Enfrontem la repressió de l’Estat – que el Parlament decideixi el president

Els greus esdeveniments del darrer cap de setmana, amb l’empresonament el divendres 23 dels ex-consellers Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, i de l’ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell, i l’arrest a Alemanya el diumenge 25 de Puigdemont amb l’ajuda dels serveis secrets espanyols, marquen un punt d’inflexió en la situació a Catalunya i a la resta de l’Estat.

[Source]

És un atac intolerable i sense precedents als drets democràtic-nacionals de Catalunya en concret, i als drets democràtics i les llibertats civils en general. Aquesta escomesa repressiva tindrà conseqüències molt serioses per al futur de Catalunya i de l’Estat espanyol. És fonamental establir una estratègia de resistència que ens permeti per front amb efectivitat a l’autoritarisme del règim del 78.

L’Estat intensifica l’assalt a les llibertats de Catalunya

El dia 21 de març, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena cita a declarar als ex-consellers actualment empresonats i a Marta Rovira, que anirà a l’exili. L’auto de processament que publica Llarena un parell de dies després imputa a tretze càrrecs independentistes el greu delicte de rebel·lió, penat amb 25 anys de presó. Recordem que aquest delicte va ser calcat d’un article del codi penal franquista. Tot i així, aquest delicte implica un “aixecament violent”, mentre a Catalunya no vam veure violència en cap moment (excepte la de la policia espanyola). Llarena retorç els fets de manera delirant per adaptar-los amb calçador a la rebel·lió. Afirma, per exemple, que la concentració pacífica del 20 de setembre davant de la conselleria d’economia es pot equiparar amb una presa d’hostatges amb armes “amb trets a l’aire”, o que els dirigents independentistes, havent provocat l’Estat, són els responsables de les càrregues de l’1 d’octubre. No hi ha a més cap presumpció d’innocència, i de fet la reivindicació d’innocència per part dels acusats es presa com a un agreujant. Llarena parla i actua com un inquisidor. Cap jurista seriós pot acceptar aquestes acusacions. En la seva escomesa contra els drets democràtics del poble català, el règim del 78 està violant fins i tot la seva pròpia legalitat (limitada i injusta).

Aquests fets tindran conseqüències més enllà de Catalunya. Com molt correctament assenyalava Albano Dante, l’enduriment de la repressió serà utilitzat contra tota l’esquerra, el sindicalisme i les forces progressistes arreu de l’Estat. Compartim el que deia en Roger Torrent sobre aquesta qüestió: “L’Estat està atacant al cor de la democràcia fent una causa general contra els seus adversaris polítics, i s’acarnissa amb Catalunya convertint-la en un laboratori per poder perseguir la dissidència arreu.” És un assalt contra la democràcia que toca a totes les forces progressistes i democràtiques.

La raó fonamental d’aquesta deriva autoritària és que el règim es va veure desafiat, humiliat i colpit pels esdeveniments de la tardor, on la irrupció de les masses en l’escena va garantir l’organització i celebració del referèndum, i on l’aplicació de l’article 155 i la primera onada repressiva no va evitar una nova victòria republicana el 21 de desembre. L’Estat burgès es basa en el seu monopoli de la força, rodejat d’una aurèola d’omnipotència gairebé sagrada. Qualsevol qüestionament de la seva força ha de ser castigat amb contundència, per donar exemple i reafirmar l’omnipotència de l’Estat. Però el desafiament a l’Estat de l’octubre català resulta particularment negatiu per a l’Estat espanyol, perquè qüestionava una de les pedres angulars del règim del 78, la unitat inviolable d’Espanya. La incapacitat de la feble, endarrerida i corrupta burgesia espanyola d’unificar el país democràticament i orgànica, recolzant-se sistemàticament sobre la coacció i la violència, han introduït el centralisme autoritari en el seu ADN. Una amenaça contra la unitat d’Espanya és vista com un atac contra la burgesia espanyola en general, que desperta els fantasmes de la seva mesquinesa i il·legitimitat històrica.

Els intents de Llarena de trobar la suposada cúpula del referèndum, parlant d’un comitè estratègic i de fulls de ruta secrets, reflecteix també la típica miopia burgesa, endinsada en el seu elitisme i la seva supèrbia, incapaç d’entendre el paper de les masses en els esdeveniments, i convençuda de que hi ha d’haver alguna conspiració secreta que ho dirigeixi tot. Pensa també que empresonant els consellers escapçarà el moviment… Greu error!

El moment on arriben aquestes citacions no és casual, car eixe mateix dia Roger Torrent havia anunciat una nova ronda de contactes per investir un nou president. Tothom pensava en Jordi Turull, el candidat preferit després de la retirada de Sànchez (sota el xantatge i les pressions de l’Estat que el reté com a hostatge). Llarena ha volgut condicionar el debat d’investidura i evitar que qualsevol persona mínimament vinculada amb els fets d’octubre esdevingués president. El parlament conciliador i en essència autonomista de Turull al ple no va evitar que Llarena l’empresonés, juntament amb els altres ex-consellers i Carme Forcadell. L’Estat vol, com l’implacable usurer Shylock de Shakespeare, la seva lliura de carn. Al mateix temps, l’Estat va aprofitar el pas de Puigdemont per Alemanya per arrestar-lo, degut a que el codi penal d’eixe país conté delictes similars als de rebel·lió que faciliten l’extradició i, sobre tot, degut als estrets lligams que uneixen les burgesies espanyola i alemanya i els governs de Rajoy i Merkel, units en la defensa dels seus interessos imperialistes comuns. Veiem doncs que la qüestió catalana és indissoluble de les xarxes del capitalisme i l’imperialisme mundial.

Hi ha un factor addicional que explica la intensificació de l’onada repressiva. Els últims mesos, el règim es sentia infal·lible enmig d’un percebut allau d’espanyolisme popular impulsat pels partits burgesos i els mitjans de comunicació. La vaga feminista del 8 de març i el moviment massiu dels pensionistes van sacsejar l’ambient superficialment reaccionari que existia arreu de l’Estat. Atiar les flames de la qüestió catalana és la forma de la burgesia d’apaivagar el jovent i la classe obrera espanyola.

S’estén la resistència

Com no podria ser d’altra manera, els últims empresonaments han provocat un nou esclat de lluites arreu de Catalunya, començant per manifestacions massives el divendres i el diumenge per la tarda. Es pot percebre un salt qualitatiu clar en la combativitat popular i en les formes de lluita emprades. Si a la tardor sovint la protesta girava entorn a grans marxes convocades per ANC o Òmnium, ara veiem accions massives més radicals i sostingudes, coordinades pels CDR. L’experiència del 20S, de l’1O, del 3O i del N8 no ha passat en va. Han deixat un repertori de nous mètodes de lluita: talls de carretera, piquets massius, segudes, ocupacions, etc., i nous òrgans de lluita, més efectius, més democràtics i radicals, i més propers al carrer, els Comitès de Defensa. Tampoc han passat en va els últims mesos de soporífera paràlisi institucional. La gent ha après a prendre la situació en les seves pròpies mans, organitzant-se des de baix.

Aquesta nova onada repressiva obre una situació política nova. Molt correctament, la CUP-CC ha cridat a mobilitzar-se als carrers, a la vaga general, i al parlament s’han ofert a entrar a la Mesa per facilitar la investidura de Carles Puigdemont. El Parlament de Catalunya té el dret i el deure d’investir el candidat amb major recolzament lliurement i sense la intromissió de l’Estat, i eixe candidat és Puigdemont.

Aquesta era una de les reivindicacions més sentides de les manifestacions de protesta del diumenge: “que el Parlament decideixi el president”, una consigna que a més va dirigida implicitament contra totes les concessions d’ERC i el PDCAT dels últims mesos, on han anat acceptant totes les traves i imposicions de l’Estat respecte al debat d’investidura.

Quin front únic necessitem?

Davant d’aquests nous empresonaments, les forces republicanes al parlament han proposat un front democràtic, plasmat en un document en defensa dels drets i llibertats. Significativament, ha estat signat no només per les forces independentistes, sinó també per Catalunya en Comú. Aquest és un pas positiu, i naturalment és necessari concentrar les nostres forces davant l’enemic comú, l’autoritarisme estatal. Tot i així, s’ha de discutir quin tipus de front únic necessitem.

Darrere de la retòrica del front per la democràcia del PDECAT i, sobre tot, d’ERC es pot veure un intent d’aigualir la lluita per la república i allunyar el moviment dels seus objectius polítics, tractant d’atreure el PSC. No ens podem deixar arrossegar per aquesta retòrica. La línia d’ERC-PDECAT de cercar un retorn a l’autonomisme i “recuperar les institucions” davant del 155 ha demostrat ser absolutament inefectiva. L’Estat vol venjança i no se’l pot apaivagar ni tan sols amb la humiliació més absoluta. La feblesa incita l’agressió, i cada pas endarrere del bloc republicà ha encoratjat la repressió de l’Estat.

Encara més important, ens hem de preguntar en què es concreta aquest front. Roger Torrent afirma haver encetat una ronda de discussions amb partits, entitats i sindicats per definir una resposta als empresonaments. Per la natura d’ERC i del PDECAT però, és previsible que aquesta resposta es centri en maniobres institucionals i parlamentàries, potser amb alguna que altra manifestació unitària, passos importants però ni de bon tros suficients. De fet, un altre problema de la defensa de l’autonomisme propugnada els últims mesos per ERC-PDECAT és que s’ha centrat en les maniobres parlamentàries i ha evitat la mobilització als carrers en tot moment. En eixe àmbit l’Estat té totes les de guanyar.

La convocatòria d’una manifestació unitaria i massiva és potencialment un pas positiu. Però de fet, si ens fixem en els detalls veurem quina és la veritable intenció de la convocatòria d’aquesta “gran manifestació per la Democràcia i la Convivència”. Per començar la convocatòria es fa pel 15 d’abril, és a dir, a tres setmanes de la detenció de Puigdemont. El contingut de la declaració ni tan sols menciona la reivindicació central que hauria de ser la de “Llibertat Presos Polítics”, sinó que parla en abstracte de “drets i llibertats” però també de la “polarització social”! Semblaria que la intenció no és la d’organitzar, ampliar i canalitzar la resposta a la repressió de l’Estat, sinó la de proporcionar un canal controlat per que aquesta no desbordi els límits establerts, en un moment en que el que el carrer exigeix és justament la convocatòria de vaga general.

Es pot concloure en base a l’experiència dels últims sis mesos que el moviment republicà ha fet els seus principals passos endavant mobilitzant-se des de baix al carrer (20S, 1O, 3O, 8N), mentre quan s’ha limitat al front institucional ha retrocedit. Tampoc són ja suficients les manifestacions rutinàries, en les que es torna a casa després de tirar un poc de fum. Necessitem un front únic d’acció i, sobre tot, bastit des de baix, que permeti una lluita activa i conjunta de la militància i l’activisme de tots els partits, entitats, moviments socials i sindicats progressistes i democràtics. La CUP hauria de fer agitació per un front d’aquest tipus, emplaçant els altres partits i entitats ha sortir dels despatxos i a trobar-se al carrer. Naturalment, com ha assenyalat la CUP, l’objectiu immediat del moviment ha de ser la vaga general.

Cap a la vaga general

Espontàniament, el moviment massiu de resistència que ha esclatat els últims dies ha llançat la consigna de la vaga general, que ja vam sentir diverses vegades durant la tardor. És un pas absolutament necessari que hem d’organitzar amb cura. Una vaga general posa sobre la taula la força col·lectiva de la classe treballadora, que econòmicament és la classe fonamental de la societat capitalista. Si s’aturen els treballadors i treballadores, s’atura tota la societat: no es mou una roda, no s’encén una bombeta i no surt aigua d’una aixeta sense l’amable permís de la classe treballadora. I no cal dir que, sense l’esforç de la classe treballadora, no s’omplen les butxaques dels capitalistes. Les vagues generals són, doncs, armes demolidores contra el sistema capitalista i l’Estat burgès que el sosté. Mostren el muscle i la determinació de la classe, i li donen confiança en les seves pròpies capacitats de combat. Per definició doncs les vagues generals han de ser massives, han d’implicar al gruix de la classe i en això rau la seva força com a arma política, econòmica i social.

Els talls de carreteres i vies de trens per algunes desenes de milers de persones són una forma de lluita legítima i prou efectiva, però no són una vaga general. Hem de ser honestos, i admetre que el 8 de novembre no va ser una veritable vaga general, sinó una jornada entusiasmant d’acció molt militant que va aturar parcialment el país mitjançant piquets. Però una vaga general ha de conquerir les ànimes de les fàbriques, els grans magatzems, les xarxes de transport, dels principals serveis, etc. Ha d’entusiasmar, mobilitzar i aturar. Eixa és la vaga general que necessitem en aquest moment, i això planteja qüestions estratègiques importants.

Un front únic des de baix

Les grans centrals sindicals a Catalunya, CCOO i UGT, han protestat verbalment contra els empresonaments com ja van fer la tardor, però, endinsades en la seva passivitat característica, sembla molt difícil que les seves direccions es moguin cap a la convocatòria de vaga general. Tot i així, aquestes centrals organitzen a centenars de milers de treballadors i treballadores pertot Catalunya, molts d’ells grans lluitadors de classe. A nivell estatal, CCOO i UGT es van veure obligats convocar manifestacions i aturades el 8 de març i el 17 de març, durant la vaga feminista i el moviment dels pensionistes, i això reflecteix que les seves direccions es troben sota una enorme pressió des de baix. Cal apel·lar a les bases d’aquests sindicats i recolzar-se en els delegats més combatius per estendre la consigna de la vaga general, organitzant assemblees generals als llocs de treball. Naturalment, la iniciativa l’ha de prendre el sindicalisme combatiu de la CGT, CNT, COS, IAC, I-CSC, etc. S’ha d’explicar que l’atac autoritari als drets nacionals de Catalunya prepara nous assalts contra els drets sindicals i laborals, i lligar la resistència al 155 a la resistència contra un règim que explota i aixafa la classe treballadora.

Així mateix, hem de treballar colze a colze amb els moviments socials i veïnals i amb tota la militància d’organitzacions socials i polítiques progressistes i democràtiques per estendre la consigna de la vaga a cada barri, convocant assemblees i creant comitès de vaga. És així com formarem un veritable front únic que aplegui tota la militància i l’activisme sindical, republicà i social del país.

Eixamplar la base social de la república

La preparació d’una vaga general massiva i exitosa implica eixamplar la base social del moviment republicà. Encara avui un sector molt important de la classe treballadora de Catalunya no recolza la república i rebutja l’independentisme, perquè desconfien dels polítics petit burgesos d’ERC i PDECAT (que prové de l’odiada CiU), i perquè tenen lligams familiars amb la resta de l’Estat. Molts barris obrers fins i tot van votar per Ciutadans el 21 de desembre. S’ha de fer l’agitació més intensa i sostinguda en eixos barris, lligant la defensa dels drets democràtics de Catalunya a la lluita pels drets socials i econòmics. Cal explicar que l’atac contra les llibertats de Catalunya serà utilitzat per enfortir i endurir el caire repressiu d’un Estat que no pertany als treballadors precaris, al jovent sense futur, o als pensionistes, sinó als oligarques de l’IBEX-35 i els seus polítics-titella.

També és necessària una política internacionalista per conquerir els sectors de la classe obrera que se senten espanyols. Cal mostrar que el republicanisme català emmarca la seva lluita dins de la batalla general contra el règim del 78, i que col·labora i cerca lligams estrets amb l’esquerra estatal. Els CDRs i, sobre tot, la CUP, han d’apel·lar als moviments socials i l’esquerra estatal que es mobilitzin contra l’autoritarisme del règim. La relació entre els atacs a Catalunya i la regressió autoritària del règim és avui molt més clara que a la tardor, i una crida internacionalista des de Catalunya tindria un fort ressò. Això no només enviaria un missatge a la classe obrera de la resta de l’Estat, de que el republicanisme els estén una mà amiga, sinó també als barris obrers de Catalunya que desconfien del nacionalisme català, però podrien ser guanyats a una lluita generalitzada contra el règim del 78. El drets socials i l’internacionalisme doncs han de vertebrar una agitació efectiva per mobilitzar i entusiasmar a la majoria de la classe obrera catalana cap a una vaga general.

La necessitat d’una nova direcció

Una vaga general no pot ser només una acció puntual de 24 hores, sinó que s’ha de preparar com a part d’un pla de lluita general i ascendent, de noves aturades i accions. En definitiva, és necessària una estratègia de poder revolucionària, que assoleixi la república i la defensi. I ha quedat palès que els dirigents d’ERC i PDECAT no poden fer-se’n càrrec. Com ja hem explicat moltes vegades, a l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que implica un enfrontament directe amb un Estat burgès poderós i amb el sistema capitalista que el sosté. Pel seu caràcter de classe petit burgès, els dirigents d’ERC i PDECAT són incapaços de lliurar aquesta batalla fins al final, i no poden anar més enllà que les maniobres parlamentàries i les apel·lacions a la intervenció de la UE o l’ONU.

Hem de bastir una nova direcció a l’alçada, i la millor eina per fer-ho són els CDR. Aquestes jornades de lluita, amb talls de carretera i piquets, els estan temprant encara més i els estan fent aparèixer com a l’única força social disposada a combatre per la república. Però per esdevenir un baluard revolucionari, els CDR s’han de dotar d’una estratègia, un programa i una orientació a mig termini. Una conferència nacional dels CDR, on delegats escollits a totes les assemblees debateren i formularen posicionaments polítics i triaren un comitè nacional, serviria per preparar al moviment per a la tasca d’encapçalar el moviment republicà vers la victòria. En aquesta comesa, la CUP té un paper important. És l’únic partit republicà conseqüent, amb una militància que s’ha implicat als CDR des del principi i que gaudeix d’una gran autoritat política. La CUP ha de defensar els seus posicionaments al si dels CDR i utilitzar la seva gran i merescuda autoritat per armar políticament els comitès amb un programa i una estratègia revolucionària.

El nostre enemic sembla poderós i ens ataca sense treva. Però el seu despotisme només amaga la seva por i la seva feblesa. Aquest règim corcat, corrupte i il·legítim s’ha vist sacsejat per el 8 de març, pel moviment dels pensionistes, i per l’aixecament democràtic del poble català, per incomptables escàndols de corrupció; està assetjat, i si estirem fort tombarà. Cal concentrar les nostres forces i armar-nos políticament per donar-li el cop decisiu per foragitar-lo.

Llibertat presos polítics! Abaix el règim!

Que el Parlament investeixi lliurement el candidat amb més suport!

Cap a la vaga general!

Bolquem-nos als barris obrers, front únic des de baix de l’esquerra, el republicanisme i el sindicalisme combatiu!

Enfortim els CDR organitzativament i política, fem-los el nostre baluard revolucionari!

Per la república socialista catalana, espurna de la revolució ibèrica!