La dreta guanya, el PSOE s’enfonsa i Iglesias dimiteix – Lliçons de Madrid

L’esquerra ha patit una duríssima derrota a Madrid. Qui va ser assenyalat aquests anys per la reacció com l’enemic públic número u del règim, Pablo Iglesias, abandona tots els seus càrrecs polítics. La dreta celebra amb magnificència i incrementarà la seva arrogància. La militància d’esquerra ha de treure les lliçons de tot això. Com va dir el filòsof Spinoza, no es tracta de riure ni de plorar, sinó de comprendre.

[Source]

La dreta ha sumat el 57,4% dels vots (2.080.000) i l’esquerra el 41% (1.486.000). El bloc de la dreta aconsegueix 400.000 vots més que en les eleccions regionals de maig de 2019 i més de 20 respecte a les legislatives de novembre de 2019. En el camí Ciutadans desapareix del panorama polític. El bloc de l’esquerra perd 60.000 i 140.000 vots, respectivament, en relació a les dues eleccions, tot i que hi va haver una major participació en aquestes últimes (3.650.000) que en les dues anteriors (3.251.000 i 3.558.000, respectivament).

Encara que Més Madrid (16,97%) i Unides Podem (7,21%) van millorar una mica els seus resultats, en vots i en percentatge, (d’un 20,29% el 2019 a un 24,18%) no va ser suficient davant el daltabaix del PSOE, que va passar del 27,31% al 16,85%.

A diferència del que ha passat a les eleccions autonòmiques de Catalunya, Euskadi i Galícia en l’últim any, on l’epidèmia de la Covid-19 va estimular l’abstenció (tot i que no va canviar substancialment el resultat electoral previst), aquí vam veure una participació elevada, un 75%. Sens dubte, el detonant d’això va ser la decisió de Pablo Iglesias de concórrer a les eleccions, cosa que va incrementar la polarització esquerra-dreta i va servir perquè la dreta i la ultradreta mobilitzessin fins a l’últim dels seus suports socials, en mitjà d’una bruta campanya de mentides, calúmnies i amenaces amb tot el suport del règim darrere. Això va fer que el debat al voltant de la nefasta gestió d’Ayuso quedés gairebé completament soterrat. També hem de dir que si Iglesias no hagués concorregut, el resultat final no hauria estat molt diferent, llevat d’una participació 15 o 20 punts menor. La debilitat de les candidatures del PSOE (com s’ha vist en aquestes eleccions) i la d’Unides Podem (que fins i tot s’arriscava a no entrar al parlament regional) així ho anunciaven.

L’esquerra ha guanyat en les zones de major tradició obrera i de lluita, encara que amb percentatges menors a eleccions anteriors o molt ajustats en alguns casos. Així va ser als barris de Lavapiés, Pont de Vallecas, Usera, Vila de Vallecas, Vicálvaro i Villaverde, a la ciutat de Madrid; i en les poblacions de Coslada, Fuenlabrada, Getafe, Leganés, Parla, Rivas-Vaciamadrid, o San Fernando d’Henares.

No pot negar-se l’existència d’un element estructural que explica en part la força de la dreta a Madrid des de fa prop de 30 anys.

Madrid concentra el poder administratiu, econòmic, militar i judicial del país, amb la seva legió d’alts càrrecs i les seves famílies, treballadors, etc. És un dels territoris amb més renda de país, atrau una classe mitjana nombrosa i a un entorn de treballadors de serveis relativament ben pagat amb la seva mentalitat petit burgesa, així com a una capa àmplia de nous rics creats a la calor de l’especulació immobiliària des de començaments del present segle. En paral·lel, els buits deixats en l’escalafó més baix de la classe obrera l’ocupa una població immigrant d’1 milió de persones (el 15,52% de la població, només a la ciutat de Madrid), la gran majoria sense drets polítics i que constitueix el 20% de la força laboral. Aquesta mena de “apartheid” polític i social, que deixa sense drets polítics a una part substancial de la classe obrera, facilita una majoria de la dreta, igual que ocorre en altres zones de l’Estat com en les àrees horta fructícoles d’Andalusia i Múrcia.

En tot aquest temps, l’esquerra només va poder guanyar ajustadament a les eleccions regionals de maig de 2003, i imprevistament en les legislatives de 2004, després dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid. També ho va fer el 2015, on l’escàs 4,16% que va treure IU en aquell moment li va impedir accedir al parlament, frustrant una majoria parlamentària de l’esquerra. És a dir, només en moments de grans commocions socials i polítiques, com als anys 2004 i 2015, on la dreta va quedar molt desacreditada, va poder l’esquerra guanyar o apropar-se decisivament a la victòria, arrossegant a un sector de les capes mitjanes al seu voltant.

Però això no explica tot.

Per què va guanyar la dreta?

Com és possible que una persona tan insubstancial, insensible i limitada intel·lectualment com Díaz Ayuso, hagi pogut aconseguir un resultat com aquest?

Hi ha diverses raons. Com ja s’ha dit, el debat entorn de la seva nefasta gestió va quedar en un tercer pla arran de les provocacions de Vox a Vallecas i en el debat radiofònic de la Cadena SER, i el posterior enviament de cartes amb amenaces de mort. Les dretes van recórrer a tots els trucs per embrutar la campanya i agitar el fantasma de la violència com la millor manera de mobilitzar a la seva base social, així com per qüestionar la veracitat de les amenaces de mort.

El candidat del PSOE, Gabilondo, es va instal·lar en una còmoda equidistància, com la dreta, dient que calia denunciar “tots” els casos de violència, afavorint la criminalització dels veïns de Vallecas, que van ser colpejats salvatgement per la policia i criminalitzats vergonyosament pels mitjans de comunicació, fent aparèixer a Vox i a la dreta com a víctimes.

La resposta a això d’Iglesias, insistint en la dicotomia “Democràcia enfront el Feixisme” no va tenir l’impacte que esperava. Paraules buides, com “democràcia” i “feixisme” no signifiquen res en si mateixes per a la gent comuna, cal omplir-les amb un contingut de classe. En primer lloc va ser incorrecte parlar de perill de “feixisme”, exagerant la força de Vox, i que implicaria un moviment de masses dirigit a aixafar el moviment obrer, per al qual no existeixen les forces socials actualment.

En general, la gent es mostra escèptica davant la “democràcia” i les seves lleis. No és potser amb la “democràcia” que es tanquen empreses, hi ha atur, pugen els lloguers i la llum, o es gestiona de manera criminal l’actual pandèmia de la Covid-19? En lloc de cridar a dipositar confiança en la Constitució i les lleis, com va fer Iglesias, s’havia de denunciar la seva hipocresia i les seves mentides, i explicar la necessitat que els recursos estiguin en mans del poble, gestionats democràticament, per començar a resoldre els problemes socials.

Per cert, no va triar “democràticament” la classe obrera a el govern PSOE-UP fa any i mig perquè derogués la reforma laboral i la llei mordassa, reduís els lloguers, impedís els augments abusius de la llum, augmentés els impostos als rics, impedís a les empreses amb beneficis acomiadar treballadors, i obligués a l’Església a pagar impostos? Res d’això s’ha fet. Al final va resultar ser veritat aquesta afirmació que Iglesias solia pronunciar a l’oposició quan denunciava que independentment del govern de torn, les decisions fonamentals les prenia el poder econòmic des dels seus despatxos, i ell i Unides Podem han hagut d’”empassar-se” això com a part d’estar al govern. Llavors, per què haurien de confiar les famílies treballadores en aquesta “democràcia”? No ha d’estranyar que el cretinisme institucional d’Iglesias provoqui encongiment d’espatlles en desenes de milers de famílies treballadores.

Així passa també amb la gestió d’aquest govern. Iglesias i la ministra de treball, Yolanda Díaz, consideren els ERTES la vuitena meravella de món, però en els fets suposa una reducció del 30% del salari per als treballadors afectats. Encara pitjor, entre les propostes que el govern ha enviat a la Unió Europea per quadrar el dèficit públic per l’enorme deute acumulat, a canvi de rebre els 140.000 milions d’euros promesos, hi ha el possible allargament de l’edat de jubilació, el cobrament de peatges per utilitzar les autovies i, com es va filtrar a la jornada de reflexió, eliminar les deduccions en l’IRPF a les declaracions conjuntes de matrimonis i parelles de fet. La dreta no podia esperar un regalet millor en la vigília de les eleccions per agitar la seva demagògia contra el govern “social-comunista”.

Sense oferir una alternativa a la dramàtica situació social per part de PSOE i UP, Ayuso ho va tenir fàcil per al seu discurs demagògic a favor d’obrir l’economia. Per desenes de milers de treballadors precaris i de serveis, passius políticament, per no parlar dels milers de petits propietaris de bars, botigues i comerços, aquesta era almenys una proposta concreta que els donava alguna certesa. La petita burgesia, els petits propietaris, treballadors desesperats, en èpoques de crisi i d’incertesa com l’actual, estan disposats a creure en els poders miraculosos de personatges com Ayuso. Els augurem un dur desengany.

Veiem aquí com la gestió de la crisi del capitalisme, amb les seves polítiques de mitges tintes, de no tocar els interessos dels rics, de refredar expectatives, de no resoldre els problemes socials, i de fer pagar la crisi a les famílies treballadores, pavimenta sempre el camí per a la tornada de la dreta a govern.

I en tot aquest context, què ha estat d’Alberto Garzón, màxim dirigent d’IU? Tot just va prendre la paraula en un míting. Ni tan sols té una agenda activa dins el govern. Ell tampoc pot escapar a la responsabilitat d’aquest resultat.

I què dir de la banda del PSOE? Per començar va presentar un candidat gris, imposat per l’aparell, com Gabilondo, incapaç de transmetre cap emoció i absent durant sis anys a l’oposició a la dreta, primer amb Cristina Cifuentes i després amb Díaz Ayuso. Era clarament una aposta perdedora. En els seus oportunistes càlculs electorals, la direcció socialista havia apostat per dirigir picades d’ullet a la base social de la dreta declarant que no pactarien amb Pablo Iglesias i que no pujaria els impostos als rics. Això deixava perplexa i desorientada a la base de l’esquerra només començar la campanya. Per a una mala còpia de la dreta, ja estava l’original d’Ayuso. L’intent desesperat per intentar alinear Gabilondo a l’esquerra, sumant-lo a la denúncia del “feixisme” va arribar malament i tard.

En realitat, la direcció socialista mai va creure en la victòria. Ha estat escandalós que Sánchez, per evitar ser identificat amb un Gabilondo derrotat, deixés a aquest abandonat i no participés sinó esporàdicament en la campanya electoral, quan la seva obligació era intentar galvanitzar a la seva base social com a màxim referent del partit. Però això no el salvarà del descrèdit.

La candidata de Més Madrid, Mónica García, va ser qui menys va patir. És cert que representava una força ja instal·lada i coneguda, encara que seguia sent vista com a nova. Va millorar els resultats en vots i en percentatge respecte a les eleccions regionals de 2019, i va aconseguir sobrepassar al PSOE, que va obtenir el pitjor resultat de la seva història a Madrid. Ella es va beneficiar d’aparèixer com una figura nova, fresca, sense lligams amb el passat, i per haver tingut en els mesos previs a les eleccions un protagonisme en l’oposició a Ayuso molt més destacat que Gabilondo. Va agrupar el “vot útil” a l’esquerra del PSOE en la mesura que apareixia com l’opció d’esquerres amb més possibilitats de disputar la victòria a Ayuso, donat el poc atractiu que despertava Gabilondo. Sent metgessa de professió va poder aparèixer també com algú propera a la gent del carrer. Però no ens enganyem, Més Madrid, com Més País, d’Íñigo Errejón, està a la dreta de Unides Podem, no es compromet en temes “espinosos” (Monarquia, Catalunya, Deute, Bancs) i els mitjans de comunicació han preferit elevar el seu perfil i tractar-la amb simpatia contra Unides Podem i Pablo Iglesias, a qui consideraven un enemic molt més perillós. D’altra banda, Més Madrid es beneficia d’aparèixer a l’oposició tant a Madrid com davant el govern central.

Unides Podem, de fracàs en fracàs

A Madrid s’ha repetit el que ha passat a Catalunya, Galícia i Euskadi. Fa 5 anys, Unides Podem va tenir el seu major èxit en aquests territoris. A Catalunya i Euskadi va ser la força més votada. A Galícia i Madrid va ser la força més votada de l’esquerra, sobre passant al PSOE. Ara ha estat relegada al 4t o 5è lloc en totes aquestes comunitats, amb percentatges entre el 7% i el 10%, o ha desaparegut completament en el cas de Galícia. Ha estat superada sense excepció per forces d’esquerra que apareixien més radicals (Bildu, BNG) o més fresques i noves (Més Madrid).

Això no és casual. De presentar-se com impugnador del Règim del 78 i denunciar l’aparell del PSOE com a part del mateix règim, proposant-se desbancar-lo, ha passat a adular-lo i a considerar-se una força subalterna al primer, arrossegant-se davant seu per implorar una carpeta al seu govern, tirant per la borda el seu programa i qualsevol acció reivindicativa al carrer. Per a Iglesias això era el sumun de la tàctica i la saviesa en política. A la fi, s’ha convertit en la seva tomba política. Unides Podem és vista ara com a part de el règim, com la seva ala esquerra amb la seva reivindicació embafadora i malaltissa de la Constitució, la llei i l’ordre. Per a una mala còpia del reformisme socialdemòcrata, ja està el PSOE. Com a part del govern, reclama la derogació de la reforma laboral, reduir els lloguers i el preu de la llum. Però com a part de govern, es nega a mobilitzar de manera independent al carrer per no ser “deslleial” amb el seu soci majoritari de govern. D’aquesta manera, es duplica la seva impotència dins el govern. Ni pot canviar la política imposada pel PSOE ni pot mobilitzar contra ella. L’escepticisme que genera es tradueix en una pèrdua creixent de suport electoral.

El fracàs del cretinisme institucionalista

El que ha fracassat a Madrid ha estat una política de cretinisme institucional, amb Unides Podem anant a rebuf de l’aparell del PSOE qui al seu torn va a rebuf del gran capital. Com ja vam explicar en una altra ocasió, la gran oportunitat es va perdre la tardor passada, quan els barris de sud de Madrid es van aixecar contra la caòtica i classista política sanitària i de confinament d’Ayuso, que estava completament desacreditada llavors, però els dirigents de PSOE- UP i dels sindicats CCOO i UGT es van negar a convocar una vaga general a la comunitat de Madrid. Era el moment per a que el moviment obrer es posés al capdavant amb una gran demostració de força, mostrant una sortida, amb la possibilitat d’escindir a un sector considerable de la classe mitjana de la dreta. Això hauria precipitat la convocatòria d’eleccions anticipades amb grans possibilitats per a l’esquerra. D’altra banda, el potent moviment veïnal de Madrid, on IU i PSOE tenen influència, no va tornar a aparèixer en escena des de la tardor.

Una altra oportunitat es va perdre la setmana abans de les eleccions quan Iglesias i ministres i càrrecs socialistes van rebre les cartes amenaçadores que indubtablement van impactar en l’opinió pública. PSOE i UP havien d’haver convocat una manifestació massiva a Madrid de repulsa de manera immediata, sacsejant els seus prejudicis i temors per trobar-se en plena campanya electoral. La dreta no s’atura en aquestes ximpleries. Justament, atrau la petita burgesia perquè no vacil·la, no especula, ofereix sempre una direcció ferma i clara, que és el que sempre li ha faltat a l’esquerra reformista. Tal manifestació hauria tingut un èxit indubtable, creant una atmosfera de simpatia cap a l’esquerra, mostrant les brutes bases de suport que sostenen a la dreta. Lamentablement, es va deixar passar l’ocasió i es va permetre que la dreta i l’aparell de l’estat maniobressin per treure importància a l’assumpte, incloent l’aparició sospitosa d’una carta, mai prou aclarida, que amenaçava Ayuso i que probablement va ser fabricada per la policia per “victimitzar” a Ayuso i contrarestar la simpatia espontània que van suscitar Iglesias i Grande-Marlaska en una part de la població.

En tot aquest context, no és fàcil apreciar l’impacte que ha tingut el fet que les eleccions se celebressin en un dia laborable, encara que sembla que no ha tingut un efecte decisiu.

La dimissió de Pablo Iglesias

Tot i que la decisió de Pablo Iglesias d’abandonar el govern i presentar-se com candidat d’Unides Podem va ser clau per donar-li un dinamisme i un dramatisme a la campanya, a la fi no va tenir l’efecte desitjat. La dreta ho va utilitzar per dur a l’extrem l’histerisme de la seva base social i introduir una perspectiva de caos en un sector de l’electorat obrer si l’esquerra guanyava. El que ha quedat clar és que Iglesias va sobreestimar el seu ascendent sobre la classe obrera madrilenya i un sector de la classe mitjana en el moment actual. Fatalment, ja havia perdut la influencia irresistible que tenia anys enrere. Ha pagat el preu dels seus continus zig-zagues a esquerra i dreta. Els cops d’efecte no poden substituir una política i un programa clar i consistent. Li va faltar confiança en la classe obrera i li va sobrar tacticisme i afició per les maniobres polítiques que freqüentment prenien desprevinguda a la seva base social.

La participació d’UP al govern central ha estat fatal, com ja vàrem anticipar. En l’oposició, sense lligams, podria haver demostrat la seva utilitat i assenyalar un horitzó i expectatives, denunciant valentament els secrets del sistema. Esgotades les expectatives que despertava en generar un canvi radical en les condicions de vida i en la societat – les causes del seu extraordinari impacte en les famílies treballadores ara fa 7 anys – el seu destí estava segellat. És cert que ha patit una persecució i un assetjament criminal i despietat per part de règim, entestat a desgastar i destruir física i psíquicament a què potser ha estat el dirigent d’esquerra més capaç i eloqüent des de la Transició. Però enfrontat el gran capital i a un aparell d’Estat franquista i despietat, ni l’eloqüència ni la capacitat més excepcionals poden substituir les úniques eines capaces de derrotar-lo: les idees i el programa del socialisme internacional, i la confiança en la classe treballadora.

En realitat, la política d’Iglesias ha estat allunyada mil anys llum del que ha de ser una veritable política marxista. En lloc de basar-se en la classe obrera, de inculcar la idea que la seva emancipació ha de ser obra d’ella mateixa, d’animar-la a crear els seus propis organismes de poder, d’obrir les portes de Podem als veritables lluitadors de classe i activistes dels moviments socials, va procurar -al costat de Íñigo Errejón al principi – a marginar tots els elements independents i esquerrans del moviment que escapaven al seu control, es va retallar la democràcia interna, es va deposar i es va nomenar a dit a tots els dirigents regionals o locals que assenyalava en funció del seu assentiment o polèmica (per petita o gran que fos). Candidats elegits a dit per ell, com Carmena i Errejón, van acabar traint el moviment. Ara, novament, sense un congrés, sense un debat intern, sense programes, sense que la base tingui res a dir, designa a dit de la manera més “caudillesca” imaginable la seva “successora”, la ministra de treball Yolanda Díaz, clarament situada a la seva dreta.

La forma en què Pablo Iglesias ha decidit anar-se’n no ha pogut ser plantejada pitjor i només pot tenir un efecte desmoralitzador en milers d’activistes obrers i d’esquerres. En lloc d’haver fet un balanç crític de les seves accions l’ha plantejat en termes personals: “no vull polaritzar”, “no vull ser un cap de turc de la dreta”, “no vull servir per aglutinar la reacció”, etc. Què s’ha de pensar de les afirmacions de Iglesias? Que el problema és que ha estat massa esquerrà, que ha anat massa lluny en la seva oposició al règim? La conclusió que poden treure molts dels seus partidaris és clara: cal girar a la moderació, no molestar en temes sensibles, no molestar la Corona, integrar-se més obertament al règim.

Se’n va Iglesias. Per mèrit seu va ser l’home que va fer vibrar a milions d’homes i dones de la classe treballadora, el que va sembrar el pànic a la burgesia i que fins a l’últim dia li ha provocat malsons per assenyalar la dictadura que exerceixen els banquers i grans empresaris i la corrupció de la monarquia. No podem saber si aquesta marxa d’Iglesias del primer pla de l’activitat política serà definitiva o només temporal. Però la tasca principal segueix sent la construcció d’un corrent marxista de masses, democràticament estructurada, no basada en una sola persona, sinó en el programa revolucionari del marxisme i en la mobilització activa de la classe treballadora i la resta de sectors oprimits.

Perspectives

A curt termini, la dreta estarà borratxa d’arrogància i prepotència. S’incrementaran les conspiracions de l’aparell de l’Estat i la insolència de la patronal per accelerar el desgast i la caiguda del govern.

Probablement, Sánchez i els seus consellers trauran la conclusió que van anar massa lluny cap a l’esquerra quan de fet va ser tot el contrari. Aprofundiran la seva política de col·laboració de classe i de gir a la dreta. No és imaginable que els actuals ministres d’Unides Podem presentin la mateixa resistència als incompliments de l’acord de govern PSOE-UP que presentava Iglesias.

Igual que va passar amb Gaspar Llamazares quan va substituir l’”esquerrà” Anguita, molt ens temem que la substitució de l’”esquerrà” Iglesias per Yolanda Díaz al front d’UP implicarà un gir a la dreta i a la moderació en aquesta organització. Això només portarà més pèrdues de suport social i electoral.

Ens trobem en un moment de transició. Desproveït de referents polítics clars, les capes més actives de la classe, que desconfien i odien a la dreta, només tindran l’opció d’aixecar de nou l’estendard de la lluita.

Les eleccions només són un mecanisme que, de tant en tant, mesura l’estat d’ànim i de maduresa política de les classes i capes oprimides en un instant determinat, i en condicions concretes de temps i lloc. Però la lluita de classes és dinàmica, els esdeveniments se succeeixen dia a dia, assumptes imprevistos colpegen fortament en la consciència i provoquen canvis ràpids en la perspectiva de totes les classes; partits i dirigents sorgeixen i desapareixen, pugen i baixen quan són posats a prova, el cabreig i la frustració segueixen acumulant-se, i les provocacions i pallassades reaccionàries de la ultradreta, que segueix sense poder assentar-se en els barris obrers, poden deslligar una resposta irada de la classe. El que hem vist a Madrid és una aliança temporal i inestable entre la petita burgesia (petits propietaris, professionals, etc.) i una capa benestant de treballadors i sectors endarrerits de la classe obrera que tracten de sobreviure al mig del remolí d’aquesta crisi colossal, disposats a creure en miraclers socials. Tindran un dur despertar. I això prepararà tard o d’hora un gir a l’esquerra en totes aquestes capes.

El més important de tot és que milers de joves i treballadors han pogut veure les limitacions de les polítiques reformistes per solucionar els problemes socials. L’increment en l’interès per una alternativa revolucionària integral al sistema es farà cada vegada més patent. La necessitat d’una corrent marxista revolucionària arrelada a la classe treballadora i la joventut és més urgent que mai. No hi ha temps per perdre: si estàs d’acord amb aquesta perspectiva uneix-te a nosaltres!