Estratègia socialista i poder obrer – Una aportació al debat amb el Moviment Socialista (I)

La irrupció del Moviment Socialista (MS) en diverses zones de l’Estat espanyol és un esdeveniment que els altres comunistes de l’Estat i en l’àmbit internacional hem de celebrar. Destacant la seva importància, el Corrent Marxista Internacional vol establir un diàleg i un intercanvi de punts de vista fraternal amb els camarades del MS, a fi d’aclarir les tasques i les tàctiques que enfronta el moviment comunista.

[Source]

El Moviment Socialista és la denominació comuna que agrupa diverses organitzacions comunistes de caràcter fonamentalment juvenil que han anat apareixent de manera relativament recent: com el Mugimendu Sozialista a Euskal Herria, Horitzó Socialista als Països Catalans, Purna a Aragó i Espacio por el Proceso Socialista en zones de Castella i Madrid.

Aquest desenvolupament és una glopada d’aire fresc i d’esperança en l’ambient ranci i anquilosat de l’esquerra “alternativa” estatal, que al final va acabar acceptant l‘statu quo del sistema al qual s’ha acabat integrant, i al qual solament es proposa fer-li uns pocs remeis, quan aquest amablement els hi ho permet. 

El Moviment Socialista també és una resposta categòrica a l’atzucac al qual ha conduït l’esquerra independentista a Euskal Herria i Catalunya al moviment per l’emancipació nacional, i als milers de joves que a través seu buscaven un espai militant que tractava de conjugar l’alliberament nacional amb l’alliberament social. Incapaç d’enfrontar-se de manera consistent a l’Estat burgès espanyol, els dirigents de l’esquerra independentista han acabat també acceptant l’statu quo en els fets, acontentant-se com a objectiu estratègic amb sostenir al preu que sigui al govern “progressista” de PSOE-Unidas Podemos.

Finalment, i no menys important, aquest nou moviment comunista emergeix com a alternativa a la miríada de grupuscles i sectes estalinistes que pul·lulen per tot l’Estat, amb la seva estretor nacionalista espanyola i el seu socialisme “nacional”, i que en general defensen un “obrerisme” carrincló que menysprea les reivindicacions democràtiques d’altres grups oprimits dins de la classe obrera (per sexe, gènere, ètnia, nacionalitat, etc.), participant així en un front únic no declarat amb l’esquerra postmodernista en el foment de la divisió dins de la nostra classe.

El Moviment Socialista declara sense ambages que el seu objectiu és el comunisme internacional i apel·la a la confluència i organització d’un moviment comunista global. I col·loca a la classe obrera com el motor i eix de la lluita per aquesta finalitat. Els companys a més insisteixen, correctament, en la necessitat de la independència política del proletariat. Aquest fi i aquest paper central de la classe obrera en la lluita pel comunisme coincideixen plenament amb l’horitzó i l’estratègia del Corrent Marxista Internacional, que són la característica bàsica del comunisme modern des de la seva fundació fa ja més de 150 anys.

Els companys del Mugimendu Sozialista a Euskal Herria han demostrat, en particular, una impressionant capacitat d’organització i mobilització, amb esdeveniments de tota mena (manifestacions, escoles, activitats i accions militants) amb la participació activa de milers de joves comunistes. També els companys d’Horitzó Socialista han emergit com una força a tenir en compte, guanyant per a les idees comunistes internacionalistes a una part significativa de les bases de l’organització juvenil independentista Arran, a Catalunya i València.

Més modestament, els companys de Purna i de Encuentro por el Proceso Socialista (EPS), també comencen a aparèixer com un punt de referència, prova d’això va ser l’excel·lent presentació pública d’EPS, el passat 8 d’octubre a Madrid, en un acte amb 250 participants.

El Moviment Socialista s’ha embarcat en una campanya valenta d’oposició a les polítiques socialdemòcrates d’Unidas Podemos i l’esquerra independentista, que basen la seva acció política a tractar d’aconseguir reformes parcials a través de les institucions burgeses (parlaments, ajuntaments, etc.) com una fi en si mateix sense qüestionar la dominació de classe de la burgesia, espanyola o nacionalista; i quan no, accepten amb les espatlles encongides les retallades de la despesa social i en els drets democràtics que imposa el sistema.

Els companys del MS tenen tota la raó quan afirmen que en la fase actual de crisi orgànica del sistema capitalista, no hi ha espai per a reformes significatives i duradores per a la classe obrera, i que això anul·la en la seva arrel la raó de ser de la socialdemocràcia, convertint-la en copartícip de les polítiques burgeses contra les famílies obreres, com de fet ocorre. Només en la transformació socialista de la societat, amb la propietat col·lectiva dels mitjans de producció sota el control democràtic de la classe treballadora, pot trobar la humanitat una solució als problemes irresolubles que ha creat el capitalisme en la seva fase actual de declivi terminal.

El MS també ha delimitat amb les teories i pràctiques “movimientistes”, de tipus “assembleari” i anarquista, que consideren la “lluita” una fi en si mateix –un tipus de “reformisme” tornat del revés– sense cap horitzó polític de transformació global, merament localista, que desvincula les seves lluites parcials d’una lluita més àmplia contra el sistema, i que no porten aparellades la construcció d’un moviment polític ni l’elevació del nivell de consciència dels seus participants, orientats cap a la destrucció del capitalisme. Correctament, el MS entén la lluita per reformes com a part inseparable d’una lluita més àmplia pel socialisme.

La necessitat d’un diàleg

El MS ha publicat bastants escrits i desenvolupat moltes activitats públiques on defensen els seus punts de vistes més rellevants sobre una quantitat important de temes: teoria, tàctica, organització del moviment, les fases de la lluita pel comunisme, i l’abolició de la societat de classes. Tot això és molt crucial i ha d’interessar a tot militant comunista.

La CMI es pren molt seriosament l’activitat i les posicions del MS, i vol entaular un diàleg amb el seu moviment. Ens interessa destacar els acords fonamentals i identificar aquelles posicions on tenim punts de vista diferents a fi d’establir un debat i intercanvi sa d’idees per a aclarir-los. És per això que iniciem una sèrie d’articles sobre qüestions molt importants on apreciem algunes diferències entre les nostres organitzacions amb relació a teoria, estratègia i tàctica que volem abordar. Tals són, entre altres: el balanç de l’existència de l’URSS i les raons de la seva caiguda, l’estratègia per a la presa del poder per la classe obrera i la construcció del socialisme, l’enfocament comunista de la lluita per reformes, i el caràcter del partit comunista de masses. A cadascun d’aquests aspectes dedicarem un article al llarg dels pròxims dies, i que iniciem abordant el primer punt assenyalat.

Volem aclarir que per a l’elaboració de la nostra crítica a determinades posicions del Moviment Socialista hem pres com a base, principalment, textos d’Horitzó Socialista (HS) i de l’Espai Per un Procés socialista (EPS), perquè ens semblaven que expressaven d’una manera més nítida les posicions generals del Moviment Socialista. Tot i això, entenem que ambdues organitzacions tenen una existència molt recent i és possible que les seves posicions estiguin encara en procés de desenvolupament, a més del fet que no necessàriament totes les organitzacions que conformen a l’Estat espanyol el Moviment Socialista han de defensar exactament les mateixes posicions en tots els aspectes.

“L’estat de derrota global” i la caiguda de l’URSS

“L’estat de derrota global” i la “presa de l’Estat”

En un article recent dels companys de EPS se sintetitza el fonamental de les seves posicions en matèria d’estratègia i de fonamentació teòrica de les seves activitats, posicions que són comunes a tot el MS en el conjunt de l’Estat espanyol. Ens referim a: Sobre medios y fines. Reflexiones para el momento político.

Per a començar, l’article dels companys d’EPS afirma:

“Per a la construcció d’aquesta alternativa [socialista], és necessari dur a terme una recomposició teòrica i pràctica del socialisme. Aquesta recomposició, que part del tancament definitiu del passat cicle revolucionari i el fracàs de les diverses expressions i propostes socialistes que es van donar en el seu si, té com a primer objectiu sortir de l’estat de derrota global en el qual portem sumides diverses dècades, el qual ha conduït al fet que el socialisme sigui totalment estrany i poc desitjable per a la immensa majoria de la classe treballadora.”

Encara que no compartim el to lleugerament ombrívol dels companys sobre la situació general –en realitat, estem entrant en un període tempestuós de lluita de classes que obrirà innombrables oportunitats revolucionàries, i on les idees comunistes comencen a tenir un atractiu en capes creixents de la joventut de molts països– volem detenir-nos en les conclusions que semblen derivar del que anomenen “estat de derrota global”.

Amb aquesta denominació els companys semblen referir-se, d’una banda, a la desaparició de l’URSS i altres Estats obrers deformats de l’antiga Europa de l’Est establerts després de la 2a Guerra Mundial; i, per un altre, al reconeixement cert que les idees del marxisme revolucionari i del comunisme encara representen una petita minoria en l’esquerra mundial. Amb això semblen deduir que es necessita una revisió o actualització de la teoria revolucionària i en la manera pràctica de lluitar pel comunisme (“una recomposició teòrica i pràctica del socialisme”), com si hi hagués hagut una fallada en la teoria mateixa o una aplicació incorrecta d’aquesta, que expliquessin aquesta derrota.

És significatiu que, per a treure aquesta conclusió, en els seus diversos escrits, els companys del MS no parteixin d’una anàlisi o balanç històric de l’ocorregut a l’URSS, ni tan sols de la mateixa Revolució Russa, ni de l’esdevenir de la Internacional Comunista. En realitat, no es troba –o no hem pogut trobar– cap anàlisi sobre això en els escrits publicats en les seves pàgines web.

La correcció d’una idea o teoria, la seva correspondència amb la realitat, només pot verificar-se en la pràctica. I, enfront d’això, no és suficient quedar-se en els fets superficials donats (acreditar simplement la desaparició de l’URSS), sinó que cal estudiar a consciència les causes motrius que van portar a aquest resultat. L’única referència remota que es troba en les posicions del MS amb relació a les possibles causes del fracàs de l’URSS és el seu rebuig, que després abordarem, al que anomenen “l’assalt” o la “presa insurreccional de l’Estat”. D’això podria inferir-se que la causa dels mals que van arruïnar el desenvolupament de l’URSS i del comunisme va ser la presa insurreccional del poder per la classe obrera russa, sota la direcció del Partit bolxevic, que el MS entén com la “presa de l’Estat”. Així, se suposa que en ser l’Estat un instrument de dominació sobre les classes oprimides, aquest Estat va absorbir al nucli dirigent del Partit bolxevic després de la Revolució Russa de 1917, tornant-se ell mateix contra aquestes classes oprimides, reproduint una dinàmica d’opressió i establint un règim fallit que finalment va fracassar.

El problema d’aquesta anàlisi és que, d’una banda, deixa de costat la teoria marxista de la revolució proletària i de l’Estat, tal com la van formular Marx, Engels i Lenin; i, d’altra banda, i més important encara, passa per alt els fets històrics concrets que van tenir lloc.

Un estudi atent del caràcter de la Revolució Russa i de la història de l’URSS té una gran importància en el nostre debat amb els companys del MS, perquè d’unes conclusions que ells han tret d’aquestes experiències, i que considerem incorrectes, han erigit tot el cos doctrinal de la seva estratègia socialista. D’aquí la rellevància que li donem en aquesta contribució.

Com va triomfar la Revolució russa de 1917?

En primer lloc, el Partit bolxevic mai va prendre el control de l’Estat rus. De la mateixa manera que és falsa la propaganda burgesa que la presa del poder l’octubre de 1917 va consistir en un “cop d’estat”, un “putsch”, comès pels dirigents bolxevics.

La Revolució Russa va ser la revolució més democràtica de la història. Va durar nou mesos, de febrer a octubre de 1917, i durant aquest període va haver-hi una situació de “doble poder”. D’una banda, estava el poder oficial de la burgesia, aliada amb la noblesa terratinent, representat pel govern provisional establert al començament de març de 1917 –al costat del seu arsenal de jutges, administració estatal, policies i oficials de l’exèrcit. I, d’altra banda, estava el poder obrer representat pels “soviets”, consells de delegats obrers sorgits en la revolució i que eren triats directament a les fàbriques, els barris obrers, fins i tot en els llogarets i els barracons dels soldats. La massa d’obrers i pagesos va seguir i va donar suport al poder representat pels “soviets”. Els bolxevics van aconseguir una majoria aclaparadora en els soviets de tota Rússia l’octubre de 1917 amb votacions democràtiques en cada fàbrica, barri, llogaret i comitè de soldats. La mateixa presa del poder el 25 d’octubre (o 7 de novembre, en el calendari modern) va ser votada aclaparadorament en el II Congrés dels soviets de tota Rússia per centenars de delegats que representaven a milions de treballadors i pagesos. En cas de no haver procedit així i pres el poder, la revolució hauria estat derrotada i s’hauria establert a Rússia, no una democràcia burgesa idíl·lica, sinó una dictadura policíac-militar sagnant.

Com dèiem en un paràgraf anterior, lluny de prendre el control del vell Estat tsarista, com també va fer la Comuna de París 46 anys abans, la classe obrera el va destruir de soca-rel i va construir un nou, basat en els organismes de poder obrer i pagès que van emergir en la revolució, els soviets. Va dissoldre l’Exèrcit amb el seu cos d’oficials, l’odiada policia, les institucions burgeses, l’aparell judicial i l’alta administració.

Havent deixat clara la dinàmica real de la Revolució Russa i la manera en què es va dur a terme la presa del poder per la classe obrera en aquest país, hem de continuar amb la qüestió més important: si la Revolució Russa es va desenvolupar de manera correcta, en essència per què va fracassar l’URSS? Per què va degenerar primer, i va ser derrotada posteriorment?

La degeneració de l’URSS

Per a respondre a aquestes qüestions, hem de tornar novament als fets. La causa més general de la degeneració burocràtica de l’URSS va ser que la revolució va quedar aïllada durant anys en un país pobre i endarrerit, econòmica i culturalment, assetjat per l’imperialisme, que va organitzar una intervenció militar externa durant tres anys després de la revolució de 1917. Aquest aïllament es va reforçar amb el fracàs de l’onada revolucionària que va sacsejar a tota Europa en els anys immediatament posteriors: a Alemanya, Finlàndia, Itàlia, Hongria, Baviera, Espanya, etc. per la traïció de la socialdemocràcia, que es mantenia com una força de masses després de girar a l’esquerra en les paraules, i per la joventut i inexperiència dels nous partits comunistes que es van formar precipitadament i no van poder aprofitar-se de la situació. Va ser aquest aïllament prolongat el que va provocar una involució interna a l’URSS, sumat al cansament i la penúria de les masses treballadores, que es van anar apartant de l’activitat política, el buit de la qual va ser ocupat progressivament per l’aparell del partit i de l’Estat soviètic. És a dir, lluny d’atenuar-se les contradiccions socials dins de l’URSS, aquestes es van exacerbar notablement a causa de tot l’anterior, d’aquí ve que el poder de l’Estat obrer en lloc de relaxar-se es reforcés a nivells extrems per a evitar que la societat soviètica es desintegrés. L’aparell de l’Estat i del Partit Comunista rus, la fracció majoritària del qual havia perdut la fe en la revolució mundial i en la capacitat de la classe obrera europea de fer la revolució, va establir un control burocràtic creixent en l’Estat soviètic i l’economia, adoptant un punt de vista nacionalista i conservador. Aquesta va ser la fracció encapçalada per Stalin.

Encara que es van mantenir els fonaments d’una economia socialista, la propietat col·lectiva i la planificació, es va aixafar la democràcia obrera dels primers anys de l’URSS, en vida de Lenin. Els dirigents soviètics van adoptar el punt de vista de mantenir l’statu quo amb la burgesia mundial, fent de l’URSS una fi en si mateix en lloc d’una palanca per a impulsar la revolució socialista internacional.

No obstant això, el procés de burocratització de l’URSS no va ser automàtic ni inevitable. La fracció dominant va purgar “l’ala esquerra” del Partit Comunista, dirigida per Trotski, que exigia un retorn a l’internacionalisme revolucionari. La burocràcia estalinista va haver de dur a terme una guerra civil unilateral contra el partit de Lenin, eliminant en les grans purgues a tot el quadre dirigent del partit bolxevic que havia dirigit la revolució en 1917.

La degeneració de la Internacional Comunista

Els mètodes burocràtics de direcció i la mediocritat política de la nova casta dirigent es van traslladar al pla polític en quant a anàlisi, orientació i actuació dins de l’URSS i a la Internacional Comunista. La previsió, i una política socialista i internacionalista conseqüent, van ser substituïdes per l’impressionisme, l’oportunisme i la defensa dels estrets interessos nacionalistes de la burocràcia russa, resultant en zig-zags polítics continus a esquerra i dreta.

Donada l’autoritat que el règim soviètic tenia en els militants comunistes de tots els països, la burocràcia russa va poder maniobrar per a impedir qualsevol debat democràtic en el si de la Internacional sobre la lluita fraccional sorgida a l’URSS a la mort de Lenin i sobre tots els desenvolupaments polítics transcendentals esdevinguts al llarg de la dècada següent.

La falsa política establerta per la Internacional Comunista en cada país va conduir inexorablement a derrotes amargues en la dècada des de 1923 en endavant (Alemanya, la Xina, Gran Bretanya, Bulgària, etc.). Per a preservar el seu prestigi i autoritat, els dirigents de Moscou culpaven d’aquestes derrotes als dirigents nacionals per una mala aplicació de la línia política. Així es va iniciar la política, instaurada per Zinoviev quan era aliat de Stalin, de deposar i nomenar burocràticament des de Moscou a les direccions nacionals, sense permetre un debat democràtic en els partits comunistes de cada país. Això va castrar el desenvolupament de quadres polítics ensinistrats en la lluita, i en el debat polític i de balanç honest sobre les polítiques aplicades.

Aquesta tutela burocràtica dels partits comunistes nacionals va prosseguir amb l’escapçament de tots els dirigents nacionals que escapaven al control de la burocràcia moscovita o s’atrevien a qüestionar les seves polítiques.

Pel que fa als aspectes polítics i teòrics, la direcció del Partit Comunista de la Unió Soviètica baix Stalin va promulgar ja en 1924 la teoria antimarxista del “socialisme en un sol país”, la idea que l’URSS amb els seus propis esforços podria arribar al socialisme de manera aïllada, la qual cosa no podia mai ser el cas, com així va succeir. El socialisme suposa un desenvolupament productiu i tecnològic, i de benestar social, superior al de la nació capitalista més desenvolupada- aquesta és la justificació històrica del socialisme. I, paral·lelament, el socialisme implica l’extinció gradual de l’Estat i de tota mena de repressió, en flagrant contradicció amb el règim terriblement burocràtic i totalitari que es va imposar en la Unió Soviètica.

No obstant això, aquesta política anava a tenir conseqüències de més llarg abast per als partits comunistes nacionals. Si l’URSS podia construir el socialisme sense necessitat d’estendre la revolució socialista a escala internacional, la tasca prioritària dels partits comunistes en cada país no seria impulsar la seva pròpia revolució socialista sinó maniobrar amb la seva burgesia nacional per a impedir l’asfíxia econòmica i diplomàtica de l’URSS, com a primer i únic Estat obrer que calia preservar costes el que costes. A més, cada partit comunista podria argüir la seva pròpia “via nacional al socialisme” sense la necessitat de la solidaritat i de la lluita de classes internacional. De manera brillant, León Trotski va pronosticar que això conduiria a la degeneració nacional-reformista, socialdemòcrata, dels partits comunistes en tots els països, que és el que finalment va ocórrer. Això es va fer completament evident a partir de 1933-34 amb la política dels Fronts Populars de col·laboració amb una inexistent burgesia “democràtica” i amb la restauració de la “teoria de les dues etapes” defensada pels menxevics en la Revolució Russa: la primera etapa seria la col·laboració amb la burgesia “democràtica” contra els regusts feudals per a instaurar una república capitalista avançada, i en una etapa posterior i indeterminada es plantejaria la lluita pel socialisme.

Impressionisme, statu quo i liquidació de la Internacional Comunista

El mètode impressionista d’anàlisi va conduir, com ja s’ha dit, a continus zig-zags a esquerra i dreta, maleducant i desorientant als joves partits comunistes de tots els països. Després de la mort de Lenin va tenir lloc un primer gir a la dreta. En aquest període la burocràcia soviètica va afavorir l’acumulació capitalista en el camp soviètic i va menysprear el programa “industrialista” de l’Oposició d’Esquerres. En l’àmbit internacional, va ser el període de contemporització amb la burocràcia sindical d’Occident i amb el partit burgès Kuomintang a la Xina, que van resultar en terribles derrotes per als treballadors.

A finals de la dècada de 1920, terroritzada per l’enfortiment dels pagesos rics, els kulaks, la burocràcia moscovita va imprimir un gir brusc cap a un esquerranisme furiós amb la col·lectivització forçosa del camp soviètic que va tenir efectes catastròfics en l’agricultura i en fam, i l’anomenada política del “Tercer Període”, que seria suposadament la fase final de la lluita contra el capitalisme, i que considerava a totes les altres tendències del moviment obrer (trotskistes, anarquistes, socialdemòcrates, sindicalistes) com a enemigues i contrarevolucionàries. La política del Front Únic amb altres organitzacions de masses del moviment obrer, aprovada en el III Congrés de la Internacional Comunista, va ser llançada a les escombraries. Aquesta política ultraesquerrana boja va acabar en el desastre de la presa del poder per Hitler a Alemanya en 1933, ja que la negativa dels dirigents del Partit Comunista alemany a proposar als socialdemòcrates un front únic de lluita contra els nazis, va permetre a aquests accedir al poder sense una oposició seriosa de la classe obrera alemanya, que va quedar paralitzada pels seus partits.

Finalment, una vegada que Stalin es va cremar els dits amb aquestes polítiques, i tement una guerra amb l’Alemanya nazi, va donar pas a un nou gir a la dreta declarant l’època dels Fronts Populars, és a dir, una aliança dels partits obrers amb sectors burgesos “democràtics” contra el feixisme, al preu de paralitzar tota acció revolucionària del proletariat en aquests països. El Front Popular, malgrat la seva aparença, no té res a veure amb la política del Front Únic proletari leninista. Més aviat, el contrari. La política leninista en pro de la revolució socialista mundial va ser substituïda pel manteniment del “statu quo” amb les potències capitalistes “democràtiques” europees. Una política que va arribar per a quedar-se fins al final de l’existència de l’URSS, dècades més tard. Un punt culminant d’aquesta política va ser la decisió de Stalin de dissoldre la Internacional Comunista en 1943 “com un gest de bona voluntat” cap als seus aliats dels països capitalistes “democràtics” enmig de la 2a Guerra Mundial.

Per què va caure l’URSS?

Tot i el caràcter totalitari del règim de Stalin, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la planificació de l’economia van permetre a l’URSS desenvolupar les forces productives i fer avanços colossals al llarg de les dècades següents. Al començament dels anys 70 del segle passat, quan l’URSS ja disposava d’una economia moderna i sofisticada, van començar a posar-se clarament de manifest els efectes del burocratisme extrem i l’absència de democràcia i control obrer, amb una pèrdua de força del creixement econòmic, ineficiència, balafiament i corrupció; fins que al començament dels anys 80 l’economia amenaçava amb un estat de col·lapse. Va ser això el que va provocar una lluita en l’aparell i l’aparició d’una ala procapitalista (Ieltsin) que es va proposar acabar amb la planificació i reconvertir a la burocràcia dominant en una nova classe capitalista que s’apropiés de la riquesa del poble, com efectivament va succeir al començament dels 90. Un procés similar es va reproduir a l’Europa de l’Est. Tal va ser el final ignominiós de l’URSS i la derrota històrica que va sofrir el proletariat mundial amb la pèrdua del primer Estat obrer (encara que degenerat) de la història.

Els partits comunistes d’occident van trencar formalment amb l’URSS i l’estalinisme en els anys 60, però en lloc d’adoptar una política revolucionària, simplement van adoptar una política totalment reformista, com vam veure per exemple durant la vaga general francesa de 1968 i el moviment revolucionari de la mal anomenada Transició en l’Estat espanyol. En realitat, no es diferencien, quant a tàctica i programa, de qualsevol partit socialdemòcrata.

Les generalitzacions teòriques, i les seves conclusions, han de procedir d’un estudi atent i exhaustiu de la realitat, i no imposar-se sobre ella. No va ser una mala aplicació de la teoria marxista, una mala lectura de El Capital de Marx, una presa equivocada del poder o el geni maligne de Stalin els que van provocar la degeneració i caiguda de l’URSS, sinó factors materials concrets, tan objectius (l’aïllament d’una revolució socialista en un país endarrerit) com a subjectius (la traïció de la socialdemocràcia i la falta o feblesa de partits comunistes de masses enmig de la revolució europea). Continuarà…