Deflació i depressió

Els experts capitalistes han renovat l'optimisme en l'economia mundial i en el valor de les llurs inversions en el mercat d'accions. Després de les enormes caigudes en els preus de les accions durant el setembre, les dues darreres setmanes han mostrat un important ascens en els preus del mercat financer mundial - més d'un 15%. És clar que els mercats de valors del món encara estan un 15-20% per sota del nivell de començaments d'any, que si es manté, es convertirà en el tercer any consecutiu de baixades. Això no hauria passat d'ençà de la Gran Depressió dels 1930.

Però l'optimisme regna, perquè en el tercer trimestre d'enguany, les empreses dels EUA i d'Europa anunciaren uns beneficis més grans que els assolits en el tercer trimestre del 2001 i més gran que els predits pels experts. Després de notícies tan dolentes al llarg del darrer any, els inversors capitalistes donaren un sospir d'alleujament i es llençaren a una rauxa compradora. Però aquest optimisme renovat està justificat?

Bé, tot i l'evidència de les xifres de beneficis de les grans companyies dels EUA, no ho és. En primer lloc, l'augment dels beneficis en el seu conjunt és de sols un 6% superior al darrer any, que fou un període de poca rendibilitat per les companyies americanes. En segon lloc, el creixement de beneficis en l'actual quart trimestre podria ésser encara menor. Això significa que les companyies dels EUA (i d'Europa) no s'han recuperat gaire de les profunditats on s'hi abocaren l'any passat. I això malgrat la retallada de 2,2 milions de llocs de treball en el sector privat als EUA en els darrers 18 mesos.

Així és com s'assolit aquesta petita millora en els beneficis - mitjançant l'acomiadament de treballadora i la congelació de noves inversions en fàbriques i tecnologia. Les despeses de producció han davallat. Però amb prou feines hi ha hagut cap augment en les vendes i no s'albira cap millora en aquest sentit. Si no hi ha un ascens espectacular de les vendes per a la majoria de companyies, pel proper anys ens espera una nova ronda de retallades de llocs de treball i de tancament de fàbriques.

I el problema de les pensions d'empresa es converteix ara en una crisi. Merrill Lynch, banc d'inversions dels EUA, reportà que un 98% de les 346 companyies del S&P 500 que ofereixen plans de pensions en base als beneficis trobarà que els llurs plans es descapitalitzen a la fi d'enguany. El forat en els plans de pensions als EUA pels autònoms pujarà tot sol a més de 30.000 milions de dòlars quan acabe l'any, quan era de 13.900 milions a principis d'any, i no hi ha cap remei a la vista. Caldran molts anys de guanys per cobrir aquests 30.000 milions de dòlars.

És clar que els experts capitalistes confien encara que el creixement començarà a accelerar-se en tot el món durant el proper any i els col·legues polítics dels governs del G7 es fan ressò d'aquest optimisme. De 51 'experts' consultats sobre el possible creixement econòmic als EUA el proper any, la predicció mitjana fou del 3,5%, i hi hagué qui arribà a predir un 4%.

Però aquest optimisme arrauxat es basa en ben poques proves. Mentre els mercats de valors pujaven l'octubre, les notícies econòmiques eren igual de dolentes. La producció industrial dels EUA caigué per segon mes consecutiu. La capacitat de fabricació baixà al 75,9%. Els experts normalment diuen que quan la capacitat de fabricació és per sota del 80% les companyies no poden augmentar els preus o els beneficis. Honeywell, Sun, Motorola i moltes empreses tecnològiques anunciaren acomiadaments, com a resposta a una capacitat excessiva.

El creixement prové (entre d'altres coses) de la inversió en empreses i de nous llocs de treball. Però hi ha poc creixement, si n'hi ha, en la inversió en empreses i cap creixement (o negatiu) en els llocs de treball. L'economia dels EUA probablement creixerà menys d'un 1% aquest trimestre, i obstaculitzarà qualsevol resorgiment de la inversió que ara per ara no es veu a l'horitzó.

Stephen Roach de Morgan Stanley assenyala que el consumidor dels EUA fou responsable del 64% del creixement de l'economia mundial en el període del 1995 al 2001, aproximadament dues vegades la quota de producció mundial en el mateix període. L'economia mundial depén del consumidor dels EUA. Com l'economia dels EUA s'ha frenat, el món es frena encara més.

El problema és que no hi ha cap altre motor de creixement. Alemanya, la tercera economia més gran, es troba al mig d'una recessió i s'apropa a la deflació. Europa pot caure en la recessió abans dels EUA. Sud-Amèrica resta en un atzucac. La segona economia més gran del món - Japó - danya severament la resta del món amb la creació de forces deflacionàries responsables dels principals problemes d'Àsia. Xina i Índia encara són a anys d'esdevindre una força important pel creixement de l'economia mundial.

Sols hi ha dues àrees de l'economia capitalista mundial que eviten que aquesta s'enfonse en una recessió més fonda que l'experimentada a mitjans dels 2001 - l'esclat mundial de la propietat i l'estimulació de la despesa del consumidor per l'augment del preu de la vivenda i el baix cost dels prèstecs.

Això ens indica quin serà el detonador d'una fallida. Si els llocs de treball es retallen als EUA i a Europa en un intent de les empreses de restaurar els marges de benefici, els ingressos dels treballadors cauran. Tot i que els tipus d'interès poden ésser baixos, el preu de la propietat pot fer-se massa feixuc per permetre que la gent compre. El mercat de la propietat s'aturaria i cauria - igual com ho féu al Japó dos anys després que el mercat d'accion japonès començàs a baixar el 1989. En la darrera dècada, el mercat d'accions del Japó ha arribat a nous mínims el 2002 i el preu de la vivenda s'ha enfonsat paral·lelament a l'economia japonesa.

Si l'esclat de refinançament de les hipoteques a Amèrica s'acaba abans que comence a invertir-se, la despesa dels consumidors caura abans que comence aquesta renovació de les inversions i la locomotora econòmica global dels EUA tendirà a aturar-se. Com els llocs de treball i els salaris davallen, els consumidors deixaran de tindre capacitat de contraure deute i conseqüentment gastaren menys. La manca de llocs de treball creixerà mentre les empreses augmenten els acomiadament en un intent d'aconseguir beneficis. Aquest escenari sembla ésser el que es dibuixa pel proper any. En lloc d'una recuperació del capitalisme mundial, la perspectiva és d'una recessió mundial per l'any vinent.

I rere d'aquesta predicció hi ha el terrible espectre de la deflació global. Els qui recordam els 1970 i 1980 pensàvem que el taló d'Aquil·les del capitalisme era la inflació rampant dels preus als comerços que forçaven les autoritats capitalistes a pujar els impostos i els tipus d'interès per fer cara a una economia massa 'escalfada', de forma que creaven un cicle d'explosions i implosions.

Però la deflació és un perill molt més gran pel capitalisme mundial. Si els preus no pugen, aleshores les companyies capitalistes no poden fer beneficis si no retallen la despesa de producció. Això implica invertir en nova tecnologia (que és una despesa addicional) per augmentar la productivitat i disminuir així la despesa per unitat de producció, o bé reduir la força de treball per retallar la despesa salarial. Però la reducció de la força de treball implica una menor producció. I implica que els treballadors tenen menys per gastar en les mercaderies i els serveis produïts. Així les vendes no creixen i els preus han de caure més encara. És un cicle viciós de caiguda de vendes, de llocs de treballs i de preus - en altres paraules una depressió econòmica (molt pitjor que una recessió en el cicle d'explosions i implosions).

Això és un perill real. Els preus de les mercaderies que surten de fàbrica als EUA cauen amb un ritme anual de gairebé un 1%. Sols en el sector serveis els preus encara pugen moderadament. I globalment, l'augment mundial de preus mai no havia sigut tan baix.

Una de les forces claus de la deflació és la Xina. Aquest gran país ha esdevingut una gran seu industrial. Amb un recurs aparentment inacabable al treball barat i amb fluxes substanciosos de capital que arriben de l'exterior, la producció industrial i les exportacions xineses es disparen. Els preus de les fàbriques xineses cauen contínuament i absorveixen més i més quota de mercat mundial en tota mena de productes. La Xina ha augmenta la quota de les exportacions asiàtiques en un 50% en el darrer any. Les exportacions xineses pressionen els preus no únicament de les empreses dels EUA sinó les de tot el món.

Però no és sols la Xina. Japó crea clarament una corrent deflacionària per tot el món. Hong Kong, Taiwan, Singapur i gran part de la resta d'Àsia és deflacionària. La deflació força país rere país a devaluar la seua moneda en relació al dòlar, de forma que puguen competir en el mercat americà. Això manté el dòlar fort, precisament quan fóra convenient que s'afeblís. Això dóna més pressió a les empreses americanes, que han de retallar despeses per tal d'ésse rendibles. Si la resta del món continua amb la devaluació de la moneda per atreure's el consumidor americà, ens apropem a una deflació als EUA.

I la deflació realment és una notícia dolenta pel capitalisme. El deute del sector privat a Amèrica es troba actualment els màxims posteriors a la Segona Guerra Mundial. La relació entre el deute interior i el PIB en l'actualitat es troba en un 76%, respecte del 63% que hi havia el 1992. El deute empresarial ha arribat ara al 69% del PIB, més gran que en l'any de la darrera caiguda important en el mercat de valors, el 1987. Els EUA copien ara el Japó dels 1980. El deute del sector empresarial japonès arribà al 175% del PIB el 1993; es disparà a un 235% el 2001. El deute interior pujà d'un 61% a començaments dels anys 1980 al 74% el 1989 i després arribà un 77% el 2001.

La inflació sempre és una bona cosa pels qui deuen. Això és perquè ço que deuen és molt menor en termes reals després de deu anys d'inflació, especialment si empraren els diners per comprar una casa i el preu ha pujat fins i tot més ràpid que la taxa mitjana d'inflació. És per això que als banquers (els qui presten) no els hi agrada la inflació i demanen tipus d'interès que la contraresten.

Però la devolució del deute es fa onerosa quan els preus comencen a caure ja que en termes reals aquell deute ara val més mentre que el valor de les cases o de la terra pot caure. La riquesa de la vivenda és destruïda, com ha passat al Japó. Als banquers els hi pot agradar la deflació, però la resta de l'economia capitalista la maldiu.

Si la deflació global s'instal·la, això expressarà com de feble s'ha fet el creixement econòmic capitalista. Provocarà que els països proven d'escapar a la depressió mitjançant la devaluació monetària per superar als rivals. Això únicament intensificarà la deflació. I la deflació implica que el cost real dels deutes augmente i que els qui prestaren queden atrapats, la qual cosa intensifica la depressió. Aquesta és la perspectiva del capitalisme en el proper any i possiblement en el següent.

23 d'octubre del 2002