Feliç aniversari Lenin! El gran lluitador i mestre del marxisme

Ahir, 22 d’abril, es va celebrar el 150è aniversari de Vladimir Lenin, el gran dirigent revolucionari. Si bé els historiadors i els liberals burgesos el calumnien, des de l’Octubre celebrem la vida i les idees de Lenin, idees que són més rellevants ara que mai.

[Source]

El 22 d’abril de 1870, Vladimir Ilyich Ulyanov, més conegut com Lenin, va néixer a Simbirsk al Volga.

Avui fa exactament 150 anys marca el naixement d’aquest notable revolucionari, el més gran revolucionari del segle XX. Va ser el cap del primer estat obrer de la història i el seu nom és correctament sinònim de la revolució socialista mundial. Les seves accions van canviar el curs de la història mundial.

Mentides i calúmnies

Avui en dia, a mesura que el capitalisme es va descomponent, entre la classe dirigent hi ha cada vegada més temor que les idees de Lenin sobre la revolució mundial es vagin fent cada cop més populars. És per això que la calúmnia contra Lenin i els bolxevics ha augmentat en la seva intensitat.

“Durant la vida de grans revolucionaris”, va escriure Lenin a l’Estat i la Revolució, “les classes opressores els han llançat constantment persecucions implacables i han rebut els seus ensenyaments amb la més salvatge hostilitat, l’odi més furiós i una campanya despietada de mentides i calúmnies ”. Aquest va ser el destí de Lenin, no només durant la seva vida, sinó també després de la seva mort.

A la història mai hi ha hagut ningú que hagin patit tanta calúmnia i odi de les classes dirigents com Lenin. Va personificar el bolxevisme i la revolució socialista. A diferència d’altres socialistes, els bolxevics sota Lenin es van atrevir a posar en pràctica el socialisme. En canvi, l’agost de 1914, els líders de la Segona Internacional Socialista van trair la classe obrera donant suport a la guerra imperialista.

Lenin va donar vida a les idees revolucionàries reals del marxisme. Per a ell, el marxisme era una guia d’acció. Per això, per a la Revolució d’Octubre, els capitalistes mai el perdonaran, ja que el gran èxit de la Revolució d’octubre a Rússia va inspirar milions de persones que s’estaven morint a les trinxeres de la guerra imperialista.

Víctor Serge era un anarquista a Espanya durant l’any 1917, però que es va passar al bolxevisme posteriorment. Serge va descriure una interessant conversa amb el seu amic Salvador Segui:

“El bolxevisme”, va dir Serge, “és la unitat de la paraula i la gesta. Tot el mèrit de Lenin consisteix en la voluntat de dur a terme el seu programa … Terra per als camperols, fàbriques per als treballadors, poder per als qui treballen. Sovint s’han dit aquestes paraules, però ningú no s’ha pensat mai seriosament en passar de la teoria a la pràctica. Lenin sembla estar en camí … ”

“Voleu dir”, va respondre Seguí, molest i incrèdul, “que els socialistes apliquen el seu programa? Mai no s’ha vist una cosa així … “(De Lenin a Stalin, pàg. 9)

Terror, tragèdia o triomf?

Amb la terrible crisi d’avui, la revolució torna a estar a l’ordre del dia. Els escrits de Lenin són més rellevants que mai. Són un tresor d’estratègia, teoria i tàctica revolucionàries.

Per descomptat, les calúmnies contra Lenin en són moltes. Hi ha una autèntica indústria dedicada a la producció de llibres any rere any per atacar Lenin i els bolxevics. N’hi ha literalment centenars, tots fent les mateixes critiques generals.

Sense excepció, aquests “historiadors” s’escorcollen les dents quan tracten amb aquest gran home. “El problema per l’historiador és que és difícil tractar-lo de manera desapassionada”, diu el professor Pipes (The Russian Revolution, p.xxiii). Aquesta és una gran excusa per atacar Lenin, fent servir tot tipus de mentides i distorsions.

L’historiador Robert Service té la mateixa dificultat. Segons la seva diatriba sobre Lenin, “tot i que aquest volum està pensat com a un estudi equilibrat [!], ningú no pot escriure desintresadament sobre Lenin. La seva intolerància i repressivitat em segueixen avergonyint. ” (Service, Lenin: Una vida política, vol.3, p.xix)

S’escriu sobre Lenin com a un fanàtic, un personatge extremadament desconcertant que, segons ells, estava planificant des de la seva infància per fer-se amb el poder. Tenia, segons afirmen, tots els trets de Robespierre en ell.

“Aquí es troben les arrels del govern mitjançant el terror, de l’aspiració totalitària al control complet de la vida pública i de l’opinió”, apunta Pipes, en un conte per espantar els nens menuts. (Pipes, pàg. 349) El professor Robert Service també diu que a Lenin “li agradava el terror”.

“Lenin tenia una forta tendència per la crueltat. És un fet demostrable que va defensar el terrorisme en principi, va dictar decrets que condemnaven a la mort a innombrables persones innocents de qualsevol acte delictiu i no mostrava cap remordiment davant la pèrdua de vida de la qual era responsable “, afirma Pipes (Tubs, pàg.350).

Orlando Figes, un altre “expert”, fa el mateix: “És clar que moltes de les característiques que mostraria al poder ja eren visibles en aquesta fase inicial”. (The People’s Tragedy, p. 144). Per ser sincer, el seu llibre “A People’s Tragedy” es llegeix més aviat com la tragèdia d’Orlando.

És evident que aquest home Lenin era un monstre, un Genghis Khan! Què tan estúpides eren les masses russes que el van seguir.

“Conspiracions” i “cops d’estat”

No ho oblidem, “el costat invers de la crueltat de Lenin era la covardia”, segons el nostre professor Pipes, ja que es diu que va fugir quan era perseguir per la cavalleria armada (Pipes, p. 351). És evident que el nostre valent professor s’hauria mantingut ferm contra la carregat de Cosacs a cavall!

L’al·legació que Lenin era partidari del “terror” falla la diana. Durant tota la seva vida, es va oposar als actes de terror individuals, que era el mètode, no de Lenin i dels bolxevics, sinó dels narodniks i dels revolucionaris socials. Lenin era marxista i treballava per a la mobilització massiva de la classe treballadora i dels camperols pobres contra el tsarisme, i per enderrocar el capitalisme.

Aquesta idea que la revolució és una “conspiració” d’una minoria és la idea no de Lenin, sinó de Blanqui i Bakunin. Els bolxevics van utilitzar l’agitació i la propaganda per guanyar les masses. El 1917 van treballar per aconseguir una majoria als soviets, cosa que van aconseguir fer. El socialisme no es pot imposar per una minoria, sinó que ha de venir de la voluntat de la majoria.

Els historiadors burgesos vinculen aquesta idea de “conspiració” d’una minoria amb els esdeveniments de 1917, que és completament falsa. Per a ells, la Revolució russa no va ser una revolució popular amb suport massiu, sinó simplement un “cop d’estat” o trama secreta.

“Quina” revolta “de treballadors i soldats?” pregunta un Pipes sorprès, malgrat que els soviets, que representaven milions, van prendre el poder a les seves mans. Pipes qualifica les masses com una “multitud”, desitjosa de “saquejar i vandalitzar”, cosa totalment falsa. El Congrés soviètic, per a ell, no va ser res més que un “rebombori”.

Figes repeteixe el mateix punt, és clar, com fan tots els historiadors burgesos. La Revolució russa no va ser “en realitat més que un cop militar” (Figs, p. 484). Però aleshores Pipes es veu obligat a admetre que “la caiguda del Govern Provisional va causar pocs lamentacions: els testimonis van dir que la població va reaccionar amb total indiferència. Això va ser cert fins i tot a Moscou … aquí es diu que la desaparició del govern va passar desapercebuda. ” (La revolució russa 1899-1919, p. 505) En altres paraules, el govern provisional no tenia suport.

Fins i tot Figes ha de dir que “cal tenir en compte que no es necessitaven grans quantitats per a la tasca, donada l’absència gairebé completa de forces militars a la capital disposades a defensar el Govern Provisional”(Figs, p. 492). Així doncs fins i tot aquests crítics es veuen obligats a contradir-se.

Teoria revolucionària

Defensem Lenin i les seves idees, no perquè siguem adoradors d’herois. No ens interessa el culte a la personalitat, aliena al marxisme. Lenin era un geni per comprendre i aplicar les idees del marxisme. Més que això, va desenvolupar el marxisme, com per exemple amb la seva gran obra l’Estat i la Revolució. Al llarg de la seva vida va aplicar el marxisme a la situació concreta que enfrontava el moviment revolucionari.

Però, com va explicar Trotsky, Lenin no va néixer com a Lenin. Lenin es va fer ell mateix, aprenent de les seves experiències i conquerint les idees del marxisme. Lenin es va veure profundament afectat pel penjament del seu germà Alexandre, per la seva part en l’intent d’assassinat del tsar. El seu germà, junt amb la joventut de la seva generació, van ser influenciats pels narodniks, que van intentar fer explotar el règim tsarista.

Lenin va veure, però, la debilitat d’aquest plantejament: per cada representant tsarista mort, serien substituïts per un altre. En canvi, Lenin es va veure atret pel marxisme, que confiava en la participació activa de la classe treballadora per canviar la societat.

Com a jove activista, va organitzar cercles d’estudi marxistes, i finalment va ser arrestat i exiliat a Sibèria, com tants altres que van combatre el règim tsarista.

Després d’això, va marxar a l’estranger per unir-se al cercle marxista dirigit per Plekhanov, que es va fer conegut com el pare del marxisme rus. Van establir un diari, Iskra, al voltant del qual es van preparar per a la creació del Partit Obrer Social Demòcrata (RSDLP).

El 1902, Lenin va editava el diari a Londres. Va aprendre sobre la importància de l’organització i la teoria. El mateix any, va publicar el seu fulletó Què s’ha de fer?, en el qual defensava la idea de revolucionaris professionals i d’un partit. “Sense la teoria revolucionària, no hi pot haver cap moviment revolucionari”, va escriure.

Bolxevisme vs menhevisme

L’al·legació de Lenin de ser un “dictador” és una tonteria. Lenin, certament, tenia autoritat perquè posseïa una cosa poderosa: autoritat política i moral. Tenia el poder de les idees, ni més ni menys.

Lenin és atacat per mostrar “despietat” al Segon Congrés de la RSDLP (en realitat, el congrés fundador) de 1903, on es va produir una escissió entre els “durs” i els “febles”, els bolxevics i els menxevics. Aquesta divisió tenia com a base les regles i la composició del consell editorial d’Iskra. Lenin no volia una divisió, ja que no hi havia diferències polítiques. Tanmateix, la divisió havia d’anticipar les diferències polítiques futures entre la revolució i el reformisme.

Pocs, si algú, van adonar-se de la importància d’aquest esdeveniment en aquell moment. Bàsicament, va ser un intent de Lenin i els seus partidaris de constituir un partit més professional, en contraposició a la mentalitat fluixa i orientada cap a un petit cercle o grup. Lenin va intentar moltes vegades curar la fractura entre les dues ales del RSDLP. Però hi havia diferències polítiques definides.

El 1905 va suposar un punt d’inflexió. Els fets de 1905 van revelar a Lenin la importància dels «soviets» o dels consells obrers, que havien sorgit. Va veure en ells la base de l’autogovern dels treballadors.

La revolució també va permetre l’abandonament dels antics mètodes de treball subterranis i la necessitat d’obrir el partit a noves capes. Lenin va veure la revolució de 1905 com un “assaig” per a la Revolució d’Octubre de 1917.

Després de la derrota de la revolució de 1905, les diferències polítiques entre el bolxevisme i els menxevics es van ampliar, especialment en les perspectives de la revolució russa. Tots dos sabien que Rússia s’enfrontava a una revolució democràtica burgesa. Però quina classe la dirigiria?

Els menxevics van dir que havia de ser la burgesia, mentre que la jove classe obrera russa hauria de jugar un paper subordinat. Al contrari, Lenin va defensar que els capitalistes russos s’oposaven a la revolució i només la classe treballadora podia dirigir-la. Per tant, Lenin demanava una “dictadura democràtica del proletariat i de la pagesia”. Segons ell, una revolució burgesa amb èxit a Rússia donaria un impuls a la revolució socialista a Europa, que al seu torn afectaria els desenvolupaments de Rússia.

Trotski desenvolupà una altra posició, anomenada “teoria de la Revolució Permanent”. Creia, com Lenin, que només la classe obrera podia dirigir la revolució. Tot i això, Trotski va dir que els treballadors (un cop al poder) no s’aturarien a les exigències democràtiques burgeses, sinó que passarien immediatament a les demandes socialistes. Aquesta revolució “burgesa” passaria a ser “socialista” i es convertiria en “permanent”. S’estendria a altres països, ja que la base material del socialisme només existia a escala mundial.

Mentre Lenin continuava construint la facció dels bolxevics, Trotski es va mantenir fora de les dues faccions, però estava molt més a prop políticament de Lenin.

Principis i el partit

Durant aquells anys, Lenin es va dedicar a combatre contra la idea de dissoldre el partit en un moviment amorf més ampli. També va lluitar contra aquells que defensaven boicots polítics ja que considerava que aquesta política era un intent ultra-esquerrà que buscava generar oportunitats legals. L’oportunisme i l’ultra-esquerranisme, va explicar Lenin, eren la cara i la creu de la mateixa moneda.

Lenin era un marxista ortodox i lluitava contra tots els intents de revisar-lo. En això, va ser, correctament, molt dur. Va dirigir una lluita per defensar el materialisme dialèctic dins del partit, contra Bogdanov i Lunacharsky, que van intentar promoure les idees i la filosofia “noves”. El 1908, com a resposta, va escriure el libre “Materialisme i Empirocriticisme”.

Lenin proporcionà l’ancora teòrica als bolxevics. Cada qüestió, cada diferència, s’utilitzava per elevar el nivell polític i teòric del partit per a les tasques que anaven sorgint. Les seves Obres recopilades de 45 volums són un testimoni d’aquests esforços.

És una tonteria afirmar que Lenin va crear un règim autoritari dins del partit Bolxevic. Els bolxevics eren molt democràtics, com ho va ser el partit després: hi havia debats constants i diferències que es discutien de manera democràtica. És més, hi havia faccions reconegudes i fins i tot Lenin es podia trobar en minoria. Per exemple, Bukharin va dirigir una facció contra el tractat de Brest-Litovsk el 1918 i fins i tot tenia el seu propi diari! Tot el que tenia Lenin era el poder de les idees i de la persuasió.

Guerra i revolució

Els anys de guerra van ser especialment difícils, atesa l’aïllament provocada per la traïció dels dirigents de la Segona Internacional. Tot i això, la guerra també va produir revolució. Així doncs, el febrer de 1917 va esclatar la revolució a Rússia. Els soviètics es van tornar a crear i el règim tsarista va ser enderrocat. Tots els revolucionaris van tornar de l’exili.

Aquest esdeveniment va fer que Lenin arribes a noves conclusions sobre les tasques immediates a conquistar, que coincidien amb les extretes per Trotski: que no hi hauria d’haver una revolució burgesa, sinó una revolució socialista a Rússia. Aquesta revolució no es podia limitar al “socialisme en un sol país”, sinó que havia de ser el començament de la revolució socialista a escala mundial.

Quan Lenin va argumentar aquest canvi a l’abril de 1917 es va trobar en minoria. Les seves idees van ser publicades a les seves tesis d’abril, en la que abandonava l’antiga perspectiva a favor de la “revolució permanent”.

En lloc d’un “cop”, Lenin va defensar que els menxevics i els social revolucionaris – els cuals tenien majoria en els soviets en aquells moment – havien de prendre el poder. Lenin va defensar una revolució pacífica. Un cop enderrocat el vell ordre, Lenin va argumentar a favor d’una lluita pacífica dins dels soviets per decidir quin programa s’havia d’adoptar.

Però els líders soviètics es van oposar a això i van prendre mesures per suprimir els bolxevics durant el juliol del 17. Això va animar els militars, dirigits per Kornilov, a moure’s contra el govern provisional. Els bolxevics es van reunir per lluitar contra la contrarevolució. Els seus eslògans “Pa, terra i pau!” i “Tot el poder als soviètics!” anaven guanyant terreny. Finalment, els bolxevics van guanyar la majoria als soviets, preparant el camí per a la Revolució d’Octubre. Tot això es va fer sota la direcció de Lenin.

Trotski es va fer càrrec de la pròpia insurrecció. La revolució va ser un assumpte totalment sense sang, almenys a Petrograd. Va ser en realitat una revolució pacífica, malgrat les insinuacions dels historiadors burgesos. No va ser un cop d’estat, i ningú no va aixecar ni un dit per defensar el Govern Provisional.

Aquesta va ser la primera revolució socialista amb èxit de la història, deixant de banda el breu episodi de la Comuna de París. El partit bolxevic, Lenin i Trotski, van dirigir la revolució i van establir un estat obrer. Tot i això, aquest va ser només el primer tret de la revolució mundial. Van prosseguir amb l’establiment de la Tercera Internacional, com a partit de la revolució mundial.

Guerra Civil

Per descomptat, els capitalistes no podien tolerar tot això! Així doncs, van enviar 21 exèrcits estrangers per enderrocar el govern soviètic. Els treballadors no tenien més remei que defensar-se de la intervenció i la contrarevolució dels generals “blancs”.

Van ser els imperialistes els que van impulsar la Guerra Civil. Són ells els que van tenir la culpa de les morts i les misèries causades. Era una lluita fins a la mort, no una festa del te petit burgesa. Si els bolxevics haguessin perdut, hi hauria hagut rius de sang i innombrables morts. La contrarevolució no hauria demostrat cap pietat. Els imperialistes alemanys ja havien agafat grans quantitats de territori rus.

Els bolxevics, de fet, van ser molt suaus durant el període inicial i van permetre que els generals contrarevolucionaris es deixessin lliures. Tanmateix, aquests van incomplir les seves promeses i van tornar a les files de l’exèrcit blanc per combatre la revolució. Lenin va ser disparat el 1918 i el tren de Trotski gairebé és destruït per una explosió.

Van ser aquestes condicions ferotges creades principalment per la contrarevolució que va obligar els soviètics a retrocedir i a llançar el “terror vermell”, com a autodefensa. Es van veure obligats a introduir el “comunisme de guerra”, requisant el gra per poder alimentar les ciutats mortes de fam.

La Guerra Civil va durar des del 1918 fins al 1920, causant terribles morts i destruccions. Durant la Guerra Civil es van prohibir els partits burgesos, inclosos els menxevics i els socials revolucionaris. El d’això motiu va ser que donaven suport obertament a la contrarevolució. De la mateixa manera, durant la segona guerra mundial, a Gran Bretanya es va prohibir la Unió de Feixistes Britànics i es va empresonar Oswald Mosley.

Desenvolupament de l’estalinisme

Malauradament, l’onada revolucionària del 1917-21 va ser derrotada. La República Soviètica va quedar aïllada en un país endarrerit i destrossat. Aquestes condicions van reforçar el creixement de la burocràcia, ja que milions de treballadors comunistes havien mort en acció i, sota el bloqueig imperialista, la fam era extensa.

L’únic que podien fer els bolxevics era aguantar fins que l’ajuda arribés en forma de revolució a Occident. Lenin fins i tot va dir que estava disposat a sacrificar la Revolució Russa per a una revolució reeixida a Alemanya.

Amb el creixement del burocratisme i les pèssimes condicions econòmiques, la classe treballadora es va veure cada vegada més arraconada. Stalin anava convertint-se cada vegada més en la personificació d’aquesta burocràcia que anava guanyant terreny i força.

L’última lluita de Lenin abans de morir va ser un bloc amb Trotski contra Stalin i la creixent burocràcia. Lenin, mentre estava confinat al seu llit morint, va trencar totes les relacions amb Stalin. En el seu darrer testament, va demanar que es cessés Stalin com a secretari general.

Amb la mort de Lenin i la derrota de la revolució europea, Stalin es va emprar a consolidar el seu poder. Trotski, que lluitava per les idees de Lenin, va ser expulsat, juntament amb l’oposició d’esquerra. Això va accelerar la degeneració burocràtica de la Revolució Russa i l’ascens de l’estalinisme.

Les idees de Lenin eren abandonades o retorçades per justificar els crims de Stalin i la burocràcia. Per descomptat, els historiadors burgesos s’entrebanquen entre ells per equiparar el bolxevisme amb els crims posteriors de l’estalinisme. “He dedicat molta atenció a aquests … antecedents de l’estalinisme, que de manera imperfecta ja es veien sota Lenin, i que des del primer moment de la revolució russa es van situar al seu cor”. (Pipes, p.xxii).

El professor Figes també reflexiona de la mateixa manera: “És clar que els elements bàsics del règim stalinista -l’estat d’un sol partit, el sistema de terror i el culte a la personalitat- eren tots vigents ja durant el 1924”. (Figes, p. 807) I, de nou, “es pot traçar una línia directa d’aquesta cultura dels serfs amb el despotisme dels bolxevics”. (Figes, p. 809) El nostre estimat professor conservador veu la revolució com “una expressió de la barbàrie russa”. (Figs, p. 812) No és capaç de comprendre la idea dels treballadors prenen el poder.

Service també te coses a dir sobre aquest aspecte, i afegeix el seu valor: “Sense Lenin, a més, l’estalinisme a la Unió Soviètica hauria estat impossible…” (Service, p.xix)

“Llàstima per a Lenin el polític gairebé no té sentit”, afirma Service. “Va ser un polemista sense pietat, un terrorista despietat i un defensor penedit de pràcticament tot el van fer ell i el seu partit.” “Al seu llit de mort no va preveure una estratègia de liquidació de milions de camperols innocents i treballadors. Tampoc tenia l’objectiu d’exterminar els seus enemics, reals i imaginaris, a la festa. Però no va revisar fonamentalment la seva actitud davant els horrors que havia perpetrat entre 1917 i 1922 “. (Servei, pàg.322)

El tema principal del treball de Richard Pipe és clar: mostrar a Lenin com un psicòpata, a qui no li importaven les idees i que només tenia motivació per dominar i matar. Per altra banda, Figes insta els seus estudiants a donar l’esquena a la revolució i a aprendre les lliçons del seu llibre magistral: “Després d’un segle dominat pels bessons totalitarismes del comunisme i el feixisme, només es pot esperar que aquesta lliçó s’hagi après”, afirma Figes. A continuació, adverteix: “Els fantasmes de 1917 no descansen en pau”. (Figs, p. 824)

Revolució socialista mundial

Podríem escriure molt més exposant les muntanyes de calúmnies escrites sobre Lenin per part d’un exèrcit d’historiadors burgesos, tots desitjosos de minar la seva autoritat de qualsevol manera. Per descomptat, l’existència d’aquests “historiadors” és interpretar la història per als seus propòsits. Odien la Revolució Russa, com a totes les revolucions, i mostren un verí particular cap a Lenin i el bolxevisme.

Seria necessitaria més que un article per respondre a totes les seves mentides i distorsions. De fet, caldria diversos llibres. Per tant, us preguem, sobretot, que llegiu el llibre d’Allan Woods, Bolxevisme; el llibre de Ted Grant, Rússia, de la revolució a la contrarevolució; i Lenin i Trotski, Què defensaven realment, escrit per Woods i Grant.

Els historiadors burgesos com Service, Pipes, Figes, et al. existeixen únicament per calumniar Lenin i justificar l’esclavitud continuada de la classe treballadora. Ens pertoca als defensors de la classe treballadora rescatar les idees i el veritable Lenin. El leninisme és l’oposat directe de l’estalinisme, amb tots els seus crims. Lenin i les seves idees representen una bandera revolucionària neta que ofereix als treballadors i joves d’avui el camí cap a la revolució socialista mundial. Aquest és el missatge que hem de subratllar i recordar en el 150 aniversari del naixement d’aquest gran home.