Manifest de la Internacional Comunista Revolucionària

El següent manifest és de la importància més gran per al moviment comunista mundial. Fem una crida a tots els nostres lectors perquè l’estudiïn a fons i li donin la difusió més gran possible. Va ser aprovat per unanimitat pel Secretariat Internacional del Corrent Marxista Internacional i constituirà el document fundacional d’una nova Internacional Comunista Revolucionària, que es llançarà al juny d’enguany.

La Internacional Comunista Revolucionària s’esforçarà per convertir-se en la bandera sota la qual aquesta generació de treballadors i joves revolucionaris que està despertant pugui reunir-se per a enderrocar al capitalisme a nivell mundial. Podràs participar personalment en la seva fundació, ja que tota la conferència es transmetrà en línia perquè puguis veure-la a casa, o amb altres camarades en una de les moltes reunions per a la seva transmissió organitzades en països de tot el món.

Segueix aquest enllaç per a registrar la teva participació a la conferència fundacional de la Internacional Comunista Revolucionària

Manifest de la Internacional Comunista Revolucionària

El 1938, el gran revolucionari rus Lleó Trotski va afirmar que «la situació política mundial del moment, es caracteritza, abans de res, per la crisi històrica de la direcció del proletariat.» Aquestes paraules són tan certes i pertinents avui com el dia en què van ser escrites.

En la tercera dècada del segle XXI, el sistema capitalista es troba en una crisi existencial. Tals situacions no són en absolut inusuals en la història. Són l’expressió del fet que un determinat sistema sociohistòric ha arribat als seus límits i ja no és capaç d’exercir cap paper progressista.

La teoria marxista del materialisme històric ens proporciona una explicació científica d’aquest fenomen. Tot sistema socioeconòmic sorgeix per determinades raons. Es desenvolupa, floreix, després assoleix el seu punt àlgid, a partir del qual entra en una fase de declivi. Aquest va ser el cas de la societat esclavista i de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà.

En el seu moment, el capitalisme va permetre desenvolupar la indústria, l’agricultura, la ciència i la tècnica fins a un nivell inimaginable en el passat. En fer-ho, inconscientment establia les bases materials d’una futura societat sense classes.

Però ara això ha assolit els seus límits, i tot s’està convertint en el seu contrari. El sistema capitalista va esgotar fa temps el seu potencial històric. Incapaç de fer avançar a la societat, ha arribat a un punt de no retorn.

La crisi actual no és una crisi cíclica normal del capitalisme. És una crisi existencial, expressada no sols en l’estancament de les forces productives, sinó també en una crisi general de la cultura, la moral, la política i la religió.

L’abisme que separa a rics i pobres – entre la riquesa obscena en mans d’uns pocs paràsits i la pobresa, la indigència i la desesperació de la gran majoria de la humanitat – mai ha estat tan gran.

Aquests són símptomes repugnants de la malaltia d’una societat que està madura, i fins i tot podrida, per a ser enderrocada. La seva caiguda final és inevitable. Però això no significa que la burgesia manqui de mitjans per a retardar les crisis o reduir el seu impacte, almenys en certa manera i durant un cert període de temps.

No obstant això, tals mesures no fan sinó crear noves i insolubles contradiccions. La crisi financera de 2008 va ser un important punt d’inflexió. La veritat és que el capitalisme mundial mai s’ha recuperat d’aquesta crisi.

Durant dècades, els economistes burgesos van argumentar que la «mà invisible del mercat» ho resoldria tot i que el govern no havia d’exercir cap paper en la vida econòmica de la nació. Però els mercats van col·lapsar i només es van salvar gràcies a la intervenció massiva dels governs. Durant aquella crisi, els governs i els bancs centrals es van veure obligats a injectar enormes sumes de diners al sistema per evitar una catàstrofe total.

La burgesia només va aconseguir salvar el sistema portant-lo molt més enllà dels seus límits naturals. Els governs van gastar enormes quantitats de diners que no posseïen. Aquest mètode imprudent es va repetir durant la pandèmia de la COVID-19.

Aquestes mesures desesperades van conduir inevitablement a una explosió incontrolada de la inflació i a la creació d’un enorme deute públic, empresarial i privat, que ha obligat els governs a trepitjar el fre a fons. Ara cal revertir tot el procés.

L’era dels tipus d’interès excepcionalment baixos i del crèdit fàcil és ja només un vague record del passat. No hi ha cap possibilitat que tornem aviat al període anterior – si és que alguna vegada s’aconsegueix.

L’economia mundial s’enfronta a la perspectiva d’una tempesta perfecta en la qual un factor s’alimenta d’un altre per a produir una forta espiral descendent.

El món es dirigeix cap a un futur incert caracteritzat per un cicle interminable de guerres, col·lapse econòmic i misèria creixent. Fins i tot a les nacions més riques, els salaris es veuen soscavats per l’increment imparable dels preus, mentre que les profundes retallades de la despesa pública erosionen constantment serveis socials com la sanitat i l’educació.

Aquestes mesures representen un atac directe al nivell de vida dels treballadors i de la classe mitjana. Però només serveixen per a aprofundir la crisi. Tots els intents de la burgesia per restablir l’equilibri econòmic només serveixen per a destruir l’equilibri social i polític. La burgesia es troba atrapada en una crisi per a la qual no té solució. Aquesta és la clau per a comprendre la situació actual.

No obstant això, Lenin va explicar fa temps que no existeix tal cosa com una crisi final del capitalisme. Tret que sigui enderrocat, el sistema capitalista sempre es recuperarà fins i tot de la crisi més profunda, encara que a un cost terrible per a la humanitat.

Els límits de la globalització

Les principals causes de les crisis capitalistes són, d’una banda, la propietat privada dels mitjans de producció i, per un altre, l’asfixiant camisa de força del mercat nacional, que és massa estreta per a contenir les forces productives que ha creat el capitalisme.

Durant un temps, el fenomen conegut com a «globalització» va permetre a la burgesia superar parcialment la limitació del mercat nacional mitjançant l’impuls del comerç mundial i la intensificació de la divisió internacional del treball.

Això es va accelerar encara més amb la incorporació de la Xina, l’Índia i Rússia al mercat mundial capitalista, després del col·lapse de la Unió Soviètica. Aquest va ser el principal mitjà pel qual el sistema capitalista va sobreviure i va poder créixer en les últimes dècades.

Igual que els antics alquimistes, que creien haver descobert el mètode secret per a transmutar el metall comú en or, els economistes burgesos creien haver descobert la cura secreta per a tots els problemes del capitalisme.

Ara aquestes il·lusions s'han esfondrat com un castell de cartes. És bastant clar que aquest procés ha arribat als seus límits i està fent marxa enrere. El nacionalisme econòmic i les mesures proteccionistes són ara les tendències dominants, precisament les mateixes que van convertir la recessió dels anys trenta en la Gran Depressió.

Això marca un canvi decisiu en tota la situació i ha portat inevitablement a una enorme exacerbació de les contradiccions entre les nacions i a la proliferació dels conflictes militars i el proteccionisme.

S’expressa molt clarament en la sorollosa campanya que duu a terme l’imperialisme estatunidenc sota la consigna d’«America first!». «Amèrica primer» significa que la resta del món ha de ser empès a la segona, tercera o quarta posició, la qual cosa condueix a més contradiccions, guerres i guerres comercials.

Horror sense fi

La crisi es tradueix en inestabilitat en tots els àmbits: econòmic, financer, social, polític, diplomàtic i militar. Als països pobres, milions de persones s’enfronten a una mort lenta per desnutrició, estrangulats sense pietat pels prestadors imperialistes.

L’ONU va estimar el juny de 2023 que el nombre de persones desplaçades forçosament per la guerra, la fam i l’impacte del canvi climàtic ascendia a 110 milions, el que suposa un fort augment respecte als nivells anteriors a la pandèmia. Això era abans de la guerra contra Gaza.

En un intent desesperat per escapar d’aquests horrors, un gran nombre de persones es veuen obligades a fugir a països com els Estats Units i Europa. Els qui emprenen els difícils i perillosos viatges per a travessar el Mediterrani o el Río Grande suporten una violència i uns abusos innomenables en el camí. Desenes de milers de persones moren cada any en l’intent.

Aquestes són les terribles conseqüències del col·lapse econòmic i social provocat pels estralls de l’anomenada economia de lliure mercat i les violentes accions de l’imperialisme, que causen devastació, mort i destrucció a una escala inimaginable.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els Estats Units es va convertir durant un temps en l’única superpotència del món. El poder colossal va acompanyat d’una arrogància colossal. L’imperialisme estatunidenc va imposar la seva voluntat a tot arreu, utilitzant una combinació de poder econòmic i força militar per a sotmetre a qualsevol nació que es negués a agenollar-se davant Washington.

Després de prendre el control dels Balcans i altres antigues esferes d’influència soviètiques, va llançar una invasió despietada i no provocada de l’Iraq que va causar la mort de més d’un milió de persones. La invasió de l’Afganistan va ser un altre episodi sagnant. Ningú sap quantes vides es van perdre en aquesta desgraciada terra.

Però els límits del poder estatunidenc van quedar al descobert a Síria, on els estatunidencs van patir una derrota a conseqüència de la intervenció de Rússia i l’Iran. Això va marcar un brusc canvi en la situació. Des de llavors, l’imperialisme estatunidenc ha sofert un humiliant revés darrere l’altre.

Aquest fet és en si mateix una prova contundent de la crisi del capitalisme a escala mundial. Al segle XIX, l’imperialisme britànic obtenia enormes riqueses del seu paper de potència mundial dominant. Però ara les coses s’han convertit en el seu contrari.

La crisi del capitalisme i les creixents tensions entre les nacions estan fent del món un lloc molt més turbulent i perillós. Ser el principal policia del món és un treball cada vegada més complex i costós, amb problemes que sorgeixen per tot arreu i antics aliats que, pressentint feblesa, s’uneixen per a desafiar al cap.

L’imperialisme estatunidenc és la força més poderosa i reaccionària del planeta. La seva despesa militar és igual a la suma dels deu països que el segueixen. I, no obstant això, és incapaç d’imposar decisivament la seva voluntat en cap regió del món.

La freda crueltat de l’imperialisme estatunidenc, i també la seva repulsiva hipocresia, van quedar clarament exposades pels horribles esdeveniments a Gaza. Va participar activament en l’atroç massacre perpetrada contra homes, dones i nens indefensos pel monstruós règim israelià.

Aquesta criminal guerra d’agressió no podria haver durat ni un sol dia sense el suport actiu de la camarilla governant estatunidenca. No obstant això, mentre es lamentava hipòcritament de la sort d’aquestes víctimes, Washington continuava enviant armes i diners per a ajudar a Netanyahu en el seu treball de carnisser.

Però el més sorprenent ha estat la total incapacitat de Washington per a obligar els israelians a fer el que convé als interessos estatunidencs. Per molt que tiraven els fils, la marioneta continuava ballant al seu so. Aquest va ser un indici molt instructiu del declivi del poder estatunidenc, i no sols a Orient Mitjà.

La capacitat d’una nació per a dominar a unes altres no és absoluta, sinó relativa. La situació no és estàtica, si no dinàmica i canvia constantment. La història demostra que nacions abans endarrerides i oprimides poden transformar-se en Estats agressius que es giren contra els seus veïns i intenten dominar-los i explotar-los.

En l’actualitat, Turquia és una de les potències dominants a Orient Mitjà. És una potència imperialista regional. En canvi, Rússia i la Xina, després d’haver entrat en la via capitalista, s’han revelat com a formidables potències imperialistes d’abast mundial. Això les enfronta directament amb l’imperialisme estatunidenc.

La Xina i Rússia encara no han adquirit el mateix nivell de poder econòmic i militar que els Estats Units, però han sorgit com a poderosos rivals, desafiant a Washington en una lluita global per mercats, esferes d’influència, matèries primeres i inversions rendibles. Les guerres d’Ucraïna i Gaza han proporcionat proves gràfiques dels límits del poder de l’imperialisme estatunidenc.

En el passat, les tensions existents ja haurien desembocat en una gran guerra entre les grans potències. Però les condicions canviants han eliminat aquesta possibilitat de l’ordre del dia – almenys de moment.

Els capitalistes no fan la guerra per patriotisme, democràcia ni qualsevol altre principi altisonant. Fan la guerra pel benefici, per conquerir mercats estrangers, fonts de matèries primeres (com el petroli) i ampliar esferes d’influència.

No està això absolutament clar? I no està també molt clar que una guerra nuclear no significaria cap d’aquestes coses, sinó només la destrucció mútua de totes dues parts? Fins i s'ha encunyat una frase per a descriure aquest escenari: DMA (destrucció mútua assegurada [MAD en les seves sigles en anglès, que també significa “bogeria”]).

Un altre factor decisiu que pesa en contra d’una guerra oberta entre les principals potències imperialistes és l’oposició massiva a la guerra, en particular (però no exclusivament) als Estats Units. Una enquesta recent indica que només el 5% de la població estatunidenca estaria a favor d’una intervenció militar directa a Ucraïna.

No és d’estranyar, donades les humiliants derrotes sofertes a l’Iraq i l’Afganistan, un fet que està gravat a foc en la consciència del poble dels Estats Units. Això, sumat al temor que una confrontació militar directa amb Rússia pugui escalar, creant el risc d’una guerra nuclear, actua com un seriós fre.

Encara que en les condicions actuals una guerra mundial està descartada, hi haurà moltes guerres «petites» i guerres proxy com la d’Ucraïna. L’impacte global d’aquestes guerres serà significatiu. Això se sumarà a la volatilitat general i avivarà les flames del desordre mundial. Això va quedar molt clar amb els esdeveniments a Gaza.

El futur que ofereix aquest sistema només pot ser de misèria interminable, sofriment, malalties i guerres per a la humanitat. En paraules de Lenin: el capitalisme és horror sense fi.

Crisi de la democràcia burgesa

Les condicions econòmiques del pròxim període s’assemblaran molt més a les dels anys trenta que a les que van seguir a la Segona Guerra Mundial. Per tant, es planteja la següent pregunta: romandrà intacta la democràcia burgesa en un futur previsible?

La democràcia és, de fet, el monopoli d’unes poques nacions riques i privilegiades, on la guerra de classes pot mantenir-se dins de límits acceptables fent concessions a la classe treballadora.

Aquesta va ser la premissa material sobre la qual va poder mantenir-se durant dècades l’anomenada democràcia en països com els Estats Units i Gran Bretanya. Republicans i Demòcrates, tories i laboristes, s’alternaven en el poder, sense que això suposés cap diferència fonamental.

En realitat, la democràcia burgesa no és més que una màscara somrient, una façana sota la qual s’amaga la realitat de la dictadura dels bancs i les grans corporacions. En la mesura en què la classe dominant és incapaç de continuar atorgant concessions a les masses, s’aparta la màscara somrient, per a revelar la lletja realitat del govern per la violència i la coerció. Això és cada vegada més evident.

Se suposava que el lliure mercat era garant de la democràcia. Però democràcia i capitalisme són contraris. Els estrategs del Capital expressen ara obertament els seus dubtes sobre la viabilitat de la democràcia burgesa i sobre el futur mateix del capitalisme.

El vell i reconfortant mite que tots els ciutadans tenen les mateixes oportunitats s’ha fet miques pel marcat contrast de la riquesa i el luxe obscens dels quals es presumeix sense pudor davant una massa de pobresa, desocupació, falta d’habitatge i desesperació, fins i tot als països rics.

El creixent declivi econòmic afecta ara no sols a la classe treballadora, sinó també a una capa significativa de la classe mitjana. Els xocs econòmics, la crisi del cost de la vida, la inflació galopant i els tipus d’interès en constant augment porten a la fallida als petits negocis. Hi ha inseguretat general i por al futur a tots els nivells de la societat, amb l’excepció dels superrics i els seus afins.

Se suposava que la legitimitat del sistema es basava en una prosperitat àmpliament compartida. Però el capital es concentra cada vegada més en mans d’uns pocs multimilionaris, bancs gegants i corporacions.

En lloc de democràcia, tenim el govern d’una plutocràcia a penes dissimulada. La riquesa compra el poder. Tothom ho sap. La democràcia significa un ciutadà, un vot. Però el capitalisme significa un dòlar, un vot. Uns quants milers de milions de dòlars compren un bitllet d’entrada a la Casa Blanca.

Aquest fet és cada vegada més evident per a la majoria de la gent. Creix la indiferència cap a l’ordre polític existent i la desconfiança – fins i tot l’odi – cap a l’elit dirigent i les seves institucions.

El mateix govern parlamentari es veu soscavat. Els òrgans electes es converteixen en meres tertúlies, mentre que el poder real passa del Parlament al Consell de Ministres, del Consell de Ministres a camarilles de funcionaris i «assessors» no electes.

La mentida descarada que la policia i el poder judicial són d’alguna manera independents està quedant al descobert a la vista de milions. A mesura que s’intensifiqui la lluita de classes, aquestes institucions es veuran cada vegada més desemmascarades i perdran el respecte i l’autoritat que alguna vegada podien haver posseït.

Al final, la burgesia traurà la conclusió que hi ha massa desordre, massa vagues i manifestacions, massa caos. «Exigim ordre!» Veiem com ja s’imposen limitacions als drets democràtics, com el dret de manifestació, el dret de vaga, la llibertat d’expressió i de premsa.

En un moment donat, la burgesia es veurà temptada a recórrer a la dictadura oberta d’una forma o una altra. Però això només podria convertir-se en una perspectiva realista després que la classe treballadora hagi sofert una sèrie de greus derrotes, com va ser el cas d’Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.

Així i tot, molt abans d’això, la classe treballadora tindrà moltes oportunitats de posar a prova la seva força contra la de l’Estat burgès i passar a prendre el poder en les seves pròpies mans.

Existeix un risc de feixisme?

Els impressionistes superficials de l’anomenada esquerra internacional veuen estúpidament al trumpisme com a feixisme. Tal confusió no pot ajudar-nos a comprendre el veritable significat de fenòmens importants.

Aquest disbarat els porta directament al pantà de les polítiques col·laboracionistes de classe. En proposar la falsa idea del «mal menor», conviden a la classe obrera i a les seves organitzacions a unir-se amb una ala reaccionària de la burgesia contra una altra.

Va ser aquesta falsa política la que els va permetre empènyer als votants a fer costat a Joe Biden i als Demòcrates, un vot del qual posteriorment molts es van penedir amargament.

En insistir constantment en el suposat perill del «feixisme», desarmaran a la classe obrera quan s’enfronti a autèntiques formacions feixistes en el futur. Quant al present, no entenen res.

Hi ha molts demagogs de dretes, i alguns fins i tot arriben al govern. Tanmateix, això no és el mateix que un règim feixista, que es basa en la mobilització de masses de la petita burgesia reaccionària com a ariet per a destruir les organitzacions obreres.

Als anys trenta, les contradiccions de la societat es van resoldre en un espai de temps relativament curt, i només podien acabar o bé amb la victòria de la revolució proletària, o bé amb la reacció en forma de feixisme o bonapartisme.

Però la classe dominant es va cremar els dits quan va fer costat als feixistes en el passat. No seguirà per aquest camí fàcilment.

I, cosa que és més important, avui dia, una solució tan ràpida queda descartada pel canvi en l’equilibri de forces. Les reserves socials de la reacció són molt més febles que en els anys trenta, i el pes específic de la classe obrera és molt major.

Els camperols han desaparegut en gran manera als països capitalistes avançats, mentre que àmplies capes que abans es consideraven de classe mitjana (professionals, treballadors de coll blanc, mestres, professors universitaris, funcionaris, metges i infermeres) s’han acostat al proletariat i s’han sindicat.

Els estudiants, que en els anys vint i trenta [del segle passat] van proporcionar les tropes de xoc al feixisme, han girat bruscament a l’esquerra i estan oberts a les idees revolucionàries. La classe obrera, en la majoria dels països, no ha sofert derrotes greus des de fa dècades. Les seves forces estan pràcticament intactes.

La burgesia es troba davant la crisi més greu de la seva història, però a causa de l’enorme enfortiment de la classe obrera, és incapaç d’avançar ràpidament en la direcció de la reacció oberta.

Això significa que la classe dominant s’enfrontarà a serioses dificultats quan intenti destruir les conquestes del passat. La profunditat de la crisi significa que hauran d’intentar tallar i retallar fins al moll de l’os. Però això provocarà explosions en un país darrere l’altre.

El desastre mediambiental

A més de les constants guerres i crisis econòmiques, la humanitat està amenaçada per l’espoli del planeta. En la seva constant cerca de beneficis, el sistema capitalista ha enverinat l’aire que respirem, els aliments que mengem i l’aigua que bevem.

Està destruint la selva amazònica i els casquets polars. Els oceans estan plens de plàstic i contaminats amb residus químics. Les espècies animals s’extingeixen a un ritme alarmant. I el futur de nacions senceres està en perill.

Els sectors més pobres de la societat i la classe treballadora són els més afectats per l’impacte de la contaminació i el canvi climàtic. A sobre, la classe dominant els demana que paguin la factura de la crisi que ha creat el capitalisme.

Marx va explicar que l’elecció davant la humanitat era socialisme o barbàrie. Els elements de la barbàrie ja existeixen avui fins i tot als països capitalistes més avançats, i amenacen l’existència mateixa de la civilització. Però ara tenim dret a dir que el capitalisme suposa una amenaça per a l’existència mateixa del gènere humà.

Totes aquestes coses remouen la consciència de milions de persones, especialment dels joves. Però la indignació moral i les manifestacions irades són totalment insuficients. Si el moviment ecologista es limita a una política de gestos buits, es condemnarà a la impotència.

Els ecologistes són capaços d’assenyalar els símptomes més evidents del problema. Però no donen un diagnòstic correcte, i sense això, és impossible oferir una cura. El moviment ecologista només podrà tenir èxit en els seus objectius si adopta una posició revolucionària anticapitalista clara i inequívoca.

Hem d’esforçar-nos per arribar als millors elements i convèncer-los que el problema és el mateix capitalisme. La catàstrofe mediambiental és el resultat de la bogeria de l’economia de mercat i de l’afany de lucre.

El sistema capitalista és impotent per a resoldre qualsevol dels problemes als quals s’enfronta la humanitat. És colossalment malbaratador, destructiu i inhumà. No es pot avançar sobre aquesta base. Els arguments a favor d’una economia planificada són incontestables.

És necessari expropiar als banquers i capitalistes i substituir l’anarquia del mercat per un sistema harmoniós i racional de planificació.

El sistema capitalista mostra ara totes les horribles característiques d’una criatura que ha perdut tota raó d’existir. Però això no significa que reconegui que s’enfronta a l’extinció. Tot el contrari.

Aquest sistema degenerat i malalt s’assembla a un ancià malalt i senil que s’aferra tenaçment a la vida. Continuarà trontollant-se fins que sigui enderrocat pel moviment revolucionari conscient de la classe treballadora.

És tasca de la classe obrera posar fi a aquest llarg procés d’agonia del capitalisme mitjançant el seu derrocament revolucionari i la reconstrucció de la societat de dalt a baix.

L’existència del capitalisme representa ara una amenaça clara i present per al futur del planeta Terra. Perquè la humanitat pugui viure, el sistema capitalista ha de morir.

El factor subjectiu

A partir de la crisi general del capitalisme, és possible concloure que el seu col·lapse final és inevitable i ineludible. En el mateix sentit, la victòria del socialisme és una fatalitat històrica.

Això és cert en un sentit general. Però a partir de proposicions generals és impossible tenir una explicació concreta dels fets reals.

Si tot és completament inevitable, no hi ha necessitat d’un partit revolucionari, ni de sindicats, ni de vagues, ni de manifestacions, ni de l’estudi de la teoria, ni de res. Però tota la història demostra precisament el contrari. El factor subjectiu, la direcció, exerceix un paper absolutament fonamental en els moments decisius de la història.

Karl Marx va assenyalar que la classe obrera sense organització no és més que matèria primera per a l’explotació. Sense organització no som res. Amb ella, ho som tot.

Però aquí arribem al nus del problema. El veritable problema és l’absència total de direcció, la degeneració total dels dirigents dels treballadors.

Les organitzacions de masses històricament desenvolupades de la classe obrera s’han vist sotmeses a la pressió de la classe dominant i de la petita burgesia al llarg de dècades de relativa prosperitat. Això ha reforçat el control de la burocràcia obrera sobre aquestes organitzacions.

La crisi del capitalisme significa necessàriament la crisi del reformisme. Els dirigents reformistes han abandonat les idees sobre les quals es va fundar el moviment i s’han divorciat de la classe a la qual suposadament representen.

Més que en cap altre període de la història, la direcció de les organitzacions obreres s’ha vist sotmesa a la pressió de la burgesia. Per a utilitzar una expressió encunyada pel pioner socialista estatunidenc Daniel DeLeon i citada sovint per Lenin, no són més que els «lloctinents obrers del capital». Representen el passat, no el present ni el futur. Seran escombrats en el tempestuós període que ara s’obre.

Però el problema no comença ni acaba amb els reformistes de dretes.

La fallida de “l'esquerra”

Un paper especialment perniciós l’ha exercit l’anomenada esquerra, que a tot arreu ha capitulat davant les pressions de la dreta i l’establishment. Ho hem vist amb Tsipras i els altres dirigents de Syriza a Grècia. El mateix procés pot veure’s amb Podemos a l'Estat espanyol, als Estats Units amb Bernie Sanders i a la Gran Bretanya amb Jeremy Corbyn.

En tots aquests casos, els dirigents d’esquerra van despertar inicialment les esperances de molta gent, però aquestes esperances es van esvair quan van capitular davant les pressions de la dreta.

Seria fàcil acusar aquests dirigents de covardia i feblesa. Però aquí no es tracta de moralitat individual o valor personal, sinó d’extrema feblesa política.

El problema essencial dels reformistes d’esquerra és que creuen que és possible aconseguir les reivindicacions de les masses sense trencar amb el mateix sistema capitalista. En aquest sentit, no difereixen dels reformistes de dretes, excepte en el fet que aquests últims ni tan sols es molesten a ocultar la seva completa capitulació davant els banquers i capitalistes.

En general, avui els «esquerrans» ja ni tan sols parlen de socialisme. No són ni l’ombra dels vells dirigents de l’esquerra dels anys trenta. En el seu lloc, es limiten a febles precs de millors nivells de vida, més drets democràtics, etcètera.

Ja ni tan sols es refereixen al capitalisme, sinó al «neoliberalisme», és a dir, al capitalisme «dolent», per oposició al capitalisme «bo», encara que mai diuen exactament què se suposa que és aquest capitalisme bo imaginari.

Com es neguen a trencar amb el sistema, els reformistes d’esquerra veuen inevitablement la necessitat de trobar acomodament amb la classe dominant. Intenten demostrar que no són una amenaça i que es pot confiar que governaran en interès dels capitalistes.

Això explica la seva obstinada negativa a trencar amb la dreta – els agents oberts de la classe dominant dins del moviment obrer –, que intenten justificar al·legant la necessitat de mantenir la unitat.

Al final, això sempre els porta a capitular davant la dreta. Però quan aquesta pren el control, no mostra la mateixa timidesa, sinó que es llança immediatament a una feroç caça de bruixes contra l’esquerra.

Així doncs, la covardia no és aquí una qüestió del caràcter personal d'un o altre individu. És una part inseparable de l’ADN polític del reformisme d’esquerres.

La lluita contra l’opressió

La crisi del capitalisme ha trobat la seva expressió en molts corrents profundament arrelats d’oposició a la societat existent, els seus valors, la seva moral i les seves intolerables injustícies i opressió.

La contradicció central de la societat continua sent l’antagonisme entre el treball assalariat i el capital. No obstant això, l’opressió adopta moltes formes diferents, algunes d’elles considerablement més antigues i arrelades que l’esclavitud assalariada.

Entre les formes més universals i doloroses d’opressió està la de les dones en un món dominat pels homes. La crisi augmenta la dependència econòmica de les dones. Les retallades en la despesa social de l’Estat estan carregant desproporcionadament a les dones amb el pes de la cura dels nens i de les persones dependents.

Hi ha una epidèmia de violència contra les dones a tot el món i drets com l’accés a l’avortament estan sent atacats. Això està provocant una enorme reacció, i està creixent un estat d’ànim combatiu, especialment entre les dones joves.

La rebel·lió de les dones contra aquesta monstruosa opressió té una importància fonamental en la lluita contra el capitalisme. Sense la plena participació de les dones no pot haver-hi una revolució socialista victoriosa.

La lluita contra totes les formes d’opressió i discriminació és una part necessària de la lluita contra el capitalisme.

La nostra posició és molt simple: en totes les lluites, sempre ens posarem del costat dels oprimits contra els opressors. Però aquesta afirmació general és insuficient per si sola per a definir la nostra posició. Hem d’afegir que la nostra actitud és essencialment negativa. És a dir: ens oposem a l’opressió i la discriminació de qualsevol mena, ja sigui dirigida contra les dones, les persones negres o racialitzades, els homosexuals, les persones trans o qualsevol altre grup o minoria oprimida.

No obstant això, rebutgem totalment la política d’identitat, que, sota el pretext de defensar els drets d’un grup concret, exerceix un paper reaccionari i divisori que, en última instància, afebleix la unitat de la classe treballadora i proporciona una ajuda inestimable a la classe dominant.

El moviment obrer s’ha infectat amb tota mena d’idees alienes: postmodernisme, política d’identitat, «correcció política» i totes les altres idees absurdes que la petita burgesia d’«esquerra» ha introduït de contraban des de les universitats, que actuen com a corretja de transmissió d’ideologia de classe aliena i reaccionària.

Subproducte de l’anomenat postmodernisme, la política d’identitat ha servit per a confondre els cervells dels estudiants. Aquestes idees alienes s’han introduït en el moviment obrer, on actuen com una arma molt eficaç en mans de la burocràcia per a la seva lluita contra els lluitadors de classe més combatius.

Lenin va insistir en la necessitat que els comunistes lluitessin en tots els fronts, no sols en l’econòmic i polític, sinó també en l’ideològic. Ens mantenim ferms sobre la sòlida base de la teoria marxista i la filosofia del materialisme dialèctic.

Això està en total contradicció amb l’idealisme filosòfic en totes les seves formes: ja sigui el misticisme obert i no dissimulat de la religió, o el misticisme cínic, disfressat i no menys verinós del postmodernisme.

La lluita contra aquesta ideologia de classe aliena i els seus defensors petitburgesos constitueix, per tant, una tasca molt important. No cal fer concessions a les idees divisionistes i contrarevolucionàries, que fan el joc a la patronal i a la seva vella tàctica: divideix i venceràs.

De fet, ja ha començat una saludable reacció contra aquestes idees pernicioses entre una capa de joves que s’acosten al comunisme.

Els comunistes ens mantenim ferms en el terreny de la política de classe i defensem la unitat de la classe obrera per sobre de totes les divisions de raça, color, sexe, llengua o religió. No ens importa si ets blanc o negre, home o dona. Tampoc ens interessa gens ni mica el teu estil de vida o qui és o no la teva parella. Són qüestions purament personals que no concerneixen a ningú: ni buròcrates, ni cures ni polítics.

L’únic requisit per a unir-te a nosaltres és que estiguis preparat i disposat a lluitar per l’única causa que pot oferir autèntica llibertat, igualtat i relacions genuïnament humanes entre homes i dones: la sagrada causa de la lluita per l’emancipació de la classe obrera.

Però la condició prèvia per a unir-te als comunistes és que deixis totes les idees reaccionàries de la política d’identitat abans d’entrar per la porta.

Els sindicats

El període actual és el més tempestuós i convuls de la història. L’escenari està preparat per a un renaixement general de la lluita de classes. Però no serà fàcil. La classe obrera comença a despertar després d’un període més o menys de letargia. Haurà de tornar a aprendre moltes lliçons, fins i tot lliçons tan elementals com la necessitat d’organitzar-se en sindicats.

Però la direcció de les organitzacions de masses, començant pels sindicats, es troba a tot arreu en un estat lamentable. S’ha revelat completament inadequada per a respondre a les necessitats més apressants de la classe treballadora. Ni tan sols han estat capaços de construir i enfortir els mateixos sindicats.

Com a resultat, capes senceres de la nova generació de joves treballadors que exerceixen treballs precaris com a repartidors, treballadors de centres d'atenció telefònica i similars, es troben com a poc més que matèria primera per a l’explotació.

Treballen en condicions deplorables, en condicions d’explotació laboral moderna com en els magatzems d’Amazon, sotmesos a una explotació brutal, llargues jornades laborals i mals salaris. Els dies en què els treballadors podien aconseguir augments salarials importants simplement amenaçant amb una vaga han quedat enrere. La patronal dirà que ni tan sols pot permetre’s mantenir el nivell salarial actual, i molt menys fer concessions.

Els que encara somien amb la pau social i el consens viuen en el passat, en una fase del capitalisme que ja no existeix. Són els dirigents sindicals, no els marxistes, els que són utòpics! S’obre un panorama de grans batalles però també de derrotes del proletariat a conseqüència d’una mala direcció. El que cal és una militància abnegada i una reactivació de la lluita de classes.

El procés de radicalització continuarà i s’aprofundirà. Això obrirà grans possibilitats per al treball dels comunistes dins els sindicats i als centres de treball.

El camí a seguir exigeix una lluita seriosa contra el reformisme, una lluita per a regenerar les organitzacions de masses de la classe treballadora, començant pels sindicats. Han de transformar-se en organitzacions de lluita de la classe obrera.

Però això només pot aconseguir-se mitjançant una lluita implacable contra la burocràcia reformista. Cal purgar els sindicats de dalt a baix i eliminar per complet les polítiques de col·laboració de classes.

La combativitat no és suficient

La lluita contra el reformisme no significa que ens oposem a les reformes. No critiquem als dirigents sindicals perquè lluitin per reformes sinó, al contrari, perquè no lluiten en absolut.

Busquen l’acomodament amb la patronal, eviten l’acció combativa i, quan es veuen obligats a ella per la pressió de les bases, fan tot el possible per limitar la vaga i arribar a un compromís mediocre per a acabar com més aviat millor amb el moviment.

Els comunistes lluitaran fins i tot per les reformes més petites que representin una millora del nivell de vida i dels drets dels treballadors. Però en les condicions actuals, la lluita per reformes significatives només pot tenir èxit en la mesura en què adquireixi l’abast més ampli i revolucionari.

Les limitacions de la democràcia burgesa formal quedaran al descobert en la mesura en què es posi a prova en la pràctica. Lluitarem per defensar qualsevol reivindicació democràtica, a fi de propiciar les condicions més favorables per al desenvolupament més ple de la lluita de classes.

La classe obrera en conjunt només pot aprendre a través de la seva pròpia experiència. Sense la lluita quotidiana per avançar sota el capitalisme, la revolució socialista seria impensable.

Però, en última instància, el sindicalisme combatiu no és suficient. En condicions de crisi capitalista, ni tan sols les conquestes de la classe obrera poden ser duradores.

El que la patronal concedeix amb la mà dreta ho recuperarà amb l’esquerra. Els augments salarials queden anul·lats per la inflació o l’augment dels impostos. Es tanquen fàbriques i augmenta l’atur.

L’única manera de garantir que no s’anul·lin les reformes és lluitar per un canvi radical de la societat. En un moment donat, les lluites defensives poden transformar-se en ofensives. És precisament a través de l’experiència de petites lluites per reivindicacions parcials com es prepara el terreny per a la batalla final pel poder.

La necessitat del partit

La classe obrera és l’única classe genuïnament revolucionària de la societat. Només ella no té cap raó per a desitjar la continuació d’un sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció i en l’explotació de la força de treball humana per a satisfer la cobdícia rapaç d’una minoria paràsita.

És deure dels comunistes fer conscient l’esforç inconscient o semiconscient de la classe obrera per canviar la societat. Només la classe obrera té el poder necessari per a enderrocar la dictadura dels banquers i capitalistes.

No oblidem mai que no brilla una bombeta, no gira una roda, no sona un telèfon sense l’amable permís de la classe treballadora.

És un poder colossal. I, no obstant això, és un poder només en potència. Perquè aquest poder potencial es converteixi en realitat, fa falta alguna cosa més. Aquesta alguna cosa és l’organització.

Existeix una analogia precisa amb les forces de la naturalesa. El vapor és una d’elles. Va ser el motor de la revolució industrial. És la força que mou els motors, proporciona llum, calefacció i energia per a donar vida i moviment a les grans ciutats. Però el vapor només es converteix en energia quan es concentra en un mecanisme anomenat caixa de pistons. Sense aquest mecanisme, es dissipa inútilment en l’atmosfera. Continua sent un mer potencial, i res més.

Fins i tot al nivell més elemental, tot treballador amb consciència de classe comprèn la necessitat de l’organització sindical. Però la màxima expressió de l’organització proletària és el partit revolucionari que uneix a la capa més conscient, dedicada i combativa de la classe en la lluita per enderrocar al capitalisme. La creació d’un partit així és la tasca més urgent a la qual ens enfrontem.

Consciència

La creixent inestabilitat econòmica i social amenaça de soscavar els fonaments de l’ordre existent. Com explicar els violents vaivens electorals a tot arreu, a dreta i esquerra i de nou a dreta?

Els miops reformistes d’esquerra culpen als treballadors del seu suposat endarreriment. Així intenten excusar-se i encobrir el seu propi paper perniciós. Però el que això reflecteix és la desesperació i la falta total d’una alternativa seriosa. Les masses intenten desesperadament trobar una sortida. I estan provant una opció darrere l'altra. Un govern, un partit i un dirigent darrere l’altre són posats a prova, se’ls considera deficients i se’ls descarta.

En aquest procés, els reformistes exerceixen un paper molt lamentable, i els reformistes d’esquerra encara més. Arran d’això, assistim a un canvi de consciència. No és el tipus de canvi lent i gradual que caldria esperar.

Es necessita temps perquè aquest procés maduri, naturalment, però els canvis de quantitat acaben arribant a un punt crític en què la quantitat es converteix en qualitat. Els canvis bruscos de la consciència són inherents a tota la situació.

Aquest és precisament el tipus de canvi que estem veient ara, sobretot entre els joves. En una enquesta es va demanar a més de 1.000 adults britànics que classifiquessin les paraules i frases que més associen amb el «capitalisme».

Els principals resultats van ser «cobdícia» (73%), «pressió constant per assolir» (70%) i «corrupció» (69%). El 42% dels enquestats estava d’acord amb la frase «el capitalisme està dominat pels rics, ells marquen l’agenda política».

Aquest canvi s’expressa més clarament en l'auge de les idees del comunisme entre la joventut. Aquests joves s’autodenominen comunistes, encara que molts mai han llegit el Manifest Comunista i no coneixen el socialisme científic.

Però les traïcions de l’esquerra han fet que la mateixa paraula «socialisme» repel·leixi. Ja no ressona entre la capa més avançada del jovent. Diuen: «Volem comunisme. Només això, ni més ni menys».

Què és un comunista?

En la secció del Manifest Comunista titulada Proletaris i Comunistes, llegim el següent:

«Quina relació guarden els comunistes amb els proletaris en general?

Els comunistes no formen un partit a part dels altres partits obrers. No tenen interessos propis que es distingeixin dels interessos generals del proletariat. No professen principis especials amb els quals aspirin a modelar el moviment proletari.

Els comunistes no es distingeixen dels altres partits proletaris més que en això: en què destaquen i reivindiquen sempre, en totes i cadascuna de les accions nacionals proletàries, els interessos comuns i peculiars de tot el proletariat, independents de la seva nacionalitat. […]

«Els comunistes són, doncs, pràcticament, la part més decidida de tots els partits obrers del món, aquella part que empeny endavant a les altres; per altra banda, teòricament, porten d’avantatge a les grans masses del proletariat la seva clara visió de les condicions, el desenvolupament i els resultats generals que ha d’abocar el moviment proletari.»

Aquestes línies expressen molt bé l’essència de l’assumpte.

Ha arribat el moment de crear una Internacional Comunista Revolucionària?

La creixent reacció contra l’anomenada economia de lliure mercat ha terroritzat als apologistes del capitalisme. Miren amb pessimisme cap a un futur incert i turbulent.

Juntament amb aquest ambient de pessimisme generalitzat, els representants més reflexius de la burgesia comencen a descobrir incòmodes paral·lelismes amb el món de 1917. En aquest context, es planteja la necessitat d’un partit revolucionari amb una bandera neta i una política revolucionària clara.

El caràcter internacional del nostre moviment es deriva del fet que el capitalisme és un sistema mundial. Des del principi, Marx es va esforçar per crear una organització internacional de la classe obrera.

No obstant això, des de la degeneració estalinista de la Internacional Comunista, no ha existit tal organització. Ara és el moment de llançar una Internacional Comunista Revolucionària!

Alguns ho consideraran sectarisme. Però no es tracta d’això per a res. No tenim absolutament res en comú amb els grupuscles ultraesquerrans i sectaris que es gallegen com a ridículs paons als marges del moviment obrer.

Hem de donar l’esquena als sectaris i mirar cap a les noves capes fresques que avancen cap al comunisme. La necessitat de fer aquest pas no és una expressió d’impaciència ni de voluntarisme subjectiu. Té les seves arrels en una clara comprensió de la situació objectiva. És això, i res més, el que fa aquest pas sigui absolutament necessari i inevitable.

Examinem els fets:

Les últimes enquestes realitzades a la Gran Bretanya, els Estats Units, Austràlia i altres països ens proporcionen una indicació molt clara que la idea del comunisme s’està estenent ràpidament. El potencial del comunisme és enorme. La nostra tasca és fer realitat aquest potencial donant-li una expressió organitzativa.

Organitzant a l’avantguarda en un autèntic Partit Comunista Revolucionari, fusionant-la amb una organització bolxevic disciplinada, educant-la en les idees del Marxisme i ensinistrant-la en els mètodes de Lenin, construirem una força que pugui exercir un paper clau en el desenvolupament de la revolució socialista en el pròxim període.

Aquesta és la nostra tasca. Hem de superar tots els obstacles per a aconseguir-ho.

Estalinisme contra Bolxevisme

Durant molt de temps, els enemics del comunisme van creure que havien exorcitzat amb èxit els fantasmes de la Revolució d’Octubre. El col·lapse de la Unió Soviètica semblava confirmar la seva creença que el comunisme estava mort i enterrat. «La guerra freda ha acabat», es felicitaven, «i hem guanyat».

No obstant això, contràriament a la llegenda tan insistentment repetida pels nostres enemics de classe, no va ser el comunisme el que es va esfondrar en els anys vuitanta, sinó l’estalinisme, una horrible caricatura burocràtica i totalitària que no tenia cap relació amb el règim de democràcia obrera establert per Lenin i els bolxevics el 1917.

Stalin va dur a terme una contrarevolució política contra el bolxevisme, secundant-se en una casta privilegiada de funcionaris que va ascendir al poder en un període de reflux de la revolució després de la mort de Lenin. Per a consolidar la seva dictadura contrarevolucionària, Stalin es va veure obligat a assassinar a tots els camarades de Lenin i a un gran nombre d’autèntics comunistes.

L’estalinisme i el bolxevisme, lluny de ser idèntics, no sols són diferents en espècie: són enemics mútuament excloents i mortals, separats per un riu de sang.

Degeneració dels “Partits Comunistes”

El comunisme està indeleblement associat al nom de Lenin i a les glorioses tradicions de la Revolució Russa, però els Partits Comunistes d’avui són «comunistes» només de nom. Els dirigents d’aquests partits van abandonar fa temps les idees de Lenin i del bolxevisme.

L’acceptació de la política antimarxista del «socialisme en un sol país» va ser una ruptura decisiva amb el Leninisme. El 1928, Trotski va predir que això conduiria inevitablement a la degeneració nacional-reformista de tots els partits comunistes del món. Aquesta predicció ha demostrat ser correcta.

Al principi, els dirigents dels Partits Comunistes van complir obedientment els dictats de Stalin i de la burocràcia, seguint servilment cada gir que venia de Moscou. Més tard van repudiar a Stalin, però en lloc de tornar a Lenin, van fer un brusc gir a la dreta. En trencar amb Moscou, en la majoria dels països aquests partits van adoptar perspectives i polítiques reformistes.

Seguint la lògica fatal del «socialisme en un sol país», la direcció de cada partit nacional es va adaptar als interessos de la burgesia del seu propi país. Això ha portat a la degeneració completa, i fins i tot a la liquidació total dels Partits Comunistes.

El cas més extrem va ser el del Partit Comunista Italià (PCI), que solia ser el més gran i poderós d’Europa. Les polítiques de degeneració nacional-reformista van conduir finalment a la dissolució del PCI i a la seva transformació en un partit reformista burgès.

En l’actualitat, el Partit Comunista Britànic només té influència a través d’un diari, el Morning Star, la línia del qual no va més enllà d’una tèbia versió del reformisme d’esquerres. És, en efecte, només una tapadora d’esquerra per a la burocràcia sindical.

El Partit Comunista d’Espanya (PCE) està en un govern de coalició que està enviant armes a Ucraïna com a part de la guerra de l’OTAN contra Rússia. Com a resultat, el PCE ha entrat en un fort declivi. La seva organització juvenil (UJCE) va rebutjar la línia oficial i va ser expulsada.

El Partit Comunista dels Estats Units (CPUSA) funciona com a poc més que una màquina electoral per al Partit Demòcrata, demanant el vot per a Biden com un «vot contra el feixisme».

El Partit Comunista de Sud-àfrica ha format part del govern procapitalista del CNA durant trenta anys, i fins i tot va defensar la massacre de 34 miners en vaga a Marikana el 2012.

La llista és interminable.

La crisi dels Partits Comunistes

En aquest moment crític de la història mundial, el moviment comunista internacional es troba en un complet caos i confusió.

Els partits comunistes de tot el món han respost a la massacre de Gaza amb crides a «respectar el dret internacional» i les resolucions de les Nacions Unides, és a dir, de les principals potències imperialistes.

Però va ser la invasió d’Ucraïna per Rússia el febrer de 2022 el que va provocar una profunda divisió, amb la majoria dels Partits Comunistes escandalosament doblegant-se cap a la posició de la seva pròpia classe dominant. Molts partits comunistes, particularment a Occident, van encobrir el seu suport tàcit a l’OTAN amb crides pacifistes a la pau, les «negociacions», etc. L’atac d’Israel contra Gaza ha empitjorat encara més les coses.

El Partit Comunista Francès (PCF), per exemple, es va retirar de la coalició electoral d’Esquerra (NUPES) perquè el seu dirigent, Mélenchon, es va negar a qualificar a Hamàs d’organització terrorista.

A l’altre extrem, alguns partits s’han convertit en poc més que instruments de la política exterior russa i xinesa, presentant-los com a aliats progressistes de la lluita de les nacions febles i dependents per a «alliberar-se de la colonització imperialista i de l’esclavitud del deute».

El Partit Comunista de la Federació Russa (PCFR) és un cas extrem. Ha perdut qualsevol pretensió d’existència independent, per no parlar ja d’una pretensió comunista. El partit de Zyuganov es va convertir fa temps en un simple simpatitzant del règim reaccionari de Putin.

Aquestes contradiccions han portat a una sèrie d’escissions. La Reunió Internacional de Partits Comunistes i Obrers (IMCWP) a l’Havana el 2023 ni tan sols va poder produir una declaració sobre la guerra d’Ucraïna, ja que no va aconseguir «consens».

La crisi del moviment comunista i el paper del KKE

Molts obrers comunistes de base han reaccionat contra aquest revisionisme descarat.

El Partit Comunista Grec (KKE) ha fet sens dubte passos importants en rebutjar la vella i desacreditada idea estalinista-menxevic de les dues etapes. Va adoptar una posició internacionalista correcta sobre la guerra d’Ucraïna, que caracteritza com un conflicte interimperialista.

Va dirigir un moviment de treballadors per a boicotejar l’enviament d’armes des dels ports grecs a Ucraïna. Això serà acollit amb satisfacció per tots els autèntics comunistes. Tanmateix, encara que és clarament de gran importància, és massa aviat per a concloure que els progressos realitzats pels comunistes grecs s'han completat.

En particular, és necessari trencar completament amb la teoria antimarxista del socialisme en un sol país i adoptar un enfocament leninista del front únic.

El KKE està intentant establir vincles amb altres Partits Comunistes que comparteixen la seva posició sobre la guerra d’Ucraïna com a conflicte interimperialista. És un pas en la direcció correcta. No obstant això, la condició prèvia per a l’èxit és un debat obert i democràtic en el qual participin totes les tendències comunistes genuïnes del món.

Sobre la base de la diplomàcia i el «consens», en oposició al debat i al centralisme democràtic, és impossible reconstruir una veritable Internacional Comunista basada en les idees i els mètodes de Lenin.

És la nostra tasca retornar el moviment als seus orígens genuïns, trencar amb el revisionisme covard i abraçar la bandera de Lenin. A aquest efecte, tendim una mà d’amistat a qualsevol partit o organització que comparteixi aquest objectiu.

Quan Trotski va llançar l’Oposició d’Esquerra Internacional, la va concebre com l’oposició d’esquerra del moviment comunista internacional. Som autèntics comunistes – bolxevics-leninistes – que vam ser burocràticament exclosos de les files del moviment comunista per l'estalinisme.

Sempre hem lluitat per mantenir la bandera vermella d’Octubre i l’autèntic leninisme, i ara hem de reclamar el lloc que ens correspon com a part integrant del moviment comunista mundial.

Ha arribat el moment d’obrir un debat honest en el moviment sobre el passat, que trenqui definitivament amb les últimes restes de l’estalinisme i prepari el terreny per a una unitat comunista duradora sobre els sòlids fonaments del leninisme.

A baix el revisionisme!

Per la unitat combativa de tots els comunistes!

Tornem a Lenin!

La política de Lenin

La nostra tasca immediata no és guanyar a les masses. Això està totalment fora del nostre abast. El nostre objectiu és guanyar als elements més avançats i amb major consciència de classe. Només així podrem trobar un camí cap a les masses. Però no podem tractar el nostre acostament a les masses a la lleugera.

La nova generació de treballadors i joves busca una sortida a l’atzucac del capitalisme. Els millors elements han comprès que l’única solució és emprendre el camí de la revolució socialista.

Comencen a comprendre poc a poc la naturalesa dels problemes que tenen davant i la necessitat de solucions radicals. Però la seva impaciència pot portar-los a cometre errors.

El treball dels comunistes seria molt senzill si tot el que fes falta fos bombardejar a la classe obrera amb consignes revolucionàries. Però això és completament inadequat i fins i tot pot arribar a ser contraproduent.

La classe obrera només pot aprendre a través de l’experiència, especialment l’experiència dels grans esdeveniments. En general, només aprèn lentament, massa lentament per a molts revolucionaris que a vegades cauen sota la influència de la impaciència i la frustració.

Lenin va comprendre que, abans que els bolxevics poguessin conquistar el poder, primer havien de conquistar a les masses. Per a això, és necessària una gran flexibilitat en la tàctica. Lenin sempre recomanava als revolucionaris que fossin pacients: «explicar pacientment» va ser el seu consell als bolxevics, fins i tot en el fragor de la revolució de 1917.

Sense una comprensió de la tàctica, partint de l’experiència concreta de la classe obrera, tot el que es digui sobre la construcció del moviment revolucionari és xerrameca vana: és com un ganivet sense fulla.

Per això les qüestions d’estratègia i tàctica han d’ocupar un lloc central en les consideracions dels comunistes. Tant Lenin com Trotski tenien una idea molt clara sobre la relació de l’avantguarda comunista amb les organitzacions reformistes de masses.

Això es va resumir en el que sens dubte va ser la declaració definitiva de Lenin sobre la tàctica revolucionària: La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme. Més d’un segle després, els escrits de Lenin sobre aquest important tema continuen sent un llibre segellat per set segells per als sectaris pseudo-trotskistes.

A tot arreu han desacreditat la bandera del trotskisme i han prestat inestimables serveis a la burocràcia. Pensen que les organitzacions de masses són anacronismes històrics. La seva actitud cap a aquestes organitzacions es limita a estridents denúncies de traïció. Però aquesta tàctica condueix directament a un carreró sense sortida.

No tenen res en comú amb els mètodes flexibles de Lenin i Trotski, que van comprendre la necessitat que els comunistes bastissin ponts cap a la massa de treballadors que romanen sota la influència dels reformistes.

Hem de donar decididament l’esquena a aquest sectarisme estèril i dirigir-nos amb valentia cap a la classe obrera. Explicant pacientment a les masses la política comunista i plantejant exigències als dirigents reformistes, és possible guanyar al comunisme als obrers reformistes.

«Tot el poder per als soviets»

Basta esmentar el fet que, el 1917, Lenin va avançar la consigna de «tot el poder als soviets», en un moment en què aquestes organitzacions, que representaven a la massa d’obrers i soldats, estaven sota el control dels menxevics i els social-revolucionaris reformistes.

Amb aquesta consigna, Lenin deia als dirigents reformistes dels soviets: «Molt bé, senyors. Teniu la majoria. Us proposem que prengueu el poder a les vostres mans i doneu al poble el que vol: pau, pa i terra. Si feu això, us donarem suport, s’evitarà la guerra civil i la lluita pel poder es reduirà a una lluita pacífica per la influència dins dels Soviets.»

Els covards dirigents reformistes no tenien cap intenció de prendre el poder. Es van subordinar al Govern Provisional burgès, que al seu torn es va subordinar a l’imperialisme i a la reacció. Els obrers i soldats dels soviets van poder així comprovar per si mateixos el caràcter traïdor dels seus dirigents i es van tornar cap al bolxevisme.

Només així va ser possible que els bolxevics passessin de ser un petit partit d’uns 8.000 militants el febrer de 1917 a una força de masses capaç de guanyar la majoria als Soviets en el període immediatament anterior a la Revolució d’Octubre.

Per sobre de tot, és necessari que avui mantinguem el sentit de la realitat. Les autèntiques forces del comunisme han retrocedit com a resultat de forces històriques que escapen al nostre control. Estem reduïts a una minoria d’una minoria en el moviment obrer.

Tenim les idees correctes, però la major part de la classe obrera encara no s’ha convençut que les nostres idees siguin correctes i necessàries. Majoritàriament, segueixen sota la influència de les organitzacions reformistes tradicionals per la senzilla raó que els dirigents d’aquestes organitzacions els ofereixen el que sembla ser una sortida fàcil i indolora a la crisi.

En realitat, aquest camí només condueix a més derrotes, decepcions i misèria. Els comunistes no podem, sota cap circumstància, abandonar a la classe obrera a mans dels traïdors de classe i buròcrates reformistes. Al contrari, hem de dur a terme una lluita implacable contra ells. Però no hi ha forma d’evitar que la classe treballadora passi per la dolorosa escola del reformisme.

La nostra tasca no és criticar-la des de la barrera, sinó passar per l’experiència amb ella, braç a braç amb els treballadors, ajudant-los a extreure les lliçons i a trobar el camí a seguir, com van fer els bolxevics el 1917.

Construir un pont cap als treballadors

Hem d’establir un diàleg amb la classe obrera, en el qual se’ns vegi, no com a elements estranys o enemics, sinó com a camarades en lluita contra un enemic comú: el Capital. Hem de demostrar-los la superioritat del comunisme, no amb paraules, sinó amb fets.

Hem de trobar els mitjans de guanyar audiència entre la massa dels treballadors que segueixen sota la influència del reformisme. La burocràcia utilitzarà sense escrúpols tots els mitjans necessaris per a aïllar als comunistes dels treballadors de base. Prohibicions, proscripcions, expulsions, mentides, calúmnies, insults i atacs de tota mena. Però els comunistes sempre trobaran la manera de superar aquests obstacles. No hi ha forma que la burocràcia, que ha usurpat la direcció de les organitzacions obreres, pugui impedir que els comunistes arribin a la classe obrera.

No existeix una regla d’or per a determinar les tàctiques, que venen determinades per les condicions concretes. No és una qüestió de principis, sinó pràctica. Lenin sempre va tenir una actitud flexible davant les qüestions tàctiques. El mateix Lenin que va defensar implacablement la ruptura amb la socialdemocràcia el 1914 i va donar suport a l’establiment d’un Partit Comunista independent a la Gran Bretanya, també va proposar que el partit britànic sol·licités l’afiliació al Partit Laborista, mantenint al mateix temps el seu propi programa, bandera i polítiques.

En determinades circumstàncies, pot ser necessari enviar totes les nostres forces a les organitzacions reformistes per a guanyar als treballadors que es mouen cap a l’esquerra a una ferma posició revolucionària.

En la fase actual, tanmateix, això no es planteja. No es donen les condicions per a això. Però en tot moment és necessari trobar un camí cap a la classe obrera. No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una qüestió de vida o mort per a l’avantguarda comunista.

Els comunistes, fins i tot treballant com a partit independent, tenen el deure d’orientar-se cap a les organitzacions de masses de la classe obrera, aplicant una tàctica de front únic sempre que sigui possible, per a trobar un camí cap a les masses. Aquest és l’ABC per a qualsevol que estigui mínimament familiaritzat amb les idees i mètodes de Marx, Engels, Lenin i Trotski.

La nostra política es basa precisament en el llegat de Lenin i en les tesis dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista. Si els nostres crítics sectaris no ho entenen, és enterament la seva desgràcia.

Per què lluitem?

En essència, els objectius dels comunistes són els mateixos que els dels treballadors en general. Defensem l’eliminació total de la fam i de la falta d’habitatge; la garantia d’un treball en bones condicions; la reducció dràstica de la setmana laboral i la conquesta del temps lliure; la garantia d’una sanitat i una educació de qualitat; la fi de l’imperialisme i de la guerra; i la fi de la destrucció demencial del nostre planeta.

Però assenyalem que, en condicions de crisi capitalista, aquests objectius només poden aconseguir-se mitjançant una lluita implacable, i que aquesta només pot tenir èxit en última instància si condueix a l’expropiació dels banquers i capitalistes. Per aquesta raó Trotski va desenvolupar la idea de les reivindicacions transitòries.

Els comunistes intervindran amb la màxima energia en totes les lluites de la classe obrera. Les reivindicacions concretes que els comunistes plantegin en el moviment canviaran, per descomptat, amb freqüència en funció de l’evolució de les condicions, i variaran segons les condicions de cada país. Per tant, una llista programàtica de reivindicacions estaria fora de lloc en un manifest d’aquesta naturalesa.

No obstant això, el mètode pel qual els comunistes de tots els països han de formular reivindicacions concretes va ser elaborat brillantment per Trotski el 1938 i publicat en el document fundacional de la IV Internacional, L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional – o el Programa de Transició, com es coneix més comunament.

Les reivindicacions presentades en aquest document representen una síntesi del programa elaborat per Lenin i els bolxevics, i estan contingudes en les tesis i documents publicats dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista.

La idea bàsica de les reivindicacions transitòries pot enunciar-se senzillament. Trotski va explicar que en el període de decadència capitalista, qualsevol lluita seriosa per la millora del nivell de vida anirà inevitablement «més enllà dels límits de les relacions de propietat capitalistes i de l’Estat burgès.»

Igual que en la guerra les batalles defensives poden transformar-se en ofensives, en la lluita de classes la lluita per reivindicacions immediates pot conduir, en determinades circumstàncies, a un salt de consciència i a un moviment en direcció a una lluita revolucionària pel poder.

En última instància, cap reforma pot adquirir un caràcter durador si no va unida al derrocament de l’ordre burgès.

Els comunistes lluiten per l’emancipació total de la classe obrera, per alliberar-la de l’opressió i de l’agonia del treball. Això només pot aconseguir-se mitjançant la destrucció de l’Estat burgès, l’expropiació dels mitjans de producció i la introducció d'una planificació socialista sota el control i la gestió democràtica dels treballadors.

D’això depèn el futur de la humanitat. En paraules del gran marxista irlandès James Connolly:

«Les nostres demandes més moderades són,

Només volem la terra».

És el comunisme una utopia?

L’últim refugi dels defensors del capitalisme és dir que no hi ha alternativa al seu sistema en fallida. Però pot algú raonable creure aquesta afirmació?

Pot ser realment cert que la humanitat sigui incapaç de concebre un sistema superior a l’horrible situació actual? Una afirmació tan fantàstica representa una monstruosa calúmnia contra la intel·ligència de la nostra espècie.

L’abolició de la dictadura dels banquers i capitalistes permetrà la creació d’una economia racionalment planificada per a satisfer les necessitats de la humanitat, no la cobdícia rapaç d’un grapat de multimilionaris.

La solució és òbvia per a qualsevol persona que pensi seriosament. I ara està al nostre abast. És l’única manera d’abolir la fam, la pobresa, les guerres i tots els altres mals del capitalisme, i de crear un món apte perquè hi visquin els éssers humans.

Els enemics del comunisme sostenen que es tracta d’una utopia. Aquesta acusació sona irònica. El que és utòpic és precisament un sistema socioeconòmic que ha viscut més enllà de la seva utilitat, la mera existència de la qual està en flagrant contradicció amb les necessitats reals de la societat. Un sistema així no té dret a existir i està condemnat a acabar a les escombraries de la història.

El comunisme no té res d’utòpic. Al contrari. Les condicions materials per a una societat humana nova i superior ja existeixen a escala mundial i estan madurant ràpidament.

Els enormes avanços de la ciència i la tecnologia ofereixen un panorama temptador d’un món sense pobresa, sense fam i sense manca d'un sostre. El desenvolupament de la intel·ligència artificial, combinat amb la robòtica moderna, podria servir per a reduir les hores de treball fins al punt que, en última instància, les persones ja no hagin de treballar excepte per voluntat personal.

L’abolició de l’esclavitud assalariada és precisament la premissa material per a una societat sense classes. Ara és totalment possible. No és una utopia, sinó quelcom que està al nostre abast. Un nou món està naixent, creixent silenciosa però fermament en el si del vell.

Però sota el capitalisme, tot es converteix en el seu contrari. En un sistema en el qual tot està subordinat a l’afany de lucre, cada nou avanç tecnològic significa un augment de la desocupació juntament amb una prolongació de la jornada laboral, i un increment de l’explotació i l’esclavitud.

El que proposem és ni més ni menys que substituir un sistema injust i irracional on tot se subordina a la cobdícia insaciable d’uns pocs, per una economia planificada racional i harmoniosa, basada en la producció per a la satisfacció de les necessitats humanes.

Per una autèntica Internacional Comunista!

Fa tres dècades, en el moment de la caiguda de la Unió Soviètica, Francis Fukuyama va proclamar triomfalment la fi de la història. Però no és tan fàcil desfer-se de la Història. Segueix el seu camí, independentment de les opinions dels escribes burgesos. I ara la roda de la història ha girat 180 graus.

La caiguda de la Unió Soviètica va ser sens dubte un gran drama històric. Però, en retrospectiva, serà vist només com el preludi d’un drama molt major: la crisi terminal del capitalisme.

Per les raons exposades, la crisi actual serà de naturalesa prolongada. Pot durar anys, o fins i tot dècades, amb alts i baixos, a causa de l’absència del factor subjectiu. No obstant això, aquesta és només una cara de la moneda.

La crisi serà llarga, però això no significa en absolut serà pacífica i tranquil·la. Al contrari. Hem entrat en el període més turbulent i convulsiu de la història dels temps moderns.

La crisi afectarà un país darrere l’altre. La classe obrera tindrà moltes oportunitats per prendre el poder. Els canvis bruscos i sobtats estan implícits en tota la situació. Poden esclatar quan menys ho esperem. Hem d’estar preparats.

Ja no és necessari convèncer a àmplies capes de la joventut de la superioritat del comunisme. Ja són comunistes. Busquen una bandera neta, una organització que hagi trencat radicalment amb el reformisme i el covard oportunisme d’«esquerra».

Hem de prendre totes les mesures pràctiques possibles per a trobar-los i reclutar-los. Això implica la proclamació d’un nou partit i d’una nova Internacional. Tota la situació ho exigeix. És una tasca absolutament necessària i urgent que no admet demora.

El que es necessita és un autèntic Partit Comunista, que es basi en les idees de Lenin i dels altres grans mestres marxistes, i una Internacional en la línia de la Internacional Comunista durant els seus primers cinc anys.

Els nostres números continuen sent petits en comparació amb les grans tasques a les quals ens enfrontem i no ens fem il·lusions al respecte. Però tots els moviments revolucionaris de la història han començat sempre com a elements petits i aparentment insignificants.

Tenim un important treball a fer, i aquest treball ja està donant importants fruits i està assolint una fase decisiva.

Estem creixent ràpidament perquè ara nedem a favor del corrent de la història. Sobretot tenim les idees correctes. Lenin va dir que el marxisme és totpoderós perquè és cert. Aquest fet ens omple de confiança en el futur.

El gran socialista utòpic francès Fourier va definir el socialisme com la manera de fer realitat el potencial de la humanitat.

Sota el comunisme, per primera vegada en la història de la humanitat, s’obriran de bat a bat les portes a les masses perquè realment abastin el món de la cultura que els ha estat negat. S’obrirà el camí per a un floriment inimaginable de l’art, la música i la cultura, com mai ha vist el món.

Per un nou món, en el qual la vida adquirirà un sentit totalment nou. I, per primera vegada, homes i dones podran elevar-se a la seva veritable alçada sobre la base d’una igualtat total. Serà el salt de la humanitat del regne de la necessitat al regne de la llibertat.

Els homes i les dones ja no hauran de mirar al cel a la recerca d’una vida millor després de la mort. Experimentaran un nou món, en el qual la vida mateixa, purgada d’opressió, explotació i injustícia, adquirirà un significat totalment nou.

Aquest és l’objectiu meravellós pel qual lluitem: un paradís en aquest a la Terra.

Això és el que significa el veritable comunisme.

Aquesta és l’única causa per la qual val la pena lluitar.

Per això som comunistes.

Ens correspon a cadascun de nosaltres assegurar-nos que aquesta labor es dugui a terme immediatament, sense vacil·lacions i amb l’absoluta convicció que tindrem èxit.

Que els nostres lemes de lluita siguin:

A baix els lladres imperialistes!

A baix l’esclavitud capitalista!

Expropiar als banquers i capitalistes!

Visca el comunisme!