EL MITE DE GRAMSCI L’“OCCIDENTAL”. HEGEMONIA, GUERRA DE MOVIMENT I DE POSICIÓ: QUÈ QUEDA DE GRAMSCI EN EL “GRAMSCISME”?

“Òrgans de conservació són els partits estalinistes actuals, que volen imposar la seva autoritat i lideratge a priori, suprimint qualsevol acceptació conscient i espontània del principi d’autoritat i dictadura dins del partit i del moviment obrer.

En tota l’obra de Gramsci i en tot el pensament revolucionari de Gramsci, els dos termes: llibertat i dictadura, autoritat i consciència no estan mai separats i oposats formalment, sinó que troben un vincle viu i dialèctic, un vincle que el partit comunista estalinitzat ha destruït completament substituint la concepció del comunisme crític per una concepció burocràtica i idealista de la direcció del partit”. (A. [Alfonso Leonetti], « Gramsci: l’Ufficio del Partito », La Verità, Parigi, n. 2, aprile 1934)

[Source]

Introducció

El destí pòstum de Gramsci és un cas particular i discordant d’embalsamament del pensament polític d’un comunista. Pocs d’esquerres el critiquen, fins i tot entre els reformistes més inveterats. Sort contrària a la de Lenin, tan intensament present en la formació gramsciana. Així, el “gramscisme” s’ha convertit en una ideologia reformista.

El debat interpretatiu sobre el significat dels “Quaderns de la Presó” és la clau per entendre perquè Gramsci no ha estat purgat formalment pels intel·lectuals i líders d’una esquerra que ha degenerat profundament a nivell ideològic i s’ha obsessionat, en les dècades posteriors, pel desig de considerar “gossos morts” al seu torn un Lenin “massa jacobí”, un Marx “alliberat de la utopia”, un Engels “positivista”, etc.

Els Quaderns poques vegades s’han llegit pel que són. Des del període següent al final de la Segona Guerra Mundial, han estat presentats i muntats copiosament per acreditar culturalment nombrosos girs a la dreta de la política del PCI [1]. Des del “gir de Salerno” de Togliatti del 1944, amb el qual el PCI va abandonar el dictamen antimonàrquic i va entrar al govern de Badoglio, fins al “compromís històric” amb els demòcrates cristians avançat per l’aleshores secretari del PCI, Enrico Berlinguer, als anys setanta. En aquelles instàncies, quan el lideratge del PCI es presentava de forma més oberta com el “partit de la nació” i no com una força de classe, també creixia la necessitat d’acreditar la seva elecció d’acord amb la tradició comunista, sobretot per debilitar qualsevol desbordament de massa per la seva esquerra. Era la “duplicitat” de Togliatti.

De totes formes, encara als anys vuitanta en les marxes massives del partit es cantava sovint un eslògan: “Viva el gran partit comunista / de Gramsci, Togliatti, Longo i Berlinguer”. Fins i tot en el moment més àlgid del llarg viatge per acreditar-se amb la burgesia italiana com a gestor “responsable” i racional de les contradiccions de la societat capitalista, l’equip de direcció de l’aleshores PCI (Natta, Occhetto, D’Alema, etc.) mai va anatemitzar Gramsci. Com a màxim, podria passar que Gramsci, enmig de rius d’elogis, fos descrit com a “massa fonamentalista”, tal com va fer Alessandro Natta, llavors secretari del PCI, el 1987 [2]. Això es va mantenir fins i tot després de la dissolució del PCI i del naixement del Partit Demòcrata d’Esquerra (1991) i fins i tot després de la fundació del PD (2007).

Encara avui, els polítics reformistes i liberals ex PCI es distingeixen al Comitè de Garanties de la Fundació Gramsci, que serà recordat per les polítiques contra els treballadors i la privatització dels béns públics i l’estat del benestar que han dut a terme en les darreres dècades. Alguns noms? Pierluigi Bersani, Gianni Cuperlo, Massimo D’Alema, Vasco Errani, Piero Fassino, Anna Finocchiaro, Giorgio Napolitano, Achille Occhetto, Ugo Sposetti, Aldo Tortorella, Livia Turco, Walter Veltroni, Luciano Violante…

Els intel·lectuals orgànics de la direcció del PCI van considerar Gramsci com “cosa seva”. Sempre van ser “justificadors” davant de les contradiccions més evidents entre els escrits del comunista sard i la línia adoptada en les dècades següents pel PCI. Fins i tot historiadors d’un cert valor, com Paolo Spriano, van defensar aferrissadament la continuïtat de Gramsci/Togliatti, fins i tot a costa de deixar de banda temporalment l’ús d’un mètode de recerca rigorós [3]. Un exemple d’aquesta tendència, política i psicològica al mateix temps, va ser la resposta evasiva dels intel·lectuals del PCI quan, en la conferència organitzada el 1977 per al 40è aniversari de la mort de Gramsci, acadèmics de l’àrea socialista (Norberto Bobbio, Massimo Salvadori) van esquinçar parcialment el vel sobre Gramsci, que es va convertir en el “noble pare” del “compromís històric”, demanant al PCI que abandonés el comunista sard per ser irreconciliable amb el camí reformista d’Enrico Berlinguer. Però en aquell moment encara hi havia una capa consistent de duplicitat en el PCI: certes coses es feien, però no s’havien de dir.

Després del col·lapse de l’estalinisme el 1989-1991, els “gramscians” de l’acadèmia van prendre el relleu als “gramscians” de l’òrbita PCI, sovint els darrers es van convertir en els primers. Gramsci es va transformar plenament en un intel·lectual amb trets acadèmics. Un sacerdot del poder taumatúrgic del llenguatge i l’escriptura. El comunista Gramsci, un home de partit i vinculat a les avantguardes obreres de Torí, l’únic que coneixem, va quedar eclipsat per un intel·lectual eteri capaç de refinar el marxisme –que, entre els acadèmics, es considera cru a priori– en un instrument sofisticat d’anàlisi cultural, naturalment sense cap objectiu de transformació revolucionària de la realitat, sobretot en relació amb la classe obrera.

Aquesta operació polític-cultural, per dir la veritat, ja va tenir una poderosa anticipació als anys seixanta i setanta, quan l’arxipèlag acadèmic del “marxisme occidental” [4] va convertir Gramsci en una de les seves referències, enfront del “marxisme oriental”, una forma de pensament per definició de les àrees socioeconòmiques endarrerides de les quals el millor intèrpret hauria estat Lenin, o una essència anomenada “leninisme”, però en realitat trepitjada per l’estalinisme i obsessionada amb prendre el poder només amb la força militar. La tesi, que degué semblar original per a molts “buscadors de novetats”, ja havia estat formulada en les seves línies essencials pel reformista socialista Filippo Turati i per la socialdemocràcia internacional entre finals dels anys 1910 i principis dels anys vint.

En resum, salvar Gramsci de Lenin i de la revolució d’octubre ha estat, durant dècades, el crit de batalla de multitud d’intel·lectuals i professors situats de manera diversa al camp de l’esquerra reformista, sovint antics estalinistes però també d’origen “movimentista”.

La interpretació dels conceptes gramscians d’hegemonia i de guerra de posició/guerra de moviment constitueix, dins de la reflexió sobre els Quaderns, el punt focal utilitzat per a la transformació de Gramsci en un vago i defensor refinat d’una lluita democràtica i cultural per transformar la societat capitalista des de dins, i potser també l’ànima humana. Però aquest Gramsci, “el seu”, un veritable reformista, no va existir mai. Tret totes les fluctuacions i també tots els errors de Gramsci, tanmateix sempre va romandre comunista.

Al capdavant del partit: Gramsci entre la “bolxevització” i les tesis de Lió (1924-1926)

Per a una comprensió completa de les tesis presentades per Gramsci als Quaderns, és particularment necessari recordar la seva evolució política en els anys immediatament anteriors a la seva detenció. Ens referim, en particular, al període (1924-1926) durant el qual Gramsci va estar al capdavant del jove Partit Comunista d’Itàlia (PCdI).

El juny de 1923, Gramsci va creure encara necessari fer un bloc juntament amb l’esquerra d’Amadeo Bordiga contra la dreta del partit dirigit per Angelo Tasca, que creia que expressava una tendència a la liquidació i la conciliació amb els líders reformistes de la CGL. Tot i no haver adoptat mai una visió coincident amb la de Bordiga, Gramsci es va oposar, juntament amb la direcció del PCdI, al front unit i a l’eslògan del govern obrer i camperol, a les principals elaboracions tàctiques del III i IV Congrés de l’Internacional Comunista (IC).

Fins i tot en aquella època, però, Gramsci tenia una certa comprensió dels límits d’una política basada únicament en la propaganda i basada en l’esperança que el partit es pogués beneficiar de la decepció dels treballadors amb les polítiques reformistes del PSI i dels líders de la CGL. A més, la passivitat política del PCdI bordighià durant la crisi del règim polític liberal era evident, per exemple en l’abstencionisme amb motiu de l’auge del moviment “Arditi del popolo” [5]. L’IC, en diverses ocasions, va criticar durament el mer propagandisme de la secció italiana.

La direcció del PCdI, electoralment abstencionista en principi, només per disciplina internacional havia acceptat participar a les eleccions, pensades per l’IC leninista com a fòrum de propaganda per a idees revolucionàries. D’altra banda, Bordiga i la seva família van rebutjar en principi qualsevol tàctica que, amb l’objectiu de guanyar la majoria de treballadors organitzats, inclogués la possibilitat d’una unitat d’acció amb altres organitzacions polítiques del moviment obrer amb objectius parcials.

L’IC va criticar durament aquesta línia, condensada en les tesis de Roma, aprovades en el II Congrés Nacional del partit celebrat el 1922. En una carta de març de 1922 del Presidium de l’IC al Comitè Central del PCd’I, inspirada per Trotsky i Radek, es llegeix:

«Convidem el PCI a lluitar per la dissolució de la Cambra per establir un govern obrer. En establir un programa mínim per a les demandes que ha de dur a terme el govern obrer, els comunistes han de declarar-se disposats a formar un bloc amb el partit socialdemòcrata i donar-li suport, en la mesura que defensi els interessos de la classe treballadora. Si el PSI accepta, començaran les lluites que es transportaran des del terreny parlamentari a altres camps. Aquesta és la resposta a l’objecció segons la qual l’eslògan del govern obrer no significa res més que una combinació parlamentària. Si el PSI rebutja la nostra proposta, les masses estaran convençudes que els hem mostrat un camí concret i que al contrari el PSI no sap què fer “. [6]

Finalment, el setembre de 1923, Gramsci va abandonar la seva oposició a la política de front unit i a la consigna del govern obrer i camperol [7]. La seva estada a Moscou, on va poder confrontar-se sistemàticament amb els líders bolxevics, inclòs Trotski, va jugar sens dubte un paper en aquest canvi de posició.

Pocs mesos després, va anar més enllà i va reconèixer un valor universal a les tàctiques del front unit i no es limitava a cap àrea geogràfica o socioeconòmica del planeta:

“En primer lloc, perquè la concepció política dels comunistes russos es va formar a nivell internacional i no nacional; en segon lloc, perquè a l’Europa central i occidental el desenvolupament del capitalisme ha determinat no només la formació de grans estrats proletaris, sinó que també ha creat un estrat superior, l’aristocràcia obrera amb els seus annexos de burocràcia sindical i grups socialdemòcrates. La determinació, que a Rússia va ser directa i va llançar les masses al carrer a l’assalt revolucionari, a l’Europa central i occidental, es complica amb totes aquestes superestructures polítiques, creades pel major desenvolupament del capitalisme, fa que l’acció de les masses sigui més lenta i prudent i, per tant, demana al partit revolucionari tota una estratègia i tàctiques molt més complexes i llargues que les que eren necessàries per als bolxevics en el període comprès entre març i novembre del 1917. “[8]

Aquesta evolució de Gramsci cap a les posicions del bolxevisme va tenir lloc en un moment concret. Primer, el desembre de 1923 va començar la batalla de l’Oposició d’Esquerra de Trotski contra la burocratització del partit i de l’estat soviètic. Com a reacció, es va formar un bloc entre Zinoviev, Kamenev i Stalin.

Gramsci també va mostrar consciència de l’aspecte ideològic del debat en curs a l’URSS, que oposava Trotsky a la doctrina antimarxista del “socialisme en un sol país” formulada per Stalin el gener del 1924. Al principi, Gramsci també semblava demostrar una certa simpatia per les tesis de l’oposició:

“Se sap que el 1905 Trotski ja creia que es pogués produir una revolució socialista i obrera a Rússia, mentre que els bolxevics només tendien a establir una dictadura política del proletariat aliat a la pagesia, que servia com a closca per al desenvolupament del capitalisme, que no havia de ser afectat en la seva estructura econòmica. També se sap que el novembre del 1917 (…) Lenin i la majoria del partit havien passat a la concepció de Trotsky i tenien la intenció de capgirar no només el govern polític, sinó també el govern industrial.” [9]

Els conflictes van esclatar també a la IC. Després del fracàs de la fallida insurrecció d’octubre de 1923 a Alemanya, Trotsky va preveure una relativa estabilització del capitalisme. En canvi, les prediccions de Stalin i Zinoviev, que no reconeixien la derrota soferta a Alemanya, eren d’una revolució imminent. Al V congrés de l’IC, juny de 1924, es va excloure l’aplicació de la tàctica del front unit, a excepció de la seva aplicació ultimatística “des de baix”:

“La tàctica del front unit adquireix el seu significat amb més precisió quan es crea el front unit sota el lideratge comunista entre obrers comunistes, socialdemòcrates i obrers sense partits de la fàbrica, del comitè d’empresa, del sindicat” [10].

A la pràctica, això va suposar una invitació als treballadors socialistes a deixar el seu partit. El front unit es va reduir així a un ultimàtum ineficaç i els líders reformistes podien presentar-lo als treballadors que encara els seguien com una mena d’engany inventat pels comunistes.

En aquells anys tumultuosos de revolució i contrarevolució, els esdeveniments es van succeir a un ritme infernal. A la primavera de 1924, després de l’assassinat del diputat del Partit Socialista Unitari (PSU) [11] Giacomo Matteotti per assassins feixistes sota les ordres de Mussolini, el país va entrar en una fase de forta lluita política. Les masses van entrar en tumult, els feixistes encara no havien consolidat el seu ascens al poder.

Gairebé al mateix temps, l’IC va situar al capdavant del partit Gramsci i un petit grup de quadres que va madurar amb ell des dels anys del “bienni roig” [12]. Aquell grup dirigent, encara minoritari en el partit, va ser posat al mando per una maniobra de l’IC, incapaç de discutir políticament amb la direcció bordighiana. Aquell acte va constituir un trencament amb la tradició política leninista dels primers anys de la Internacional Comunista. En cert sentit, va ser el bateig, a Itàlia, dels mètodes zinovievistes que varen dominar la fase de l’anomenada “bolxevització” dels partits comunistes. Malgrat el seu nom, la “bolxevització” no va ser certament l’assimilació de lliçons de la història del bolxevisme i de la revolució russa, sinó més aviat una tendència a resoldre qüestions polítiques recorrent a mitjans organitzatius. Va ser una etapa, la primera, de la degeneració de l’IC.

La prova que el grup de Gramsci era en clara minoria dins del partit es va manifestar a la conferència extraordinària de Como, celebrada el juny de 1924. Hi eren presents els secretaris interregionals i federals i els membres del Comitè Central. Hi havia 3 documents en discussió: un de la dreta de Tasca, un del centre presentat per Gramsci i un de l’esquerra signat per Bordiga. Per a Bordiga van votar 33 secretaris federatius de 45, 4 secretaris interregionals de 5, el representant de la joventut comunista i un membre del Comitè Central (CC). Tasca va obtenir el vot de cinc secretaris federals, un interregional i quatre membres del CC. Gramsci la de 4 secretaris federals i 4 membres del CC.

Aquell vot deslegitimava el centre Gramscià. Després d’un resultat així, Gramsci i els seus no van pensar en res a qüestionar-se, avaluant la impossibilitat de dirigir un partit comunista sense una línia compartida pel cos militant. Però, a més, això estava en consonància amb el mètode de construcció dels grups de lideratge dictat per Zinoviev, llavors secretari de la CI. Mantingut amb el pas del temps, aquest mètode de lideratge només pot facilitar el desenvolupament d’una burocràcia dins del partit.

Trotski va definir la “bolxevització” en aquests termes:

«La “bolxevització” de 1924 tenia un caràcter absolutament caricatural. L’arma es va apuntar al cap dels òrgans de direcció dels PC exigint-los que prenguessin una posició sobre les divergències en el PC de la URSS; se’ls exigia que, sense informació, sense debat, prenguessin una posició immediata i definitiva sobre les diferències existents en el PC de la URSS. Amb això, sabien per endavant que la posició adoptada depenia de si podien romandre o no a la Internacional Comunista. “[13]

El partit italià es va reorganitzar directament des de Moscou. Després del V congrés de la Internacional, el CC es va augmentar fins a 17 membres: 9 del centre del partit, 4 de la dreta i 4 “terzini”, o membres d’un corrent del PSI liderat per Giacinto Serrati que en aquell any es va fusionar amb el PCdI. Es va deixar fora l’esquerra de Bordiga.

L’abril de 1925 va néixer el Comitè d’entesa per vincular tots els elements del corrent d’esquerres. El centre del partit es va enfurismar i va eliminar tots els seus membres de les seves posicions de lideratge. Bruno Fortichiari, entre d’altres, va ser destituït com a secretari de la federació de Milà. Les posicions van divergir encara més quan Bordiga es va posicionar obertament per l’oposició en el debat a l’URSS, en un article titulat “La qüestió de Trotsky” que, escrit el febrer de 1925, va ser bloquejat durant mesos per la direcció del partit i publicat després per “l’Unità” només al juliol. En aquesta disputa, Gramsci va fer costat amb la majoria del partit soviètic. En un informe al CC del febrer de 1925, afirmava:

«La moció també hauria de dir com les opinions de Trotsky i sobretot la seva actitud representen un perill, ja que la manca d’unitat del partit en un país on només hi ha un partit divideix l’Estat. Això produeix un moviment contrarevolucionari; la qual cosa no vol dir, però, que Trotski sigui un contrarevolucionari: en aquest cas hauríem de demanar la seva expulsió “. [14]

Com va actuar aquell PCdI dirigit per Gramsci i en procés de “bolxevització” a la crisi Matteotti de 1924-1925? L’abandonament de les tàctiques del front unit sancionades pel V congrés de l’IC va provocar errors i desgavells.

En primer lloc, la iniciativa estava en mans de les forces liberals i reformistes. El 14 de juny, els diputats dels partits de l’oposició van decidir deixar de participar en els treballs parlamentaris i van formar el Comitè d’Oposició. Va començar l’Aventí, o millor dit, el boicot al treball parlamentari combinat amb una crida al rei per frenar l’ascens del feixisme. En aquest bloc, format per la majoria de les oposicions burgeses, a més de maximalistes i reformistes, el PCdI també va participar en un principi. El Comitè d’Oposició era un moviment democràtic i legalitari. Amb por de l’acció massiva, va rebutjar la proposta comunista d’una vaga general: el rei i el poder judicial haurien d’haver destituït Mussolini, però no en tenien la més mínima intenció i no ho van fer.

El grup parlamentari PCdI va abandonar aquell comitè i, quan la CGL va anunciar una abstenció de 10 minuts del treball el 27 de juny, els comunistes van ser els únics que van convocar una vaga general durant tot el dia.

Després de deixar el bloc Aventí, el PCd’I va utilitzar sense por la tribuna parlamentària, però va adoptar una posició general incerta. El seu eslògan, “Fora el govern dels assassins!”, nodeixava clar quin govern havia de substituir el feixista. Aquesta indecisió de facto tendia la ma al Comitè d’Oposició.

L’evolució posterior es va materialitzar el 15 d’octubre de 1924, en la proposta del CC de llançar la fórmula de l’ “anti-parlament”, és a dir, transformar l’Aventí en una assemblea parlamentària de l’oposició:

“El Partit Comunista creu que la reunió dels grups parlamentaris de l’oposició en una assemblea convocada sobre la base del reglament parlamentari com a Parlament oposat al Parlament feixista tindria un valor molt diferent de l’abstenció passiva perquè ampliaria la crisi i tornaria a posar en marxa les masses, condició essencial per a una lluita efectiva contra el feixisme. Per tant, convida l’oposició a convocar aquesta assemblea.”[15]

La proposta va ser naturalment rebutjada per totes les altres parts. El lema llançat pel PCd’I va intentar fugir de la passivitat de l’Aventí, però ho va fer amb una formulació que es va obrir a la col·laboració entre els partits que representaven classes diferents i antagòniques; a més, aquesta unitat, si s’hagués aconseguit, no hauria fet desaparèixer les il·lusions de les masses en l’opció democràtica, ni hauria separat els treballadors que seguien el PSI i el PSU dels seus líders.

La mateixa tardor, el PCdI va llançar campanyes nacionals per enfortir l’Associació Nacional de Defensa entre els Camperols, liderada pel partit i contrària a Federterra, una organització de masses dirigida pels socialistes. A les fàbriques, es va practicar la mateixa línia d’actuació a través dels Comitès d’Agitació per a la Unitat Proletària, de fet alternatives als sindicats existents. El fracàs d’aquests dos intents d’un front unit “des de baix” va ser una oportunitat perduda, almenys per apropar un sector de les masses socialistes. Aquestes, de fet, eren difícilment mantingudes en passivitat per la línia de capitulació “aventiniana” als liberals practicada pels seus líders.

La proposta d’un “anti-parlament”, però, es va continuar reivindicant, fins i tot a les tesis de Lió del 1926, com a exemple d’aquelles “solucions intermèdies als problemes polítics generals” que el partit hauria d’haver utilitzat en el terreny agitatiu per “poder establir un pont de pas cap a les consignes del partit “[16]. Si, formalment, la formulació del problema era substancialment correcta, la confusió va sorgir en la seva aplicació i es va ampliar amb l’enfocament de la tàctica seguida pels bolxevics cap al govern de Kerensky amb motiu de l’intent de cop de cop de Kornilov (agost de 1917) [17].

El juny de 1925, quan Mussolini havia recuperat el control de la situació, el PCdI va proposar la confusa consigna d’una “Assemblea republicana basada en els comitès de treballadors i camperols”. La fórmula va ser criticada per Trotsky, tant en la correspondència amb el grup bordighià Prometeo com amb Pietro Tresso, Alfonso Leonetti i Paolo Ravazzoli, els tres membres del Buró Polític de PCdI expulsats el 1930 per trotskisme:

“Em recordeu que aleshores vaig criticar la fórmula “Assemblea republicana sobre la base dels comitès de treballadors i camperols”, una fórmula llançada aleshores pel partit comunista italià. Em dieu que aquesta fórmula només havia tingut un valor totalment episòdic i que actualment s’ha abandonat. Tanmateix, vull explicar-vos perquè considero que aquesta fórmula és errònia o almenys equívoca com a fórmula política. L’”Assemblea Republicana” constitueix innegablement un organisme de l’Estat burgès. Què són els “Comitès de Treballadors i Camperols”? És evident que d’alguna manera són un equivalent dels soviets obrers i camperols. Aleshores cal dir-ho. Com a organismes de classe de les masses obreres i camperoles pobres, tant si en dieu soviets com comitès, sempre constitueixen organitzacions de lluita contra l’estat burgès per convertir-se en organismes insurreccionals i finalment transformar-los, després de la victòria, en organismes de dictadura proletària. Com és possible en aquestes condicions que una assemblea republicana – l’òrgan suprem de l’Estat burgès – tingui com a base els organismes de l’Estat proletari?”[18]

Aquestes fluctuacions van anar acompanyades, en la paràbola gramsciana, per una acomodació amb la declinació més oportunista de la línia impulsada per Zinoviev i Stalin a la IC. El cas del comitè anglo-rus, format entre els sindicats rus i britànic amb l’objectiu de crear un escut protector addicional per a l’URSS, ho va demostrar clarament.

De fet, fins i tot després de la traïció de la vaga general del maig de 1926 per part dels líders sindicals britànics, Gramsci va creure que s’havia de salvaguardar aquest bloc:

“Crec que, malgrat la indecisió, la debilitat i si es vol la traïció de l’esquerra britànica durant la vaga general, s’ha de mantenir el Comitè anglo-rus perquè és el millor terreny per revolucionar no només el món sindical anglès, sinó també els sindicats d’Amsterdam.”[19]

Trotski, en canvi, va criticar el lideratge del PCUS i de la CI perquè, al maig de 1926, “era necessari seguir el ritme de les forces més actives del proletariat britànic i, en aquell moment, trencar amb el General Council com a traïdor de la vaga general”. [20]

Marcat per la “cicatriu” de l’anomenada bolxevització, en el 1925-1926 el PCdI encara no era un partit estalinitzat. Ho acrediten les tesis preparades per al III congrés, celebrat clandestinament el gener de 1926 a Lió, França.

Cal assenyalar que aquelles tesis, que van obtenir el 90% dels delegats contra el 10% a l’esquerra, també es van imposar amb mètodes organitzatius i burocràtics. Per exemple, tots els membres que no votaven per l’esquerra es comptaven com a vots per a la direcció.

Malgrat això, alguns punts estratègics fonamentals per a un partit comunista revolucionari van ser fortament defensats en aquestes tesis.

La tesi número 4, per exemple, va aclarir la naturalesa de la futura revolució italiana i el seu principal motor:

“El capitalisme és l’element predominant en la societat italiana i la força dominant per determinar el seu desenvolupament. D’aquest fet fonamental es deriva la conseqüència que a Itàlia no hi ha cap altra possibilitat de revolució que la revolució socialista. Als països capitalistes, l’única classe que pot provocar una transformació social real i profunda és la classe treballadora”. [21]

Les perspectives igualment correctes sobre el moviment de masses que podria haver enderrocat el feixisme van presagiar una línia oposada al “gir de Salerno” imposat al partit per Stalin i Togliatti el 1944:

“La possibilitat d’enderrocar el règim feixista per l’acció de grups antifeixistes democràtics autodenominats només existiria si aquests grups tinguessin èxit, neutralitzant l’acció del proletariat, en controlar un moviment de masses fins al punt de poder frenar el seu desenvolupament. La funció de l’oposició democràtica burgesa, d’altra banda, és col·laborar amb el feixisme per evitar la reorganització de la classe treballadora i la realització del seu programa de classes. (…) L’oposició podrà tornar a ser protagonista de l’acció de defensa del règim capitalista només quan la mateixa compressió feixista deixi d’evitar el desencadenament de conflictes de classes i i el perill d’una insurrecció proletària i la seva soldadura amb una guerra camperola apareixerà greu i imminent”.[22]

Aquest paper de defensa del règim capitalista, el 1943-1948, hauria estat assumit no només pels corrents burgesos liberals, sinó també, i això va ser decisiu per desorientar i desviar l’empenta revolucionària massiva, pels líders del PCI i del PSI. Aquell perill, identificat a les Tesis de Lió pel possible creixement d’una “tendència de dretes” al partit, també es va comprendre i anticipar, encara que certament no fos possible predir el 1926 l’abast que tindria el 1943-1948:

“La mateixa compressió que exerceix el feixisme tendeix a alimentar l’opinió que, atès que el proletariat no és capaç d’enderrocar ràpidament el règim, és una millor tàctica que condueix, si no a un bloc burgeso-proletari per a l’eliminació constitucional del feixisme, a una passivitat de l’avantguarda revolucionària, a una no-intervenció activa del partit comunista en la lluita política immediata, per permetre a la burgesia utilitzar el proletariat com a massa de maniobra electoral contra el feixisme. Aquest programa inclou la fórmula que el Partit Comunista ha de ser l'”esquerra” d’una oposició de totes les forces que conspiren per derrocar el règim feixista. És l’expressió d’un profund pessimisme sobre les habilitats revolucionàries de la classe treballadora”. [23]

La mateixa fórmula de govern obrer i camperol, formulada pel IV congrés de la IC de 1922, es va posar finalment al focus, almenys en termes teòrics:

“Totes les agitacions particulars que duu a terme el partit i les activitats que realitza en totes les direccions per mobilitzar i unificar les forces de la classe treballadora han de convergir i resumir-se en una fórmula política fàcil de comprendre per les masses i que tingui el màxim agitació cap a ells. Aquesta fórmula és la del “govern obrer i camperol”. També indica a les masses més endarrerides la necessitat de la conquesta del poder per a la solució dels problemes vitals que els interessen i proporciona els mitjans per portar-los al terreny que pertany a l’avantguarda proletària més avançada (lluita per la dictadura del proletariat).”[24]

En aquest cas, però, la pràctica fluctuant del partit durant la fase de la crisi Matteotti va ser a l’origen d’una certa confusió en la definició concreta d’aquesta consigna. La tesi, de fet, continuava així:

“En aquest sentit, és una fórmula d’agitació, però no es correspon amb una fase real del desenvolupament històric, excepte de la mateixa manera que les solucions intermèdies a què es referia el número anterior [l'”antiparlament”], per continuar amb una definició general més correcta i precisa:

“La realització d’aquesta [fórmula d’agitació del govern obrer i camperol] de fet no pot ser concebuda pel partit excepte com el començament d’una lluita revolucionària directa, és a dir, de la guerra civil dirigida pel proletariat, en aliança amb els camperols, per a la conquesta del poder. El partit podria conduir-se a serioses desviacions de la seva tasca de liderar la revolució si interpretés el govern obrer i camperol com una resposta real a una fase real de desenvolupament de la lluita pel poder, és a dir, si considera que aquest eslògan indica la possibilitat que el problema de l’Estat es resol en interès de la classe obrera en una forma diferent a la de la dictadura del proletariat”. [25]

Llegat de la línia seguida durant la crisi de Matteotti, es van mantenir algunes referències no del tot clares a les tesis de Lió sobre el partit republicà, definit com a petit-burgès, però assimilat als maximalistes del PSI als “unitari” del PSU entre les formacions a considerar en una política de front unit [26].

Sobre la base de la concepció organitzativa, la “bolxevització” havia deixat una empremta més marcada. De fet, les tesis del centre gramscià van prohibir efectivament les fraccions, obrint el camí al posterior monolitisme estalinista (“32. La centralització i la compacitat del partit requereixen que no hi hagi grups organitzats al seu interior que assumeixin el caràcter d’una fracció. L’existència i la lluita fraccionària són de fet inconcebibles amb l’essència del partit del proletariat, la unitat del qual es trenquen obrint el camí a la influència d’altres classes “[27]).

La principal tragèdia del Congrés de Lió rau, per tant, en l’arribada de posicions polítiques que assumeixen en gran mesura els trets essencials de la línia aprovada als quatre primers congressos de la IC, però en un moment “equivocat”, perquè coincideix amb la primera fase de la degeneració burocràtica de la IC. Aquest darrer procés hauria marcat inevitablement el futur del PCd’I.

El mateix es podria dir, a nivell de trajectòria personal, per a Gramsci. Dramàticament, quan va trencar amb la concepció d’extrema esquerra de Bordiga, els esdeveniments de l’URSS i la IC van posar un obstacle perquè s’acostés a les posicions de Lenin i Trotski.

Es podria haver mesurat, l’octubre de 1926, pel contingut de la carta que Gramsci, en nom del Buró Polític del PCdI, va enviar al CC del partit rus. Temia l’escissió del PCUS, però va atribuir la responsabilitat eventual a l’Oposició Unificada, nascuda com a resultat de la convergència entre l’Oposició d’Esquerra, la tendència del “Centralisme Democràtic” i el grup de Zinoviev i Kamenev que havia trencat amb Stalin [28]. Fins i tot es va fer responsable a l’oposició de l’ús instrumental del règim feixista de les divisions del Partit Comunista Soviètic [29].

Sobre el fons del debat polític, la postura de Gramsci era clara, fins i tot més que en el passat, a favor del corrent de Stalin:

“Ara declarem que considerem que la línia política de la majoria del Comitè Central del Partit Comunista de l’URSS és fonamentalment correcta i que en aquest sentit es pronunciarà la majoria del partit italià, sens dubte, si es farà necessari avançar la qüestió”. (…)

Repetim que ens impressiona el fet que l’actitud de l’oposició abarqui tota la línia política del Comitè Central, tocant el cor mateix de la doctrina leninista i l’acció política del nostre partit de la Unió. Es qüestiona el principi i la pràctica de l’hegemonia del proletariat, són les relacions fonamentals d’aliança entre obrers i camperols les que es pertorben i es posen en perill, és a dir, els pilars de l’estat obrer i de la revolució.”[30]

L’oposició, per a Gramsci, no va fixar correctament el problema de l’hegemonia del proletariat a la societat soviètica i no hauria pogut aprendre de la classe obrera la necessitat, de vegades, de sacrificar els seus “interessos corporatius” per mantenir “l’hegemonia”. Va resumir la seva condemna al corrent que lluitava contra la degeneració burocràtica del règim sorgit a partir de “”Octubre” així:

“En la ideologia i la pràctica del bloc d’oposició, tota la tradició de la socialdemocràcia i el sindicalisme reneix plenament, cosa que fins ara impedia que el proletariat occidental s’organitzés en la classe dominant”. [31]

La sol·licitud, a la part final de la carta, d’emprar clemència cap als líders de l’oposició [32] va ser jutjada per Togliatti com una concessió excessiva a l’oposició, però certament no pot ser suficient per atorgar a Gramsci una llicència d’antiestalinisme.

Per a Togliatti, atribuir fins i tot “una mica d’error també al Comitè Central” s’hauria resolt “per al total benefici de l’oposició” [33] i això hauria estat un error imperdonable.

Amargat per la carta de Togliatti, especialment pels seus tons, Gramsci, però, va escriure que estava disposat a fer una nova concessió, inserint la seva frase al principi de la carta, abans de la secció sobre els riscos inherents a la possible escissió del Partit Comunista Soviètic [34]. A més, va reiterar que “les oposicions representen a Rússia tots els vells prejudicis del corporativisme de classe i del sindicalisme que pesen sobre la tradició del proletariat occidental i en retarden el desenvolupament ideològic i polític” [35].

Unes setmanes després d’aquesta correspondència, Gramsci va perdre la seva llibertat personal a mans del règim feixista. En el moment més àlgid de la seva maduresa política, hauria portat tots els signes de la fase de “bolxevització” a la presó.

Gramsci a la presó i la història del PCI

Al 10è Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (IC), celebrat el juliol de 1929, el gir aventurer associat a la teoria del “social-feixisme” va esclatar davant del PCI. En l’anàlisi de la IC, ara en procés d’estalinització, la socialdemocràcia i el feixisme es van convertir en dues “estrelles bessones”. Aquest canvi va comportar, per exemple, la negativa de principis dels líders del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d’Alemanya) a organitzar qualsevol tipus de front unit amb el partit socialdemòcrata contra l’ascens dels nazis.

Tornant al 1929, en el PCdI Togliatti va adaptar ràpidament la línia del partit a les directives estalinistes. Això va donar lloc a la perspectiva d’una imminent desintegració del règim feixista i en un verbalisme revolucionari completament separat de la realitat, inclòs el rebuig de qualsevol consigna democràtica. Gramsci, a la presó de Turi, va expressar un vehement desacord amb la nova línia d’ultraesquerra que va patir com un “cop de puny als ulls”. En la hipòtesi de l’ensorrament del feixisme, que no era imminent per a Gramsci, va insistir en la necessitat d’adoptar demandes democràtiques, com la de l’Assemblea Constituent, en la perspectiva d’un interludi burgès-democràtic provocat per la debilitat del partit revolucionari.

Després de la guerra, la presentació unilateral d’aquesta posició gramsciana sense les referències necessàries al debat internacional va permetre al grup de direcció de Togliatti interpretar-la com una anticipació de la política reformista seguida pel PCI amb el “gir de Salern”.

A més, Gramsci es va utilitzar com a recurs indispensable per presentar el PCI com el partit que va portar la torxa de la cultura nacional i democràtica italiana. Els Quaderns es van convertir en un “producte acabat” per incloure en el desenvolupament a llarg termini de la cultura italiana, eliminant completament la tempesta mundial en què es va formar Gramsci i va prendre decisions clares entre guerres, revolucions i contrarevolucions. I tot plegat va provocar una reflexió sobre les notes que en forma críptica tractaven qüestions controvertides sobre el desenvolupament de la Unió Soviètica als anys trenta.

Però el fet que hi hagués hagut desacords entre Gramsci i el partit va ser testificat sobretot pel complet silenci sobre ell que va caure a les publicacions oficials del PCI des de juny de 1931 fins a desembre de 1933.

Contràriament al que va fer Togliatti en el seu obituari [36], al qual no mancava una repugnant referència a “Trotski puta del feixisme”, Gramsci a la presó no va mostrar cap interès pel pensament de Stalin i no va sol·licitar cap dels seus llibres a les autoritats de la presó. I, certament, no va aprendre rus per llegir les obres de Stalin, com va afirmar grotescament Togliatti. Al contrari, segons el testimoni de l’exdiputat del PCdI Ezio Riboldi, company de presó de Gramsci a Turi a la primera meitat de 1930, va comentar amb aquesta reflexió sobre el fideisme amb què el Quart Congrés del partit havia acceptat la perspectiva estalinista d’una caiguda en breu del feixisme a Itàlia, acompanyat del creixement en línia recta de la revolució proletària:

“Cal tenir present que els hàbits mentals de Stalin són molt diferents dels de Lenin. Lenin, que va viure a l’estranger durant molts anys, posseïa una visió internacional dels problemes polítics i socials: cosa que no es pot dir de Stalin, que sempre s’ha quedat a Rússia, conservant la mentalitat nacionalista que s’expressa en el culte als “Grans Russos “. Fins i tot a la internacional Stalin és primer rus i després comunista: hem de tenir precaució”. [37]

Aquesta observació, que òbviament no es pot verificar categòricament, penetra en l’estretor nacional de la formació política de Stalin i té una importància considerable, sobretot perquè demostraria la superació de l’admiració expressada per Gramsci en diverses ocasions, fins i tot abans de la seva presó, sobre un suposat realisme “nacional” de Stalin [38].

Però l’elogiós necrologi escrit per Togliatti no sorprèn. De fet, amb el torn del VII congrés de l’IC, l’agost de 1935, cap a la política dels fronts populars, aliances entre classes en què els partits comunistes es van subordinar a una fracció de la burgesia, es poden rastrejar els primers signes de canvi en la gestió pública de la figura de Gramsci. En un article de Ruggiero Grieco a “Lo Stato Operaio”, el mensual teòric del partit, Gramsci es presentava com un gran intel·lectual i un “gran italià”. Aquesta idea no ha parat de circular. Una de les seves nombroses consagracions a Itàlia va ser la conferència acadèmica celebrada a Càller el 1967 pel 30è aniversari de la mort de Gramsci.

Les laborioses i feixugues reinterpretacions de Gramsci van ser el producte de la persistent duplicitat del lideratge del PCI, en tensió entre la seva política reformista i els seus orígens revolucionaris, vives en la memòria col·lectiva dels explotats fins als anys vuitanta, i fins i tot de vegades més enllà. Pressionats per la intel·lectualitat democràtica sobre la necessitat de trencar amb Gramsci com a referència política actual, els líders del PCI sempre van mostrar certa resistència. Fins i tot Giorgio Napolitano, membre del corrent de dreta del partit, els “Migliori”, es va oposar a la sol·licitud de ruptura amb el Gramsci “polític” formulat per “Mondo Operaio”, la revista teòrica del llavors partit socialista italià [39].

Uns anys més tard, a l’article “Adéu a ell i a Turati” [40], Lucio Colletti, després d’haver apagat el seu jove ardor revolucionari però encara no arribat a Forza Italia, va anar més enllà i va fer explícit – amb la franquesa que es podien permetre aquells que ja no obeïen més a cap duplicitat, perquè perquè havien passat armes i equipatges amb la burgesia – que les decisions del PCI tenien, a la pràctica, una distància insondable amb Gramsci. Aldo Schiavone va intervenir per donar un cop de mà a Colletti (els temps per a un gir cap al camp social advers també van madurar en la intel·lectualitat lligada al PCI) i va escriure sobre una insuficiència total del Gramsci “polític”. Gramsci, va argumentar Schiavone, havia de ser rellançat només a nivell cultural per convertir-lo en un autor clàssic de la història de les doctrines polítiques.

Com si fos un Niccolò Machiavelli o un Thomas Hobbes.

El “Gramsci de Togliatti”

Els Quaderns de la Presó es van publicar per primera vegada a Itàlia el 1951. Eliminat el conflicte entre Gramsci a la presó i el partit estalinitzat, la seva figura es va utilitzar conscientment per presentar el PCI com a partit “nacional” i obtenir l’acreditació d’un ampli sector d’intel·lectuals d’origen no comunista. L’operació als Quaderns es va convertir en crucial.

Calia centrar-se en el màrtir antifeixista i en l’home aïllat de les seves decisions polítiques, oferint suggestions Risorgimentals. Això ja ho va fer la primera edició de les Cartes des de la Presó, publicada el 1947, acuradament censurada per Felice Platone, un home en mans de Togliatti. Havia cancel·lat qualsevol referència cordial de Gramsci a Bordiga, Trotsky, Rosa Luxemburg i a figures menors, com Lucien Laurat, que a Stalin no agradava. Però només els Quaderns, presentats de manera fraudulenta com a producte acabat, van permetre un salt qualitatiu en la momificació de Gramsci. Togliatti, de fet, tenia a la mà un conjunt de notes que, per molt desorganitzades i fragmentàries que fossin, varen ser dividides en blocs i proposades com a teoria completa.

Sobre el concepte d’hegemonia, Togliatti va torçar el jonc cap a una interpretació cultural però es va mantenir prudent i va afirmar una continuïtat entre Lenin i Gramsci. En aquell moment, el PCI encara prestava jurament al pensament també embalsamat i distorsionat de Lenin i no era aconsellable crear contrastos entre dos “Sants” d’aquest nivell.

El discurs, però, va canviar amb el concepte de guerra de posició. Sobre aquest terreny, la reinterpretació de Gramsci va començar amb el PCI de Togliatti. L’ocasió, de fet, va ser llaminera. Un Gramsci que oposava rígidament la guerra de posició a la construcció lenta del bloc social anticapitalista a la guerra del moviment, és a dir, la prevalença de l’ofensiva oberta contra la burgesia, s’adaptava perfectament a l’estratègia gradualista adoptada pel PCI, l’anomenada democràcia progressiva aplicada amb zel de ferro ja durant la Resistència. La guerra de posició es va presentar com la imatge teòrica de la política del PCI de la postguerra. Gramsci es va convertir, sense poder oposar-se a res, en el “noble pare”.

El pacient treball d’un ajuntament conquerit pel PCI o d’una cooperativa “roja”, “casamata” “Gramsciana” del PCI dins del capitalisme, es podia contraposar amb la suposada vel·leïtat d’aquells que consideraven catastròfic emprendre el camí del la “via italiana”, parlamentar i pacífica cap al socialisme, adoptada pel 8è congrés del PCI el 1956. Fins i tot l’Estat, Constitució en mà, havia de ser conquerit i buidat de la seva essència reaccionària des de dins, enviant cada vegada més diputats i senadors a Roma i centrant en el parlament l’activitat del partit. Aquesta estratègia de penetració a l’estat burgès havia estat seguida pel PCI de Togliatti des del “gir de Salern” i una lectura instrumental dels Quaderns va ajudar a contrastar aquells que trobaven que els números no quadressin, ja sigui per experiència política personal o col·lectiva o fins i tot perquè havien llegit amb els ulls oberts l’Estat i la Revolució de Lenin, un text que sempre ha estat detestat pels reformistes.

Tot i això, és correcte preguntar-se si realment hi havia punts febles als Quaderns, utilitzats pels epígons per obrir bretxes i rastrejar revisions. Per començar aquest treball, és prou seguir les cites preferides dels comentaristes de Togliatti i del mateix Togliatti. Es troba així, en un dels primers volums de les notes de la presó de Gramsci, publicat per Einaudi, la següent consideració, inspirada en la introducció de Marx a la seva Crítica de l’economia política de 1859, citada abundantment per Togliatti i posteriorment doblegada fins a extrems en un sentit gradualista:

“Cal avançar en el marc de dos principis: 1) que cap societat es fixi tasques per a la solució de les quals no existeixin les condicions necessàries i suficients o no estiguin almenys en procés d’aparició i desenvolupament; 2) allò que cap societat es dissol i es pot substituir si no ha dut a terme totes les formes de vida implícites en les seves relacions”. [41]

Hi ha, en aquest passatge, espai per a un forçament, una interpretació del pas del capitalisme al socialisme que ressegueixi mecànicament la fase centenària de transició de l’Europa feudal a la burgesa [42]?

A Occident, segons Gramsci, l’Estat no era reduïble al seu aparell repressiu central perquè al seu voltant existien una sèrie de “fortificacions”, “trinxeres” i “casamates” de la burgesia, de vegades estratificades al llarg dels segles. En general, per tant, Gramsci creia que a Occident el proletariat trobaria una resistència més gran i hauria de lliurar una llarga guerra de posició al voltant de les “casamates” de la societat capitalista. Fins ara, res de qüestionable. Què no quadra, doncs? Que Gramsci no va aclarir si a Occident el proletariat hauria de poder conquerir el poder de la mateixa manera que la burgesia, que havia crescut políticament al capdavant de la societat després d’una llarga fase d’erosió de la supremacia econòmica de la noblesa, o més aviat després d’haver desintegrat el feudalisme des de dins. Suggerir aquest paral·lel o no fer explícita la seva insuficiència –com potser és el cas de Gramsci– significaria al·ludir a la possibilitat que el proletariat imposi el seu mode de producció i la seva visió del món sense guerra de moviment, és a dir, sense ruptura revolucionària?

Més enllà de certs límits, el paral·lelisme amb la transició a la societat burgesa no aguanta teòricament i presenta distorsions. Si bé, de fet, la burgesia era, com la noblesa, una classe propietària i, per tant, va poder coexistir, en alguns casos durant diversos segles, al costat dels senyors feudals, el proletariat és una classe no propietària, de fet la primera classe no propietària que es va fixar la tasca de conquesta del poder i abolició de la propietat privada. Riccardo Guastini va escriure sobre això als anys setanta:

“Finalment, fins i tot sense oblidar que estem davant de les notes d’un pres i no d’un programa de partit, no es pot deixar de notar el silenci absolut de Gramsci en un punt crucial de l’estratègia política: el moment (el quan i el com) de la ruptura revolucionària. Després de la conquesta de l’hegemonia i els seus aparells, després de l’encerclament del poder central, encara serà necessària la destrucció (més o menys violenta, però certament no indolora) dels aparells polítics de la burgesia? O hauríem d’esperar una implicació automàtica, una caiguda espontània de la resta de fortificacions del capital? Gramsci calla sobre tot això. Per aquest motiu Stefano Merli va parlar de la doctrina gramsciana com una “teoria de la revolució sense revolució”, és a dir, sense ruptura revolucionària i sense poder obrer”. [43]

Per tant, el problema sorgeix en l’assimilació de la posició estructural respectiva de la burgesia i el proletariat. L’extensió del concepte crea problemes. Molts intèrprets de Gramsci van escriure que la tesi més original del comunista sard era la idea que en una formació social capitalista la classe treballadora podia ser hegemònica culturalment abans de convertir-se en la classe políticament dominant. La idea és un absurd.

Però Gramsci distingeix amb exactitud l’hegemonia política que s’ha d’exercir cap a la classe mitjana, potencialment una classe aliada, i la coerció cap a les classes oposades després de la conquesta del poder. La hipòtesi de Stefano Merli sobre una “teoria de la revolució sense revolució”, per tant, també conté elements de forçament.

Per arribar al fons de la qüestió, la posició del proletariat és estructuralment diferent (riquesa, educació, temps lliure, etc.) d’aquella burgesia de l’època de la Il·lustració que podia elaborar la seva pròpia cultura dins de l’Ancien Régime. Però si s’utilitza el terme hegemonia per a tots dos, pot sorgir confusió. Aquesta confusió, present també en Gramsci en les notes dels Quaderns sobre el jacobinisme, va permetre els posteriors ajustaments del seu pensament per indicar la possibilitat de l’assumpció de l’hegemonia “cultural” per part de la classe treballadora, o la direcció de la societat, sense la conquesta del poder polític i la transformació de l’estructura. Aquesta operació també va tenir èxit perquè Gramsci, als Quaderns, sembla que donava per fet l’axioma dels primers quatre congressos mundials de la Internacional Comunista sobre la necessitat històrica de la força en l’enderrocament de l’estat burgès, una premissa oposada políticament per la majoria dels seus comentaristes posteriors. Gramsci, però, mai va qüestionar aquest principi, fins i tot si als Quaderns no hi va tornar excepte en notes marginals. Per confirmar-ho, cal destacar la crítica de Gramsci a Croce per la seva exaltació unilateral del moment “consensuat i ètic” de la història europea, en detriment del moment militar i de la força. Per tant, és qüestionable construir interpretacions sobre la indeterminació present en els Quaderns Gramscians amb la hipòtesi que la plena hegemonia del proletariat pugui precedir cronològicament, en el procés revolucionari, a la conquesta del poder polític.

Pel que fa al concepte en qüestió, la història de les revolucions ha proporcionat respostes prou clares i consistents. Què més ensenya, entre altres coses, l’estudi acurat de la Rússia soviètica durant els anys de la guerra civil, quan fins i tot després de la conquesta del poder el partit bolxevic va xocar repetidament amb elements de corporativisme presents a les seccions més professionalitzades de la classe treballadora – per exemple, els treballadors del ferrocarril encara influenciats pels menxevics- i l’Armada Roja va haver d’enfrontar-se, tant política com militarment, a bandes de camperols que no volien saber-ne ni de Blancs ni de Rojos?

La qüestió és que, si el capitalisme s’ha afirmat espontàniament i s’ha reproduït de forma ampliada dins dels porus de la societat feudal, no es construirà una economia socialista “a trossos” ni amb les “illes alliberades” que s’afegiran una darrere l’altra. A més, aquests “trossos”, nascuts en moments de crisi particular del sistema i de la força del moviment, mai han aconseguit conviure durant molt de temps, com una illa feliç, amb formes econòmiques capitalistes dominants recolzades per l’estat que es manté burgès. Ja sabem per la història del PCI o del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d’Alemanya) quina és l’arribada d’una obra epocal d'”hegemonia” liderada per un partit cada vegada més governant, recolzat per un sindicat cada vegada més “responsable” i des d’una pota econòmica cooperativa cada vegada més potent que s’integra cada vegada més en el sistema bancari, d’assegurances i financer.

Però la guerra de posició, necessària segons Gramsci per desgastar l’adversari fins i tot en el camp de l’hegemonia, per a ell mai no va suposar l’acceptació de les regles del joc democràtic burgès i la confiança en l’evolució proletària de les institucions liberals. A Gramsci no hi ha cap perspectiva d’una conquesta pacífica del consens que condueixi a una nova gestió – “des de baix” o “participativa” com pugui ser – de les institucions burgeses. Nicola Badaloni es va queixar, des del punt de vista del PCI berlinguerià, observant que Gramsci “no arriba a pensar la democràcia com un lloc polític general de transició històrica”. Tanmateix, com sempre afirma Badaloni, no es tracta d’una “devaluació soreliana de la democràcia” [44], sinó simplement de l’adhesió de Gramsci a la concepció marxista de l’estat i de la revolució.

Paral·lelament a l’espessa cortina de fum dels Quaderns, era necessari que la direcció del PCI fes que Gramsci del període 1919-1926 fos conegut el menys possible. Va ser el Gramsci de les tesis sobre els consells de fàbrica com a cèl·lula de la societat comunista i sobretot Gramsci completament inserit en el debat de la Internacional Comunista abans de la seva degeneració nacional-reformista del període estalinista. Un Gramsci, per tant, massa poc nacional i constitucional. S’havia d’oblidar que Gramsci, en ple Bienni Roig, sabia escriure:

“La classe obrera no es preocupa pel fet que l’Estat burgès es desfaci, sinó que contribueix al fet amb tota la seva força, de fet és l’única que realment tendeix a “salvar” el país i evitar la catàstrofe industrial: però per al compliment d’aquesta missió vol tot el poder “. [45]

Aquell Gramsci mai no serà digerible pel reformisme: la seva prosa, de fet, no emana un sospir patriòtic sobre el que Itàlia podria haver estat i no va ser. Ni tan sols pensa en eliminar els defectes del desenvolupament de la societat italiana en el context del capitalisme, sinó, al contrari, en utilitzar també els defectes d’un capitalisme endarrerit per enderrocar-lo.

Si mireu el pla de publicació de Editori Riuniti, l’editorial del PCI de llavors, veureu que els escrits polítics gramscians de 1919-1926 van rebre poca atenció. La primera edició, incompleta, es va publicar només el 1973. Aquesta desproporció en l’estudi de Gramsci encara existeix i revela temors i ambigüitats persistents.

El “Marxisme occidental” i Gramsci: un interludi decisiu

Des del final de la Segona Guerra Mundial, la democràcia burgesa, principalment gràcies al boom econòmic, va viure moments relativament més estables als països capitalistes avançats que a la fase històrica anterior. Aquest fet té un vincle amb el desenvolupament de l’anomenat marxisme occidental. De fet, en l’àmbit intel·lectual, les relacions menys dures entre les classes i la consolidació a la classe treballadora de la socialdemocràcia i l’estalinisme van afavorir i alimentar una escissió entre la investigació i la militància política.

Nombrosos professors que es consideraven marxistes van començar a utilitzar un llenguatge cada vegada més xifrat, lluny de la classe de la qual s’havia buscat l’emancipació. En aquest entorn, Gramsci es va convertir en un punt de referència indiscutible, els seus escrits a la presó es van transformar en una prefiguració de la situació social i política dels trenta anys de la postguerra a Europa, als EUA i al Japó. Aquest sentiment va ser amplificat per un pessimisme vers la capacitat d’emancipació de la classe obrera. Un pessimisme que, però, no havia pertangut a Gramsci.

El mateix Gramsci ho va reiterar, reflexionant sobre la funció de la seva pròpia experiència política en temps de reflux, precisament als Quaderns:

“Alguna cosa ha canviat fonamentalment. I ho podeu veure. Què? Abans, tothom volia ser llaurador de la història, tenir les parts actives, cadascú tenir una part activa. Ningú no volia ser una “buina” de la història. Però, es pot llaurar sense abonar abans la terra? Per tant, hi ha d’haver l’arador i la “buina”. En abstracte, tothom ho admetia. Però en la pràctica? “Buina” per “buina” tant valia fer un pas enrere, tornar a la foscor, a la indistinció. Alguna cosa ha canviat, perquè hi ha qui s’adapta “filosòficament” a ser buina, que sap que ho ha de ser i s’adapta. És com la qüestió de l’home a punt de morir, com se sol dir. Però hi ha una gran diferència, perquè en punt de mort hi ha un acte decisiu que dura un instant; en canvi, en la qüestió de la buina, la qüestió dura molt de temps i es repeteix cada moment. Només es viu una vegada, com es diu; la personalitat de cadascú és insubstituïble. No es presenta, per jugar-la, una tria espasmòdica, en un instant, en què tots els valors s’aprecien a l’instant i s’ha de decidir sense demora. Aquí l’ajornament és de cada moment i la decisió s’ha de repetir en cada moment. Per tant, es diu que alguna cosa ha canviat. Ni tan sols es tracta de viure un dia com un lleó o cent anys com una ovella. No ves viu com un lleó ni un minut, al contrari: es viu com a sub-ovelles durant anys i anys i se sap que s’ha de viure així. La imatge de Prometeu que, en lloc de ser atacat per l’àguila, és devorat per paràsits. En Job l’han pogut imaginar els jueus: en Prometeu només el podien imaginar els grecs; però els jueus eren més realistes, més despietats i també van donar més evidència al seu heroi”. [46]

El pessimisme i el cinisme de molts intel·lectuals va ser alimentat, després de la guerra, per la derrota de l’extensió de la revolució, particularment als països capitalistes avançats, i per la consolidació de l’estalinisme. Però tampoc no era aliè a les característiques sociològiques d’aquell grup. També cal assenyalar que a Europa l’estalinisme van aparèixer a molts intel·lectuals fascinats pel marxisme com l’única encarnació política obrera dotada de sentit, independentment de les opcions polítiques personals a les que s’haguessin pogut adherir, com en el cas d’Althusser, de suport crític a la Sartre o de rebuig i aïllament a la Marcuse [47].

Però la ruptura històrica va ser profunda. Des dels dies de la Segona Internacional, fins i tot líders socialistes nacionals o internacionals amb formació intel·lectual havien mantingut una certa unitat entre teoria i pràctica. Però el naixement de l’Institut de Recerca Social de Frankfurt, fundat el 1923 per l’austromarxista Karl Grunberg com a institució afiliada a la Universitat de Frankfurt, va ser una novetat, encara que la col·laboració amb l’Institut Marx-Engels de Moscou encara es mantingués. Fins aleshores, fins i tot líders obrers fortament en conflicte, com Karl Kautsky i Rosa Luxemburg, menyspreaven els “professors socialistes” (Kathedersozialisten) que evitaven els càrrecs del partit per ensenyar a la universitat.

El 1930 Grunberg va ser substituït per Max Horkheimer, a qui li faltava experiència política concreta: el seu discurs inaugural es va centrar en la reforma escolar, la seva direcció va sancionar l’abandonament del materialisme històric i el tancament de la revista a la història del moviment obrer. L’adaptació als gustos culturals del món acadèmic es va accentuar amb l’exili als EUA, després de la presa del poder de Hitler el 1933. Després de la guerra, es va procedir al reconeixement acadèmic a la República Federal d’Alemanya pro-occidental i a la despolitització dels estudis. Pas rere pas, fins a l’apologia del capitalisme de Horkheimer el 1970. Adorno va continuar sent més aliè a la política. Marcuse, en posicions més radicals però aïllat d’una força política marxista, va acabar teoritzant la integració de la classe obrera en el mecanisme consumista i la impossibilitat del pensament socialista de connectar-se a la praxis del proletariat contemporani en qualsevol país capitalista avançat.

Aquesta deriva, per descomptat, també va ser afavorida per l’entorn asfixiant que hi havia als partits estalinistes. Es va censurar la investigació lliure: es podien salvar, i no sempre, reflexions allunyades dels problemes crucials de l’estratègia revolucionària.

La característica bàsica del “marxisme occidental” va ser la seva separació de la lluita revolucionària, que va acabar convertint-se en hostilitat. El silenci dels prolífics “marxistes occidentals” sobre el funcionament de l’economia capitalista, sobre la naturalesa de l’estat burgès i, més generalment, sobre els problemes de l’estratègia revolucionària no és casual. Aquell corrent intel·lectual es va dirigir decisivament cap a la filosofia, immersa en un subjectivisme de llarg termini.

El marxisme es va reduir així a un discurs interminable i intricat sobre el mètode, una obsessió epistemològica, una exaltació per a la lectura dels manuscrits marxians del 1844, publicats a Moscou el 1932, en un viatge intel·lectual que reproduïa, invertint-lo, l’itinerari de Marx. L’obsessió més comuna era la de buscar davant Marx un punt d’observació per revelar el “veritable” caràcter de l’obra de Marx, combinat amb un rebuig superficial dels escrits filosòfics engelsians. En resum, en els “marxistes occidentals” no hi havia rastre de la tesi marxiana 11 sobre Feuerbach: la interpretació del món no semblava servir al propòsit de canviar-lo de dalt a baix. L’activitat teòrica es va convertir en una disciplina esotèrica, contaminada per un tecnicisme expressiu i lingüístic que encara creix avui.

En absència d’un pol de classe revolucionari, l’atracció principal, inclosa la intenció cíclica de “retorn a Marx”, era exercida per la cultura burgesa.

S’entén que el Gramsci dels Quaderns, amb la seva anàlisi del que Engels hauria definit els nivells més alts de la superestructura, va ser la icona dels “marxistes occidentals”. Però Gramsci, a diferència d’ells, havia estudiat el problema de la superestructura, indicant en el seu grau d’autonomia una qüestió a investigar en relació amb l’enderrocament de l’estructura social capitalista. Si, per tant, els “marxistes occidentals” han confiat en part en certes debilitats de les notes gramscianes dels Quaderns, Gramsci no s’hauria d’incloure, però, entre els seus “pares espirituals”.

Falsa consciència de “l’acadèmia gramsciana”

Els “gramsciòlegs” contemporanis [48] van deformar Gramsci més del que va fer Togliatti juntament amb els diversos Vacca, Ragionieri, Badaloni, Gruppi i altres. Per descomptat, l’obra més recent de “despolitització” del pensament gramscià no hauria estat possible si durant unes dècades el nostre propi estalinisme no hagués modelat amb infinita paciència i enormes mitjans al seu abast, un Gramsci a imatge i semblança dels girs i voltes del PCI.

En caure en el grotesc, certes afirmacions intel·lectuals van confondre fins i tot el sanguinari –però certament no agut– dictador xilè Pinochet, que va arribar a afirmar que “La doctrina del comunista Antonio Gramsci és el marxisme en una forma actualitzada … és perillosa perquè penetra en la consciència de les persones i sobretot en la consciència dels intel·lectuals”. [49] És una tesi bastant imaginativa. De fet, en l’ús acadèmic de Gramsci, hi ha molt poques traces de subversivisme. La tendència dominant és distingir Gramsci del marxisme, desvinculant-lo de la tradició revolucionària de la qual formava part. Gramsci és presentat en termes ben resumits per Emanuel Saccarelli “com el sofisticat marxista occidental (no culpable del reduccionisme atribuït a una ortodoxia no especificada i “vulgar”), com el teòric competent de la superestructura (que ja es desvia cap a aquest gir cultural i lingüístic adoptat per grans seccions del món acadèmic contemporani), o, potser més sorprenentment, com l’incest teòric d’un gir postmarxista “. [50]

De vegades, aquesta reinterpretació de Gramsci no manté ni una mica de sentit de la proporció. Sobretot quan es veu obligada a explorar el Gramsci polític. Així, per exemple, L’influent acadèmica Anne Showstack Sassoon va descriure el govern de Tony Blair com un “projecte Gramscià” en un volum dedicat a l’ascens del New Labour i Tony Blair com el “príncep modern” gramscià de l’època contemporània [51]. Pols d’estrelles…

Altres reputats intèrprets de Gramsci com Vacca, Cornel West o Adam Przeworki pertanyen o han pertangut a aquella tradició socialdemòcrata contra la qual Gramsci va lluitar tota la seva vida, fins i tot durant els anys de presó. Però queda poc de l’oposició de Gramsci al reformisme en els seus estudis.

De l’eliminació de Gramsci com a quadre polític es desprèn la fixació dels acadèmics en els escrits gramscians que consideren més familiars, en detriment del periodisme polític, dels informes dels congressos o de les circulars del partit. Els escrits de la presó, en canvi, poden semblar més familiars per a un acadèmic, fins i tot si això es deu principalment a les tràgiques condicions en què es van produir: aïllament polític (fins i tot per la majoria dels presos polítics del PCdI), censura feixista i, a una determinada etapa, declivi físic i desànim humà. Gramsci es converteix en una figura que ell hauria ridiculitzat, en un intel·lectual resignat o confiat en el poder corrosiu de la crítica cultural.

La producció carcerària de Gramsci es va separar de les seves decisions polítiques. Les seves dissensions amb el partit i la IC van ser una oportunitat per desenvolupar la idea que Gramsci, al final de la seva vida, havia fet un pas enrere de la militància revolucionària per convertir-se en res més que un brillant acadèmic, un “crític” sobre el qual escriure llibres i encarregar tesis doctorals. Com observa Saccarelli, a les universitats “llegim Gramsci de la manera que llegiríem, per exemple, Michel Foucault. Brennan identifica l’origen de la majoria dels errors en aquesta operació. S’ignora la característica de revolucionaris, d’intel·lectuals de partit com era Gramsci “. [52]

El temperament de Gramsci i les reflexions, fins i tot amargues, provocades per la decepció per l’evolució del partit i de la internacional a la qual havia dedicat la seva vida conscient, es van convertir en l’abandonament de les idees. Un Gramsci renegat per ser rebut fora de la família comunista. Però Gramsci mai no va buscar la manera d’abandonar la militància política. El mateix trencament amb el partit, a la presó, no va ser el pròleg de l’apropament cap a altres tendències polítiques.

Lliures de vincles polítics amb el moviment obrer, la darrera generació de “gramsciòlegs” va poder dedicar-se a la transfiguració del concepte d’hegemonia. En acceptar tàcitament la interpretació de Togliatti de la guerra de posició com l’única estratègia de l’Occident capitalista i no com una variant tàctica complementària de la guerra de moviment, els “gramsciòlegs” parteixen de la suposició no demostrada que en Gramsci el concepte d’hegemonia es desvincula de la perspectiva de presa de poder per part de la classe treballadora. En essència, Gramsci, durant els llargs anys de presó, hauria meditat sobre l’entusiasme dels anys vint i entendre que la revolució era un fenomen només possible a l’Orient “endarrerit”. Una altra variant de la distorsió del concepte d’hegemonia és la que assumeix l’obrerisme de Mario Tronti. Com ben assenyala Alessandro Giardiello, de fet:

“Amb l’autonomia del polític, l’obrerisme va descobrir l’ús obrer del capital i del poder. La classe obrera era poder: segons Tronti, l’error de la socialdemocràcia no era pensar que la màquina de l’Estat capitalista es podia gestionar, sinó estar subordinada a la seva iniciativa.”Dins deltreball, ha de néixer una nova jerarquia, no dels valors, sinó dels poders, d’una distribució diferent de la força en el terreny de la política directa”.

S’avançava doncs la hipòtesi d’una aliança de productors i una nova NEP (Nova Política Econòmica), una gestió de l’economia capitalista sota el lideratge polític dels treballadors que utilitzaven la màquina estatal (burgesa) per derrotar l’endarreriment de la societat italiana, promoure la reforma estatal i tornar a engegar el desenvolupament”. [53]

Tornant a Gramsci, no ens interessa saber si preveia l’ajornament de l’assalt revolucionari mundial al capitalisme per un període superior al previst per Lenin, Trotski, Bordiga (aquesta última hipòtesi, però, seria difícil de sostenir) o per a qualsevol altra persona. A qui li importa, vendrien ganes de dir. La tesi acadèmica generalitzada que cal identificar i contrastar és que la reflexió de la presó sobre la derrota del moviment obrer, incapaç d’oposar-se a l’auge del feixisme, s’havia estès a la necessitat de redefinir la missió històrica del proletariat. En els escrits gramscians del període 1921-26 res suggereix aquesta tesi. Al contrari, la ploma de Gramsci vibra en denunciar les responsabilitats polítiques subjectives i fins i tot la covardia personal dels reformistes al capdavant del PSI i la CGL.

Deslligat de la lluita de la classe obrera per l’emancipació de si mateix i de la humanitat, el concepte d’hegemonia es converteix en una essència espiritual. Una vegada que les relacions de poder i dominació entre les classes han desaparegut, els “gramsciòlegs” s’enfonsen durant milers de pàgines sobre “reforma intel·lectual i moral” i les meravelles de la lluita cultural.

Les pàgines de Gramsci sobre el concepte d’hegemonia diuen una altra cosa. En primer lloc, cal assenyalar que la teoria de l’hegemonia no s’exposa de manera sistemàtica sinó que es dispersa i es divideix en desenes de notes històriques, polítiques i literàries. Amb aquest concepte, Gramsci indica una part integral de la dominació de classes o la supremacia ideològica d’una classe sobre les altres mitjançant aparells específics (Església, partits, família, diaris, escola, universitat). L’hegemonia indicaria allò que integra la dictadura en el sentit estricte, és a dir, els aparells repressius de l’Estat. Per raons d’estudi, Gramsci separa artificialment els dos elements i analitza específicament l’anomenat moment de l’hegemonia. Per tant, els intel·lectuals són analitzats per Gramsci com els “dependents” de la classe dominant per a l’exercici de la dominació cultural-ideològica. Res dels Quaderns no ens porta a considerar l’Estat altra cosa que “tot el complex d’activitats teòriques i pràctiques amb què la classe dominant no només justifica i manté el seu domini, sinó que aconsegueix obtenir el consentiment actiu dels governats” [54].

Fins i tot el proletariat, per a Gramsci, ha de tenir els seus propis intel·lectuals per difondre la seva concepció del món. El seu lloc d’agrupació ha de ser el Partit Comunista. Sense partit, cap classe és capaç de conquerir posicions hegemòniques. A Gramsci no hi ha cap flirteig vers una capa intel·lectual progressista separada de la classe treballadora.

Gramsci i Trotsky: hegemonia, front unit i Assemblea Constituent a l’ombra del “social-feixisme”

El Gramsci dels Quaderns posseïa una qualitat preciosa als ulls de l’estalinisme. De fet, alguns judicis més aviat negatius, encara que bruts i imprecisos, sobre Trotsky estan repartits pels quaderns.

En diversos punts del Quaderns Gramsci acusa Trotsky de “cadornisme polític” [55], és a dir, de preveure l’acció política sempre i en principi a l’ofensiva, sense poder adaptar la seva reflexió política a la concreció dels alts i baixos de la lluita de classes. Aquest presumpte límit està relacionat, per Gramsci, amb la teoria trotskiana de la revolució permanent, que ha estat en el foc de la restauració estalinista des del gener de 1924. Aquí teniu Gramsci:

“§ Passat i present. Transició de la guerra maniobrada (i atac frontal) a la guerra de posició també en el camp polític. Aquesta em sembla la qüestió més important de la teoria política, plantejada per la postguerra i la més difícil de resoldre amb raó. Està lligat a les preguntes plantejades per Bronstein [Trotsky], que d’una manera o d’una altra es pot considerar el teòric polític de l’atac frontal en un període en què només és causa de derrota.”[56]

Sobre el mateix tema, fonamental per a la reflexió del Quaderni, Gramsci s’explica a si mateix. Donada la importància del passatge, el citem extensament:

“§ Guerra de posició i guerra maniobrada o frontal. Queda per veure si la famosa teoria de la permanència del moviment de Bronstein no és el reflex polític de la teoria de la guerra maniobrada (recordem l’observació del general cosac Krasnov), en última instància, el reflex de les condicions generals-econòmiques-culturals-socials d’un país en que els marcs de la vida nacional són embrionaris i alliberats i no poden convertir-se en una “trinxera o fortalesa”. En aquest cas es podria dir que Bronstein, que apareix com a “occidentalista”, era en canvi un cosmopolita, és a dir, superficialment nacional i superficialment occidental o europeu. En canvi, Ilici era profundament nacional i profundament europeu. (…)

Em sembla que Ilici [Lenin] havia entès que calia un canvi de la guerra maniobrada, aplicada victoriosament a Orient el 1917, a la guerra de posició que era l’única possible a Occident, on, com observa Krasnov, els exèrcits podien acumular en un espai curt quantitats infinites de municions, on els quadres socials eren per si mateixos capaços de convertir-se en trinxeres fortament armades. Això em sembla significar la fórmula del “front unit” que correspon a la concepció d’un front únic de l’Entesa sota el comandament únic de Foch. Però Ilici no va tenir el temps d’aprofundir en la seva fórmula, tot tenint en compte que només podia aprofundir-la teòricament, mentre que la tasca fonamental era nacional, és a dir, requeria una prospecció del terreny i una fixació dels elements de la trinxera i de la fortalesa representats pels elements de la societat civil, etc.”[57]

Considerades literalment, les crítiques de Gramsci a Trotsky als Quaderns reprodueixen el relat estandarditzat de Trotsky difós per l’estalinisme. Segons Saccarelli, aquestes notes, escrites entre 1930 i 1932, serien “una pantalla protectora construïda per l’autor per evitar el perill de les seves dures crítiques a la doctrina estalinista del Tercer Període”. [58] Davant de Lenin, es presenta Trotsky com “un internacionalista abstracte i un aventurer ultra-esquerrà” [59] incapaç de connectar els principis generals del marxisme amb la situació concreta i les peculiaritats nacionals, a més de contrari a la finor tàctica del front unit.

De la meteixa manera, Bergami havia afirmat que “el contrast, establert al Quadern 7 (1930-1931), entre Trotsky, partidari de la guerra del moviment permanent i Lenin, partidari de la guerra de posició, com a solució estratègica adequada per al reflux de la revolució a Occident no explica el desenvolupament del pensament de Trotski en la història del partit bolxevic i de la Tercera Internacional fins al 1926.”[60]

De fet, Trotski va fer bloc amb Lenin, al III i IV congrés mundial de la CI, per convèncer la majoria dels delegats de la necessitat d’una reorientació tàctica encarnada per la política del front unit. Per tant, les afirmacions de Gramsci són completament equivocades. I massa forçades són les conclusions de Saccarelli quan escriu que Trotsky era una “pantalla protectora” per a Gramsci. Com podem ignorar, de fet, que la crítica a l ‘”esquerranisme” de la política del Tercer Període, acompanyada d’un distanciament de les tesis de Trotsky, va ser precisament la posició que van adoptar l’oposició “de dreta” i buchariniana [61] del Comintern? Aquest corrent, el 1930, va formar la Internationale Vereinigung der Kommunistischen Opposition (IVKO, Oposició Comunista Internacional Unificada), dirigida pel grup alemany al voltant de Heinrich Brandler i August Thalheimer, antics dirigents del Partit Comunista Alemany. És probable que el desenvolupament polític de Gramsci anés en aquesta direcció, també a causa del seu passat recent com a líder de la IC de Zinoviev, i explicaria molt bé la necessitat de marcar una clara línia de separació entre ell i Trotski. L’IVKO, a més, va continuar sent extremadament crític amb les tesis de Trotsky i no va condemnar els judicis-farsa de Moscou fins que el mateix Bukharin els va patir el 1938.

Gramsci no podia ignorar que Trotski havia redactat el document polític més important de la IC sobre la tàctica del front unit. Tot i això, presentat com la figura paradigmàtica de la guerra de moviment, Trotsky es converteix en el teòric de l’assalt frontal en les notes de Gramsci sempre i en qualsevol cas. Per tant, a Trotski, Gramsci va atribuir les posicions del líder comunista hongarès Bela Kun el 1921, quan va suggerir i teoritzar la desastrosa “acció de març” del KPD, basada en la confusió entre el putxisme i l’acció revolucionària de masses [62]. El mateix Bela Kun per a qui un furiós Lenin va encunyar l’expressió ofensiva «fer “kuneries”». Malgrat tot això, és Trotski qui apareix als Quaderns “com el brut” [63]. Minimitzar l’abast d’aquesta elecció, reduir-la a una astúcia, no fa de la veritat un servei.

D’altra banda, podem coincidir amb Bergami que, al respecte, escriu sobre “l’artificialitat de les crítiques de Gramsci” que “construeix una condemna de l’abstracció i de la profecia inconclusiva per a les concepcions de Trotsky en la mesura que són invalidades pel napoleonisme anacrònic i antinatural” [64]. Al contrari, l’explicació gramsciana de la guerra de posició i de la situació dels països capitalistes avançats conté ressò de l’informe de Trotsky sobre el front unit al quart congrés mundial de la IC, en el que va participar personalment el mateix Gramsci.

Com jutjar, doncs, les notes de Gramsci que identifiquen Trotsky, en contrast amb Lenin, com a teòric de les desastroses guerres de moviment, de l’atac amb “arma blanca”?

Ja es tractava d’una capitulació política completa, o bé Gramsci volia mantenir la seva crítica d’un canvi tàctic de l’IC lluny de la crítica general sobre la degeneració de l’URSS i l’IC realitzada per Trotsky i l’Oposició d’Esquerra des del 1923. La segona, com ja s’ha dit, ens sembla la hipòtesi més racional. També perquè aquesta abraça, per emmarcar la posició de Gramsci respecte a la IC, no només una qüestió – sigui la carta d’octubre de 1926, la crítica al social-feixisme o altres – sinó la totalitat del camí que coneixem.

Algunes reconstruccions afirmen que a Lenin com a teòric de l’hegemonia s’hauria d’oposar Bukharin, i no Trotski, com a teòric d’abandonar la seva línia. En aquest sentit, hi ha una referència críptica als Quaderns sobre Bukharin, que, el 1921 i el 1931, defensava les posicions teòriques de l’ultraesquerra. Les crítiques de Gramsci sobre l’intent de Bukharin de sistematitzar i popularitzar el marxisme a través del Manual de sociologia popular reforcen aquesta percepció, ampliant la mirada sobre la insuficiència i el declivi teòric del marxisme a la URSS. En aquests passatges, Gramsci analitza els escrits filosòfics de Bukharin i escriu que el creixent fatalisme i determinisme mecanicista de la ideologia oficial de l’URSS era un símptoma de la passivitat dominant i va assenyalar que els “subordinats” del passat no aconseguien actuar com a força social conscient dels seus deures. D’altra banda, Gramsci va destacar que quan el silenci, i no l’agitació, caracteritza la vida del partit, això no era una indicació de la unificació real de la multiplicitat, sinó de la seva supressió des de dalt. En una nota de l’abril de 1932, Gramsci va analitzar el fenomen de l’estatolatria escrivint que era un procés necessari per a una classe, el proletariat, incapaç de viure independent i lliure abans de la conquesta del poder polític. Però hauria estat un problema, va continuar Gramsci, si l’estatolatria s’hagués tornat gangrenosa i perpetuada perquè totes les iniciatives continuaven sent determinades pels funcionaris estatals. [65] Més enllà d’aquest punt d’anàlisi – sens dubte significatiu perquè es va escriure mentre a l’URSS l’aparell burocràtic estatal concentrava un poder cada vegada més gran a costa de la classe treballadora – Gramsci no va anar tan lluny.

No hi ha notes gramscianes sobre el tema de l’extinció progressiva de l’estat, un tema central en la reflexió de Lenin, com a mínim començant per l’Estat i la Revolució i les Tesis d’Abril i fins a les seves darreres intervencions polítiques. Molt menys reflexions que permeten fins i tot albirar una proximitat amb les tesis sobre el procés de degeneració burocràtica i “termidoriana” de la revolució russa. Dit d’una altra manera, els Quaderns i l’evolució política de Gramsci fins al 1926 no permeten de cap manera afirmar que les crítiques a Trotsky, incorrectes i injustes, es puguin interpretar d’una manera substancialment diferent de la lletra del text, tal com afirmen nombrosos estudiosos, fins i tot a l’extrema esquerra [66]. D’altra banda, recordem que la tradició dels marxistes, quan van ser sotmesos a dures condicions de presó i censura, sempre ha estat la d’expressar una part dels seus pensaments però mai alguna cosa que no compartien. Ens sorprendria que Gramsci es comportés de manera diferent a aquesta modalitat.

El mateix testimoni disruptiu d’Ercole Piacentini [67], company de presó de Gramsci, sobre les reflexions gramscianes sobre l’estalinisme com a “termidor” de la revolució russa, o precisament el nus teòric fonamental sobre el qual es van reunir l’oposició d’esquerra russa i internacional, no troba cap revifament significatiu als Quaderns. Les crítiques al règim soviètic continuen esclafades sobre les peculiaritats del tercer període, que només era una de les expressions programàtiques de l’estalinisme. A més, l’estalinisme, lluny d’adoptar una posició sectària – es consideri ja entre 1925-1927 l’oportunisme envers el Kuomintang xinès o cap als líders dels sindicats britànics durant la vaga general de 926 dies de 1926 – normalment tenia una orientació contrària, ajornant la lluita pel socialisme a un futur indefinit i distant. L’estalinisme només va ser sectari en el camp de la tàctica i en una fase restringida de la seva història – el social-feixisme del període 1929-1934 – i, en canvi, va actuar com una força favorable a la col·laboració de classe d’una manera orgànica primer amb els fronts populars i després amb els governs d’unitat nacional durant la Segona Guerra Mundial.

La mateixa crítica gramsciana de la col·lectivització forçada, a més, depèn de la condemna de l’abandonament del pacient treball d’hegemonia, incloent compromisos i sacrificis per part de la classe treballadora, que va començar amb la NEP, per a Gramsci l’autèntica base del règim soviètic i el punt de partida per les crítiques de 1924-1926 sobre el suposat “corporativisme” de l’oposició d’esquerra [68].

Per tant, les notes dels Quaderns sobre Trotsky requereixen, tal com i més d’altres arguments, un coneixement de la història política de Gramsci i una hipòtesi sobre la seva evolució en relació amb els debats del moviment comunista internacional.

De ben segur, sabem que la direcció estalinista del PCdI va amagar la famosa carta d’octubre de 1926, jutjada per Togliatti massa tova, amb la qual Gramsci va prendre posició, en nom del secretariat del partit, a favor d’Stalin contra l’Oposició Unificada de Trotski, Kamenev i Zinoviev. Qui va publicar aquesta carta per primera vegada el 1938 a la revista Nuovo Avanti! va ser Angelo Tasca, que mentrestant havia trencat amb el PCdI per la dreta.

En aquell text, Gramsci només criticava els excessos de Stalin a l’hora de gestionar la batalla contra l’oposició unificada, el seu desig d“arrasar”, i semblava estar sota la il·lusió de poder continuar la tasca d’allunyar el PCdI de la línia extremista de Bordiga, com Lenin i sobretot Trotski li havien proposat en la seva estada a Moscou el 1922-1923, mantenint-se parcialment per sobre de la lluita en els temes que estaven inflamant la IC. Aquest sembla ser precisament el sentit de la crítica de Bordiga, que es va obstinar a moure’s en “una perspectiva internacional”, mentre que Gramsci mantenia la primacia, en aquell moment, de “una perspectiva nacional”, demostrant que estava impregnat d’un cert “provincialisme” en abordar el problema del conflicte a l’URSS.

Altres líders comunistes, especialment a Europa, ja eren més clars i lúcids en aquells anys a l’hora d’analitzar els gèrmens de l’estalinisme i intentar oposar-s’hi frontalment – penseu en el grup de lideratge del PC polonès o el francès de 1923-1924.

Es pot explicar el tacticisime gramscià del1926. D’una banda, sens dubte, Gramsci temia dividir, en les avaluacions sobre l’evolució de l’URSS i de la Internacional Comunista, la unitat política difícilment guanyada pel grup dirigent del PCdI format el 1923-1924 en la polèmica contra l’esquerra de Bordina, considerat llavors solidari amb Trotski; d’altra banda, compartia les tesis polítiques de la majoria del PCUS al voltant de la fracció de Stalin i es feia il·lusions, sense tenir gens clara la profunditat social del conflicte dins del PCUS, que podia contribuir a la seva atenuació.

Després de la guerra, gràcies als testimonis de companys que l’havien conegut a la presó, es va fer cada cop més difícil tapar les dissensions de Gramsci amb el partit i l’IC. En realitat, es va produir una autèntica ruptura.

El líder trotskista Pietro Tresso, expulsat del Buró Polític del PCdI el 1930, va escriure que l’expulsió de Gramsci per la seva oposició al gir del “social-feixisme” era un fet, però no es va fer públic ja que era una pràctica consolidada de no expulsar ningú, en cas de diferències polítiques, que estiguès a la presó o a l’internament. El mateix Bordiga, per exemple, va ser expulsat només al final dels seus tres anys de reclusió.

Tanmateix, la pròpia naturalesa del principal conflicte polític entre Gramsci i la IC, o sigui la teoria del “social-feixisme” i la renúncia a Itàlia de l’eslògan de l’Assemblea Constituent, va servir posteriorment per consolidar la idea d’un Gramsci que, si no era fidel a Moscou i a Stalin, ho era perquè anticipava el posterior i “democràtic” gir dels fronts populars, gravat a la memòria política dels intel·lectuals progressistes com un gir “pluralista” de la IC que però, en realitat, va ser aplicat en el món al so de purgues, judicis polítics i eliminacions físiques perpetrades directament pel NKVD de Stalin.

El que va dir Gramsci a la presó sobre la necessitat de l’eslògan democràtic de l’assemblea constituent en una probable fase de transició en què, després de la caiguda del feixisme, la revolució proletària no hagués tingut la força per imposar-se immediatament, no es va distanciar del mètode seguit del que van fer els bolxevics en promoure consignes de transició en els vuit mesos entre les revolucions de febrer i octubre. En aquest punt, la fidelitat de Gramsci a les tesis de Lió del III Congrés del PCdI el 1926 és clara.

Gramsci també va subratllar que en l’assemblea constituent els comunistes haurien de demostrar a la pràctica la il·lusió absoluta d’una transformació socialista per mitjans institucionals i parlamentaris. Així, el 1933, el comunista Athos Lisa va informar a la seu del PCdI de les posicions preses per Gramsci a la presó:

“Les perspectives revolucionàries a Itàlia s’han de fixar en un número de dos, o sigui la que és més probable i la que és menys probable. Ara, al meu entendre, la més probable és la del període de transició. Per tant, la tàctica del partit s’ha de basar en aquest objectiu, sense por de semblar poc revolucionari. Ha de fer seu l’eslògan de l’Assemblea Constituent davant la resta de partits que lluiten contra el feixisme, no com a fi en si mateix, sinó com a mitjà.

L'”Assemblea Constituent” representa la forma d’acció dins la qual es poden col·locar les demandes més sinceres de la classe treballadora i en el seu si l’acció del partit es pot i s’ha de dur a terme a través dels seus representants, que ha de ser destinada a devaluar tots els projectes de reforma pacífics, demostrant a la classe obrera italiana que l’única solució possible a Itàlia rau en la revolució proletària”. [69]

Tanmateix, si s’elimina aquest Gramsci i es dilata la imatge d’un home que reflexiona aïlladament sobre el “cop de puny a l’ull” que per a ell era el social-feixisme, és possible pintar un Gramsci que trenqui amb l’aventurisme ultraesquerra de la IC per aterrar en posicions socialdemòcrates. Els erudits bordighistes han recolzat això durant dècades, fent un error contrari a aquells que van intentar forçar una analogia entre Gramsci i Trotsky. [70]

Per completar l’operació, però, també va ser necessari esborrar de la memòria la correspondència sobre la qüestió de l’Assemblea Constituent entre Trotski i els tres antics membres del Buró Polític del PCdI que van fundar l’oposició d’esquerra italiana el 1930. En aquests textos s’expressen continguts polítics compatibles amb els de Gramsci, almenys segons informa Athos Lisa, i la idea, afirmada després de la guerra per Leonetti, que el punt d’inflexió de 1930 havia enterrat definitivament el “partit de Gramsci” en el programa, en el mètode d’anàlisi i també en el de gestió. Respecte al futur període de transició després de la caiguda del feixisme a Itàlia, Trotsky, de fet, va escriure a Tresso, Leonetti i Ravazzoli el maig de 1930:

“(3) Al que precedeix segueix aquí la qüestió del període de “transició” a Itàlia. En primer lloc, cal establir clarament: la transició de què a què? Una cosa és el període de transició de la revolució burgesa (o “popular”) a la revolució proletària. El període de transició de la dictadura feixista a la dictadura proletària és una altra cosa. Si es pensa en la primera concepció, sorgeix primer la qüestió de la revolució burgesa i es tracta d’afegir-hi el paper del proletariat, després només sorgirà la qüestió del període de transició cap a una revolució proletària. Si es pensa en la segona concepció, es planteja la qüestió d’una sèrie de batalles, trastorns, reversions de situacions, punts d’inflexió bruscos, que junts constitueixen les diferents etapes de la revolució proletària. Aquestes etapes podrien ser nombroses. Però no poden contenir en cap cas una revolució burgesa o el seu misteriós fetus, la revolució “popular”.

Vol dir això que Itàlia no pot tornar a ser un estat parlamentari o convertir-se en una “república democràtica” durant un determinat període de temps? Crec, suposo en perfecte acord amb vosaltres, que aquesta possibilitat no està exclosa. Però llavors no resultarà com el fruit d’una revolució burgesa, sinó com l’avortament d’una revolució proletària insuficientment madura o prematura. […] La victòria del feixisme va ser el resultat de la nostra derrota a la revolució proletària de 1920. Només una nova revolució proletària pot derrocar el feixisme. Si també aquesta vegada tampoc no estigués destinada al triomf (debilitat del Partit Comunista, maniobres i traïció dels socialdemòcrates, maons, catòlics) l’estat de transició que la contrarevolució burgesa es veurà obligada a establir sobre les ruïnes del seu poder en forma feixista, només pot ser un estat parlamentari i democràtic. […] (4) Però, això vol dir que nosaltres, els comunistes, rebutgem a priori tots els objectius democràtics, tots els eslògans de transició o preparació, aturant-nos estrictament només a la dictadura proletària? Seria una evidència d’un sectarisme doctrinal en va. No creiem ni per un moment que un simple salt revolucionari sigui suficient per soldar allò que separa el règim de la dictadura proletària.

De cap manera negem la fase de transició amb les seves necessitats de transició, incloses les necessitats de la democràcia. Però és precisament amb l’ajut d’aquestes consignes de transició d’on brolla sempre el camí cap a la dictadura del proletariat que l’avantguarda comunista haurà de conquerir tota la classe obrera i que aquesta haurà d’unificar totes les masses explotades de la nació. I aquí ni tan sols excloc la possibilitat d’una Assemblea Constituent que en determinades circumstàncies podria imposar-se pels esdeveniments o, més exactament, pel procés del despertar revolucionari de les masses oprimides. […] Si la crisi revolucionària esclatés, per exemple, en el transcurs dels propers mesos (sota la pressió de la crisi econòmica, d’una banda, sota la influència revolucionària que ve d’Espanya), les grans masses obreres, tant obreres com camperoles, farien seguir amb raó les seves demandes econòmiques per consignes democràtiques (com ara llibertat de premsa, coalició, sindicat, representació democràtica al Parlament i als municipis). Vol dir això que el Partit Comunista haurà de rebutjar aquestes demandes? Al revés. Haurà de donar-li a aquestes l’aspecte més audaç i categòric que sigui possible. Perquè la dictadura del proletariat no es pot imposar a les masses populars. Només es pot aconseguir lliurant la batalla – la batalla fins al fons – per a totes les demandes, desitjos i necessitats transitòries de les masses i, al capdavant d’aquestes masses” [71].

Per tant de forma independent, Gramsci havia desenvolupat una reflexió sobre la situació a Itàlia similar a la de Trotski i els tres líders comunistes italians que s’haurien unit a l’oposició internacional d’esquerra el 1930. No obstant això, pel que fa la seva expulsió del PCdI, no es pot excloure que Gramsci hagués expressat una opinió contrària. De fet, la por a una ruptura virulenta hauria suggerit al seu germà gran, Gennaro Gramsci, amagar al partit la resposta d’Antonio sobre l’expulsió dels tres, així com sobre la nova línia del PCdI. El 1965, poc abans de morir, Gennaro Gramsci hauria explicat el contingut polític d’aquesta entrevista al periodista-biògraf Giuseppe Fiori en aquests termes: “no va justificar la seva expulsió i va rebutjar la nova línia de la Internacional, compartida per Togliatti al seu parer massa de pressa”. [72]

Les valoracions concordants sobre la naturalesa de la revolució que hauria enderrocat el règim feixista a Itàlia són extremadament importants, però, per descomptat, no anul·len el que s’ha dit sobre la comprensió general d’aquest període històric. N’hi ha prou amb dir que l’única referència directa dels Quaderns al bonapartisme relacionada amb el desenvolupament històric de l’URSS va identificar l’embrió d’una tendència en aquesta direcció en les posicions expressades per Trotsky durant el debat de 1920 sobre la funció dels sindicats després de la presa del poder [73].

L’estat de la presó, per descomptat, no va ajudar a que Gramsci desenvolupés una opinió en profunditat. El clima histèric de caça a l’opositor, responsabilitat de l’estalinisme, també va penetrar a les presons i el confinament i va donar el cop final a qualsevol discussió col·lectiva entre els comunistes empresonats per la repressió feixista. D’altra banda, fer de Gramsci un “semi-trotskista” o un “trotskista inconscient” seria una operació arbitrària i no serviria ni a Gramsci ni al trotskisme.

Hegemonia: el passat d’un concepte marxista

Molts intel·lectuals, sobretot Norberto Bobbio, han suggerit que el concepte d’hegemonia és una innovació gramsciana, però no ho és. Una breu història del concepte és essencial per desprovincialitzar la qüestió i entendre quines lectures i debats tenia Gramsci al darrere.

L’expressió hegemonia, en el naixent moviment marxista rus, es va utilitzar des de la dècada de 1880 per definir el paper de la classe obrera en la lluita contra el tsarisme. Per a Plechanov com per a Axelrod, però també per a Lenin, el terme indicava la necessitat del proletariat de participar en una lluita política, polemitzant amb les tendències economistes, i la seva supremacia sobre les altres classes en la revolució burgesa contra el tsarisme. Poc després de la divisió del 1903 entre bolxevics i menxevics, Lenin va acusar aquests darrers d’haver abandonat la idea d’hegemonia – “l’aspecte més groller del reformisme de la socialdemocràcia russa” [74] – subordinant-se políticament al lideratge del capital rus a la revolució democràtic-burgesa contra el tsarisme.

A principis del segle XX, aquest debat es va traslladar a Alemanya, al cor del moviment obrer. Kautsky va contrastar l'”estratègia del desgast”, indefinidament llarga i central a Occident, amb la del derrocament. El desgast hauria estat típic d’Occident des de la derrota de la comuna de París el 1871, i aquí hi ha una coincidència amb les referències gramscianes dels Quaderns. L’ocasió històrica que va encendre aquest debat va ser la revolució russa de 1905, quan van aparèixer per primera vegada els soviets, formes avançades de poder proletari, que Kautsky volia, a tota costa, exorcitzar i considerar un fenomen propi de societats endarrerides i no universalitzable.

Rosa Luxemburg va respondre durament a Kautsky, que confiava en conseguir el socialisme mitjançant una successió d’eleccions fins a obtenir la majoria parlamentària. Per al “pare” de la Internacional Socialista, l’assalt frontal de la revolució russa de 1905 va ser el producte de l’endarreriment d’aquesta societat, la vaga general va ser una forma de lluita “primitiva i amorfa”, inadequada a Occident on hauria proporcionat a la reacció un pretext per reprimir el moviment obrer altrament destinat a un creixement irresistible i gradual.

Lenin, el 1910, va intervenir en el debat al costat de Luxemburg. Va denunciar la rígida oposició proposada per Kautsky entre la Rússia tsarista i l’Europa de les democràcies parlamentàries com la racionalització d’una capitulació davant l’electoralisme. Luxemburg també va criticar la “rígida antítesi entre la Rússia revolucionària i l’Europa occidental parlamentària”, veient-hi les arrels d’una orientació oportunista. Per a Rosa, les vagues a Rússia de 1905 de les quals va néixer el Consell de Delegats de Treballadors de Petersburg eren:

“Tan poc “amorfes i primitives”, que de fet es poden comparar fàcilment per audàcia, violència, solidaritat de classe, tenacitat, èxits materials, objectius progressius i resultats organitzatius a qualsevol moviment sindical de l’Europa occidental”.

Luxemburg va rematar resumint així el raonament de Kautsky:

“En resum, l’horitzó de les properes eleccions al Reichstag somriu amb tantes promeses que pecaríem de lleugeresa criminal si penséssim en alguna vaga massiva, tenint davant nostre una victòria certa que la papereta ens posa ‘a la butxaca’”. [75]

Després de la Revolució d’Octubre, el terme hegemonia va caure en desús entre els bolxevics. La fórmula bolxevica de la “dictadura democràtica de treballadors i camperols” dins del sistema capitalista no s’havia materialitzat. També va caure la perspectiva de l’hegemonia del proletariat en una revolució democràtica. La controvèrsia teòrica que havia vist oposar-se els conceptes d’hegemonia i dictadura del proletariat també va acabar.

Als documents de la IC, l’eslògan de l’hegemonia s’utilitzava per indicar la tasca del proletariat de dirigir, és a dir, exercir el lideratge, sobre els altres sectors de la població explotats en la lluita contra el capitalisme. Al IV Congrés Mundial de la IC (1922), el terme es va estendre a la dominació de la burgesia sobre el proletariat quan la primera aconsegueix reduir l’acció del segon a un marc corporatiu, és a dir, a una divisió entre la lluita política i sindical [76].

De la lectura dels Quaderns és evident que Gramsci va partir d’aquesta tradició política i fins i tot lèxica, en particular de la idea de la necessitat que el proletariat s’alii amb altres sectors explotats. Prenent un concepte formulat per Trotski, Gramsci distingia clarament la dictadura del proletariat, que havia d’exercir-se contra els enemics de classe fins i tot per la força i l’hegemonia per exercir sobre els camperols, la “bona voluntat i entusiasme” dels quals s’ha de poder situar al costat del proletariat.

No hauria faltat als Quaderns una nota en que Gramsci va desestimar erròniament i precipitadament la teoria de la revolució permanent –el prisma de la distorsió de Stalin és evident– com un abandonament de la búsqueda d’una aliança entre els treballadors urbans i els camperols, és a dir, com a abandonament del concepte d’hegemonia [77].

En què es va convertir aquest concepte als Quaderns?

Si en alguns passatges l’hegemonia sembla ser la prerrogativa de la societat civil, a diferència de la dominació o la coerció de l’Estat, en altres textos s’analitza l’hegemonia com la síntesi del consentiment obtingut a través dels anomenats òrgans privats (no sempre) però arrelats en l’ordre burgès (escoles, esglésies, ràdio, universitats, etc.) i la coerció. En el règim parlamentari burgès, va observar Gramsci, l’hegemonia s’hauria d’aconseguir preferentment “sense que la força aclaparés massa el consens”[78] Però si l’hegemonia s’entén com consens-coerció, doncs aquests es trasllada dins del propi estat i, com a màxim, Gramsci hauria mantingut una diferència de matisos distingint l’hegemonia política (és a dir, estatal) i civil. El que sembla indiscutible és que Gramsci no va formular una teoria orgànica.

Als Quaderns, les paraules Estat, societat civil i hegemonia estan sotmeses a un canvi conceptual. Quin és el fil d’aquests canvis? La reflexió, en Gramsci, rellisca des de la qüestió de les aliances socials del proletariat, especialment a l’”Orient”, fins a l’anàlisi de les estructures del poder polític burgès a l’“Occident” o en països amb capitalisme avançat. Tanmateix, continua essent cert que la principal configuració d’aquests termes, per al destí pòstum del pensament de Gramsci, ha resultat ser l’oposició entre l’Orient, on “l’estat ho és tot” i la guerra de maniobra és adequada, i l’Occident de la guerra de posició, on l’Estat és un “obús extern” respecte a la societat civil “robusta i capaç d’aguantar forts xocs”.

Però, com han raonat gramsciòlegs maliciosos, si a Occident preval l’hegemonia sobre la coerció com a mode d’expressió del poder de la burgesia, aleshores és “la influència cultural de la classe dominant la que garanteix, en última instància, l’estabilitat de l’ordre capitalista” [79]. I aquí molts gramsciòlegs desitgen anar més enllà i atacar la teoria marxista de l’Estat com a òrgan de dominació de classe, mentre Lenin era molt més profund quan va observar que els tsars governaven per la força mentre la burgesia britànica i francesa ho feien amb engany, adulació, parlament i concessions democràtiques destinades a preservar l’essencial, és a dir, la sacralitat de la propietat privada.

Però si, com el socialdemòcrata Tamburrano [80], es vol fer dir a Gramsci més del que escriu, es va més enllà del mateix Gramsci per afirmar, com a reformistes amb una mica de postmodernisme, que l’Estat ja no és essencialment a Occident un òrgan de repressió de classe com era a la Rússia tsarista i que el poder es concentra més als mitjans d’informació que als mitjans de producció. Si a Occident el poder del capital hagués assumit la forma d’hegemonia cultural, se’ns portaria a reconèixer com a vàlid l’antic dogma reformista sobre la viabilitat del camí electoral al socialisme. Però aquest punt de vista, mai expressat per Gramsci, oblida de considerar que les condicions “normals” de subordinació ideològica de les masses es basen en una coerció, a vegades silenciosa i poc visible, que ho fa possible: el monopoli de la violència legal de l’estat. Sense aquesta prerrogativa material, el sistema de control cultural esdevindria immediatament fràgil.

A Gramsci, la reflexió sobre l’hegemonia esdevé sobretot una referència a la solidesa i l’articulació de la dominació burgesa a l’Occident capitalista. Un grau de consentiment tendencialment més gran dels oprimits capaç de reduir les impressionants expressions de la dominació coercitiva de la burgesia, com també va il·lustrar de manera penetrant Lenin a l’Esquerranisme, Malaltia Infantil del Comunisme. Lenin havia analitzat, des de l’Imperialisme (1916), que un dels efectes polítics d’aquesta nova fase del capitalisme era la formació, als països imperialistes, d’una “aristocràcia obrera” gràcies a les engrunes dels superàvits colonials. Aquest concepte es va recuperar el 1920 a l’Esquerranisme:

“Als països més avançats que Rússia, s’ha fet sentir i havia de fer-se sentir un cert esperit reaccionari dels sindicats, indubtablement més accentuat que en el nostre país. Aquí els menxevics trobaven (i en part troben encara en un petit nombre de sindicats) un suport entre els sindicats, precisament gràcies a aquesta estretor corporativa, a aquest egoisme professional i a l’oportunisme. Els menxevics d’Occident s’han “fortificat” molt més sòlidament en els sindicats, allí ha sorgit una capa molt més forta d’“aristocràcia obrera” professional, mesquina, egoista, malvada, àvida, petit burgesa, d’esperit imperialista, comprada i corrompuda per l’imperialisme. Això és indiscutible. La lluita contra els Gomper, contra els senyors Jouhaux, els Henderson, Merrheim, Legien i els associats a Europa occidental és infinitament més difícil que la lluita contra els nostres menxevics, que representen un tipus social i polític completament homogeni“.[el subratllat és nostre] [81]

Gramsci va esbossar una anàlisi de les característiques dels sistemes polítics dels països capitalistes avançats, més capaços de suportar esdeveniments de ruptura com ara crisis econòmiques i guerres. En aquests contextos, argumentava Gramsci, un atac frontal a la burgesia hauria estat improbable per al proletariat sense una llarga i difícil guerra de posició, o sigui la construcció de la relació de força a nivell subjectiu. Cal repetir que en això Gramsci no va innovar respecte als assoliments teòrics dels primers quatre congressos mundials (1919-1922) de la Internacional Comunista.

Gramsci i Trotsky: notes sobre la revolució permanent, o de nou sobre la guerra de maniobra i la guerra de posició (i el front unit)

El tema és més complicat si tenim en compte el fragment dels Quaderns sobre la revolució permanent. L’expressió, a la nota Gramsciana, fa referència a les perspectives de Marx a la Lliga Comunista el 1850, quan va plantejar un salt dràstic de les revolucions burgeses de 1848 a les revolucions proletàries. Aquesta hipòtesi, segons Gramsci, va ser cancel·lada de la història amb la derrota de la comuna de París el 1871. A partir d’aquest moment, segons ell, l’estratègia política de l’atac frontal semblaria adoptar-se només als països colonials i endarrerits i no a les democràcies burgeses de l’Occident.

L’hegemonia es converteix en un principi explicatiu de les estructures del poder de classe en democràcies burgeses estables típiques d’Occident. La guerra de maniobra es converteix en una estratègia residual, actual als marges del desenvolupament capitalista. Al contrari, a Occident, on l’Estat només és la “trinxera externa” de la dominació de classes, el nucli central és la societat civil, al seu torn exterior a l’àmbit econòmic, a diferència de l’ús comú del terme a Hegel però també a Marx. Tanmateix, torna a aparèixer l’ombra de Trotski, presentat com a defensor d’una doctrina que s’ha tornat abstracta i caduca. Com ja es va assenyalar, la doctrina de la revolució permanent es descriu en una caricatura:

“Respecte a l’eslògan” jacobí “llançat per Marx a Alemanya el 48-49, cal destacar la seva complicada fortuna. Ressuscitat, sistematitzat, elaborat, intel·lectualitzat pel grup Parvus-Bronstein, va resultar inert i ineficaç el 1905 i més tard: era una cosa abstracta, com un gabinet científic. El corrent que s’hi va oposar en aquesta manifestació intel·lectualitzada, en canvi, sense utilitzar-lo “a propòsit”, l’utilitzava en la seva forma històrica, concreta i viva, adequada al moment i al lloc, com que brollava de tots els porus de la societat que calia transformar, d’aliança entre dues classes amb l’hegemonia de la classe urbana. En un cas, un tarannà jacobí sense contingut polític adequat, com Crispi; en el segon cas, el tarannà i el contingut jacobí segons les noves relacions històriques, i no segons una etiqueta intel·lectualista “. [82]

A Gramsci, l’anàlisi de l’Estat i la qüestió de les tàctiques de front unit estan relacionades. L’Estat, però, es defineix de manera oscil·lant entre tres matisos no coincidents: de vegades seria una entitat en una relació “equilibrada” (contràriament a l’Orient) amb la societat civil, en altres ocasions la “capa externa i gairebé innecessària” de la societat civil i en altres llocs també és una “estructura massiva” que aniquila l’autonomia de la societat civil. A més, si en algunes notes l’estat s’oposa a la societat civil, en d’altres més tard, Gramsci sembla incloure la societat civil a l’estat. No es pot escapar de la impressió d’una certa confusió.

Segons Anderson, de la xarxa de notes gramscianes sorgiria una línia general de connexió i interpretació: hegemonia civil = guerra de posició = front unit. La cadena d’equivalències és convincent i sembla indicar la creença gramsciana que la tàctica del front unit s’havia d’adoptar no com a tàctica sinó com a estratègia per a tota una època històrica.

En preparar el seu raonament sobre les tàctiques revolucionàries més adequades a l’Occident capitalista avançat, Gramsci es va referir al debat estratègic que va tenir lloc entre els comandaments militars suprems sobre la Primera Guerra Mundial. L’objectiu immediat de la seva crítica era l’anomenat cadornisme, una mena d’equivalent en el camp polític de l’ultra esquerranisme que era l’objectiu de la crítica de Gramsci. A continuació s’explica com va plantejar la qüestió:

“L’observació del general Krasnov (a la seva novel·la) segons la qual l’Antesa (que no volia una victòria per a la Rússia imperial, de manera que la qüestió oriental no es resolgués definitivament a favor del tsarisme) va imposar la guerra de trinxeres (absurd donat l’enorme desenvolupament del front des del Bàltic fins al Mar Negre, amb grans zones pantanoses i boscoses), mentre que l’única possible era la guerra maniobrada, és una mera tonteria. En realitat, l’exèrcit rus va intentar una guerra de maniobra i avenços, especialment al sector austríac (però també a la Prússia oriental) i va tenir èxits brillants, encara que efímers. La veritat és que no podeu triar la forma de guerra que vulgueu, tret que hagueu patit una superioritat aclaparadora sobre l’enemic, i se sap quantes pèrdues hagi causat l’obstinació dels estats majors en no voler reconèixer que la guerra de posició era “imposada” per les relacions generals de les forces contràries.[…] La mateixa reducció s’ha de produir en l’art i en les ciències polítiques, almenys pel que fa als estats més avançats, on la “societat civil” s’ha convertit en una estructura molt complexa resistent a les “irrupcions” catastròfiques de l’element econòmic immediat. (crisis, depressions, etc.); les superestructures de la societat civil són com el sistema de trinxeres en la guerra moderna. Com en aquest cas, va passar que un ferotge atac d’artilleria semblava haver destruït tot el sistema defensiu de l’adversari, però només havia destruït la seva superfície exterior i, en el moment de l’atac i de l’avanç, els atacants s’enfrontaven a una línia defensiva que encara era eficient, de la manera que passa a la política durant les grans crisis econòmiques; ni les tropes atacants, a causa de l’efecte de la crisi, s’organitzen ràpidament amb el pas del temps ni adquireixen un esperit agressiu; recíprocament, els atacats no es desmoralitzen ni abandonen les seves defenses, fins i tot a la runa, ni perden confiança en les seves pròpies forces i en el seu futur. Certament, les coses no es queden tal com són, però és cert que falta l’element de la rapidesa, del temps accelerat, de la marxa progressiva i definitiva que esperarien els estrategs del cadornisme polític. L’últim esdeveniment d’aquest tipus a la història de la política va ser el de 1917. Ells van marcar un decisiu punt d’inflexió en la història de l’art i les ciències polítiques “. [l’enfasis és nostre] [83]

Les darreres línies d’aquest passatge, juntament a l’observació sobre el fracàs de l’avanç de l’exèrcit vermell a Varsòvia l’agost de 1920, plantegen el tema d’un possible contrast entre l’estratègia dels bolxevics del 1917 –que va fer ús del mètode del front unit també durant aquell any crucial – i una estratègia correcta als països capitalistes avançats? En un pas posterior, Gramsci sembla procedir a una direcció teòrica d’aquest punt, contrastant clarament Orient i Occident:

“A l’Orient l’estat ho era tot; la societat civil era primordial i gelatinosa; a l’Occident hi havia una relació justa entre l’Estat i la societat civil i, en la tremolor de l’Estat es distingia immediatament una estructura robusta de la societat civil. L’estat només era una trinxera avançada, darrere de la qual hi havia una forta cadena de fortaleses i casamates; més o menys, d’estat en estat, per descomptat, però això requeria precisament un reconeixement exacte de caràcter nacional”. [84]

Les conclusions d’aquesta nota (“A l’Orient l’estat ho era tot; la societat civil era primordial i gelatinosa; a l’Occident hi havia una relació justa entre l’estat i la societat civil i en la tremolor de l’Estat es podia veure immediatament una estructura robusta de la societat civil. L’Estat només era una trinxera avançada, darrere de la qual hi havia una sòlida cadena de fortaleses i casamates”) són el passatge més utilitzat pels comentaristes que donen suport a la ruptura de Gramsci amb la visió original de la Internacional Comunista. Curiosament, tal oposició entre Orient i Occident també va ser proposada per Bordiga en el seu discurs de febrer de 1926 –també preparat juntament amb Trotsky i en què el comunista napolità s’oposava a Stalin i Bukharin– al VI Ple de l’Executiu de la IC:

“El desenvolupament a Rússia, per tant, no ens proporciona experiències d’importància fonamental sobre com el proletariat haurà de derrocar l’estat capitalista, liberal, parlamentari modern, que existeix des de fa molts i molts anys i que té una gran capacitat per defensar-se. […] Hem de saber com s’assalta i conquereix l’estat burgès modern, un estat que es defensa encara més eficaçment en la lluita armada que l’autocràcia tsarista i que, a més, es defensa amb l’ajut de la mobilització ideològica i l’educació del proletariat en un sentit derrotista per part de la burgesia. Aquest problema no sorgeix en la història del Partit Comunista Rus “. [85]

Contràriament a la imatge que sorgiria de les referències críptiques de Gramsci, Trotsky no era en cap cas un “teòric de l’ofensiva”, ni tan sols en el camp de la doctrina militar. En resposta a Frunze, en el debat de l’Exèrcit Roig, Trotsky va destacar el tipus de vincle entre el nivell polític i el militar:

“Malauradament, entre els nostres doctrinaris recentment encunyats, hi ha aquells partidaris ingenus de l’ofensiva que, sota la bandera d’una teoria militar, intenten introduir als cercles del nostre exèrcit les mateixes tendències unilaterals “d’ultraesquerra” que ja s’havien expressat al III congrés de la Internacional en la forma de la teoria de l’ofensiva: tenint en compte que (!) vivim en una època revolucionària, precisament per això (!) el partit comunista ha d’implementar la política de l’ofensiva. Traduir els conceptes d'”ultraesquerra” al llenguatge de la teoria militar significa multiplicar-ne els errors”. [86]

Trotski va criticar les postures dels que feien de la maniobra o de la posició un principi absolut: “Sense ofensiva no hi ha victòria. Però la victòria pertany a qui ataca quan cal atacar, i no a qui ataca primer”[87]. Després d’haver resolt el debat amb els “teòrics de l’ofensiva”, Trotski va desenvolupar les seves postures precisament sobre la probable distinció entre futures guerres civils entre les classes d’Occident i d’Orient, sense cap “cruesa” i mantenint un enfocament revolucionari. Per a Trotski era molt probable que a Occident l’ús de la guerra de posició hauria sigut major que a Rússia:

“Als països altament desenvolupats, amb enormes centres habitats, amb una guàrdia blanca ja emmarcada militarment, la guerra civil pot assumir -i en molts casos assumirà, sens dubte- una fesomia molt menys dinàmica i molt més tancada, o sigui un caràcter més afí a la guerra de posició.”[88]

En aquestes notes, Trotsky va afegir que no es volia dir amb això que a Occident la guerra entre classes es pogués reduir a mera guerra de posició. No hi ha cap aclariment al Gramsci dels Quaderns. Això el va fer interpretable i manipulable per l’acadèmia Gramsciana.

Pel que fa a la crítica de Gramsci a la teoria trotskiana de la revolució permanent, especifiquem que tota la formació del comunista sard després de la fundació del PCdI, i en particular una carta escrita per Gramsci el febrer de 1924 des de Viena, suggereix una excel·lent comprensió del debat que va esclatar a l’URSS després de la mort de Lenin i també una certa propensió inicial a la perspectiva política de Trotsky [89], que va ser abandonada bastant ràpidament.

Com explicar llavors que en el Gramsci dels Quaderns critica la posició de Trotsky convertint-la en una caricatura que l’assimila al desig d’exportar la revolució napoleònicament, és a dir, per mitjans militars i burocràtics?

No tenim eines per entendre si Gramsci havia canviat de posició i, d’una manera intel·lectualment no clara, havia desfigurat la posició amb que polemitzava, o si havia decidit encobrir-se o si la causa era una altra. Sembla que la veritable contradicció rau en Gramsci mateix i és instrumental ajustar-la al gust anys o dècades després.

La caracterització gramsciana de la revolució permanent com una mena de “teoria de l’ofensiva” no té fonament. Gramsci atribueix a Trotski les postures dels “teòrics de l’ofensiva” que animaren, especialment en el tercer congrés mundial de la CI (1921), una dura oposició d’esquerra contra Lenin i Trotski.

De fet, varen ser aquests dos darrers els primers a argumentar, dins de la IC, que el capitalisme havia entrat en una fase d’estabilització relativa després dels fracassos de l’onada revolucionària de 1917-1920 i que això hauria d’haver comportat un canvi tàctic, principalment a l’Europa occidental, per guanyar pacientment la majoria del proletariat organitzat. La tàctica del front unit va servir per a aquest propòsit i l’oposició a la mateixa no provenia d’alguns suposats “marxistes orientals”, sinó precisament d’importants sectors dels joves PC d’Europa occidental [90], incloent Itàlia i inclòs el mateix Gramsci, que considerava aquesta decisió un acostament en principi a la socialdemocràcia i, per tant, una traïció.

A Alemanya, la discussió havia adquirit un aspecte dramàtic el 1921 perquè l’aplicació de la teoria de l’ofensiva, inspirada a Moscou per Bela Kun i Bukharin (aleshores encara a l’esquerra del partit), havia provocat la tragèdia de la “acció de març” quan, després de la provocació del ministre de l’Interior i del socialdemòcrata prussià Horsing, que ocupava militarment les zones mineres del centre d’Alemanya on el KPD tenia alguns dels seus bastions, la direcció comunista va passar a l’ofensiva insurreccional en una acció aventurera que va exposar desenes de milers de comunistes a una despietada repressió per part de l’Estat. En aquella ocasió, les dures crítiques a la transició massa mecànica de la guerra de posició a la guerra de moviment van venir de Lenin i Trotski, que a Alemanya s’havien expressat obertament per les posicions de la dreta del partit, a favor del front unit i dirigida fins al març de 1921 per Paul Levi, que va ser expulsat de la IC per la forma en que es va distanciar immediatament i públicament de la “acció de març” [91].

Tot això, Gramsci ho sabia i no per rumors. Durant la seva estada a Moscou entre l’estiu de 1922 i el novembre de 1923, va ser Trotski qui va discutir intensament amb ell per provocar el seu destacament del districte de Bordiga. Gramsci, encara que encara es trobava en un bloc amb l’esquerra del partit [92], va ser considerat de fet un dels elements sobre els quals centrar-se per superar el sectarisme de la naixent fase del PCdI. Per tant, hi ha una certa decepció en comentar determinades posicions crues contingudes en el Quaderni.

Tot això, Gramsci ho sabia i no per rumors. Durant la seva estada a Moscou entre l’estiu de 1922 i el novembre de 1923, va ser Trotski qui va discutir intensament amb ell per provocar la seva separació del corrent de Bordiga. Gramsci, tot i trobar-se encara en un bloc amb l’esquerra del partit [92], va ser considerat de fet un dels elements sobre els quals centrar-se per superar el sectarisme de la fase naixent del PCdI. Per tant, hi ha una certa decepció en comentar determinades posicions crues contingudes en els Quaderns.

Gramsci avui

Hem de donar a Gramsci el que és de Gramsci, sense por d’assenyalar ni tan sols els seus errors. La tasca es fa més difícil amb la interminable literatura gramsciana, una autèntica manta ideològica polimòrfica que impedeix reconèixer-lo com a comunista. Els Quaderns s’han prestat més que cap altre escrit a la deformació de tota la figura de Gramsci, fortament embalsamada en una xarxa densa i global de banalitats reformistes i liberals.

Separar Gramsci de la colla de plumers que l’encensa és un deure elemental per als marxistes revolucionaris. Això no ha d’evitar, en cap cas, veure els Quaderns pel que són, fins i tot quan la seva desorganització no ajuda a comunicar el significat general d’aquella obra inacabada o quan una prosa de vegades molt indirecta – fruit del desig de burlar-se de la censura? del desgast? d’involució del pensament? – indica una reflexió poc cristal·lina.

Tot i així, sempre serà útil tenir present que Gramsci, concebent la idea d’una història d’intel·lectuals a Itàlia durant l’exili, va demanar consell primer a Amadeo Bordiga i li va proposar una discussió sistemàtica de la seva obra. Més que moltes ruminacions sofisticades, aquest episodi indica que Gramsci pretenia, amb l’obra dels Quaderns, contribuir al desenvolupament del marxisme com a teoria revolucionària sobre el terreny que preferia. En aquests termes, ja el 1923, havia identificat una bretxa en la producció teòrica del moviment obrer a Itàlia:

“Només cal pensar: en més de trenta anys de vida, el Partit Socialista no ha produït cap llibre que estudiï l’estructura socioeconòmica d’Itàlia. No hi ha cap llibre que estudiï els partits polítics italians, els seus llaços de classe, el seu significat”. [93]

Per tant, no hi ha res que suggereixi que Gramsci volgués “superar” Marx i Lenin, considerant-los massa estrets en fer dependre les superestructures ideològiques de l’estructura econòmica, un veritable mantra dogmàtic de grups d’intel·lectuals post-o ex (o mai) marxistes, dels quals les tres darreres dècades han estat plenes.

Tanmateix, és cert que després de la crisi de la revolució russa i de la Internacional Comunista va ser Trotsky qui va desenvolupar el marxisme a l’alçada dels nous reptes. A partir d’aquí, encara avui, les noves generacions de revolucionaris hauran de passar a entrenar-se en preparació de les properes batalles que ens esperen.

En absolut atents a les subtileses, sobretot si són inherents a la història del moviment comunista internacional, els anomenats gramscians s’han llançat bojament en la crítica a la transposició mecànica a Occident de la guerra de moviment adoptada pels bolxevics a l’“ Orient ”i n’han fet un fetitxe. L’objectiu, al cap i a la fi, és trencar el vincle de Gramsci amb Lenin i amb la Revolució d’Octubre. Presentar l’octubre de 1917 com a cop d’estat va en la mateixa direcció. Aquesta visió, tan crua com reaccionària, ignora que per a la presa del poder pels bolxevics era necessari conquerir l’hegemonia en els consells de treballadors, camperols i soldats, organitzacions de masses que el febrer de 1917 estaven en gran majoria liderats per reformistes.

Però també hi ha un desconeixement més fonamental en l’eliminació del fet que gairebé tots els líders bolxevics es van formar – però no Stalin – en amplis horitzons culturals i de vida i que no s’atribueixen en absolut al concepte, per altra banda, ambigu d’Orient, coneixent quatre o cinc idiomes, participant en els debats de la Internacional Socialista d’aleshores i en contacte amb el moviment obrer d’Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia, Suïssa, els Estats Units, etc., o els països als quals van emigrar.

A més, els articles de Lenin i Trotsky de 1922-23 sobre la importància del treball cultural, especialment al camp, què indicaven si no, per utilitzar termes gramscians, la identificació de la necessitat d’aprofundir en l’hegemonia del proletariat sobre les classes aliades? [94]

És grotesc que els “gramscians”, en gran part ignorants de la història del moviment comunista, acabin atribuint com a tret distintiu del “seu” Gramsci un bon coneixedor dels complexos mecanismes – ai de no definir-los així – de la societat occidental un refinament que, en realitat, madurà a la Internacional Comunista. De fet, durant alguns anys Gramsci va pensar, juntament amb una bona part del PCdI, que la IC era massa maniobrable i no estava prou ancorada als principis teòrics generals i unificadors del marxisme.

Però això, per als “Gramscians” de l’acadèmia, és un llibre tancat. Com el comunista Gramsci. L’únic que va existir com va recordar Pietro Tresso a la revista dels trotskistes francesos:

“Els companys que van sortir de la presó també ens van informar que, fa dos anys, Gramsci havia estat expulsat del partit, una expulsió que la direcció havia decidit mantenir amagada almenys fins que Gramsci pogués parlar lliurement. I això per tal d’explotar la personalitat de Gramsci per al seu propòsit. En qualsevol cas, els buròcrates estalinistes van treballar molt per enterrar políticament Gramsci, abans que el règim de Mussolini no pogués fer-ho físicament.

Gramsci ha mort, però per al proletariat, per a les joves generacions que arriben a la revolució a través de l’infern feixista, ell sempre serà aquell que, durant els darrers vint anys, millor que ningú ha plasmat els patiments, les aspiracions i la voluntat del obrers i camperols pobres d’Itàlia. Seguirà sent un exemple de rectitud moral i honestedat intel·lectual que és absolutament inconcebible per a la cúpula estalinista de llepaculs, la paraula clau dels quals és “apanyar-se”.

Gramsci va morir, però després de presenciar la descomposició i la mort del partit que havia ajudat poderosament a construir, i després d’escoltar amb les seves orelles els trets de Stalin que van fer caure tota una generació de vells bolxevics. Gramsci va morir, però després de saber que altres vells bolxevics, com Bukharin, Rikov i Rakovski, estaven preparats per a la matança. Gramsci va morir d’un cop al cor, potser no sabrem què va contribuir més a matar-lo: si els onze anys de patiment a les presons de Mussolini o els trets que Stalin havia disparat al darrere del cap de Zinoviev, Kamenev, Smirnov, de Piatakov i els seus companys al soterrani de la Ghepeù.

Adéu Gramsci”[95]

Notes

[1] Ens referim, en primer lloc, al treball esbiaixat de preparació per a la publicació de les obres de Gramsci publicades el 1947 per a Einaudi per Elsa Fubini i Felice Platone, supervisades per Togliatti.

Per referències, cf. G. Bergami, Il Gramsci di Togliatti e l’altro. L’autocritica del comunismo italiano, Le Monnier, Firenze 1991, pp. 133-138.

[2] F. Ottolenghi, G. Vacca, « A 50 anni dalla scomparsa del grande comunista. Così Gramsci ci ha insegnato a innovare con coraggio. Riflessioni di Natta su un’eredità storica », l’Unità, 18-1-1987.

[3] Per exemple, va escriure: “Però la insistència de Gramsci el 1937, en primer lloc, sobre el nou vincle (inconcebible el 1930, per exemple) entre l’Assemblea Constituent i el front popular, adquireix una importància més gran, ja no xoca al contrari, s’acosta, esdevé consensuat, amb el que, per no dir tots, alguns líders comunistes a l’exili pensen en el Centre Exterior ”, a P.Spriano, Gramsci a la presó i el partit, p.108. No obstant això, l’única evidència en aquest sentit va ser una nota del líder estalinista Mario Montagnana a Togliatti, escrita el dia de la mort de Gramsci, en què Montagnana comunicava a Togliatti que havia après de Sraffa que “Va dir [Gramsci] que el fr[ont] pop[ular] a Itàlia és l’Assemblea Constituent”, P. Spriano, ibidem, pàg.102. No obstant això, va ser el mateix Sraffa qui va invalidar la declaració de Montagnana en una carta adreçada al mateix Spriano, a P. Spriano, ibidem, p.103.

[4] Per a una reconstrucció de la gènesi històrica del “marxisme occidental”, cf. P. Anderson, Considerazioni sul marxismo occidentale, Laterza, Bari 1969.

[5] Els Arditi del Popolo va ser un moviment antifeixista espontani i de masses sorgit a partir de 1921 a diverses ciutats italianes. Tot i que tenien un caràcter políticament heterogeni, la composició social dels Arditi del Popolo era fortament proletària, però el PCI, contrari a la possibilitat que els seus militants poguessin organitzar-se per motius polítics i militars amb treballadors “ideològicament no comunistes”, va preferir formar la seva pròpia organització d’autodefensa, desvinculant els seus militants de la resta de la classe. Així es va perdre una oportunitat decisiva per frenar l’avanç de les milícies feixistes.

[6] L. Trotskij, Scritti sull’Italia, Erre Emme, Roma 1990, p. 82.

[7] A. Gramsci, « Lettera a Negri » [Mauro Scoccimarro], 5-1-1924, in P. Togliatti (a c. di), La formazione del gruppo dirigente del Partito Comunista italiano nel 1923-1924, Editori Riuniti, Roma 1962, p. 150.

[8] Cf. Masci [Antonio Gramsci] a Palmi (Palmiro Togliatti] e Urbani [Umberto Terracini], 9-2-1924, in ibidem, pp. 196-197.

[9] Ibidem, p. 187.

[10] «Tesi sulla tattica del Comintern», in A. Agosti (a c. di), La Terza Internazionale. Storia documentaria, vol. II (1924-1928), t. 1, Editori Riuniti, Roma 1976, p. 121.

[11] Partit nascut d’una escissió de dretes del partit socialista italià, que va tenir lloc el 1922.

[12] Procés revolucionari que es va desenvolupar a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, entre 1919 i 1920, i que va culminar amb l’ocupació de les principals fàbriques del país. El moviment fou derrotat principalment a causa de la vacil·lació del partit socialista.

[13] L. Trotskij, La Terza Internazionale dopo Lenin, Samonà e Savelli. Roma, p. 160.

[14] A. Gramsci, «Relazione al Comitato centrale», 6-2-1925, in A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, Einaudi, Torino 1974, p. 473.

[15] Il partito decapitato, L’internazionale, Milano 1988, p. 149.

[16] La situazione italiana e i compiti del PCdI, tesi approvate dal III congresso del Partito Comunista d’Italia, gennaio 1926, in A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, cit., p. 512.

[17] “La presentació i l’agitació d’aquestes solucions intermèdies és la forma específica de lluita que s’ha d’utilitzar contra els partits democràtics autodenominats, que en realitat són un dels suports més forts del vacil·lant ordre capitalista i, com a tals, s’alternen amb el poder amb grups reaccionaris, quan aquests partits democràtics autodenominats estan connectats amb sectors importants i decisius de la població treballadora (com a Itàlia en els primers mesos de la crisi Matteotti) i quan un perill reaccionari és imminent i greu (tàctiques adoptades pels bolxevics cap a Kerenski durant el cop d’estat per Kornilov) “, La situazione italiana e i compiti del PCdI, tesi approvate dal III congresso del Partito Comunista d’Italia, gennaio 1926, in ibidem.

[18] L. Trotskij, Scritti sull’Italia, cit., p. 184.

[19] A. Gramsci, «Un esame della situazione italiana», 2-3 agosto 1926, en A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, cit., p. 124. El text constituïa l’informe donat per Gramsci al Comitè de Direcció del partit el 2-3 d’agost de 1926.

[20] L. Trotskij, «Resolution on the general strike in Britain», luglio 1926, en L. Trotskij, On Britain, Monad Press, New York 1973, p. 255. El document es va presentar al Ple del PCUS del 14 al 23 de juliol de 1926.

[21] La situazione italiana e i compiti del PCdI, tesis aprovades pel III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia, gennaio 1926, en A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, cit., p. 490.

[22] Ibidem, p. 499.

[23] Ibidem, p. 501.

[24] Ibidem, p. 512.

[25] Ibidem, p. 513.

[26] Ibidem, p. 511.

[27] Ibidem, pp. 505-506.

28] “Una divisió d’aquest tipus, independentment dels resultats numèrics de les votacions del Congrés, pot tenir les repercussions més greus, no només si la minoria de l’oposició no accepta amb la màxima lleialtat els principis fonamentals de la disciplina revolucionària del partit, sinó també si, en dur a terme la seva controvèrsia i la seva lluita, supera certs límits superiors a totes les democràcies formals”, A. Gramsci, «Al Comitato Centrale del Partito Comunista Sovietico», ottobre 1926, en A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, cit., p. 126.

[29] “Aquesta campanya, si demostra la incommensurable demostració de la simpatia que encara gaudeix la República Soviètica entre les grans masses del poble italià que, en algunes regions, durant sis anys, només han rebut una escassa literatura il·legal sobre els partits, de la mateixa manera, com el feixisme, que coneix molt bé la situació interna italiana real i ha après a tractar amb les masses, intenta utilitzar l’actitud del bloc de l’oposició per trencar definitivament la ferma aversió dels treballadors al govern de Mussolini i determinar un estat d’ànim en què el feixisme apareix com a mínim com una necessitat històrica ineluctable, malgrat les crueltats i els mals que l’acompanyen”, ibidem, p.127.

[30] Ibidem, p. 129.

[31] Ibidem, p. 130.

[32] “Els camarades Zinoviev, Trotski i Kamenev han contribuït poderosament a educar-nos per a la revolució, de vegades ens han corregit molt vigorosament i severament, han estat entre els nostres professors. Els abordem especialment com els màxims responsables de la situació actual, perquè volem estar segurs que la majoria del Comitè Central de la URSS no té intenció d’arrasar en la lluita i està disposat a evitar mesures excessives”, ibidem.

[33] P. Togliatti a A. Gramsci, 18-10-1926, en A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, cit., p. 132.

[34] “En qualsevol cas, precisament a la vista d’això i de la possibilitat d’aquesta compareixença, en una carta afegida t’havia autoritzat a canviar la forma: podies posposar les dues parts i posar immediatament la nostra afirmació de “responsabilitat” de l’oposició. La vostra manera de raonar em va causar, doncs, una impressió molt penosa», A. Gramsci a P. Togliatti, 26/10/1926, a ibidem, p.135.

[35] Ibidem, p. 136.

[36] P. Togliatti, «Antonio Gramsci capo della classe operaia italiana», Lo Stato Operaio, n. 5-6, 1937.

[37] E. Riboldi, Vicende socialiste. Trent’anni di storia italiana nei ricordi di un deputato massimalista, Edizioni Azione Comune, Milano 1964, p. 182.

[38] Per a una inversió de la relació entre nacional i internacional, llegiu la nota següent de Gramsci: «Les relacions internacionals (lògicament) precedeixen o segueixen les relacions socials fonamentals? Segueixen, sens dubte “, A. Gramsci, Quaderno 13, Nota 2. O la següent nota, més articulada:” Per descomptat, el desenvolupament es dirigeix ​​cap a l’internacionalisme, però el punt de partida és “nacional” i és a partir d’aquest punt de partida que és necessari actuar. Però la perspectiva és internacional i només pot ser tal. Per tant, cal estudiar exactament la combinació de forces nacionals que la classe internacional haurà de dirigir i desenvolupar segons la perspectiva i les directives internacionals. La classe dirigent només és tal si interpreta exactament aquesta combinació, de la qual forma part ella mateixa i, com a tal, pot donar al moviment una certa direcció en determinades perspectives. En aquest sentit, em sembla la dissensió fonamental entre Leone Davidovici [Trotsky] i Bessarione [Stalin] com a intèrpret del moviment majoritari. Les acusacions de nacionalisme són ineptes si fan referència al nucli de la qüestió. Si estudiem l’esforç de la majoria [bolxevics] de 1902 a 1917, veiem que la seva originalitat consisteix a purificar l’internacionalisme de tots els elements ambigus i purament ideològics (en el pitjor sentit) per donar-li un contingut polític realista. El concepte d’hegemonia és aquell en que es nodreixen les necessitats d’un caràcter nacional i s’entén com certes tendències d’aquest concepte no el parlen o només el toquen. Una classe de caràcter internacional, en la mesura que guia estrats socials estrictament nacionals (intel·lectuals) i, de fet, sovint inferior als nacionals, particularistes i municipalistes (camperols), ha de “nacionalitzar-se”, en cert sentit, i aquest sentit no és molt estret, perquè abans que les condicions d’una economia es formin d’acord amb un pla mundial, cal passar per múltiples fases en què les combinacions regionals (de grups de nacions) poden ser diverses”, a A. Gramsci, Quaderno 14, Nota 68.

[39]Cf. F. Coen (a cura di), « Egemonia e democrazia. Gramsci e la questione comunista nel dibattito di Mondoperaio », supplemento di Mondoperaio, n. 7/8, luglio-agosto 1977, pp. 64-65.

[40] L. Colletti, « Addio a lui e a Turati », L’Espresso, 8-3-1987.

[41] A. Gramsci, Quaderno 13, nota 17.

[42] La dinàmica d’aquesta transició, però, devia ser molt clara per a Gramsci, que va escriure: “Diferències entre França, Alemanya i Itàlia en el procés de presa del poder per part de la burgesia (i Anglaterra). A França hi ha el procés més ric d’evolucions i elements polítics actius i positius. A Alemanya, el procés té lloc en alguns aspectes de manera que s’assembla a aquells a Itàlia, en altres als anglesos. A Alemanya, el moviment dels 48 fracassa per la manca de concentració burgesa (el lema de tipus jacobí va ser donat per l’extrema esquerra democràtica: “revolució permanent”) i perquè la qüestió de la renovació de l’Estat s’entrellaça amb la qüestió nacional; les guerres del 64, 66 i 70 resolen conjuntament la qüestió nacional i la qüestió de classe en un tipus intermedi: la burgesia obté un govern econòmic-industrial, però les velles classes feudals continuen sent la classe governant de l’estat polític amb amplis privilegis corporatius a la exèrcit, a l’administració i a la terra: però, si més no, si aquestes velles classes conserven tanta importància a Alemanya i gaudeixen de tants privilegis, exerceixen una funció nacional, es converteixen en els “intel·lectuals” de la burgesia, amb un temperament decidit donat pel seu origen de casta i per la tradició. A Anglaterra, on la revolució burgesa va tenir lloc abans que a França, tenim un fenomen similar a l’alemany de fusió entre el vell i el nou, malgrat l’extrema energia dels “jacobins” anglesos, és a dir, els “caps rodons” de Cromwell; l’antiga aristocràcia es manté com a classe governamental, amb certs privilegis, també es converteix en la classe intel·lectual de la burgesia anglesa (al cap i a la fi, l’aristocràcia anglesa és de mentalitat oberta i es renova contínuament amb elements provinents dels intel·lectuals i de la burgesia) “, a A Gramsci, Quaderno 19, Nota 24.

[43] R. Guastini, Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno, in AA. VV., Gramsci un’eredità contrastata. La nuova sinistra rilegge Gramsci, Ottaviano, Milano 1979, p. 82.

[44] N. Badaloni, Il marxismo di Gramsci. Dal mito alla ricomposizione politica, Einaudi, Torino 1975.

[45] Cf. Avanti!, 11-2-1920.

[46] A. Gramsci, Quaderno 9, nota 53.

[47] Cf. P. Anderson, Il dibattito nel marxismo occidentale, op. cit., pp. 97-119.

[48] ​​En aquest sentit, hi ha una crítica penetrant de la producció acadèmica contemporània sobre Gramsci en E. Saccarelli, Gramsci and Trotsky in the Shadow of Stalinism.The Political Theory and Practice of Opposition, Routledge, Londra 2008, pp. 21-86.

[49] Cit. in J. Buttigieg, International Gramsci Society Newsletter, marzo 1993.

[50] «as the admirably sophisticated Western Marxist (innocent of the reductionnism of some unspecified vulgar orthodoxy), as the able theorist of the superstructure (already veering toward that cultural and linguistic turn that defines large sections of contemporary academia), or, perhaps most stunningly, as himself the theoretical incesto of a post-Marxist turn», Saccarelli, op. cit., p. 23.

[51]Cf. A. S. Sassoon, « From realism to creatività: Gramsci, Blair and Us », in A. Coddington e M. Perryman (a c. di), The Moderniser’s Dilemma: Radical Politics in the Age of Blair, Lawrence & Wishart, Londra, 1998, p. 160.

[52] «we read Gramsci the way we may read, say, Michel Foucault. Brennan identifies much of what is wrong with such an operation. It ignores the distinctiveness of revolutionaries, of party intellectuals like Gramsci», Saccarelli, op. cit., p. 25.

[53] A. Giardiello, «Operaismo. La disfatta di un’utopia letal », Falcemartello, n. 1, 2015.

[54] A. Gramsci, Quaderno 15, Nota 10.

[55] Per Luigi Cadorna, general italià de la Primera Guerra Mundial, conegut per haver llançat una sèrie d’ofensives frontals contra les sòlides línies de defensa austríaques a l’Isonzo i al Carso, que van provocar sagnants fracassos.

[56] A. Gramsci, Quaderno 6, Nota 138.

[57] A. Gramsci, Quaderno 7, Nota 16.

[58] «protective device designed by the author to defuse the danger of his fierce critique of the Stalinist Third Period», Saccarelli, op. cit., p. 83.

[59] «flippant internationalist and a ultra-left adventurer», ibidem, p. 82.

[60] G. Bergami, Gramsci comunista critico, Franco Angeli, Milano 1981, p. 76.

[61] De Nikolai Ivanovich Bukharin, un líder bolxevic que, després de donar suport a les posicions extremistes d’esquerra els primers anys després de la Revolució d’Octubre, s’havia convertit en el principal exponent de dretes del partit i de la Internacional.

[62] El març de 1921 el Partit Comunista Alemany va emprendre un temerari intent d’insurrecció, dut a terme en un moment desfavorable i sense el suport necessari de les masses.

63] «as the villain», Saccarelli, op cit., p. 82.

[64] G. Bergami, op. cit., p. 77.

[65] Cf. “Per a alguns grups socials, que abans de l’ascens a la vida estatal autònoma no tenien un llarg període de desenvolupament cultural i moral propi i independent (ja que a la societat medieval i als governs absoluts va ser possible gràcies a l’existència jurídica de Estats o ordres privilegiats), un període d’estatolatria és necessari i efectivament adequat: aquesta “estatolatria” no és res més que la forma normal de “vida d’estat”, d’iniciació, almenys, a la vida estatal autònoma i la creació d’una “societat civil” cosa que històricament no era possible crear abans de l’ascens a la vida estatal independent. Tanmateix, aquesta “estatolatria” no s’ha d’abandonar a si mateixa, no s’ha de convertir, sobretot, en fanatisme teòric, i concebre-la com a “perpètua”: s’ha de criticar, precisament perquè es desenvolupi i produeixi noves formes de vida d’estat, en que la iniciativa d’individus i grups és “estatal” encara que no sigui deguda al “govern dels funcionaris” (fent que la vida estatal sigui “espontània”) “, A. Gramsci, Quaderno 8, Nota 130. Sobre el mateix tema, va declinar anàlisi de l’acció individual, vegeu també A. Gramsci, Quaderno 8, Nota 142.

[66] Amb el ja esmentat Saccarelli, cf. P. Anderson, Ambiguità di Gramsci, cit.; F. Benvenuti- S. Pons, « L’Unione Sovietica nei ‘Quaderni del carcere’ », in G. Vacca (a c. di), Gramsci e il Novecento, Carocci, Roma 1999, pp. 108-109 e 119. Més recentment, s’ha intentat forçar l’harmonització de Gramsci i Trotsky per part de J. Dal Maso, El marxismo de Gramsci, Ediciones IPS, Buenos Aires, 2016.

[67] Cf. E. Piacentini, «Con Gramsci in carcere», test. Raccolta da P. Giannotti, in Rinascita, a. XXXI (1974), n. 42, p. 32 ; D. Gamba, In carcere con Gramsci. Storia di Ercole Piacentini combattente della libertà, Pascal Editrice, 2005.

[68] Gramsci, en particular, compartia les crítiques fetes el 1925 per Bukharin, partidari d’un aprofundiment de la NEP, de la teoria de la revolució permanent. Vegeu N. Bukharin,«The Theory of Permanent Revolution», Communist Review, a. V, n. 10, febbraio 1925.

[69] L’informe d’Athos Lisa elaborat a París en nom de Togliatti el 22 de març de 1933, publicat originalment per Rinascita il 12 dicembre 1964, és ara en A. Lisa, Memorie. In carcere con Gramsci, prefazione di U. Terracini, Feltrinelli, Milano 1973, p. 88.

[70] Cf. C. Riechers, Gramsci e le ideologie del suo tempo, Graphos, Genova 1993; A. Peregalli (a cura di), Il comunismo di sinistra e Gramsci, Dedalo libri, Bari 1978.

[71] L. Trotskij, Scritti sull’Italia, Erre Emme, Roma, 1990, II ed. rivista e ampliata, pp. 187-189.

[72] G. Fiori, Vita di Antonio Gramsci, Laterza, Bari 1966, p. 292.

[73] «La tendència de Leo Davidovi [Trotsky] estava relacionada amb aquest problema. El seu contingut essencial fou donat per la “voluntat” de donar supremacia a la indústria i als mètodes industrials, per accelerar la disciplina i l’ordre en la producció amb mitjans coercitius, per adaptar els costums a les necessitats del treball. Necessàriament hauria donat lloc a una forma de bonapartisme, de manera que era necessari trencar-lo inexorablement. Les seves solucions pràctiques eren errònies, però les seves preocupacions eren correctes. Hi havia perill en aquest desequilibri entre pràctica i teoria. Això ja s’havia manifestat anteriorment, el 1921. El principi de coerció al món laboral era correcte (el discurs es va informar al volum sobre terrorisme i es va pronunciar contra Martov), ​​però la forma que havia pres era incorrecta: el “model” militar s’havia convertit en un prejudici fatal, els exèrcits del treball van fracassar», A. Gramsci, Quaderno 4, Nota 52.

[75] R. Luxemburg, Scritti scelti, Einaudi, Torino, p. 345.

[76] P. Anderson, Ambiguità di Gramsci, op. cit., pp. 29-30.

[77] Cf. A. Gramsci, Quaderno 1, Nota 44.

[78] Cit. in P. Anderson, Ambiguità di Gramsci, op. cit., p. 39.

[79] Ibidem, p. 43.

[80] N. Tamburrano, Gramsci, Sugarco, Milano 1977.

[81] V. Lenin, L’estremismo, malattia infantile del comunismo, AC editoriale, Milano 2003.

[82] A. Gramsci, Quaderno 1, Nota 44.

[83] A. Gramsci, Quaderno 13, Nota 44.

[84] A. Gramsci, Quaderno 13, Nota 44.

[85] A. Bordiga, Scritti scelti, Feltrinelli, Milano 1975, pp. 190-191.

[86] L. Trotskij, Military Writings, New York, p. 47.

[87] Ibidem, p. 88.

[88] Ibidem, pp. 84-85.

[89] P. Togliatti (a cura di), La formazione del gruppo dirigente del PCI nel 1923-1924, cit., pp. 187-189.

[90] També cal subratllar que, en aquell moment, dues figures com Korsch i Lukacs, que van entrar més tard a l’elit del “marxisme occidental”, es van oposar frontalment a les tàctiques del front unit des de posicions d’ultraesquerra i impregnades d’un profund voluntarisme sobre “fer com a Rússia”, sense haver estudiat a fons la dinàmica d’octubre.

[91] L’anàlisi de Levi de l’acció de Març, traduïda a l’anglès, ja està disponible a P. Levi, In the steps of Rosa Luxemburg, a c. di David Fernbach, Historical Materialism Books, Londra 2011.

[92] El juny de 1922, per exemple, Gramsci va defensar la posició crítica de Bordiga al front unit en la segona reunió de l’executiu ampliat de la Tercera Internacional.

[93] A. Gramsci, La voce della gioventù, 1-11-1923.

[94] Cf. L. Trotskij, Rivoluzione e vita quotidiana, Savelli, Roma, 1972.

[95] Blasco [Pietro Tresso], “Un grand militant est mort… Gramsci”, La lutte des classes, n. 44, 14-5-1937.