Article escrit pels companys del Corrent Marxista Internacional als Estats Units.

[Source]

2020 ha estat un any transcendental, una placa de Petri de caos i inestabilitat capitalista com no s’havia vist en generacions. Desenes de milions de treballadors estatunidencs s’han vist empesos a un col·lapse econòmic devastador i han sofrit una pandèmia mundial gestionada de forma criminal.

S’han deslligat policies sociòpates contra manifestants pacífics, recolzats per justiciers homicides d’extrema dreta. En resposta, hi ha hagut protestes massives sense precedents, aixecaments i ocupacions semiinsurreccionals, i el sorgiment de comitès de defensa veïnals.

Com si tot això no fos suficient per a un petit lapse de dotze mesos, els Estats Units avança cegament cap a una revenja electoral que, sense importar el resultat, posarà a prova els límits de l’experiment dels capitalistes estatunidencs amb la democràcia burgesa. No s’havia celebrat una contesa presidencial enmig d’una incertesa tan impredictible des de les eleccions de 1864, quan el país es va veure embolicat en una guerra civil total.

No obstant això, en la segona meitat del segle XIX, el capitalisme estatunidenc va experimentar un auge històric. No sols va sobreviure a aquests xocs en el sistema, sinó que va florir després d’haver “buidat el camí” per a la seva expansió sense traves per tot l’hemisferi. Avui dia, el sistema socioeconòmic que sustenta el mitològic “segle americà” és escleròtic i xampurrejant.

Preses de forma aïllada, qualsevol de les commocions que assoten actualment a la societat estatunidenca no farien sinó augmentar gradualment la misèria de les masses i la inestabilitat general. Però amb el sistema en el seu conjunt tremolant a la vora del caos, fins i tot una suau brisa podria llançar tot el castell de naips a l’abisme. Després d’assotar al vent, els capitalistes estatunidencs estan collint el remolí, en la forma de Donald J. Trump.

El país està més polaritzat que mai. Els trets contra Jacob Blake en Kenosha (Wisconsin) han revivat les enormes protestes de Black Lives Matter (BLM), que havien disminuït després d’intensificar-se durant tot l’estiu. El potencial per a aprofitar la ràbia i l’energia cap a un canvi fonamental tampoc té precedents en la memòria recent. Fins i tot els jugadors de la NBA “ho van entendre” i es van llançar a una vaga salvatge per a protestar contra la bogeria racista d’aquesta societat. I, no obstant això, els dirigents obrers continuen agarrant-se covardament als faldons dels capitalistes, més terroritzats pels milions de persones que se suposa que representen que per l’enemic mortal de classe dels treballadors.

Després de les seves respectives convencions de nominació, Biden sembla tenir l’avantatge. En els últims setanta anys, mai un líder al capdavant després d’una convenció havia perdut les eleccions generals. Però les enquestes es van equivocar greument en 2016 i milions de persones han perdut la confiança en elles. Poden passar moltes coses entre avui i el dia de les eleccions, i és un fet ben conegut que els Demòcrates són experts a perdre en l’últim alè.

Trump ha apostat la seva reelecció a un missatge de “llei i ordre”. Està pintant frenèticament una imatge d’un país que es destrueix per fanàtics “socialistes”, encara que personalment està avivant les flames. Els seus partidaris exigeixen la seva reelecció amb el poc irònic lema “no més ximpleries!”, obviant que Trump ha estat a càrrec del govern durant els últims tres anys i mig.

Ha redoblat la seva tàctica de divideix i venceràs avivant el racisme, la misogínia i la repressió selectiva. S’ha paralitzat deliberadament el servei postal per a establir les bases per a la privatització i la repressió sindical i, com a avantatge addicional, posar en dubte els resultats de les eleccions si Trump no triomfa. Fins i tot si Biden aconseguís una victòria aclaparadora, ningú hauria de sorprendre’s si el petulant sociòpata que actualment habita a la Casa Blanca es negués a acceptar la derrota.

Com deurien els marxistes revolucionaris abordar aquestes eleccions?

Els marxistes lluiten per l’establiment d’un govern obrer basat en un programa socialista revolucionari. No creiem que el socialisme pugui aconseguir-se de manera gradual i fragmentada a través d’una sèrie de reformes parcials atorgades per benvolents representants de la classe capitalista. Encara que de fet es promulgarien noves lleis que representarien els interessos de la majoria obrera una vegada que el govern dels treballadors arribés al poder, la creació d’una nova societat no serà una simple qüestió legislativa.

El mateix procés d’elecció i instal·lació d’una república obrera requerirà la mobilització sostinguda de la classe obrera, com a classe. Això inclouria la formació de consells de treballadors triats democràticament i comitès d’autodefensa, d’una forma o una altra. Un govern obrer revolucionari es mouria per a nacionalitzar les palanques clau de l’economia, mentre que al mateix temps desmantellaria el vell aparell estatal, reemplaçant-lo amb un nou tipus d’Estat, un semi-Estat que descansaria sobre una base de classe fonamentalment diferent.

No obstant això, abans que la classe treballadora pugui conquistar i exercir el poder, els marxistes han de guanyar a les masses per a un programa revolucionari que transcendeixi els límits artificials del capitalisme. Primer, guanyant als treballadors més conscienciats i, finalment, a la majoria de la classe. Si bé no estem tan lluny de tal situació com alguns puguin pensar, aquest encara no és l’escenari per a novembre de 2020.

Marx va explicar que les eleccions sota el capitalisme donen als treballadors el “dret” de triar quin representant de la patronal els governarà durant els pròxims anys. No ens fem il·lusions en aquestes xarades. Entenem que totes les qüestions socials decisives es decideixen, no en les urnes, sinó a les fàbriques, centres de treball, carrers i casernes.

No obstant això, no som anarquistes, tement sembrar il·lusions o tacar-nos per la democràcia burgesa si acompanyem a les masses en el procés electoral. Donada la falta d’altres mitjans polítics, molts treballadors i joves estan en sintonia amb el procés electoral, fins i tot si estan enfastidits i són cínics sobre aquest tema. És per això que els marxistes veuen els cicles electorals burgesos com a oportunitats per a dialogar amb treballadors polititzats, exposar les limitacions de la democràcia del capitalisme per a uns pocs i mesurar el suport a les nostres idees.

No veiem les eleccions com una fi en si mateix, com les presenten els liberals i reformistes, sinó simplement com un mitjà per a un resultat molt concret: la construcció de les forces del marxisme perquè puguem jugar un paper decisiu en els esdeveniments revolucionaris del futur. Tenim molt a dir sobre la situació actual i hauríem d’aprofitar aquestes oportunitats per a exposar les nostres idees a una audiència cada vegada més àmplia.

Per una política de classe revolucionària, no del mal menor

S’al·lega que l’actual farsa electoral és un simple referèndum de “si o no” al president. Els Demòcrates busquen guanyar vots en presentar-ho com una “amenaça per a la democràcia”, referint-se a la democràcia liberal burgesa, i no estan del tot equivocats. Trump només es representa a si mateix. No li importaria gens ni mica si els parracs constitucionals que donen cobertura legal al govern del capital queden atrapats en el foc creuat.

Però els marxistes s’oposen a Trump, no perquè representi un factor desestabilitzador important per a la continuació del domini burgès, sinó perquè representa un perill clar i present per a la classe treballadora estatunidenca i mundial. El sa instint de classe de milions de treballadors i joves els diu que Trump ha de ser destituït del poder. Estem d’acord! Però la pregunta clau és aquesta: qui ho reemplaçarà?

L’establishment Liberal-Demòcrata i els seus apologistes argumenten que, si almenys poguéssim desfer-nos de Trump, tot seria perfecte. No obstant això, encara que les polítiques de Trump definitivament exacerben encara més les coses, la majoria dels horrors i farses als quals la gent s’oposa són subproductes del capitalisme. El que es necessita és una transformació radical de tot el sistema, no simplement un canvi de partits o rostres per dalt.

Alguns defensors del “mal menor” admeten que Biden també és un “mal”, però al·leguen que serà més “susceptible a la pressió” i que els seus atacs als treballadors seran “menys severs”. Però, quin és l’historial dels Demòcrates quan es tracta de tal susceptibilitat? Les històriques protestes contra la guerra de l’Iraq, secundada per tots dos partits Demòcrata i Republicà, no van servir de res per a “pressionar” a Biden i que votés en contra. I el moviment BLM en curs no ha “pressionat” a Biden ni a la seva companya de fórmula, procedent de la cúpula policial, perquè donin suport a reformes tímides com el desfinançament parcial de la policia. I encara que Trump ha aplaudit obertament el caos i la violència, Biden culpa a “tots els bàndols” per igual, tant als manifestants que tenen la història del seu costat com a l’escòria reaccionària que els dispara i envesteix amb els seus vehicles.

Quant a la severitat de les retallades, l’austeritat i la repressió, per què és necessari una cosa així? Per què, enmig d’una abundància tan incomparable, els que produeixen la riquesa han d’estrènyer-se el cinturó contínuament?

Quan els Republicans estan en el càrrec, els moviments generalment prenen els carrers per a oposar-se a la seva agenda, ja que els Demòcrates no representen una oposició en cap sentit significatiu de la paraula. Però quan els Demòcrates estan en el càrrec, les seves connexions amb el moviment sindical, les ONG i forces similars sovint condueixen a un declivi en l’acció de masses, almenys al principi. Certament es pot argumentar que els Demòcrates són “més” susceptibles a la pressió massiva des de baix, o almenys, que són més conscients de l’òptica de les seves polítiques. Però el següent és inqüestionablement cert: estan sota la pressió directa de la classe capitalista els interessos fonamentals de la qual defensen lleialment.

Per exemple, durant els debats sobre el pla de salut d’Obama, l’anomenat Obamacare, el president no va proposar la cobertura universal i va permetre que tant l’atenció mèdica de pagador únic com “una opció pública” s’eliminessin de la taula sota la pressió de les empreses privades de salut i d’altres grans corporacions que són les que realment tenen la paella pel mànec a Washington. No es va fer ni el més mínim canvi a les lleis antisindicals com la Taft-Hartley, quan els Demòcrates controlaven tant la Casa Blanca com el Congrés. La realitat és que no hi haurà reformes significatives pagades per la classe dominant sota l’administració de Biden i que qualsevol engruna que es distribueixi a aquest o aquell sector de la classe treballadora serà acompanyada per retallades o impostos a una altra part de la classe treballadora.

L’austeritat i les contrareformes que han colpejat a la classe treballadora des de la dècada de 1970 són producte de la crisi orgànica del capitalisme. Biden i els Demòcrates no poden aturar la caiguda del seu sistema malalt sol amb promeses. Com a defensor del capitalisme, Biden es veurà obligat a ajustar-se a la lògica explotadora del sistema.

Si Trump perd, pot estar segur que exercirà el paper d’una oposició forta i feroç a Biden i els Demòcrates. En condicions de crisi profunda, està gairebé garantit que ell i els de la seva mena es tornaran encara més forts, tal com ell i el Tea Party es van beneficiar de la desil·lusió d’Obama.

En resum, el mal menor simplement segueix les regles del joc i fa que tot el camp de joc polític es mogui encara més cap a la dreta per a la pròxima ronda. Aquest no és un enfocament seriós dels problemes reals als quals s’enfronta la classe treballadora. L’enfocament del “mal menor” no sols és esgotador i desmoralitzador, sinó que desdibuixa les relacions i interessos de classe subjacents en la societat i no prepara a la classe treballadora per a les serioses tasques que tenen per davant.

L’estratègia de “els Estats segurs”

Alguns en l’esquerra demanen un “vot de protesta” per als candidats de l’esquerra Demòcrata, però només en els anomenats “Estats segurs”. En altres paraules, només en les carreres en les quals és possible que no hi hagi eleccions en absolut, ja que és gairebé segur que seran guanyades per Demòcrates o Republicans. A més, per a evitar “espatllar” l’elecció dels Demòcrates, advoquen per votar per Biden en “Estats indecisos” que podrien anar en qualsevol direcció.

Això és el que succeeix quan no s’ha absorbit per complet el mètode del marxisme; s’acaba abandonant per complet la perspectiva de classe i cedint davant la pressió de la classe dominant. Hem d’explicar amb paciència la nostra oposició a l’enfocament de l'”Estat segur”, que és simplement la teoria del mal menor amb una altra disfressa.

Després de tot, fins i tot si Trump fos un feixista de ple dret —que no ho és— això no seria motiu per a fer costat a l’ala del “mal menor” de la classe dominant. En canvi, la nostra tasca seria fonamentalment la mateixa que l’actual: lluitar sense descans per la independència política del moviment obrer i explicar que només la classe treballadora pot detenir la reacció, prenent el poder a les seves mans.

En aquestes eleccions, advoquem per emetre un vot de protesta per un dels candidats d’esquerra que es postulen independentment dels dos partits principals. Però el principal treball que tenim per davant no és votar ni obtenir el vot: és construir les bases per a una futura tendència marxista de masses.

Sembrant llavors per al futur

Amb caràcter general, vivim en l’actualitat en un cicle electoral gairebé constant. Tan aviat com acaben les eleccions de meitat de legislatura, comença una altra campanya presidencial de dos anys. Es pressiona a l'”opinió pública” sense descans perquè accepti les dues opcions “permeses”. No es permeten altres opcions o opinions en el debat. Això es veu reforçat pel fet que pràcticament tots els líders sindicals són polítics liberals. Accepten tots els prejudicis polítics que acompanyen a aquesta ideologia sense qüestionar-los.

Davant aquesta pressió colossal, com a marxistes expliquem contínua i pacientment que la classe obrera necessita un partit propi. Fins i tot un partit petit que presentés candidats per a alguns càrrecs seria un pas endavant en la situació actual. Podria ajudar a trencar l’estancament i preparar el terreny per a coses més importants i millors, guanyés o no les eleccions a curt termini.

Aquests autoproclamats socialistes que secunden cegament a Biden contra Trump o que es postulen com a Demòcrates només ennuvolen el tema vital de la independència de classe i donen cobertura d’esquerra a un dels pilars institucionals del govern capitalista. Els passarà factura i perdran qualsevol autoritat que puguin tenir una vegada que es revelin els veritables colors de Biden. Aquesta actitud covarda i col·laboracionista de classes condueix directament al pantà, no fora d’ell!

Molts més esdeveniments continuaran transformant la situació i la consciència de la classe treballadora. Al final, presentar candidats socialistes independents no semblarà una idea tan forassenyada i desraonada. I, finalment, començaran a guanyar suport sobre una base de principis de classe independent.

Fins i tot si Trump perd el seu càrrec, és poc probable que desaparegui de l’atenció pública. Els Demòcrates heretarien la crisi actual, que encara es troba en les seves primeres etapes, i no podrien aconseguir millores significatives i duradores en la vida dels treballadors. Fins i tot si poguessin aferrar-se a la presidència en 2024, eventualment, Trump o algú fins i tot pitjor que ell tornaria amb més força, i el cercle viciós del mal es repetiria en un nivell encara més perniciós.

Això no és pessimisme, és la realitat gairebé inevitable que ens espera a menys i fins que la classe treballadora tingui èxit en la construcció d’un partit socialista de masses propi. Afortunadament per a la humanitat, el potencial d’un partit així mai ha estat major, i el seu ascens en poder podria arribar molt ràpidament en el context de la crisi actual. A mesura que s’accelera el descontentament i el fermento de la societat, el Corrent Marxista Internacional (CMI) continuarà sent una part creixent i integral del debat sobre com i per què un govern dels treballadors ha d’arribar al poder, i els tipus de passos que tal govern hauria de prendre per a transformar veritablement la societat.

Els Estats Units és virtualment l’únic país capitalista avançat sense una alternativa política de masses obrera. La culpa d’això recau directament en els líders sindicals i persones com Bernie Sanders, que s’han acomodat al poder i a les idees de la classe dominant. Malgrat la capitulació davant les “circumstàncies actuals” per part dels líders sindicals i de gran part de l’esquerra, confiem que un partit obrer de masses digne d’aquest nom eventualment emergirà. Arran de l’última traïció de Bernie, l’interès en una formació política a l’esquerra dels Demòcrates està creixent, com ho exemplifica el naixent “Moviment per un Partit Popular”, encara que molts dels seus partidaris no ho faran en votar amb el “nas tapat” contra Trump votant a Biden.

Quan un partit obrer de masses irrompi en escena, necessitarà idees marxistes per a portar a la classe treballadora al socialisme genuí. Si no mobilitza als treballadors per a trencar els límits artificials impostos per aquesta societat amb finalitats de lucre, simplement es limitarà a gestionar la crisi dels capitalistes en el lloc d’ells. Això desacreditaria profundament la paraula “socialisme” i aplanaria el camí per a forces reaccionàries encara més virulentes.

Només el poder de la classe treballadora pot detenir a Trump, a Biden i al sistema que tots dos representen!

Com a part de la nostra anàlisi científica de la decadència de la societat burgesa i de les seves institucions, hem de seguir atentament tots els racons de la política burgesa. No obstant això, no hem de permetre’ns quedar atrapats en les minúcies o perdre el bosc pels arbres. Sobretot, hem de construir enèrgica i laboriosament les forces del marxisme revolucionari per a assegurar-nos que som prou grans com per a tenir un impacte decisiu en el futur partit dels treballadors.

Com hem vist, el sistema electoral burgès no pot detenir a persones com Trump, al contrari, condueix directament a aquests monstres. Però els marxistes no ens limitem a les “opcions” polítiques i paràmetres de lluita determinats per la burgesia. Ens basem en el poder de la classe treballadora i expliquem que, en última instància, els treballadors no necessiten esperar fins a novembre de 2020 per a desfer-se de Donald Trump.

El moviment obrer organitzat podria i hauria de mobilitzar la seva considerable força per a parar-li els peus. Si els dirigents sindicals es mobilitzessin per una vaga general a escala nacional, això detindria ràpidament a Trump i les seves polítiques en sec. Recordem com es va reobrir el govern el gener de 2019 després de l’acció sindical dels controladors aeris. I arran de l’assassinat de George Floyd, les protestes de BLM van enviar a Trump corrent al búnquer de la Casa Blanca. Imaginem-nos el que la classe treballadora en general podrà aconseguir una vegada que flexioni completament els seus músculs!

La història no malgasta res, i els treballadors i la joventut estan aprenent dures lliçons sobre els límits del reformisme i del capitalisme en el seu conjunt. La nova generació s’està veient profundament radicalitzada per l’experiència de la vida sota el capitalisme, i cada vegada més extreuen conclusions socialistes revolucionàries. Aquesta és precisament la situació per a la qual la CMI s’ha estat preparant durant dècades: hem d’aprofitar enèrgicament l’oportunitat amb totes dues mans per a construir les nostres forces. Et convidem a unir-te a nosaltres!