La classe, el partit i la direcció: Com organitzar la revolució

El capitalisme ha deixat de tirar endavant la humanitat. Fa molt de temps que hauria d’haver estat enderrocat per la classe treballadora. Per què no ho ha fet llavors? La clau per respondre a aquesta pregunta rau en el paper de la direcció i del partit revolucionari. Aquest article, basat en una xerrada a l’Escola d’hivern marxista de Montreal de 2021, analitza els diferents vessants d’aquesta qüestió i les riques lliçons del moviment obrer internacional.

[Source]

L’any 2020 ha capgirat el món. COVID-19 ha exposat la fallida completa del sistema capitalista als ulls de milions de persones. El mantra que som “tots junts” ha estat exposat per la mentida que és. A tot el món, els beneficis han estat abans que les necessitats. Tot i que milions de persones han perdut la feina, els rics són més rics que mai. Als Estats Units, el país més ric de la història de la humanitat, milions de persones passen gana.

La crisi econòmica desencadenada per la COVID-19 se suma al que ha estat una dècada perduda. Des de la crisi anterior del 2008, l’austeritat ha destrossat els serveis públics, els treballadors han vist com els seus salaris reals s’estancaven o disminuïen, mentre que els joves són la primera generació més pobra que els seus pares des de la Segona Guerra Mundial.

És sobre aquesta base que les idees socialistes tornen a guanyar popularitat. Aquest any, la Fundació Victims of Communism, que no es pot acusar d’un biaix favorable cap al marxisme, va publicar la seva enquesta anual i va trobar que el 49% dels joves de 16 a 23 anys (Generació Z) tenen una visió favorable del socialisme, nou punts més respecte el 2019. Entre els nord-americans en conjunt, aquest nombre ha passat del 36% al 40%. Al país de McCarthy, el 18% de la Gen Z pensa que el comunisme és un sistema més just que el capitalisme.

Aquestes xifres no són tan sorprenents com es podria pensar. La generació més jove en particular no ha experimentat res més que austeritat, disminució del nivell de vida, terrorisme, intervencions imperialistes i destrucció mediambiental. L’època daurada del capitalisme, dels anys seixanta i setanta, està morta i enterrada. Més persones que mai volen veure el derrocament revolucionari del capitalisme.

Les condicions són madures

La realitat és que el sistema capitalista ha estat durant molt de temps un fre al desenvolupament humà. Podria haver estat enderrocat fa molt de temps per una revolució dirigida per la classe treballadora. Per què encara no ha passat això?

Certament no ho és perquè faltin les condicions objectives per construir una societat socialista basada en la superabundància. No hi ha dubte que des del punt de vista econòmic hi ha totes les condicions per satisfer les necessitats humanes. Tenim els mitjans per alimentar tota la població humana. La tecnologia i el coneixement existeixen per satisfer les necessitats de la vida en harmonia amb la natura. Grans empreses com Amazon i Walmart demostren que és possible organitzar la producció i la distribució a escala mundial. Moltes feines difícils o perilloses es podrien substituir per màquines.

Marx va explicar que el sistema capitalista “crea els seus propis enterradors ” creant la classe treballadora: la classe que construeix els edificis que ens envolten, produeix els articles de consum que necessitem i distribueix béns i serveis. També va explicar que el socialisme no era només una bona idea que apareixia al cap d’uns quants pensadors. Va demostrar que sota el capitalisme, és la classe treballadora la que pot liderar la lluita per establir una societat socialista prenent el control dels mitjans de producció. Marx va explicar que aquesta classe s’havia d’organitzar per superar la resistència dels caps, banquers, consellers delegats i els seus polítics. Aquesta classe actual (a diferència de l’època de Marx) forma l’aclaparadora majoria de la societat. Un cop mobilitzada i decidida a enderrocar el capitalisme, res no la pot aturar.

Llavors, per què la classe treballadora encara no ha enderrocat el sistema capitalista amb una revolució?

Culpar els treballadors?

Leon Trotsky, líder de la revolució russa al costat de Lenin, va escriure un fantàstic assaig poc abans de la seva mort titulat “La classe, el partit i la direcció: per què ha estat derrotat el proletariat espanyol?”

Com el títol indica, el text analitza la revolució espanyola de 1931-39 i els motius de la seva derrota. Entrarem en alguns detalls d’aquesta revolució més endavant. N’hi ha prou de dir per ara que, malgrat les nombroses revoltes, les iniciatives espontànies dels treballadors per controlar les fàbriques i dels camperols per controlar les seves terres, malgrat les fortes organitzacions sindicals i la rica tradició de lluita, la classe treballadora espanyola no va prendre poder. El 1939 es va establir un règim feixista dirigit per Francisco Franco que va durar fins als anys setanta.

El text de Trotsky, tot i que breu (Trotsky va ser assassinat abans de poder acabar-lo), és una mina d’or de lliçons que explica aquestes derrotes revolucionàries i com preparar-nos per a les victòries. Aquest text hauria de ser lectura obligada de totes i tots els socialistes actuals.

“La classe, el partit i la direcció” s’obre amb una polèmica contra un petit diari suposadament marxista, Que faire?. En un article, Que faire? va explicar la derrota de la revolució espanyola per la “immaduresa” de la classe treballadora. Si la revolució espanyola va fracassar, la culpa és de les pròpies masses.

Aquesta idea de culpar les masses és molt comuna en el moviment obrer actual. De fet, per a molts d’esquerres, la culpa és de la mateixa classe obrera per no haver enderrocat el capitalisme.

La classe treballadora és presumptament “massa feble” per canviar el món. Aquesta va ser una de les explicacions d’alguns esquerrans pel fracàs de completar la revolució veneçolana, que s’ha mantingut des de principis dels anys 2000. Malgrat una mobilització històrica durant el cop d’estat del 2002, tot i votar reiteradament el Partit Socialista d’Hugo Chávez (PSUV), tot i que els treballadors prenguin el control dels seus llocs de treball i malgrat resistir-se a nous cops des del 2019, encara hi ha gent que diu que la classe treballadora veneçolana és massa feble.

Per exemple, a “L’economia política de la transició al socialisme” Jesús Farías, membre destacat del PSUV, va afirmar: “Podem dir sense por d’equivocar-nos que un dels principals obstacles per a un desenvolupament més accelerat de les transformacions al país radiquen en la debilitat organitzativa, política i ideològica de la classe treballadora, incapaç d’exercir avui el seu paper com a principal motor del progrés social”.

Yanis Varoufakis, l’exministre de Finances grec del govern de Syriza del 2015, és un altre exemple d’aquesta tendència. En un article del 2013, titulat divertidament “Confessions d’un marxista erràtic”, explicava que la crisi a Europa “no està embarassada d’una alternativa progressista sinó de forces radicalment regressives”. Ho deia just quan la classe obrera grega havia organitzat 30 vagues generals des del 2008. Sense tenir confiança en la classe treballadora i veient només la possibilitat de “regressió”, va afirmar que l’única opció era crear una àmplia coalició “que inclogués a les dretes” per salvar la Unió Europea i “salvar el capitalisme d’ell mateixa”.

Altres periodistes, intel·lectuals i personalitats suposadament d’esquerres diuen que la classe obrera no vol canvis i no s’atrau amb un programa d’esquerres. Aquest és el cas amb Paul Mason, un conegut periodista d’esquerres britànic.

A Gran Bretanya, centenars de milers de persones es van unir amb entusiasme al Partit Laborista entorn a Jeremy Corbyn, un autoproclamat socialista, que es va convertir en líder del partit el 2015. Des de la derrota electoral del 2019, Corbyn ja no és líder; l’ala dreta del partit ha recuperat el control sota Keir Starmer, que ha començat la bruta tasca de purga de l’esquerra del partit.

Mason, després de la derrota de Corbyn, argumenta que per a la “classe obrera tradicional” a Gran Bretanya, algunes “parts de l’agenda de l’esquerra les desactiven: polítiques d’immigració obertes, defensa dels drets humans, polítiques de benestar universal i, sobretot, antimilitarisme i antiimperialisme”. Les polítiques universals de benestar, què horribles! Afegeix: “Ajuda a explicar una història d’esperança a un electorat que s’ha aterrit del canvi?”

Per tant, el problema aquí és que la gent treballadora suposadament no vol canviar, té por del canvi. La conclusió lògica de Mason és donar suport a Keir Starmer, el líder moderat del Partit Laborista Britànic. Mason ha perdut completament la fe en la capacitat de la classe obrera per canviar la societat, suposant que en algun moment ha tingut aquesta fe.

El que expressen tots aquests individus és la idea que són els mateixos treballadors els que no volen o no poden canviar la societat.

Aquestes idees delaten que aquestes persones no tenen confiança en la classe obrera per fer una revolució, canviar la societat i dirigir-la ells mateixos. Aquestes idees són promogudes per diversos periodistes, liberals i acadèmics. Tot i això, també s’infiltren en el moviment obrer a través de la burocràcia sindical. Sovint, els líders sindicals culpen els treballadors que van ser elegits per dirigir, perquè els treballadors, suposadament, “no volen lluitar”.

Una crisi de direcció

Com responem els marxistes a aquests arguments? Per què la classe treballadora encara no ha enderrocat el capitalisme?

El punt de partida dels marxistes és el paper fonamental de la classe obrera en la societat canviant. Els marxistes no tenen res en comú amb el pessimisme i el cinisme d’aquells intel·lectuals i periodistes que tenen menyspreu per la classe treballadora. No és cert que la classe treballadora sigui “massa feble” per enderrocar el capitalisme. La realitat és que en innombrables ocasions durant els darrers 100 anys, els treballadors s’han aixecat per derrocar els seus explotadors i canviar la societat. Han fet tot el que estava al seu abast per lluitar, en diverses ocasions.

Però, gairebé cada vegada, eren els líders del moviment obrer, ja sigui dels sindicats o dels partits obrers, els que posaven fi al moviment. Aconsegueixen compromisos amb la classe capitalista en lloc d’intentar prendre el poder. Desenes de revolucions han estat retingudes d’aquesta manera per la direcció del moviment. Al seu programa de transició, Leon Trotsky explica correctament que “la crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària”.

Tot i això, hem de tenir cura de no caure en una caricatura d’aquesta posició. Els marxistes no defensen la idea que els treballadors sempre estan preparats per a una revolució, que simplement esperen que els líders socialistes mostrin el camí. Dir que el lideratge del moviment obrer actua com un fre no significa que si tinguéssim socialistes al capdavant dels sindicats, que si només tinguéssim una organització revolucionària al capdavant del moviment obrer, llavors una revolució esclataria immediatament i aconseguiríem automàticament enderrocar el capitalisme.

No és cert que els treballadors estiguin sempre a punt per lluitar i només esperin bons líders. Un moviment de masses no es produeix amb un sol dit. Tanmateix, la història demostra que hi ha moments crítics en la història en què les masses entren en lluita: les revolucions. Les preguntes importants per a qualsevol activista que vulgui canviar el món són: com podem organitzar la nostra classe, la classe treballadora, per enderrocar el capitalisme? Quin és el paper dels socialistes per aconseguir-ho? Com ens hi podem preparar?

Consciència de classe

La consciència de classe dels treballadors no evoluciona en línia recta.

És a través d’un llarg procés històric que els treballadors han entès la necessitat d’organitzar-se. Es van crear sindicats per defensar els treballadors en la contínua lluita contra els patrons. Finalment, els treballadors van crear organitzacions, partits, per expressar les seves aspiracions polítiques. Marx va explicar que sense organització, la classe treballadora només és matèria primera per a l’explotació. A través de la seva història de lluita, la classe treballadora arriba a participar en la política, a través de sindicats o altres organitzacions. Aquest procés és desigual i diferent d’un país a un altre.

Una cosa és arribar a la conclusió que cal organitzar-se; però arribar a la conclusió que és necessari el derrocament revolucionari del capitalisme és una altra cosa. La classe obrera, quan entra en lluita, no arriba automàticament a conclusions revolucionàries.

De fet, la consciència no és revolucionària. La consciència és generalment molt conservadora. La gent s’aferra a idees antigues, a tradicions, a la comoditat del que se sap. En la seva major part, la gent només vol poder viure en pau en condicions dignes. Qui els pot culpar? Ningú vol trastorns importants a la seva vida. Els treballadors no treballen per fer vagues.

Les revolucions són inevitables excepcions en la història. Els treballadors no lluiten constantment; al contrari.

Tanmateix, hi ha moments en què l’statu quo ja no és sostenible. Milions de persones estan farts. L’austeritat recau sobre els treballadors. El cost de la vida augmenta mentre els salaris s’estanqueen. Es privatitzen els serveis públics. Els rics són cada cop més rics, i els pobres cada cop més pobres.

No són revolucionaris ni socialistes els que creen revolucions. El capitalisme és el que crea les condicions que obliguen milions a revoltar-se. Milions de treballadors, apàtics un dia, són al carrer l’endemà. La consciència d’ahir, que quedava enrere dels esdeveniments, es posa al dia amb la realitat. I és llavors quan passen revolucions.

Molt sovint, és un “accident” que comença una revolució. Les revolucions àrabs del 2010-2011 van començar a Tunísia quan un jove venedor ambulant s’immolava fora de l’oficina del governador local. Aquesta va ser l’espurna que va encendre el foc. Va seguir un moviment de masses que va culminar amb l’enderrocament de la dictadura a Tunísia. El moviment es va estendre a Egipte i després a tot el món àrab. La ràbia que s’havia anat acumulant durant dècades només necessitava una espurna. En gairebé totes les revolucions, podeu trobar un esdeveniment similar.

Què és una revolució? Trotsky, a la seva “Història de la revolució russa”, ho explica així:

“La característica més indubtable d’una revolució és la interferència directa de les masses en els esdeveniments històrics. En temps normals, l’Estat, ja sigui monàrquic o democràtic, s’eleva per sobre de la nació, i la història la fan especialistes en aquesta línia de negoci: reis, ministres, buròcrates, parlamentaris, periodistes. Però en aquells moments crucials en què el vell ordre ja no és suportable per a les masses, es trenquen les barreres que els exclouen de l’àmbit polític, eliminen els seus representants tradicionals i creen, per la seva pròpia interferència, les bases inicials d’un nou règim. Si això és bo o dolent, ho deixem al judici dels moralistes. Nosaltres mateixos prendrem els fets tal com els dóna el curs objectiu del desenvolupament. La història d’una revolució és per a nosaltres, en primer lloc, una història de l’entrada forçada de les masses al regne del govern sobre el seu propi destí.”

Aquesta cita resumeix perfectament l’essència d’una revolució. És sobretot l’entrada de les masses –avui formades per treballadors de forma aclaparadora– a l’escena de la història.

Si mirem els darrers 100 anys i més, no han faltat les revolucions. De fet, no ha passat una dècada sense almenys una gran revolució.

La revolució russa de 1905 i 1917; la revolució alemanya de 1923 i la revolució xinesa de 1925-27; la revolució espanyola de 1931-37, les vagues massives a França el 1936; l’onada revolucionària a Itàlia, Grècia, França entre 1943 i 1945 i la revolució xinesa de 1949; la revolució a Hongria el 1956; Maig del 68 a França; la revolució xilena del 1970-73, la revolució a Portugal el 1974; la revolució sandinista a Nicaragua de 1980-83, la revolució a Burkina Faso de 1983-87; el derrocament revolucionari de la dictadura a Indonèsia el 1998; la revolució a Veneçuela sota Hugo Chávez als anys 2000; les revolucions àrabs del 2011.

La llista podria continuar. La història està marcada per moments en què les masses ja no poden aguantar-la, surten al carrer i prenen el seu destí a les seves mans.

Les revolucions es poden comparar amb els terratrèmols. Ningú no pot predir exactament quan es produirà un terratrèmol. I els terratrèmols són generalment rars. Però podem estudiar les plaques tectòniques. Podem saber on es donen les condicions perquè se’n produeixin. Els terratrèmols no ocorren tot el temps, però són inevitables.

Passa el mateix amb les revolucions. Ningú no pot predir exactament quan arribarà una revolució. Però podem estudiar les condicions econòmiques, veure la ràbia creixent entre els treballadors i predir una època revolucionària.

La diferència és que la revolució la fan els éssers humans. Ens hi podem preparar i podem jugar un paper per assegurar-nos que acabi en victòria. Però, com ho podem fer?

Espontaneïtat?

Com es duen a terme les revolucions a la pràctica? Si els treballadors poguessin enderrocar el capitalisme d’una sola vegada, no caldria teoritzar sobre la revolució. No caldria debatre idees, programes, mesures concretes, etc, en el moviment obrer. No caldria crear organitzacions que defensessin un programa o un altre.

Entre els anarquistes, es parla molt de l’espontaneïtat dels moviments de masses. Les diverses teories anarquistes gairebé totes tornen a la idea que les masses poden aconseguir d’alguna manera espontània una societat sense classes. Kropotkin, per exemple, en el seu article més famós sobre l’anarquisme, explica que la seva contribució va ser “per indicar com, durant un període revolucionari, una gran ciutat (si els seus habitants han acceptat la idea) podia organitzar-se sobre les línies del comunisme lliure. ”D’aquesta manera, implica que els treballadors podrien enderrocar espontàniament el capitalisme amb una revolució. Kropotkin, però, no explica com els habitants “accepten la idea” del comunisme.

No hi ha dubte que hi ha un element d’espontaneïtat en tots els moviments de masses, en totes les revolucions. Fins i tot és una força al principi. Espontàniament, milions de persones que no estaven involucrades en la política s’aboquen als carrers i sorprenen la classe dominant. Sovint, l’esclat d’una revolució sorprèn fins i tot als revolucionaris experimentats. En el moment de la Revolució de Febrer a Rússia el 1917, els bolxevics de Petrograd eren tan lluny dels esdeveniments que, el primer dia de les manifestacions, van aconsellar als treballadors que no sortissin al carrer.

Però, és suficient l’espontaneïtat per enderrocar el capitalisme? La història ens demostra que no ho és.

I, de fet, la realitat és que en cada moviment, cada lluita, cada revolució, per espontànies que semblin aquests esdeveniments, hi ha grups o individus que tenen un paper de lideratge.

Ens agradi o no, les masses de treballadors s’expressen a través d’organitzacions, o almenys a través d’individus que exerceixen el paper de dirigents després d’haver guanyat la confiança dels seus companys.

Fins i tot en un moviment aparentment espontani, algú pronuncia el discurs que convenç els seus col·legues de fer vaga en una assemblea general. Una organització o un individu escriu el fulletó que exposa els arguments per a una vaga als treballadors. Una organització o persones tenen la idea d’ocupar el lloc de treball. Aquestes idees no provenen del no-res.

Per contra, en el moviment obrer, les organitzacions o els individus també poden exercir la seva autoritat per frenar una lluita. Les persones o organitzacions poden defensar el final de la vaga. Algunes persones diran que no es pot ocupar un lloc de treball perquè això suposaria una violació dels drets de propietat dels caps.

Aquesta batalla d’idees i mètodes no es decideix per endavant. No tots els treballadors treuen les mateixes conclusions alhora. Una minoria s’adonarà de la necessitat d’una ocupació de fàbrica, d’una vaga general, etc., abans que la resta. En una revolució, una minoria entendrà que existeix la possibilitat que els treballadors prenguin el control de l’economia. El seu treball és organitzar-se per convèncer la resta de treballadors.

Fins i tot en un moviment que sembla espontani, les organitzacions acabaran tenint un paper principal.

Com explica Trotsky a “La classe, el partit i la direcció”:

“La història és un procés de lluita de classes. Però les classes no suporten tot el seu pes de manera automàtica i simultània. En el procés de lluita, les classes creen diversos òrgans que juguen un paper important i independent i estan subjectes a deformacions… La direcció política en els moments crucials dels girs històrics pot esdevenir un factor tan decisiu com el paper del comandament principal durant moments de guerra. La història no és un procés automàtic. En cas contrari, per què els líders? Per què els partits? Per què els programes? Per què lluites teòriques?”

Les diferents tendències del moviment obrer s’expressen a través de diferents organitzacions. Els marxistes també volen organitzar-se i crear un partit revolucionari.

Què és un partit revolucionari?

El terme “partit” té una connotació negativa entre algunes capes del moviment obrer i de la joventut. I per una bona raó! Els partits polítics existents fan tot el possible perquè aquestes capes se n’allunyin. Fins i tot els anomenats partits ‘d’esquerres’, un cop al poder, s’inclinen als dictats dels bancs i fan la feina bruta dels capitalistes, de vegades fins i tot amb més brutalitat que la dreta. Aquest va ser el cas d’un dels governs d’esquerres més recents, el de Syriza, a Grècia el 2015.

Quan els marxistes parlen de la necessitat d’un partit revolucionari, no tenim al cap una màquina electoral. Un partit és sobretot idees, un programa basat en aquestes idees, mètodes per implementar el programa, i només després una estructura i una organització que pot estendre el programa a tot el moviment i guanyar la gent.

Com ja hem explicat, la tendència a organitzar-se ja és present dins de la classe obrera, cosa que condueix a la formació de sindicats i partits. Les diferents tendències del moviment obrer s’expressen a través de diferents organitzacions o agrupacions.

Els sindicats, per la seva pròpia naturalesa, pretenen reunir el màxim nombre de treballadors possible. Qui proposaria que els sindicats només incloguessin treballadors revolucionaris? Es tractaria de sindicats febles. Però un partit revolucionari es compon de manera diferent als sindicats.

A “Una carta a un sindicalista francès sobre el partit comunista”, Trotsky explica:

“Com s’ha de compondre aquest grup d’iniciativa [el partit]? És evident que no pot estar constituït per una agrupació professional o territorial. No es tracta de treballadors del metall, ferrocarrils ni fusters avançats, sinó dels membres més conscients del proletariat de tot un país. Han d’agrupar-se, elaborar un programa d’acció ben definit, consolidar la seva unitat mitjançant una rigorosa disciplina interna i, per tant, assegurar-se d’una influència rectora en tota l’acció militant de la classe treballadora, en tots els òrgans d’aquesta classe, i sobretot als sindicats.”

No totes les capes de la classe treballadora i dels joves treuen les mateixes conclusions alhora. Alguns treballadors creuen que el capitalisme és el millor sistema. A d’altres no els agrada el capitalisme, però no creuen que es pugui enderrocar. D’altres simplement són indiferents. Però d’altres arriben a la conclusió que la lluita pel socialisme és necessària. Havent entès això, aquestes persones voldran necessàriament dirigir el moviment obrer en aquesta direcció.

Naturalment, la tasca d’aquesta minoria socialista (el que Trotsky anomena “quadres”) serà organitzar-se per guanyar la confiança de les altres capes de la classe treballadora en la lluita. Aquesta tasca serà encara més eficaç si aquesta minoria s’agrupa en una organització amb un programa comú.

A “Debat sobre el programa de transició”, Trotsky explica:

“Ara, què és el partit? En què consisteix la cohesió? Aquesta cohesió és una comprensió comuna dels esdeveniments, de les tasques i aquesta comprensió comuna, que és el programa del partit. De la mateixa manera que els treballadors moderns més que els bàrbars no poden treballar sense eines, al partit, el programa és l’instrument. Sense el programa, tots els treballadors han d’improvisar la seva eina, trobar eines improvisades i l’una contradiu l’altra.”

Cal construir un programa i una organització abans d’una revolució, de la mateixa manera que un treballador s’ha d’equipar amb eines abans de continuar amb una tasca determinada.

La Revolució espanyola: una classe sense partit ni direcció

Què passa quan no hi ha cap direcció revolucionària, quan no hi ha una organització revolucionària? O quan les organitzacions que existeixen frenen el moviment?

“La classe, el partit i la direcció” de Trotsky parla de la derrota de la revolució espanyola del 1931-39. Aquest esdeveniment inspirador és potser l’exemple més tràgic del que passa quan una classe ho fa tot per enderrocar el capitalisme mentre no hi ha cap lideratge revolucionari o les organitzacions existents es neguen a prendre el poder.

La crisi dels anys trenta va colpejar durament Espanya. La classe treballadora i els camperols van ser esclafats per una pobresa aclaparadora. Els propietaris i els capitalistes (sovint els mateixos individus) havien reduït les condicions de vida a un estat miserable per tal de mantenir els beneficis. El 1931, davant la creixent ira de les masses, la classe dominant es va veure obligada a sacrificar la monarquia i es va proclamar una República. Però en si mateixa, la transició cap a una república democràtica no havia fet res per resoldre els problemes de la classe treballadora i dels camperols pobres.

El febrer de 1936, després de dos anys de govern de dretes, les masses van portar al poder el Front Popular. Aquest govern estava format per socialistes, el PCE, el POUM (un partit “marxista”, però que oscil·lava constantment entre revolució i reformisme) i fins i tot els anarquistes que dirigien la principal federació sindical, la CNT. Aquesta coalició, però, també incloïa els republicans burgesos. La presència dels partits capitalistes va obligar el govern a moderar el seu programa, a frenar les reformes a favor dels camperols i dels treballadors, a deixar intacta la propietat burgesa. El govern del Front Popular fins i tot va arribar a reprimir els treballadors en lluita.

Sense esperar les reformes promeses pel Front Popular, els treballadors van implementar les 44 hores laborals setmanals i els increments salarials per si mateixos i van alliberar els presos polítics empresonats sota l’anterior govern de dretes. Entre febrer i juliol de 1936, totes les grans ciutats espanyoles van viure almenys una vaga general. Un milió de treballadors estaven en vaga a principis de juliol de 1936.

El moviment obrer anava massa lluny per als capitalistes. El 17 de juliol de 1936, el general Francisco Franco va iniciar una revolta feixista, amb el ple suport dels industrials i propietaris espanyols. L’objectiu era derrocar el govern, destruir els sindicats i els partits obrers i construir un govern fort perquè els capitalistes poguessin perpetuar l’explotació dels treballadors i camperols sense la seva lluita constant. Davant del cop feixista, els partits del Front Popular es van negar a armar els treballadors per resistir.

Malgrat la passivitat d’aquests partits, els treballadors van fer espontàniament tot el que estaven al seu abast per rebutjar els feixistes. Es van endur bastons, ganivets de cuina i altres armes, es van confraternitzar amb els soldats i van envair les casernes per trobar armes reals. Els obrers van construir milícies, que van substituir la policia burgesa. A més d’aquestes mesures de defensa “militar” contra el feixisme, els treballadors van prendre mesures econòmiques. A Catalunya, el transport i les indústries van passar quasi totalment a mans dels comitès obrers i dels comitès de fàbrica. Al costat dels governs republicans de Madrid i Catalunya, apareixia un segon poder –el dels treballadors–.

Però, què va seguir? El lideratge de totes les organitzacions –els socialistes, els comunistes, el POUM i la CNT anarquista– van frenar el moviment. A Catalunya, van participar en el desmantellament dels comitès de treballadors. Els socialistes i el partit comunista van estar a l’avantguarda en dir als obrers que marxessin a casa, que no prenguessin les fàbriques i defensar que fos el govern burgès qui liderés la lluita contra el feixisme. El POUM va acabar entrant al govern burgès català com la resta d’organitzacions a la tardor de 1936, aprovant també les polítiques destinades a frenar la revolució.

Té especial interès l’actitud dels líders anarquistes de la CNT. Durant aquest període, els líders de la CNT fins i tot van presumir que podien haver pres el poder: “Si haguéssim desitjat prendre el poder, ho hauríem pogut aconseguir al maig [1937] amb certesa. Però estem en contra de la dictadura”.

Com que eren anarquistes i, per tant, contra el poder en general, els líders de la CNT es van negar a consolidar la democràcia obrera que naixia. Es va perdre l’oportunitat. Però aquests mateixos anarquistes, que es van negar a prendre el poder en nom de la classe obrera, estaven contents d’incorporar-se al govern burgès de la Generalitat!

Els treballadors estaven completament desmoralitzats. Aquesta tràgica història acaba amb la victòria de Franco i els feixistes a la guerra civil del 1936-39.

Per què es va derrotar la Revolució espanyola?

Els treballadors van fer retrocedir espontàniament els feixistes i van prendre el control dels llocs de treball, especialment a Catalunya. Els treballadors anaven en la direcció correcta. Però tots els líders de les organitzacions de la classe treballadora posen fi al moviment de les masses. Com explica Trotsky a “La classe, el partit i el lideratge”, en aquesta situació no és fàcil per a la classe obrera superar el conservadorisme dels seus líders. Ja existeix una alternativa:

“No s’ha d’entendre res exactament en l’àmbit de les interrelacions entre la classe i el partit, entre les masses i els líders per repetir l’afirmació buida que les masses espanyoles només van seguir als seus líders. L’únic que es pot dir és que les masses, que van intentar en tot moment van avançar pel camí correcte, no van poder crear, en el foc mateix de la batalla, una nova direcció corresponent a les exigències de la revolució. Davant nostre hi ha un procés profundament dinàmic, amb les diferents etapes de la revolució canviant ràpidament, amb la direcció o diverses seccions de la direcció que passen ràpidament al costat de l’enemic de classe.”

I més endavant:

“Però, fins i tot en els casos en què l’antiga direcció ha revelat la seva corrupció interna, la classe no pot improvisar immediatament una nova direcció, sobretot si no ha heretat del període anterior uns forts quadres revolucionaris capaços d’utilitzar el col·lapse de l’antic partit dirigent.”

No és història antiga

La Revolució espanyola és lluny d’un exemple aïllat o que pertany al passat.

El 2019, una onada revolucionària va escombrar Amèrica Llatina, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Xile, Equador, Colòmbia, Iraq, Líban, Algèria i Sudan van experimentar vagues generals, moviments de masses o revolucions. I a tot arreu es plantejava la mateixa qüestió del lideratge revolucionari i la seva absència deixava petjada en els esdeveniments.

El cas del Sudan és particularment sorprenent. El desembre de 2018, va esclatar un moviment de masses contra el dictador Omar al-Bashir. La pobresa extrema, l’austeritat imposada per l’FMI i l’atur massiu van conduir les masses al carrer. Fins i tot, els revolucionaris de la capital, Jartum, van organitzar una assentada massiva.

Un article del Financial Times explicava:

“No es pot saber amb certesa com se sentia Rússia el 1917 quan el tsar estava sent enderrocat, ni França el 1871 en els dies esbojarrats i idealistes de la curta Comuna de París. Però es degué sentir alguna cosa semblant a Khartum l’abril del 2019 ”.

Aquesta va ser una autèntica revolució. A l’abril, la classe dominant es va veure obligada a destituir el dictador. Es va formar un Comitè de Transició Militar per garantir que l’exèrcit conservés el poder.

La principal organització darrere de les protestes va ser l’Associació Sudanesa de Professionals (SPA). Aquesta organització va convocar manifestacions i fins i tot va convocar una vaga general cap a finals de maig per exigir a l’exèrcit que renunciés al poder. Aquesta vaga va paralitzar completament el país.

A principis de juny, el règim va enviar milícies per suprimir l’assistència de Khartum. En lloc d’espantar els treballadors sudanesos, la SPA va organitzar una altra vaga general, que va paralitzar el país una vegada més. Es van crear comitès de resistència.

Aquí vam tenir una oportunitat real perquè els treballadors prenguessin el poder i prenguessin el control de l’economia. Però, en canvi, la SPA va demanar la fi de la vaga. Després va negociar un acord amb el consell militar per a una transició de tres anys abans de celebrar eleccions. Com a resultat, dos anys després, l’exèrcit encara està al poder i la misèria continua.

Què faltava al Sudan? Els obrers van fer dues vagues generals, van fer una assentada malgrat la repressió i van formar comitès de base per organitzar el moviment. Els treballadors van fer tot el que van poder. Podrien haver pres el poder.

Però la principal organització que tenia autoritat entre les masses es va comprometre amb l’exèrcit en lloc de prendre el poder. Com ja hem explicat, en aquesta situació, no es pot crear una nova organització in situ.

Ens agradi o no, la direcció és un fet de la vida. No es pot escapar de la necessitat d’organitzar-se. Tot i que el moviment obrer estigui liderat per una direcció equivocat, mentre les organitzacions de la classe treballadora retenen el moviment, la tasca que es tracta és de construir per endavant una alternativa: un autèntic partit revolucionari.

La revolució russa de 1917

En una discussió sobre el paper d’un partit revolucionari, és impossible ignorar la Revolució Russa de 1917.

No és per res que els marxistes dediquem tant de temps a l’estudi d’aquesta revolució. Per primera vegada a la història, excepte el breu episodi de la comuna de París del 1871, els obrers i els oprimits van prendre el poder, van enderrocar el capitalisme i van fer els primers passos cap a l’establiment d’una democràcia obrera i d’una societat socialista. Per construir les victòries del futur, els revolucionaris hem d’estudiar les victòries del passat.

La victòria dels treballadors russos a l’octubre de 1917 no va succeir per si sola.

El febrer de 1917, la Guerra Mundial va assolar Rússia. Els treballadors i camperols uniformats del front ja no volien lluitar per la causa que els hi era aliena. Els treballadors de les fàbriques i les seves famílies passaven gana. L’statu quo ja no es podia mantenir. Per iniciativa de les dones treballadores de Petrograd, tots els treballadors de la ciutat van fer vaga i, després d’una setmana de mobilitzacions massives, el tsar es va veure obligat a abdicar.

Enmig de la lluita, es va formar el soviet de Petrograd i els soviets van créixer a tota Rússia. Els soviets eren comitès de vaga ampliats, que van començar a prendre el funcionament de la societat a les seves mans. De fet, tenien el poder.

Però al costat dels soviets, la burgesia va formar el que anomenava un “govern provisional”, ansiós per mantenir el capitalisme al seu lloc. Aquesta situació de “doble poder” va durar fins a l’octubre de 1917.

Entre febrer i octubre, a través dels altibaixos de la revolució, el govern provisional va demostrar que no tenia intenció de satisfer les demandes de les masses: pau, pa per als treballadors i terres per als camperols.

Dins dels soviets, els partits reformistes de l’època, els social-revolucionaris (SR) i els menxevics, tenien la confiança de la majoria dels treballadors i camperols durant els primers mesos de la revolució i utilitzaven la seva posició per fer que els soviets donessin suport al govern provisional burgès. Els seus líders van entrar fins i tot en aquest govern. Els menxevics i els SR creien que era “massa aviat” perquè la classe treballadora prengués el poder, que s’havia de permetre governar a la burgesia i que la lluita pel socialisme vindria després.

Amb el pas dels mesos, els menxevics i els SR es van trobar completament desacreditats als ulls dels treballadors, dels soldats i dels camperols. Però, per sort, hi havia una alternativa. És cap als bolxevics, dirigits per Lenin i Trotsky, que les masses es van dirigir-se. Després d’haver passat mesos explicant pacientment que era necessari i possible prendre el poder de les mans de la burgesia, i havent guanyat la seva confiança, els bolxevics van ser capaços de canalitzar la immensa energia i iniciativa de les masses cap a la victòria a l’octubre de 1917.

El partit bolxevic i Lenin

Amb la Revolució Russa, per primera vegada a la història, els treballadors van prendre el poder i van aconseguir mantenir-lo. Per què van tenir èxit quan han fracassat tants altres moviments?

L’explicació no pot estar en la “maduresa” dels treballadors russos comparada, per exemple, amb els treballadors de l’estat espanyol als anys trenta. No és que els treballadors russos fossin més combatius que els espanyols. Tampoc que els treballadors russos fossin particularment més intel·ligents, ni res per l’estil. La diferència era la presència del partit bolxevic.

Els bolxevics no havien creat la revolució russa. Tot i que els activistes bolxevics havien jugat un paper al febrer, l’estat d’ànim de lluita de les masses havia estat creat pel capitalisme, per la desastrosa situació del país. Trotsky ho explica a la seva “Història de la revolució russa”: “Ens acusen de crear l’estat d’ànim de les masses; això està malament, només vam expressar-lo”.

Aquest és precisament el paper d’una organització marxista: formular conscientment allò que els treballadors arriben a entendre d’una manera semi-conscient o inconscient.

Però el Partit Bolxevic no va aparèixer espontàniament el 1917. No es pot canviar el món d’un dia per l’altre. Construir un partit revolucionari requereix temps i energia.

Els marxistes russos havien començat la seva tasca als anys 1880 i 1890 creant petits grups aïllats que organitzaven cercles de discussió sobre els fonaments del marxisme. El Partit Laborista Socialdemòcrata Rus (RSDLP) es va crear oficialment el 1898. L’escissió bolxevic i menxevic es va produir el 1903, on es van convertir en faccions del RSDLP. Els bolxevics van ser implacables en la seva defensa del marxisme i es van separar definitivament dels menxevics el 1912 per convertir-se en un partit independent.

De vegades escoltem avui que l’esquerra simplement s’hauria d’unir i deixar de banda les seves diferències. Per què hi ha tantes organitzacions socialistes o d’esquerres, ens pregunten? Per què el Corrent Marxista Internacional insistim tant en la teoria marxista? La realitat és que si els grups s’uneixen sense estar d’acord realment, és una recepta per a la paràlisi. Les diferències teòriques sortiran sobre tots els temes importants i l’organització “unida” no podrà avançar. Un caiac amb dues persones que remen en direccions oposades girarà en cercles, mentre que una sola persona en un caiac avançarà.

Qualsevol grup polític ha de basar-se en alguna teoria. Aquesta és una de les lliçons més valuoses de la història del bolxevisme. Com va explicar Lenin ja el 1900:

“Abans de poder unir-nos, i per tal de poder unir-nos, primer hem de traçar línies de demarcació fermes i definides. En cas contrari, la nostra unitat serà purament fictícia, ocultarà la confusió imperant i n’eliminarà la radicalitat. Per tant, és comprensible que no pretenem que la nostra publicació sigui un simple magatzem de diverses vistes. Al contrari, el durem a terme amb l’esperit d’un corrent estrictament definit. Aquest corrent es pot expressar amb la paraula marxisme.”

Durant vint anys abans de la revolució, els marxistes del partit bolxevic van construir pacientment una organització basada en un programa comú, educant activistes per endavant en les idees del marxisme, amb l’objectiu de jugar un paper principal en el moviment obrer. L’estudi de la teoria i de la història és essencial per construir avui una organització revolucionària.

Deixats a la seva disposició, els menxevics i els SR haurien portat la revolució a la derrota. Afortunadament, hi va haver una alternativa amb els bolxevics, que van guanyar els treballadors durant el 1917, basada en la mateixa experiència de les masses entre febrer i octubre. Això és el que explica Trotsky a “La classe, el partit i la direcció”:

“Només gradualment, només sobre la base de la seva pròpia experiència a través de diverses etapes, les àmplies capes de les masses poden arribar a estar convençudes que una nova direcció és més ferma, més fiable i més lleial que l’antiga. Per descomptat, durant una revolució, és a dir, quan els esdeveniments es mouen ràpidament, un partit feble pot convertir-se ràpidament en un de poderós, sempre que entengui lúcidament el curs de la revolució i posseeixi quadres ferms que no s’intoxiquin amb frases i no s’espantin davant la persecució. Però aquest partit ha d’estar preparat abans de la revolució, ja que el procés d’educació dels quadres requereix un període de temps considerable i això la revolució no ho permet.”

A Rússia, aquest partit existia abans d’hora. Hi havia 8.000 bolxevics el febrer de 1917. Quan van prendre el poder a l’octubre, basant-se en una perspectiva política correcta, havien passat a 250.000 membres.

El paper de la direcció dins del partit

Però, com van arribar els bolxevics a una correcta perspectiva política? L’existència del partit, en si mateixa, és suficient?

L’ascens dels bolxevics al poder no va ser en línia recta. No se sap que entre els mesos de març i abril de 1917 els líders al capdavant del partit bolxevic dins de Rússia no tenien cap intenció de lluitar pel poder. Amb Lenin i Trotsky encara l’exili, intentant obrir-se camí cap a Rússia, els principals líders bolxevics presents a Petrograd en aquella època eren Stalin i Kamenev. Sota la seva direcció, el diari bolxevic Pravda defensava essencialment la política dels menxevics: que era “massa aviat” perquè els treballadors prenguessin el poder.

Alguns activistes de base en el partit bolxevic van rebutjar aquestes idees. Actius a peu de carrer, van veure que era completament possible i necessari que els treballadors prenguessin el poder a través dels soviets. De fet, eren els soviets els que governaven el país, però encara havien de consolidar el seu poder. Què podrien respondre a l’argument que era “massa aviat” per prendre el poder?

Tal com explica Trotsky a la seva “Història de la Revolució Russa”: “Aquests obrers-revolucionaris simplement no tenien els recursos teòrics per defensar la seva posició. Però estaven preparats per respondre a la primera trucada clara “.

Aquesta crida va arribar amb el retorn de Lenin a Rússia l’abril de 1917. En aquell moment, Lenin era categòric: la classe obrera, aliada amb la pagesia pobra, podia prendre el poder a través dels soviets i no només alliberar els camperols, portar pau i pa treballadors, sinó començar les tasques socialistes i la revolució socialista internacional.

L’abril de 1917, Lenin era l’únic líder del partit bolxevic que defensava aquesta perspectiva (Trotsky encara no havia arribat a Rússia i no va unir-se al partit fins juliol). Però a causa de la seva immensa autoritat personal, i sobretot del fet que la seva política corresponia a l’experiència dels militants bolxevics a la base, Lenin va aconseguir que la seva perspectiva fos adoptada a la conferència del partit bolxevic celebrada a finals d’abril. A partir d’aquest moment, el partit bolxevic, sota la direcció de Lenin, es va fixar l’objectiu d’explicar pacientment als treballadors la necessitat que els soviets prenguin el poder.

Què hauria passat si Lenin no hagués pogut arribar a Rússia? En una revolució, el temps és un factor clau. Els líders bolxevics podrien haver entès la necessitat del poder soviètic, però no hi ha cap indici que ho haguessin entès mentre els treballadors encara estiguessin mobilitzats. La classe obrera no pot romandre en lluita constantment. En algun moment, la revolució guanya o bé comença a instal·lar-se el dubte i l’apatia. Si Lenin no hagués intervingut el 1917, el lideratge del partit bolxevic probablement hauria perdut l’oportunitat de prendre el poder. Per tant, no n’hi ha prou amb un partit; aquest partit ha de tenir una direcció que sàpiga cap a on va.

No es pot fer una revolució socialista victoriosa sense la participació de la classe treballadora. Però aquesta classe ha de tenir un partit. I aquest partit ha de tenir una direcció que sàpiga què fa. Aquests tres ingredients són la clau de l’èxit de les futures revolucions.

El paper de l’individu en la història

Si es compara Espanya i Rússia, es podria preguntar: no és una sort que la classe obrera russa pugui comptar amb un individu com Lenin? No hauria calgut un Lenin espanyol i tot hauria estat bé?

En primer lloc, el mateix Lenin no va néixer Lenin: era, en cert sentit, una creació del moviment obrer rus. Lenin va ser el resultat del treball de construcció d’un partit revolucionari, que ell va contribuir en gran mesura a construir. Sense el partit, Lenin no hauria pogut difondre les seves idees el 1917 i jugar el paper que va fer. Però al revés, l’autoritat de Lenin al seu partit provenia del fet que havia passat prop de 25 anys construint-lo pacientment.

Trotsky resumeix perfectament aquestes idees a “La classe, el partit i la direcció”:

“Lenin fou un factor colossal de la maduresa del proletariat rus al febrer o març de 1917. No va caure del cel. Personificà la tradició revolucionària de la classe obrera. Perquè les consignes de Lenin trobessin el camí cap a les masses, hi havia d’haver quadres, tot i que numèricament eren petits al principi; hi havia d’haver la confiança dels quadres en la direcció, una confiança basada en tota l’experiència del passat … El paper i la responsabilitat de la direcció en una època revolucionària és colossal.”

De la mateixa manera, a “La història de la revolució russa”:

“Lenin no va ser un element casual en el desenvolupament històric, sinó un producte de tot el passat de la història russa. Hi estava incrustat amb arrels més profundes. Juntament amb l’avantguarda dels treballadors, havia viscut la seva lluita al llarg del quart de segle anterior… Lenin no s’oposava al partit des de fora, sinó que era ell mateix la seva expressió més completa. En educar-lo s’havia educat a ell mateix.”

El lideratge revolucionari proporcionat per Lenin i els bolxevics no va sortir del no-res. Va ser el resultat d’un quart de segle de treball pacient en la construcció d’una organització. En construir el partit, Lenin es va convertir en Lenin. Milers d’altres bolxevics, en construir el partit, també es van convertir en líders del moviment obrer. Aquest fet es resumeix en l’anècdota que, el 1917, un sol bolxevic en una fàbrica podria guanyar tots els seus companys al programa del partit. Aquesta autoritat provenia de tots els treballs anteriors de construcció del partit. Dialècticament, la construcció del partit va construir aquests individus, que van tenir un paper tan important.

La Revolució Russa és un exemple sorprenent del paper de l’individu en la història. La construcció d’una organització revolucionària, un esforç col·lectiu, permet formar individus que puguin jugar un paper decisiu en el moviment. El conjunt és més gran que la suma de les seves parts; i construir el conjunt enforteix les parts! Hem d’aprendre d’això per avui i repetir el que van fer els bolxevics.

Tràgicament, un altre destí esperava a la gran marxista i contemporània dels bolxevics, Rosa Luxemburg. Mentre passava la vida lluitant contra la burocràcia reformista del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), Luxemburg no va construir una facció revolucionària organitzada en el partit, tal com Lenin havia fet al RSDLP amb els bolxevics. No va ser fins al 1916 que es va fundar la Lliga Espartaquista, que era més una xarxa descentralitzada que una organització revolucionària.

Quan va esclatar la revolució alemanya el novembre de 1918, la Lliga tenia poca relació amb les masses. Al desembre, la Lliga es va transformar en Partit Comunista. Tanmateix, des del primer moment, el partit va estar impregnat d’un sectarisme que el va minvar greument. Els activistes del partit es van negar a treballar als sindicats i el partit va boicotejar les eleccions a l’Assemblea Nacional, cosa que li hauria donat l’oportunitat de tenir una plataforma per difondre les seves idees. En aquest jove partit comunista, Rosa Luxemburg es va oposar a aquest ultraesquerranisme. Però no tenia un grup de quadres que entenguessin la situació política tan bé com ella i que pogués transmetre les seves idees. El Partit Comunista va cometre un error rere l’altre.

El gener de 1919, el govern socialdemòcrata va provocar un aixecament de la classe obrera a Berlín per aïllar i reprimir els treballadors avançats, i sobretot el Partit Comunista. La inexperiència i debilitat de la influència del Partit Comunista sobre els treballadors va fer que no poguessin prevenir la provocació. Durant aquests fets, la mateixa Luxemburg, juntament amb l’altre líder destacat, Karl Liebknecht, van ser assassinats. Així, el fet que Luxemburg no construís un partit revolucionari per endavant va provocar una tràgica derrota i la seva pròpia mort, decapitant el lideratge de la classe obrera alemanya. Des d’aquell moment, fins al 1923, el Partit Comunista, privat del lideratge de les seves dues figures principals, no va poder portar la classe obrera alemanya al poder. Les revolucions russa i alemanya serveixen per subratllar el mateix punt, encara que des de dos angles diferents: la necessitat vital d’una direcció revolucionària.

Uns dies abans del seu assassinat, Rosa Luxemburg va treure conclusions dels primers mesos de la revolució alemanya. La seva conclusió s’allunya de “l’espontaneisme” que els seus suposats seguidors li atribueixen:

“L’absència d’una direcció, la inexistència d’un centre responsable de l’organització de la classe obrera de Berlín, no pot continuar. Si la causa de la revolució ha d’avançar, si la victòria del proletariat, si el socialisme vol ser quelcom més que un somni, els treballadors revolucionaris han de crear organitzacions dirigents capaces de guiar i utilitzar l’energia de lluita de les masses.”

El lideratge del moviment actual

No és cap secret que a tot el món el moviment marxista hagi estat rebutjat durant tot un període històric. L’auge de la postguerra va establir les bases del reformisme a Occident, mentre que la caiguda de la Unió Soviètica va anar acompanyada d’una ofensiva ideològica sense precedents contra el marxisme. Els més pretensiosos, com Francis Fukuyama, fins i tot van proclamar el “final de la història”, que hauria trobat el seu èxit en la democràcia liberal.

El moviment obrer també va experimentar contratemps durant els anys vuitanta i noranta, mentre que els anys setanta havien estat temps de moviments i revolucions de masses. Va ser durant les dècades següents que el lideratge del moviment obrer es va desplaçar molt cap a la dreta.

Al Quebec, per exemple, va ser als anys vuitanta quan la FTQ, la central sindical més gran de la província, va deixar de parlar de “socialisme democràtic” i la segona, la CSN, va abandonar les idees anticapitalistes expressades al manifest Ne comptons que sur nos propres moyens. Massa sovint, actualment es troben líders del moviment obrer que col·laboren amb els caps en lloc de mobilitzar els seus membres. L’actual president del CSN, per exemple, va dir pel 50è aniversari del Conseil du patronat, la seu de la burgesia quebequesa: “De vegades xoquem i tenim punts de vista diferents, però ens entenem molt bé a l’hora de promoure l’ocupació, fomentar bones condicions laborals i garantir el creixement econòmic del Quebec”. Això no és tan sols un exemple aïllat. Aquest és l’estat actual del lideratge del moviment obrer.

En el moviment obrer, un dels principals atacs contra els marxistes és la caricatura que ens fa afirmar que si hi hagués un lideratge revolucionari, els treballadors sempre estarien en lluita, sempre disposats a l’acció. Segons aquesta gent, critiquem els líders sindicals com si fos possible que els líders provoquessin màgicament moviments de masses.

Aquesta idea és una caricatura completa de l’anàlisi marxista de la relació entre la classe treballadora i la seva direcció.

Com ja hem explicat, els treballadors no lluiten constantment. Les revolucions són excepcions històriques que inevitablement sorgeixen de la pròpia lluita de classes. Però, què passa abans d’una revolució? Quin ha de ser el paper de la direcció del moviment obrer quan la situació no és revolucionària, és a dir, la majoria de les vegades?

Com hem repetit al llarg d’aquest article, la classe treballadora no és homogènia. Fins al dia de la revolució, hi haurà capes apàtiques, capes escèptiques, mentre que d’altres voldran lluitar contra els atacs dels caps. El caràcter contradictori i heterogeni de la consciència de classe és un fet que no ens queda més remei que tractar.

Els líders sindicals no tenen el poder de provocar màgicament un moviment. Però el paper que pot tenir un bon lideratge en la lluita de classes és preparar les bases, establir un pla d’acció i educar els membres del sindicat per provocar un moviment de masses. No, no és possible organitzar màgicament un moviment. Però sí, és possible educar els treballadors sobre la necessitat d’aquesta o altra demanda, d’aquest o aquell mètode de lluita.

Un excel·lent exemple del que pot aconseguir un bon lideratge polític es troba a la vaga estudiantil del 2012 a Quebec. El 2010, el govern liberal del Quebec va donar a entendre que augmentarien les taxes de matrícula. Ja els estudiants activistes començaven a organitzar-se. Al març de 2011, es va anunciar oficialment l’increment del 75% de la matrícula, que s’implementaria a la tardor del 2012.

La direcció d’ASSÉ, el sindicat estudiantil més radical de l’època, va dedicar l’any 2011 a educar els estudiants sobre el que significava l’increment de la matrícula, mobilitzant els estudiants amb el pla conscient d’organitzar una vaga general il·limitada. Alguns activistes d’ASSÉ, molts dels quals tenien tendències anarquistes, segur que no els agradarien els termes “direcció” o “líders”, però no es pot canviar la realitat canviant el nom; segurament estaven jugant un paper de lideratge, i un de bo!

Amb el pla conscient d’organitzar la vaga, i perquè aquests mètodes de lluita eren els que el moviment necessitava davant d’un govern inflexible, la direcció d’ASSÉ va organitzar la vaga estudiantil més gran de la història d’Amèrica del Nord.

Exercir un paper de direcció no és en cap cas contradictori amb la participació plena a la base. Al contrari, va ser la direcció d’ASSÉ la que va proporcionar la orientació, educant a milers d’activistes sobre la necessitat de combatre l’augment de les taxes, que va desencadenar l’esperit de lluita i la creativitat dels centenars de milers d’estudiants implicats en el moviment a tot el Quebec.

L’exemple de la vaga estudiantil mostra el paper d’un bon lideratge. Mostrar el camí a seguir i crea les condicions perquè milers de persones participin activament en la lluita. Certament, els líders de l’ASSÉ van cometre alguns errors. L’estiu del 2012, quan els liberals van anunciar unes eleccions, es van negaren donar suport al Quebec Solidaire, l’únic partit principal que defensava una educació gratuïta, i va ignorar essencialment les eleccions, mentre la majoria d’estudiants van acabar la vaga per lluitar per expulsar els liberals. Hem analitzat tot el procés en un altre article. Però aquest error no treu la lliçó principal: la necessitat d’una direcció.

La qüestió de la direcció és un tema candent del moviment obrer i dels sindicats de tot el món. Amb quina freqüència sentim que suposadament els treballadors no volen lluitar? Que no podem organitzar una vaga picant els dits? Al Quebec, els sindicats del sector públic porten més d’un any en negociacions. El govern de la dreta de la CAQ no es mourà i ofereix condicions ridícules als seus treballadors. Tot i que alguns sindicats de professors avancen cap a una vaga total, altres sindicats de professors han votat només mandats de cinc dies, que s’aplicaran “en el moment adequat”. Hem criticat aquesta situació en altres llocs. En una reunió pública organitzada per Labor Fightback al Quebec, un president local d’un d’aquests sindicats amb un mandat de vaga de cinc dies va explicar així la seva visió del paper de la direcció sindical:

“No pertany a nosaltres [la direcció sindical] decidir [una vaga], és als nostres membres i poden decidir si els informem … al FSE [el sindicat] podríem haver convocat la vaga global, però als ‘plateux’ [locals del sindicat] no veig cap delegat que digui ‘Anem a la vaga completa’… Hem de compartir informació, som titelles quan som [líders] sindicals, no som els que han de dir a la gent què han de fer… A la meva assemblea general local, si algú vingués a dir “vull una vaga total”, m’agradaria, crec que esclataria d’alegria.”

Aquesta lògica, extreta aquí, es troba a tot el moviment. Segons aquesta lògica, si els treballadors no parlen d’una vaga total, no és feina dels líders sindicals proposar-ne una. Aquesta lògica és una profecia autocomplerta: si els líders no fan res i no proposen una solució audaç als membres (que es considera “dir a la gent què ha de fer”), és normal que els treballadors no tinguin confiança en que podem lluitar i guanyar, i no proposaran formes militants de lluitar contra ells mateixos.

No estem dient que es pugui organitzar un moviment massiu picant els dits. Però el que diem és que el paper dels líders sindicals és proporcionar lideratge, no només ser una oficina d’informació i esperar que els propis membres arribin a conclusions radicals. La direcció sindical ha d’establir un pla, educar els membres, donar-los confiança i, per tant, crear les condicions perquè els membres estiguin preparats per emprendre el camí de la lluita de classes sense concessions, tal com va fer la direcció del moviment estudiantil el 2012.

Construir una direcció revolucionària per al moviment

Ara mateix, el moviment obrer està liderat per persones que creuen en el sistema capitalista i que no creuen que es pugui enderrocar. Els líders sindicals s’han desvinculat de les condicions dels treballadors. Prefereixen l’statu quo que lluitar contra els caps. Són escèptics i no creuen en la creativitat i l’esperit de lluita dels seus membres.

L’actual direcció del moviment obrer entrarà en conflicte cada vegada més amb la realitat del capitalisme. Ben aviat l’austeritat estarà a l’ordre del dia. El capitalisme es mostrarà cada vegada més pel que realment és: horror sense fi per a la gent treballadora. Ja ho hem començat a veure amb la COVID-19.

Però, què passarà si els líders del moviment obrer permeten atacar els treballadors i no fer res? Seran desprestigiats als ulls dels treballadors que suposadament representen. Trotsky explica com es desenvolupa aquest procés:

“Una direcció es forma en el procés d’enfrontaments entre les diferents classes o la fricció entre les diferents capes d’una classe determinada. Un cop sorgida, la direcció s’erigeix invariablement per sobre de la seva classe i, per tant, es predisposa a la pressió i la influència d’altres classes. El proletariat pot “tolerar” durant molt de temps una direcció que ja ha patit una degeneració interior completa, però que encara no ha tingut l’oportunitat d’expressar aquesta degeneració enmig de grans esdeveniments. És necessari un gran xoc històric per revelar amb força la contradicció entre la direcció i la classe.”

La COVID-19 i la crisi econòmica que tot just comença són un d’aquests xocs històrics. A tot el món, la ira de les masses s’està acumulant. Els treballadors pateixen atur, reducció de les seves condicions de vida i de treball, mentre que els rics acumulen fortunes que augmenten dia a dia. Mentre entrem en una època de revolucions a tot el món, la direcció del moviment obrer encara està atrapada en el passat.

Llavors, què poden fer els socialistes?

En una peça recent titulada “Els líders socialistes no salvaran els sindicats”, un activista dels Treballadors Industrials del Món (IWW) afirma:

“La gent pensa que la direcció és qüestió de tenir la faixa i la tiara, que en virtut de ser elegit per a un càrrec, teniu tota aquesta credibilitat i tothom us escoltarà, i simplement no és cert.”

“De fet, cal organitzar la base. I no és que no es pugui fer com a oficial sindical, però tampoc no és el cas que ser oficial sindical hi contribueixi.”

En cert sentit, estem d’acord amb els nostres companys anarcosindicalistes. Estan atacant la tendència dels socialistes individuals a propulsant-se a posicions de lideratge en un sindicat sense arrelament en les masses per adoptar polítiques socialistes militants. Hi ha nombrosos casos de bons activistes que prenen dreceres que només els serveixen per acabar aïllats en les estructures de lideratge i engolits per la burocràcia. Els marxistes s’oposen totalment a prendre posicions de lideratge sense abans construir una base.

Però aquesta dicotomia entre l’organització de base i la direcció sindical és fonamentalment defectuosa i només veu la meitat del problema. De fet, molts líders sindicals reformistes estarien d’acord amb la idea que els líders elegits no poden organitzar a les base, perquè això els eximeix d’haver d’actuar. A més, mobilitzar a la base és un acte de direcció; significa conduir les masses cap a un determinat curs d’acció. Però, un cop s’ha organitzat a la base, què passa després? Què passa si les persones que ocupen llocs de direcció sindical intenten desorganitzar activament les bases? Caldrà evitar que ho facin. Com? Si no s’està preparat per substituir aquestes persones per líders sindicals que vulguin lluitar, això vol dir deixar el control en mans dels mals dirigents. Ens agradi o no, tornem a la necessitat d’una bona direcció en el moviment, de contraposar els combatents de classe militants a líders sindicals allunyats dels treballadors.

Quin és, per tant, el paper dels marxistes en el moviment obrer? Diem que, sí, hem d’organitzar-nos entre les bases, defensar mètodes de lluita de classes, educar els treballadors sobre la necessitat de lluitar contra el capitalisme. I sobre aquesta base, podem obtenir la confiança i l’autoritat d’altres treballadors per prendre posicions de lideratge en els sindicats i dirigir el moviment. I la millor manera de fer-ho és estar en la mateixa organització revolucionària.

La realitat és que hi ha algunes persones de les direccions sindicals que es diuen socialistes al Quebec, i de fet no estan “salvant els sindicats”. El problema és que estan aïllats, no tenen una organització que els permeti aplicar realment polítiques socialistes contra la resistència d’altres líders del moviment, que no volen lluitar. Per tenir un pes real en el moviment, cal unir en la mateixa organització a aquells que han entès la necessitat del socialisme.

La història ha demostrat més d’una vegada, i no només en el moviment obrer com a tal, què passa amb individus socialistes o radicals que no construeixen una organització revolucionària. Inevitablement, aquestes persones capitularan davant les organitzacions existents. Per exemple, Angela Davis, antiga activista comunista molt respectada, va renunciar fa temps a la idea de construir un partit revolucionari. Va acabar donant suport al Partit Demòcrata i a Joe Biden a les darreres eleccions. El mateix passa amb l’anarquista Noam Chomsky o l’acadèmic suposadament “marxista” David Harvey. La política es fa a través d’organitzacions. Quan no construeixes una alternativa, inevitablement cauràs en el “mal menor” del que existeix.

Optimisme revolucionari

La consciència de classe és una cosa que es desenvolupa molt ràpidament. Quants participants de la lluita estudiantil del 2012 no sabien res sobre les pujades de matrícula pocs mesos abans de la vaga? Quants d’aquests estudiants eren apàtics i desinteressats abans que es fes una campanya per preparar-se per a la vaga? Es podrien fer les mateixes preguntes a cada moviment de masses o revolució. La consciència és conservadora, però té el potencial de ser radical i revolucionària.

Els escèptics es basen en el costat feble de la classe treballadora, en les seves capes apàtiques i desmoralitzades, i conclouen que no és possible una revolució. Els marxistes, al contrari, ens basem en l’immens potencial revolucionari de la nostra classe.

No, els treballadors no sempre estan preparats per liderar una revolució. Però lluitant ara perquè les idees del marxisme guanyin autoritat en el moviment obrer, podem contribuir a una revolució victoriosa quan les masses es mouen.

Amb la pandèmia de la COVID-19, milions de treballadors a tot arreu estan patint misèries sense precedents. Però d’aquest caos surt una nova generació de joves que volen lluitar contra el sistema capitalista.

L’extraordinari moviment de masses de Black Lives Matter als Estats Units desencadenat per l’assassinat de George Floyd ha demostrat que fins i tot la major potència imperialista no pot escapar de la ràbia creixent. S’estan creant les condicions per a moviments revolucionaris a tot el món. És en aquest potencial que es fonamenta l’inacabable optimisme revolucionari dels marxistes.

La revolució socialista no passarà automàticament. Requereix que els activistes defensin conscientment un programa socialista dins del moviment. Com a activista socialista aïllat, no es pot aconseguir res. Però units sota una bandera comuna, amb un programa i idees comunes, podem tenir un impacte infinitament superior al que pot tenir qualsevol activista individual. Unint-se a una organització revolucionària, un es forma políticament i ajuda a formar-se als altres. Unint-se a una organització revolucionària, es crea una alternativa a les organitzacions existents que condueixen la classe obrera de derrota en derrota, en lloc d’acceptar-les i capitular front aquestes. Unint-se a una organització revolucionària, s’ajuda a portar les idees del marxisme a la classe obrera d’una manera que cap individu pot fer per si sol. Això és el que el Corrent Marxista Internacional ofereix als treballadors i al jovent. Us convidem a unir-vos a aquest projecte que és més gran que tots nosaltres.

Deixarem l’última paraula a Trotsky, que ens va deixar aquestes inspiradores línies uns mesos abans del seu assassinat:

“El món capitalista no té sortida, tret que es consideri una agonia de mort perllongada. Cal preparar-se per llargs anys, si no dècades, de guerres, aixecaments, breus interludis de treva, noves guerres i nous aixecaments. Un jove partit revolucionari s’ha de basar en aquesta perspectiva. La història li proporcionarà prou oportunitats i possibilitats per provar-se, acumular experiència i madurar. Com més ràpides es fusionin les files de l’avantguarda, més s’escurçarà l’època de sagnants convulsions, menys destrucció patirà el nostre planeta. Però el gran problema històric no es resoldrà en cap cas fins que un partit revolucionari estigui al capdavant del proletariat. La qüestió dels tempos i dels intervals de temps té una enorme importància; però no altera ni la perspectiva històrica general ni la direcció de la nostra política. La conclusió és senzilla: cal continuar treballant en l’educació i l’organització de l’avantguarda proletària amb deu vegades més energia.”