèrie d'acord amb les lleis del moviment. La dialèctica no nega el sil·logisme, però ens ensenya a combinar sil·logisme de forma que la nostra comprensió s'aprope a la realitat eternament canviant.

Hegel a la seua Lògica establí una sèrie de lleis: el canvi de quantitat en qualitat, el desenvolupament mitjançant contradiccions, el conflicte del contingut i de la forma, la interrupció de la continuïtat, el canvi de possibilitat en inevitabilitat, etc., que són tan importants pel pensament teòric com pel simple sil·logisme de les tasques més elementals.

Hegel escrigué després de Darwin i abans de Marx. Gràcies al poderós impuls que donà al pensament la revolució francesa, Hegel anticipà el moviment general de la ciència. Però com era únicament una anticipació, tot i fos la d'un geni, rebé d'Hegel un caràcter idealista. Hegel operà amb ombres ideològiques com la realitat última. Marx demostrà que el moviment d'aquestes ombres ideològiques no reflectia res més que el moviment dels cossos materials.

Anomenam materialista la nostra dialèctica pel fet que les seues arrels no són ni en el cel ni en les fondàries del nostre "lliure albiri" sinó en la realitat objectiva, en la natura. La consciència nasqué de l'inconscient, la psicologia de la fisiologia, el món orgànic de l'inorgànic, el sistema solar d'una nebulosa.

En tots els graons d'aquesta escala de desenvolupament els canvis quantitatius es transformen en qualitatius. El nostre pensament, inclòs el pensament dialèctica, és sols una de les formes d'expressió de la matèria canviant. No hi ha lloc en aquest sistema ni per Déu ni pel diable, ni per l'ànima immortal ni per normes eternes de la llei i de la mortal. La dialèctica del pensament, en haver nascut de la dialèctica de la natura, posseeix en conseqüència un profund caràcter materialista.

El darwinisme, que explicà l'evolució de les espècies mitjançant transformacions quantitatives que passaven a qualitatives, fou el major triomf de la dialèctica en tot el camp de la matèria orgànica. Un altre gran triomf fou la descoberta de la taula dels pesos atòmics dels elements químics i més tard la transformació d'un element en un altre. Amb aquestes transformacions (espècies, elements, etc.) va estretament lligada la qüestió de les classificacions, tan important en les ciències naturals com en les socials. El sistema de Linnaeus (del segle XVIII), que emprava com a un punt de partida la immutabilitat de les espècies, es limitava a la descripció i classificació de les plantes d'acord amb les llurs característiques externes.

El període infantil de la botànica és anàleg al període infantil de la lògica, ja que les formes del nostre pensament es desenvolupen com tot ço que viu. Tan sols el refús decisiu de la idea de les espècies fixes, tan sols l'estudi de la història de l'evolució de les plantes i de la llur anatomia preparà la base d'una autèntica classificació científica.

Marx, qui en contraposició a Darwin, era un dialèctic conscient, descobrí una base per la classificació científica de les societats humanes en el desenvolupament de les llurs forces productives i l'estructura de les relacions de propietat, que constitueixen l'anatomia de la societat. El marxisme substituó la classificació merament descriptiva de les societats i dels estats que fins als nostres dies encara floreix en les universitats, per una classificació dialèctica i materialista. Tan sols a través del mètode de Marx és possible determinar correctament tan el concepte d'un estat obrer i el moment de la seua caiguda.

Tot això, com veiem, no conté res de "metafísic" o "escolàstic", com la pressumptuosa ignorància afirma. La lògica dialèctica expressa la llei del moviment en el pensament científic contemporani. La lluita contra la dialèctica materialista, contràriament, expressa un passat llunyà de conservadurisme de la petita-burgesia, la vanitat dels rutinaris de la universitat i... un rampell d'esperança per una vida d'ultratomba.

Arran de la dissolució de l'escola hegeliana, però, es desenvolupà encara una altra tendència, l'única que ha donat un fruit real. I aquesta tendència està connectada essencialment amb el nom de Marx.

La separació de la filosofia hegeliana fou també el resultat d'un retorn al punt de vista materialista. Això implicava dedicar-se a la comprensió del món real - natura i història - tal i com es presenta a qualsevol que s'hi aprope lliure d'esquemes idealistes preconcebuts. Era decidida a sacrificar implacablement tot idealisme que no pogués dur-se a una harmonia amb els fets concebuts per si mateixos i no en fantàstiques interconnexions. I el materialisme no és res més que això. Però aleshores la cosmovisió materialista es prenia realment de forma seriosa per primera vegada i fou aplicada de forma coherent - si més no en els trets bàsics - en tots els dominis del coneixement.

Hegel no fou simplement deixat de banda. Al contrari, l'eixida es féu des del seu costat revolucionari, descrit abans, des del mètode dialèctic. Però en la forma hegeliana, aquest mètode era inutilitzable. D'acord amb Hegel, la dialèctica és el desenvolupament del propi concepte. El concepte absolut no sols existeix - no sabem on - des de l'eternitat, és també l'ànima vivent de tot el món existent. Es desenvolupa en ella mateixa a través de tots els estadis preliminars que es tracten abastament a la Lògica i que hi són inclosos en ella. Aleshores s'"aliena" pel canvi en la natura on, inconscient d'ella mateixa, amb l'aparença d'una necessitat natural, arriba a un nou desenvolupament i finalment retorna com l'autoconsciència de l'home. Aquesta autoconsciència aleshores s'elabora de nou en la història en forma bruta fins que finalment el concepte absolut de nou arriba a si mateix de forma completa en la filosofia hegeliana. D'acord amb Hegel, per tant, el desenvolupament dialèctic aparent de la natura i la història - això és, la interconnexió causal del moviment progressiu de l'inferior al superior, que s'afirma per tota mena de moviments de ziga-zaga i de regressions temporals - és sols una còpia [Abklatsch] del propi moviment del concepte que va des de l'eternitat, des de no se sap on, però de qualsevol forma independent de qualsevol cervell humà pensant. Aquesta perversió ideològica s'havia de fer fora. De nou prenguèrem una visió materialista dels pensaments dels nostres caps, en veure'ls com a imatges [Abbilder] d'objectes reals per comptes de considerar els objectes reals com a imatge de tal o tal estadi del concepte absolut. Així la dialèctica es reduïa a la ciència de les lleis generals del moviment, tan del món exterior com del pensament humà - dos conjunts de lleis que són de substància idèntica, però difereixen en l'expressió en la mesura que la ment humana pot aplicar-les conscientment, mentre que en la natura i fins ara per la major part de la història humana, aquestes lleis es verifiquen inconscientment, en la forma de necessitat externa, en la boira d'una sèrie inacabable d'accidents aparents. Per tant la dialèctica del concepte esdevé simplement el reflex conscient del moviment dialèctic del món real i així la dialèctica d'Hegel fou superada o més aviat capgirada, de forma que on tenia el cap ara s'hi posaven els peus. I aquesta dialèctica materialista, que durant anys ha sigut la nostra millor eina de treball i la nostra arma més afilada, fou descoberta, cal remarcar-ho, no sols per nosaltres sinó també i de forma independent de nosaltres i àdhuc de Hegel, per un obrer alemanya, Joseph Dietzgen. (2)

Amb tot, d'aquesta forma el costat revolucionari de la filosofia hegeliana fou de nou capgirat i alhora alliberat de tota l'ornamentació idealista amb la que Hegel n'havia aturat una execució coherent. El gran pensament bàsic que el món no s'ha d'entendre com un complex d'objectes acabats, sinó com un complex de processos, on els objectes, amb una estabilitat tan aparent com la de les llurs imatges mentals dels nostres caps, els conceptes, passen per un continu esdevindre i esvair-se, en el que, malgrat tota l'aparença accidental i les regressions temporals, es verifica un desenvolupament progressiu a la fi - aquest gran pensament fonamental havia permeat, especialment d'ençà del temps d'Hegel, de tal forma el pensament ordinari que en la seua generalitat gairebé mai no és contradit. Però reconèixer aquest pensament fonamental en paraules i aplicar-ho en la realitat amb detall en cada camp de la recerca són dues coses diferents. Si, amb tot, la recerca sempre procedeix des d'aquest punt de vista, la demanda de solucions finals i veritats eternes s'esvaeix d'un cop per sempre; hom és sempre conscient de la limitació necessària de tot el coneixement adquirit, del fet que està condicionat per les circumstàncies de la seua adquisició. D'altra banda, hom ja no es deixa aclaparar per l'antítesi, insuperable per l'encara habitual vella metafísica, entre la certesa i la falsia, entre la bondat i la roïndat, entre la identitat i la diferència, entre la necessitat i l'accidentalitat. Hom sap que aquestes antítesis sols tenen una validesa relativa; que ço que és reconeix com cert té també el seu costat latentment fals que es manifestarà posteriorment, de la mateixa forma que ço que ara es considera fals té el seu costat cert en virtut del qual es podia considerar prèviament com cert. Hom sap que ço que se sosté com a necessari es composa d'un plegat d'accident i que ço que anomenam accidental és la forma rera la qual la necessitat s'hi amaga - etcètera.

L'antic mètode de recerca i de pensament que Hegel anomena "metafísic", que preferia investigar els objectes donats, fixes i estables, i del qual les relíquies encara ocupen força ments humanes, tenia una gran justificació història en el seu dia. Era necessari primer examinar els objectes abans que no fos possible examinar els processos. Hom havia de conèixer primer quin objecte particular hi havia abans de poder observar els canvis que paria. I aquest era el cas de la ciència natural. L'antiga metafísica, que acceptava les coses com objectes acabats, sorgí d'una ciència natural que investigava els éssers inerts i vius com objectes acabats. Però quan aquesta recerca havia progressat fins al punt de fer possible prendre el pas decisiu, és a dir, passar a la recerca sistemàtica dels canvis que aquests objectes pateixen a la pròpia natura, aleshores sonà la darrera hora de l'esforç metafísic en el reialme de la filosofia. I de fet, mentre la ciència natural fins a la fi del segle passat fou predominantment una ciència de col·leccions, una ciència d'objectes acabats, en el nostre segle ha estat essencialment una ciència sistematitzadora, una ciència dels processos, de l'origen i el desenvolupament d'aquests objectes i de la interconnexió que uneix tots aquests processos natural en un de sol. La fisiologia, que investiga els processos que tenen lloc en els organismes vegetals i animals; l'embriologia, que s'ocupa del desenvolupament dels organismes individuals des del gèrmen fins a la maduresa; la geologia, que investiga la formació gradual de la superfície terrestre - tots aquests són brots del nostre segle.

de Lenin

La filosofia del marxisme és el materialisme. En el decurs de la història recent d'Europa, i particularment a la fi del segle XVIII a França, que fou l'escenari decisiu de la batalla contra tota mena de romanalles mitjavals, contra la servitud en les institucions i les idees, el materialisme resultà com la única filosofia coherent, lleial a totes les lliçons de la ciència natural, hostil a les supersticions i hipocresies. Els enemics de la democràcia provaren, per tant, amb totes les energies, de "derrocar", de minar i de difamar el materialisme, i defensaren les diverses formes de l'idealisme filosòfic, que sempre du, d'una forma o d'una altra, a la defensa i suport de la religió.

Marx i Engels sempre defensaren el materialisme filosòfic de la forma més decidida, i repetidament explicaren l'error profund de tota desviació d'aquesta base. Les llurs idees s'exposen de la forma més clara i completa en les obres d'Engels, Ludwig Feuerbach i Anti-Dühring, que, com el Manifest Comunista, són llibres que no haurien de mancar en la biblioteca de tot obrer conscient.

Amb tot, Marx no s'aturà en el materialisme del segle XVIII sinó que féu avançar la filosofia. L'enriquí amb les conquestes de la filosofia clàssica alemanya, especialment del sistema hegelià, que al seu torn dugué al materialisme de Feuerbach. D'aquests la principal conquesta és la dialèctica, és a dir, la doctrina del desenvolupament en la forma més profunda i completa, lliure de la parcialitat de la doctrina i també de la relativitat del coneixement humà que ens aporta un reflex de la matèria en etern desenvolupament. Les darreres descobertes de la ciència natural - el radi, els electrons, la transmutació dels elements - són una clara confirmació del materialisme dialèctic de Marx, tot i les doctrines dels filòsofs burgesos amb els "renovats" retorns a l'antic i podrit idealisme.

Mentre aprofundia i desenvolupava el materialisme filosòfic, Marx el dugué a la seua conclusió; estengué la seua percepció de la natura a la percepció de la societat humana. El materialisme històric de Marx representà la major conquesta del pensament científic.

El caos i l'arbitrarietat, que regnava fins aleshores en les idees de la història i de la política, foren substituïdes per una teoria científica colpidorament coherent i harmoniosa, que mostra com d'un ordre de vida social es desenvolupa un altre ordre superior, com a conseqüència del creixement de les forces productives - com el capitalisme, per exemple, creix de la servitud.

De la mateixa forma que la cognició de l'home reflecteix la natura (és a dir, la matèria en desenvolupament) que existeix independentment d'ell, la cognició social de l'home (és a dir, les diferents idees i doctrines - filosòfiques, religioses, polítiques, etc.) reflecteixen l'ordre econòmic de la societat. Les institucions polítiques són una supraestructura damunt el fonament econòmic. Veiem, per exemple, que les diverses formes polítiques dels estats europeus moderns tenen com a objectiu el domini de la burgesia damunt el proletariat.

La filosofia de Marx es completa en el propi materialisme filosòfic que ha donat a la humanitat, i especialment a la classe treballadora, que n'obté un poderós instrument de coneixement.

L'escissió d'un tot i el coneixement de les parts contradictòries és l'essència (una de les "essències", una de les principals, si no la principal, característiques o trets) de la dialèctica. Així és precisament com també ho considera Hegel.

La correcció d'aquest aspecte del contingut de la dialèctica cal comprobar-ho en la història de la ciència. Aquest aspecte de la dialèctica (veieu Plekhanov) habitualment rep una atenció incorrecta: la identitat de contraris es presa com la suma-total d'exemples ("per exemple, una llavor", "per exemple, el comunisme primitiu". Ço és també cert pe Engels, però "en interès de la divulgació...") i no com a llei de coneixement (com a llei del món objectiu).

A la matemàtica: + i -, diferencial i integral,

a la mecànica: acció i reacció,

a la física: càrrega positiva i negativa,

a la química: combinació i dissociació d'àtom,

a la ciència social: la lluita de classes.

La identitat de contraris (seria més correcte, potser, dir la "unitat", - tot i que la diferència entre els termes identitat i unitat no és particularment important ara. En un cert sentit tots dos són correctes) és el reconeixement (descoberta) de les tendències contradictòries, mútuament exclusives i contràries en tots els fenòmens i processos naturals (inclosos la ment i la societat). La condició pel coneixement de tots els processos del món en el "moviment propi", en el desenvolupament espontani, en la vida real, és el coneixement d'ells com a unitat de contraris. El desenvolupament és la "lluita" de contraris. Les dues concepcions bàsiques (o les dues possibles? O les dues històricament observables?) del desenvolupament (evolució) són: el desenvolupament com a augment o disminució, com a repetició, i el desenvolupament com a unitat de contraris (la divisió d'una unitat en contraris mútuament exclusius i la llur relació recíproca)!.

En la primera concepció del moviment, el moviment propi, la seua força directriu, la seua font, la seua finalitat, roman oculta (o aquesta font es fa externa - Déu, subjecte, etc.) En la segona concepció es dirigeix la màxima atenció precisament al coneixement de la font del moviment "propi".

La primera concepció és buida, pàlida i eixuta. La segona viu. Sols la segona aporta la clau del "moviment propi" de tot ço que existeix; ella sola dóna la clau per "saltar", per "trencar en la continuïtat", per la transformació en el contrari", per la destrucció de ço antic i l'emergència de ço nou.

La unitat (coincidència, identitat, acció igual) de contraris és condicional, temporal, transitòria, relativa. La lluita de contraris mútuament exclusius és absoluta, com el desenvolupament i el moviment.

NB: La distinció entre subjectivisme (escepticisme, sofística, etc.) i la dialèctica és que en la dialèctica (objectiva) la diferència entre ço relatiu i ço absolut és també relativa. Per la dialèctica objectiva hi ha un absolut en ço relatiu. Pel subjectivisme i la sofística ço relatiu és sols relatiu i exclou ço absolut.

En el seu Capital, Marx analitza primer la relació més simple, ordinària, fonamental, comuna i quotidiana de la societat burgesa (de mercat), una relació que es dóna bilions de vegades, és a dir, el bescanvi de mercaderies. En aquest fenomen tan simple (en aquesta "cèl·lula" de la societat burgesa), l'anàlisi revela totes les contradiccions (o les llavors de totes les contradiccions) de la societat moderna. L'exposició ulterior ens mostra el desenvolupament (creixement i moviment) d'aquestes contradiccions i d'aquesta societat en la suma de les parts individuals. De cap a fi.

Això també ha d'ésser el mètode d'exposició (o estudi) de la dialèctica en general (ja que amb Marx la dialèctica de la societat burgesa és sols un cas particular de la dialèctica). Començar amb ço més simple, ordinari i habitual de qualsevol proposició: les fulles d'un arbre són verdes; Joan és un home; Figo és un gos, etc. Ací ja tenim dialèctica (com el geni d'Hegel reconegué); ço individual és universal.

En conseqüència, els contraris (ço individual és universal) són idèntica: l'individu existeix tan sols en la connexió que du a ço universal. Ço universal existeix tan sols en l'individu i a través de l'individu. Cada individu és (d'una forma o d'una altra) un universal. Cada universal és (un fragment, o un aspecte, o l'essència de) un individu. Cada universal inclou sols aproximadament tots els objectes individuals. Cada individu entra incompletament en ço universal, etc., etc. Cada individu es connecta per milers de transicions amb altres tipus d'individus (objectes, fenòmens, processos) etc. Ací ja tenim els elements, els gèrmens, els conceptes de la necessitat, de la connexió objectiva a la natura, etc. Ací ja tenim ço contingent i ço necessària, el fenomen i l'essència; ja que quan diem: Joan és un home, Fido és un gos, això és la fulla d'un arbre, etc., menyspream una sèrie d'atributs com contingents; separam l'essència de l'aparença i les contraposam l'una amb l'altra.

Així en qualsevol proposició podem (i hem de) destriar en un "nucli" (:cèl·lula!) els gèrmens de tots els elements de la dialèctica, i per tant mostrar que la dialèctica és una propietat de tot el coneixement humà en general.

I la ciència natural ens ensenya (i ací de nou cal demostrar-ho en cada exemple particular) la natura objectiva amb les mateixes qualitats, les transformacions de ço individual en universal, de ço contingent en necessari, les transicions, les modulacions i la connexió recíproca dels contraris. La dialèctica és la teoria del coneixement de (Hegel i) el marxisme. Aquest és l'"aspecte" de la matèria (no és "un aspecte" sinó l'essència de la matèria) al qual Plekhanov, per no parlar dels altres marxistes, no hi posaren atenció.

El coneixement es representa en la forma d'una sèrie de cercles tan per Hegel (veieu la Lògica) com per l'epistemòleg modern de la ciència natural, l'eclèctic i enemic de l'hegelianisme (que no aconseguí d'entendre), Paul Volkmann.

"Cercles" en filosofia: [és una cronologia de persones - essencial?] No!

Antiguitat: de Demòcrit a Plató i la dialèctica d'Heràclit.

Renaixement: Descartes contra Gassendi (Spinoza?)

Modernitat: Holbach-Hegel (via Berkeley, Hume, Kant).

Hegel - Feuerbach - Marx

La dialèctica com a coneixement viu i polifacètic (amb un nombre de costats que augmenta eternament), amb un nombre infinit de perspectives a cada pas i una aproximació a la realitat (amb un sistema filosòfic que creix a cada nova perspectiva) - ací tenim un contingut incommensurablement ric en relació al materialisme metafísic, que com a mancança fonamental té la seua incapacitat d'aplicar la dialèctica a la teoria de la reflexió, al procés i desenvolupament del coneixement.

L'idealisme filosòfic és tan sols absurd des del punt de vista del materialisme cru, simple i metafísic. Des del punt de vista del materialisme dialèctic, d'altra banda, l'idealisme filosòfic és un desenvolupament parcial, exagerat (inflació, distensió) d'un dels trets, aspectes, facetes del coneixement, en un absolut, divorciat de la natura, divinitzat. L'idealisme és obscurantisme clerical. Cert. Però l'idealisme filosòfic és ("més correctament" i "a més) una via cap a l'obscurantisme clerical a través de la perspectiva del coneixement infinitament complex (dialèctic) de l'home.

El coneixement humà no és (o no segueix) una línia recta, sinó una corba, que interminablement s'aproxima a una sèrie de cercles, a una espiral. Qualsevol fragment, segment, sector d'aquesta corba pot transformar-se (transformar-se parcialment) en una línia recta independent i completa, que aleshores (si l'arbre no ens deixa veure el bosc) du a un fangar, a l'obscurantisme clerical (on s'ancora als interessos de classe de les classes dirigents). La rectilinearitat i la parcialitat, la petrificació, el subjectivisme i la ceguesa subjectiva - vet ací les arrels epistemològiques de l'idealisme. I l'obscurantisme clerical (=idealisme filosòfic), és clar, té arrels epistemològiques, no viu de l'aire; és una flor estèril sens dubte, però una flor estèril que creix en l'arbre de la vida del coneixement humà, viu, fèrtil, poderós, omnipotent, objectiu i absolut.

1) La determinació del concepte fora de si [el propi objecte s'ha de considerar en les seues relacions i en el seu desenvolupament];
2) la natura contradictòria de l'objecte en si (l'altre), la força contradictòria i les tendències de cada fenomen;
3) la unió d'anàlisi i síntesi.

Aquests són aparentment els elements de la dialèctica.

Hom pot potser presentar aquests elements amb un major detall de la següent forma:

1) l'objectivitat de consideració (sense exemples, sense divergències, sinó l'objecte en si).
2) la completa totalitat de la multiplicitat de relacions d'aquest objecte amb els altres.
3) el desenvolupament d'aquest objecte, (fenomen, respectivament), el seu propi moviment, la seua pròpia vida.
4) les tendències (i costats) internament contradictòries d'aquest objectes.
5) l'objecte (fenomen, etc.) com la suma de contraris.
6) la lluita, respectivament desvetlladora, d'aquests contraris, la lluita contradictòria, etc.
7) la unió d'anàlisi i síntesi - el trencament de les parts separades i la totalitat, la suma d'aquestes parts.
8) les relacions de cada objecte (fenomen, etc) que no sols són múltiples, sinó generals, universals. Cada objecte (fenomen, etc) es connecta amb la resta.
9) no sols la unitat de contraris, sinó les transicions de tota determinació, qualitat, tret, costat, propietat en tots els altres [en el seu contrari?].
10) el procés interminable de la descoberta de nous aspectes, relacions, etc.
11) el procés interminable de l'aprofundiment del coneixement humà de l'objecte, de fenòmens, de processos, etc, des de l'aparença fins a l'essència i des de l'essència menys profunda a la més profunda.
12) de la co-existència a la causalitat i des d'una forma de connexió i de dependència recíproca a una altra, més profunda i més general.
13) la repetició a un estadi superior de certs trets, propietats, etc., inferiors i
14) l'aparent retorn a ço antic (negació de la negació).
15) la lluita del contingut amb la forma i vice-versa. L'abandó de la forma, la transformació del contingut.
16) la transició de la quantitat en qualitat i vice-vers (15 i 16 són exemples de 9).

Breument, la dialèctica pot definir-se com la doctrina de la unitat de contraris. Això inclou l'essència de la dialèctica, però requereix explicacions i desenvolupament.

1) Per què la classe obrera necessita una filosofia?
2) És el "sentit comú" una filosofia?
3) Què és el materialisme?
4) Què és l'idealisme?
5) És correcta la teoria de Darwin de l'evolució?
6) Què vol dir metafísica?
7) Com definiríeu la dialèctica?
8) Què hi mancava en el materialisme antic?
9) Què és la lògica formal?
10) És igual una lliura de sucre a una lliura de sucre?
11) Per què els obrers de vegades accepten grans atacs en les condicions claus, i van a la vaga per una pausa pel cafè, el temps de dutxar-se o qualsevol altra qüestió "petita"?
12) La història es repeteix?
13) La Primera Guerra Mundial fou causada per l'assassinat del Príncep Hereu a Sarajeco? Quin és el paper de l'accident en la història?
14) Podeu ésser a un lloc i a un altre alhora?
15) Quina fou la major contribució d'Hegel a la filosofia?
16) Quina fou la contribució de Marx i Engels a la filosofia?
17) Per què es pot dir que la natura és la prova de la dialèctica?
18) Quina és la importància del materialisme dialèctic per entendre el futur?
19) Quan començà l'univers?
20) Per què els marxisme són deterministes?

The Poverty of Philosophy, Marx (£4.95)
Economic and Philosophical Manuscripts, Marx (£5.99)
Ludwig Feuerbach and the end of classical German Philosophy, Engels (£2.00)
The German Ideology (Student edition), Marx and Engels (£7.99)
Anti-Duhring, Engels (out of print)
Dialectics of Nature, Engels (out of print)
(However, both the above are in the M&E Collected Works, vol 25), (£45.00)
Socialism Utopian and Scientific Engels (£2.95)
Materialism and Empirio-Criticism (Collected Works, vol 17), Lenin (£20.00)
Philosophical Notebooks (Collected Works, volume 38), Lenin (£20.00)
On Marx and Engels, Lenin (£1.20)
The Three Sources and Component Parts of Marxism, Lenin (50p)
Introduction to the Logic of Marxism, Novack (£8.45)
Reason in Revolt, Woods and Grant (£9.95)
The Fundamental Problems of Marxism, Plekhanov (out of print)
The Development of the Monist View of History, Plekhanov (out of print)
In Defence of Marxism, Trotsky (£5.95)
Radio, Science, Technology and Society, Trotsky (50p)

The German Ideology, Marx and Engels
Theses on Feuerbach, Marx
Development of the Monist View of History, Plekhanov
Socialism and Philosophy, Antonio Labriola
What is Marxism?, Sewell and Woods
Dialectical Materialism, Pickard (with introduction by Rob Sewell)
Materialism and Empirio-Criticism, Lenin
Philosophical Notebooks, volume 38, Collected Works, Lenin
History of Philosophy, Alan Woods