Les revolucions són crisis de tota la societat, en les quals cap de les seves classes pot continuar vivint a la manera antiga. Continuar com abans es fa impossible i esclata una crisi. Però les revolucions no són gens simples. Tenen refluxos i fluxos, i noves crisis dins d’ells. Sis mesos després de la Revolució Russa de 1917, i una nova crisi era imminent. Com tallar el nus gordià? Aquesta va ser la qüestió a la qual Lenin va dirigir la seva atenció en La catàstrofe imminent i Com combatre-la.
[Source]
Al febrer de 1917, els obrers i camperols de Rússia havien demostrat ser prou forts per derrocar el tsar però no havien estat capaços de prendre el poder a les seves pròpies mans. Els seus líders reformistes eren el principal bloqueig. En canvi, havien retornat el poder a la classe capitalista, representada pel Govern Provisional. Després de sis mesos de turbulències, però, el règim format per la Revolució de Febrer de 1917 no havia aconseguit resoldre cap dels problemes fonamentals dels treballadors i camperols.
Les indústries del metall i del carbó estaven a la vora del col·lapse a causa del sabotatge dels patrons. Això es va veure agreujat per la dislocació dels ferrocarrils, que van impedir que el gra, el ferro, el carbó i altres combustibles es transportessin a les ciutats on es necessitaven. La moneda s’estava quedant sense valor per a milions de treballadors que intentaven obtenir els béns essencials per viure. Tot això va significar que, malgrat que Rússia era un país ric en matèries primeres, la fam i el col·lapse s’acostaven. La desocupació va créixer fins a nous i terribles nivells.
Al front militar, la moral de l’exèrcit rus es trobava en el seu pitjor moment després de la rendició de Riga a les forces alemanyes, que ara eren perillosament a prop de Petrograd. Existien rumors de que l’exèrcit estava provocant deliberadament la derrota perquè l’exèrcit alemany pogués aixafar les masses revolucionàries. La desastrosa ofensiva de juny de Kerenski encara estava fresca en la ment dels soldats que estaven sent massacrats o desertaven en massa.
Als pobles hi va haver un estat de gairebé guerra civil, ja que els camperols es negaven a esperar més a que el govern provisional complís les seves promeses. Els treballadors i els camperols estaven farts del fet que res havia canviat fonamentalment.
La revolució estava clarament en crisi. Els oficials tsaristes van observar expectantment com el suport s’esvaïa pel govern provisional. Van intuir que s’acostava el moment de llançar un cop d’estat per aixafar les masses revolucionàries d’una vegada per sempre.
Rússia es trobava en una conjuntura decisiva. Una catàstrofe era imminent. O bé els obrers prendrien la iniciativa i li traurien el poder al Govern Provisional, o bé la iniciativa pasaria al costat de la contrarevolució.
Amb totes aquestes pressions apuntant a la possible fi de la revolució, Lenin explicà com aquestes amenaces podrien evitar-se a La Catàstrofe Imminent i Com Combatre-la.
Milions d’obrers i camperols s’estaven orientant cap als bolxevics. La tasca era mobilitzar les masses per a l’acció revolucionària. Però per salvar la revolució, no n’hi havia prou amb plantejar als obrers i camperols consignes abstractes sobre el socialisme o el poder obrer. La necessitat d’un salt decisiu havia de ser concreta i clarament explicada en termes que les masses entenguessin.
Mesures de control
Lenin va explicar en termes simples el que calia fer. Existia la riquesa per a resoldre la profunda crisi. Era evident en l’opulent luxe dels capitalistes que continuaven bevent xampany fins i tot quan les masses morien de fam en cues de pa. Era ben sabut que els capitalistes obtenien beneficis bèl·lics massius. També se sabia que per mantenir els preus alts, els capitalistes s’apoderaven del gra i dels béns vitals.
Els ministres “d’esquerra” del Govern Provisional van parlar molt de castigar els acumuladors i els especuladors… però després no van prendre cap mesura. El fet és que, per a combatre el col·lapse de la indústria, el caos en l’economia i l’amenaça de la fam, el que es necessitava era perspicàcia i control. L’estat havia de saber quins recursos hi havia en cada lloc i havia de tenir la capacitat de distribuir-los.
“Però aquestes mesures són extremadament difícils”, van objectar els partits reformistes “socialistes” (els menxevics i els socialrevolucionaris). Això era absurd, va respondre Lenin. No calia cap aparell estatal especial. Tot el que calia fer era aprovar un decret que declarés que els monopolis competidors en sectors clau de l’economia, com el carbó, el ferro, les refineries de sucre, etc., es combinessin en entitats nacionalitzades úniques perquè l’Estat pogués començar a fer-se una imatge clara de la producció. Conferències d’especialistes en aquestes indústries podrien compartir tècniques, eliminar ineficiències i realitzar fusions fluides.
Sobretot, la tasca més urgent als ulls de Lenin era fusionar tots els bancs en un sol banc estatal. Aquest va ser el primer pas per a exposar la realitat de l’economia: quants diners tenien realment els capitalistes i cap a on anaven.
Igual que avui, els capitalistes empraven tot tipus de trucs i distorsions per amagar la seva riquesa i inversions. Però no es pot ocultar la situació real als bancs, que concentren tot el capital d’una nació en els seus comptes. Aquesta mesura també seria molt senzilla i no afectaria en absolut als titulars ordinaris de dipòsits. Encara podrien dipositar i retirar els seus diners en efectiu. De fet, els petits pagesos i les petites empreses podrien esperar unes condicions de crèdit molt millors d’un banc estatal, que ja no estaria orientat a obtenir beneficis.
Apoderar-se dels bancs seria un gran pas cap a la comprensió d’on està la riquesa de la societat. Però per tal d’obtenir realment el control sobre l’economia i dirigir-la cap a la satisfacció de les necessitats de les masses, Lenin va afegir que el secret comercial ha de ser abolit. Els capitalistes (aleshores com ara) van afirmar que aquest secret era necessari per incentivar les innovacions industrials. Per què innovar si es veuen obligats a compartir el que saben?
Això podria ser cert en el cas de les petites empreses, que Lenin va proposar que no es veiessin afectades per aquesta mesura. Però per als monopolis capitalistes que dominen l’economia, el secret no té res a veure amb la protecció de les seves innovacions tècniques. Els monopolis són bastant oberts entre si. Comparteixen regularment informació per a fixar preus i fins i tot per a frenar les innovacions que abaratirien els seus productes.
El veritable propòsit del secret comercial és amagar els fabulosos beneficis que s’obtenen de la classe obrera, els mateixos treballadors que es morien de fam a Rússia a causa de l’especulació dels capitalistes!
Abolir el secret comercial evitaria que s’amaguessin. Exposaria com els capitalistes s’estaven beneficiant de la matança dels treballadors, fent milions de rubles al dia per les estimacions de Lenin. Una vegada més, aquesta mesura seria molt senzilla. Només requeriria un decret que permetés a qualsevol organització obrera d’una determinada grandària accedir als llibres de qualsevol corporació sobre una determinada grandària.
Tractarien els directors i alts càrrecs sabotejar aquestes mesures? Intentarien embrutar les aigües o falsificar els llibres? Potser. Però seria senzill comprovar qualsevol sabotatge. L’estat només hauria de promulgar lleis estrictes que castiguin el sabotatge, mentre que aprovava un decret addicional per crear i estendre sindicats a tots els treballadors i personal administratiu d’aquestes indústries, amb plens poders per supervisar i regular la seva implementació.
En altres paraules, confiant en la iniciativa revolucionària de les masses, la regulació estatal seria possible. Si s’utilitzés la mateixa iniciativa revolucionària per a formar cooperatives de consum en tot el país, amb un monopoli en la distribució de les mercaderies de consum, seria possible garantir que tothom rebés les necessitats bàsiques. I en eliminar el marge perquè els capitalistes es beneficiïn de la guerra, deixaria de tenir un caràcter reaccionari i imperialista, i es convertiria en una veritable guerra de defensa revolucionària que inspiraria als treballadors de Rússia i més enllà.
Aquestes mesures de control basades en la iniciativa revolucionària, Lenin les contrastava amb el tipus de regulació estatal que ja era un fet entre gran part de les nacions en conflicte d’Europa. Allà la classe capitalista mateixa va sentir com l’especulació i l’anarquia del mercat produïen caos i col·lapse econòmic. Van exigir la intervenció de l’estat. Però aquesta intervenció de l’estat, duta a terme de manera reaccionària i burocràtica, només ajudava a l’especulació dels capitalistes, i a l’ocultació d’aquests beneficis de les masses darrere d’un mur de burocràcia estatal.
Els Mensheviks realistes
Lenin va mostrar les mesures simples que el govern actual podria prendre immediatament per combatre la crisi, però que es negava a prendre. Per què els anomenats ministres «socialistes» del Govern provisional es van negar a prendre aquestes mesures? Perquè s’aferraven a la idea incorrecta que la revolució russa era una revolució purament burgesa, i per tant no podia anar més enllà dels límits del capitalisme. Per tant, es van negar a prendre qualsevol mesura que trenqués la coalició de govern provisional entre ells i els ministres burgesos.
En canvi, els menxevics i els socialrevolucionaris es van limitar a un programa ‘mínim’ de mesures ‘realistes’ que respectaven el dret dels capitalistes a obtenir beneficis fabulosos… i que, en realitat, eren totalment impossibles.
Van aprovar lleis que gravessin els ingressos dels capitalistes. Però sense prendre el control dels bancs ni abolir el secret comercial, no tenien ni idea de quins eren realment aquests ingressos! Les seves mesures fiscals, per tant, van resultar impotents, i els impostos que recaptaven van ser consumits ràpidament per la inflació. Van intentar omplir els forats del pressupost públic imprimint paper-moneda i, per tant, van portar la inflació a nivells encara més alts, inflamant encara més el caos econòmic. Cal destacar com els programes dels “socialistes” reformistes d’esquerra del nostre dia només difereixen superficialment dels seus avantpassats menxevics!
Clarament, el que Lenin suggeria afectava el dret “sagrat” del capitalista a obtenir beneficis sense interferències. L’estat havia de prendre el control, però no aquest estat, l’estat del govern provisional, que protegia els beneficis dels capitalistes, malgrat els seus ministres “socialistes” que s’aferraven a les cues dels caps. Només un estat obrer, només els obrers en el poder, podien dur a terme el programa de Lenin. Tots els senyals apuntaven cap a la Revolució d’Octubre.
El que Lenin proposà no era encara planificació econòmica, ni tan sols ple control obrer. No obstant això, apuntava clarament en aquesta direcció, i representaria el primer pas cap al socialisme. Així, en aquest brillant text, Lenin no parteix d’un esquema preconcebut del que és ‘possible’, sinó de les necessitats urgents de les masses i del que és necessari. I a través d’un programa d’exigències que aborden aquestes necessitats, demostra la necessitat d’iniciar la transició cap al socialisme.
En les seves pròpies paraules: “Morir o anar endavant a tot vapor. Aquesta és l’alternativa plantejada per la història.”
Aquest mètode, tan meravellosament demostrat i utilitzat tan eficaçment en La Catàstrofe Imminent i Com Combatre-la, és esmentat pels comunistes com un mètode de transició. Aquest terme s’associa més estretament amb el nom de Leon Trotsky, després del seu cèlebre text de 1938, El Programa de Transició (el títol complet del qual és L’agonia de la mort del capitalisme i les tasques de la Quarta Internacional).
Però aquest mètode, encara que desenvolupat expertament per Trotski, no va ser inventat per ell el 1938. Representa una part i un desenvolupament de la llarga tradició del bolxevisme, i també formava part del pensament del mateix Lenin.
La Catàstrofe Imminent i Com Combatre-la és l’última obra de la sèrie de Lenin en un any escrita per Lenin abans de la conquesta del poder a la Revolució d’Octubre de 1917. És evident per tot l’anterior que la situació heretada pels bolxevics representava una catàstrofe. La tasca de la classe obrera en el poder era més la de sobreviure, i en aquesta dura situació, iniciar la construcció del socialisme a partir dels maons que la vella societat va deixar enrere.
La setmana que ve veurem Les tasques immediates del govern soviètic, escrites en 1918, mentre Lenin centra la seva atenció en les tasques de la classe obrera en el poder en una nació vasta i endarrerida, colpejada per la guerra imperialista.