Economia mundial 2003: esperança i realitat

This is the Catalan translation of World economy 2003: hope and reality by Michael Roberts (December 29, 2002).

Ara fa un any, els experts econòmics del capitalisme tan sols parlaven de la recuperació econòmica en forma de V que el capitalisme mundial faria a partir de la recessió del 2001. De fet, la idea era que el món creixeria un 5%, i les set principals economies capitalistes un 3%. La desocupació es mantindria baixa o fins i tot cauria. Tots els experts bursaris esperaven una pujada important en el preu de les accions. De cap manera els mercats de valors podien caure per tercer any consecutiu. Després de tot, això no havia passat d'ençà del 1939-41, durant una guerra mundial!

El risc principal era un retorn a una inflació creixent. Tothom esperava que els bancs centrals principals del capitalisme mundial, la Reserva Federal dels EUA, el Banc Central Europeu i el Banc d'Anglaterra, apujessen els tipus d'interès per tal de contrarestar les pujades de preus.

Bé, gairebé tothom ho esperava. N'hi havia uns pocs dissidents. Aquesta columna era una d'elles. Aquesta columna defensa que: l'optimisme dels polítics, economistes i inversors capitalistes era massa imaginativa i una porqueria. Les ensulsiades del capitalistes habitualment han sigut breus. Però les forces econòmiques subjacents suggerien de forma creixent que la recessió del 2001 es transformava en la depressió del 2002. Tot el món depèn d'allò que passe als EUA, més encara que no pas als anys 1930. El perill del 2002 és la devaluació competitiva i la deflació, que ensorra progressivament l'economia capitalista mundial.

Qui s'ha apropat més a la realitat del 2002? El món potser encara no ha caigut en una depressió, però la recuperació en forma de V ha resultat un miratge. L'economia dels EUA ha crescut un 2,3% enguany i s'enlentia quan entràvem al 2003. Les economies de l'Eurozona han aconseguit menys d'un 1% de creixement, mentre que el Regne Unit creix ara a menys d'un 2% anual. Japó de fet decreix. De fet, d'ençà de l'esclat de la bombolla de l'economia d'alta tecnologia de l'any 2000, el capitalisme mundial ha crescut al ritme més petit des dels temps de la primera recessió de postguerra de l'economia capitalista, el 1974-75.

Lluny de davallar la desocupació, ha succeït el contrari en la majoria d'economies capitalistes. Els EUA han perdut uns 2 milions de llocs de treball i la taxa de desocupació ha pujat a un 6%. Alemanya i França segueixen amb una taxa de desocupació del 8-9% i l'atur comença de nou a crèixer. La taxa de desocupació del Japó es troba en un nivell rècord d'ençà de la postguerra, el 6%. Sols el Regne Unit gaudeix d'una baixa taxa de desocupació (però en part degut a la falsia de la seua mesura estatística). I lluny d'un augment en els preus i en l'economia, les forces deflacionistes s'han intensificades. La inflació en els EUA, Europa i el Regne Unit s'ha frenat en un 2,5%, alhora que les companyies experimenten caigudes de preus. Japó i la major part d'Àsia romanen profundament en la deflació.

Com a resultat de la caiguda de preus, les companyies dels EUA, d'Europa i del Japó han sigut incapaces de treure'n més beneficis. Els beneficis per les companyies dels EUA encara són inferiors als del 1997. Així la inversió empresarial s'ha assecat completament amb cap signe de reviscolament. La productivitat (producció per obrer) ha crescut únicament pel fet que les companyies han destruït llocs de treball, reduït hores extraodinàries i retallat el pagament de pensions.

Aquesta columna mesurava els beneficis del capitalisme per la família promig de classe obrera mitjançant un indicador força groller però efectiu – l'índex de misèria. L'índex de misèria era la suma de la inflació i de la taxa de desocupació de cada país. Si la xifra de l'índex començava a augmentar, el capitalisme no afluixava. Si arribava als dos dígits, és a dir per damunt de 10, aleshores els obrers patien de debò.

En els anys 1990 l'índex de misèria caigué de 10,7 a 7,4, en l'Eurozona de 13,7 a 10,9 i en el Regne Unit de 15 a 7,5. Amb tot, en els darrers dos anys, l'índex ha augmentat, i amb tota probabilitat augmentarà de nou el 2003. No és encara a nivells de crisi, si més no a Europa. Sols països com Argentina i Brazil han caigut en aquesta categoria. Però tot arriba.

De fet, en un sentit l'índex de misèria ha caducat com a mesura de la fallida del capitalisme. Una inflació baixa és una bona notícia pels obrers, ja que suposa augments salarials que no es perden per un encariment. Però quan la baixa inflació es converteix en caiguda de preus o deflació, aleshores és una mala notícia per tothom. Suposa que tot el deute contret per comprar cotxes, mercaderies a les botigues i per damunt de tot cases esdevé més i més car en termes reals alhora de retornar-lo. Ço que havia mantingudes les coses raonablement bé pels qui tenien “una bona feina” ha sigut la forta pujada en els preus de la propietat al Regne Unit, EUA i altres països dits anglosaxons com Austràlia, Nova Zelanda i Escandinàvia. El capitalisme ha sigut molt improductiu en els darrers tres anys, però el benestar de la meitat de la població s'ha esvaït en gastar com no hi hagués demà (i no n'hi haurà!), confiant en la llur riquesa de béns immobles.

Això passà a Japó en els anys 1980. Els preus de les accions i el valor de la terra es dispararen. Aleshores esclatà la bombolla del mercat de valors el 1989 i mai no s'ha recuperat. La setmana passada, el mercat de valors de Tòkio féu un record negatiu dels darrers 20 anys. Dos anys després de la fallida del mercat de valors, els preus de la propietat començaren a caure a Japó. Han caigut des d'aleshores. El mateix passà a Hong Kong i a Àsia el 1997. Davant aquest panorama, la bombolla de la propietat als EUA i al Regne Unit no tenia gaire més espai per còrrer. I una vegada els preus de la propietat començaren a caure, aleshores els grans deutes (hipoteques) es dispararen i esdevingueren una càrrega més gran. La vivenda mitjana americana i britànica té uns deutes valorats en un 80% dels ingressos familiars del 1990. Ara aquest nivell d'endeutament ha arribat al 100-120%. Tan sols uns baixos tipus d'interès fan possible de retornar aquest deute.

Però l'optimisme floreix eternament entre els venedors de fum del capitalisme. El consens entre els experts és que l'economia mundial es recuperarà i creixerà molt més ràpid el 2003. La predicció pels EUA és de crèixer al voltant de 3%, pel Regne Unit de 2,5%, i per Europa de 2%. Sols Japó restarà en la inòpia. Una vegada més la predicció és que la deflació donarà pas a la inflació, que els tipus d'interès augmentaran a la fi de l'any, mentre la desocupació cau. Pel que fa al mercat de valors, no hi ha forma que els preus de les accions caiguen per quart any consecutiu. Això no ha passat d'ençà de 1929-32, els anys de la Gran Depressió. De fet, de 67 experts consultats a la fi del desembre del 2002, 64 deien que el mercat de valors augmentaria el 2003 almenys un 10%. És un déjà vu. Són exactament les mateixes prediccions errònies fetes a principis del 2002.

Aquestes prediccions de nou topen amb la realitat. L'economia mundial es desaccelera. Els EUA creixeran tan sols un 1% en el primer trimestre del 2003. El mateix val per Europa i el Regne Unit. Mesurat mitjançant les enquestes dels propis experts, la confiança dels consumidors a Japó, els EUA, el Regne Unit i Europa mai no havia sigut tan baixa. La inversió empresarial cau a una taxa de 10%. Si la bombolla de la propietat esclata, aleshores la despesa en els comerços s'assecarà. De fet, els reports indiquen que les vendes de Nadal han sigut les més magres en anys. Si segueix així els consumidors sols compraran si hi ha enormes descomptes en els cotxes i en les mercaderies de les botigues. A Nova York ara és comú que la gent 'faça una oferta' per sota del preu indicat a moltes botigues. El regateig a la manera dels bazars de l'Orient Mitjà ha arribat a Amèrica. Això vol dir que les empreses treuran poc benefici, si en treuen. Hauran d'acomiadar més obrers i no es materialitzaran ni noves inversions en tecnologia ni prèstecs addicionals.

I s'aplegues núvols tempestuosos de guerra pel 2003. Els EUA, amb la seua mona, el Regne Unit, al darrera, es prepara per anar a la guerra Irac. Sembla que no hi ha gaires dubtes que les tropes americanes i britàniques seran a Badgad el març com a molt tard. És clar que els optimistes capitalistes confien que aquesta aventura per la potència militar més gran del món que el món mai havia vist contra un pobre i petit país àrab serà un gran succés. Aleshores els preus del petroli, que s'han disparat en les darreres setmanes, cauran ràpidament de nou. Un nou règim amic dels EUA a Irac bombejarà petroli i les altres dictadures àrabs hi aniran al darrera. Israel serà capaç de forçar els palestins d'acceptar un tractat de pau draconià que impose el seu domini en la regió. El capitalisme mundial gaudirà de l'inici d'un nou creixement.

Aquesta és la teoria. Però de nou és lluny de la realitat. Certament, la potència armamentística dels EUA pot triomfar a Irac. Però capturaran Saddam? Fins i tot si ho fan, acceptarà el poble iraquià educat i intel·ligent una dictadura imposada pels americans? I les masses àrabs i palestines s'ho miraran mentre Amèrica i Israel imposen una pau dictada? I no lliurarà la victòria de Bush tot el contrari que pretèn amb la guerra? Lluny d'una derrota del terrorisme, els atacs suïcides i els atemptats contra turistes i civils americans creixeran amb força seguretat. De fet, sembla que el dictador de Corea del Nord, l'economia de la qual és a un pas del col·lapse i de la fam, com a resultat dels boicots dels EUA i el domini totalitari i corrupte, ja empra tot això com una oportunitat per fer xantatge al món per obtindre ajuda a canvi d'aturar l'amenaça d'una guerra nuclear.

La incertesa, la preocupació i l'evidència que Bush no ha 'salvat del món' seran el producte d'Irac a la millor. A la pitjor, pel capitalisme hi haurà una guerra bruta i una oposició mundial a la guerra, a l'estil de Vietnam. No hi haurà bones notícies per l'economia mundial capitalista.

Si l'aventura de Bush i Blair va malament en cap dels sentits, aleshores el preu del petroli no caurà sinó que augmentarà més encara. Això retallarà els ingressos i els beneficis en les economies importadores de petroli d'Occident. Les dues grans crisis petrolieres del 1974 i 1986 dugueren l'economia mundial a una gran depressió. Aquest és la perspectiva que hi ha de nou.