La crisi a Europa: un gir decisiu en la situació

Les eleccions a França i Grècia representen un canvi fonamental en la situació. La crisi del capitalisme europeu ha entrat en una etapa nova i turbulenta. Un estat d'ànim d'ira està estenent-se per tota Europa. Per descomptat, entenem que els resultats electorals no reflecteixen la psicologia de les masses amb una precisió total. Són com una instantània de l'estat d'ànim en un moment donat. No obstant això, és necessari analitzar els resultats electorals acuradament, ja que mostren certes tendències en la societat.

El primer efecte de la crisi econòmica que va començar l'any 2008 va ser de commoció, la qual cosa va resultar en una paràlisi temporal. Però aquest estat d'ànim aviat va desaparèixer, i va ser reemplaçat per una ona de vagues i manifestacions de masses. No obstant això, tal és la gravetat de la crisi que la pressió dels carrers no és suficient per provocar cap canvi substancial. El moviment està, per tant, tornant cap al front polític.

Els votants a Grècia i França s'han inclinat a favor dels candidats anti-austeritat. A Gran Bretanya, les eleccions municipals van registrar un gir massiu contra la coalició dels conservadors i liberaldemòcrates i a favor del Partit Laborista. Els resultats parcials de les eleccions locals a Itàlia també suggereixen un marcat allunyament dels partits majoritaris. En absència d'una alternativa seriosa d'esquerra, alguns votants van girar cap a un moviment de protesta contra l'euro, liderat per l'ex còmic Beppe Grill, que va aconseguir resultats significatius en molts llocs, incloent ciutats com Parma i Gènova.

Els mercats borsaris van caure a França i Grècia, però en gran mesura es van recuperar més tard. Les borses gregues van caure a mínims de 20 anys, mentre que a París l'índex borsari CAC 40 va caure un 2,8 per cent, i el Xetra Dax alemany va tancar amb una caiguda d'un 1,9 per cent. L'euro va baixar un 0,3 per cent enfront del dòlar fins a 1,3022 dòlars.

De fet, els mercats han rebut els resultats de les eleccions franceses amb una equanimitat sorprenent. Això suggereix que tenen un excel•lent coneixement de la veritable naturalesa del reformisme, o que han rebut informacions fidedignes que el que diu el senyor Hollande en la seva plataforma electoral és una cosa, i el que senyor president Hollande farà és una altra cosa totalment diferent. No obstant això, la Borsa d'Atenes havia caigut un 6,67% al final del dilluns, la qual cosa reflecteix la naturalesa extrema de la crisi a Grècia.

França: Gir a l'esquerra!

A França, els socialistes varen guanyar les eleccions presidencials per primera vegada en una generació. Nicolas Sarkozy entra ara en els llibres d'història com el president francès que, per primera vegada des de 1981, no ha aconseguit revalidar un segon mandat. Es converteix en  el darrer capdavanter europeu a ser tret del seu despatx enmig del descontent generalitzat entre els votants contra les mesures d'austeritat provocades per la crisi del deute de l'euro-zona. El candidat socialista, François Hollande, ha defensat la necessitat d'un "pacte de creixement". En la seva campanya, va atacar als banquers i als rics i va anar clarament percebut per molts com un opositor a les mesures d'austeritat.

En la primera ronda va estar sota la pressió de l'esquerra, en la mesura que les enquestes d'opinió indicaven que Mélenchon, el candidat del Front d'Esquerra (Partit Comunista i el Partit d'Esquerra), recolliria un nombre significatiu de vots. Hollande va tractar d'aturar aquesta pretenent estar més a l'esquerra que la realitat.

En declaracions a un públic eufòric a Corresa, el seu feu a la França rural, el president francès recentment triat va pujar a l'escenari i va anunciar que cercaria una alternativa a l'austeritat. Els cotxes feien sonar les seves botzines quan es dirigien pels carrers del centre de París que no varen ser tancats al trànsit. "El canvi està arribant", declarà el senyor Hollande, que anuncià la "fi de l'austeritat" i una nova era a favor de "la joventut i la justícia".

Es va comprometre a augmentar els impostos a les grans empreses i a les persones que guanyen més d'un milió d'euros a l'any. Vol augmentar el salari mínim, contractar a 60.000 professors més i baixar l'edat de jubilació de 62 a 60 anys per a alguns treballadors. I va aconseguir poc manco que el 52% dels vots en la segona ronda. Això demostra que les masses estan cercant una alternativa a les polítiques de retallades i austeritat. Això va ser subratllat per les escenes d'alegria la nit del diumenge a França, que s'assemblaven a una festa de carrer de masses.

Els partidaris d'Hollande es varen reunir exultants a la Plaça de la Bastilla a París, un punt de trobada tradicional de l'esquerra per a celebrar-ho. Però, igual que succeeix en totes les bones festes, això serà seguit segurament per un fort mal de cap. El problema és que tots els reformistes creuen que és possible resoldre la crisi sense una ruptura radical amb el capitalisme. Aquesta és una il•lusió perillosa i utòpica. Si s'accepta el sistema capitalista també s'han d'acceptar les lleis del capitalisme.

És molt positiu que el senyor Hollande parli en contra de l'austeritat. Però hi ha un problema: en el context de la crisi mundial del capitalisme, si ell no està disposat a trencar amb el capitalisme, l'austeritat és l'única política possible. Si François Hollande no entén això, els mercats li ho faran entendre aviat. Com els grecs, Hollande vol desafiar la insistència alemanya en l'austeritat. S'han elevat grans esperances per la victòria d'Hollande, a França i a tota la zona de l'euro, i que els durs plans d'austeritat que han marcat la resposta a la crisi d'Europa fins al moment seran alleujats en favor d'un estímul de creixement. Els francesos senten ara que les coses s'estan movent amb fermesa en la seva direcció, i que compten amb el suport de diversos sectors a Europa i a Amèrica del Nord.

Però Hollande aviat s'enfrontarà a un dilema espinós. Es posicionarà amb el poble grec, que lluita contra l'austeritat o amb el govern alemany i el Fons Monetari Internacional, que diuen que el pla de rescat grec no pot ser re-negociat?

França i Alemanya

La senyora Merkel no va perdre temps en felicitar al president electe per telèfon i el va convidar a Berlín per mantenir converses en breu, però advertí que el pacte fiscal "no està en joc". Com explicà en una conferència de premsa a Berlín: "El nucli de la discussió és, realment, sobretot ... si haurem de tenir de nou programes de creixement que estiguin recolzats pel deute o, efectivament, si hem de tenir programes de creixement que siguin sostenibles i, de fet, es basin en la competitivitat dels països. "

França ja no pot equiparar-se amb Alemanya com a principal potència europea. Per contra, és vista com a part de l'Europa del sud, un membre del club dels països malalts, que en l'actualitat només espera amb inquietud en el departament de pacients externs. Els governs espanyol i italià estan mirant esperançadorament cap al president francès. París es mostra comprensiu amb Itàlia i Grècia. Hollande ha trobat fins i tot algunes paraules amables per al vell enemic, el Regne Unit.

Això podria conduir a un canvi de la correlació de forces dins de la UE. Podria resultar en un moviment per crear un contrapès a Alemanya, una ruptura amb la política exterior post-guerra de la burgesia francesa, que tenia la il•lusió que podria governar Europa en tàndem amb els alemanys. En la pràctica, això sempre va ser un somni impossible. El múscul industrial i financer d'Alemanya li ha donat un paper preponderant, relegant a França al paper d'un "soci"de segon ordre.

Mentre l'economia europea anava cap endavant, aquesta situació podia estar, almanco, parcialment disfressada. Però després del desastre econòmic de 2008, la relació real ha estat exposada cruelment. La debilitat de França ha estat revelada a tots. És Alemanya qui talla el bacallà. Les tensions entre París i Berlín podrien acabar en el naufragi de l'euro, i fins i tot en la desintegració de la pròpia Unió Europea (UE). En paraules de The Financial Times (7 de maig): "una escissió oberta entre França i Alemanya podria causar problemes a escala europea, l'obertura d'una falla sísmica en els fonaments de la Unió Europea i en la seva moneda única".

La crisi grega ha posat a prova a Hollande molt més ràpid del que esperava o desitjava. La senyora Merkel exigirà que prengui una posició en un llenguatge molt simple: està vostè amb Atenes o amb Berlín? Aquesta és una pregunta molt difícil de contestar, però que ha de respondre's. Això no obstant, en dirigir les seves observacions a Berlín, Hollande s'apressa a aclarir que és un home raonable que no vol causar problemes. Ell no desitja canviar l'acord, "només afegir-li coses", etc. etc.

La crisi política grega ha posat tot en un gresol. El problema és tan greu que cap tipus de maniobres i d'acords pot arreglar-la. Hollande pot pensar que algunes clàusules intel•ligentment redactades afegides a un tractat de la UE seran suficients perquè se li concedeixi crèdit. Els plans d'Hollande inclouen els "bons projecte" (o bons per al creixement, com uns altres els descriuen) per finançar la despesa en infraestructura d'Europa, i una major inversió per part del Banc Europeu d'Inversions. També, a llarg terme, vol que el Banc Central Europeu presti directament als estats individuals. Però la senyora Merkel ha deixat clar que aquesta no és la seva visió.

La canceller alemanya podria fins i tot estar d'acord amb els "bons projecte" recolzats per la UE, que financin projectes d'infraestructura. Alguns augments dels préstecs del Banc Europeu d'Inversions també podrien ser acordats. Però ella no està disposada a "renegociar" el tractat. Com hem vist, ella insisteix que "els programes per al creixement" han de basar-se en la "competitivitat" dels països. Si en això està referint-se a França, és massa educada per dir-ho obertament. Però els alemanys observaran a França com falcons.

Hollande encara ha d'explicar com té la intenció de reduir el seu dèficit pressupostari al 3% del PIB el proper any, quan ha promès que respectarà totes les seves promeses de campanya, tals com augmentar les prestacions socials a l'inici de l'any escolar, els milers de llocs de feina extres per a l'ensenyament, així com la reversió parcial de l'edat de jubilació de 62 a 60 anys. Tot això implica una despesa extra. No obstant això, a França la despesa pública ja representa el 56% del PIB, i la pressió fiscal general també és alta. I l'FMI preveu un dèficit proper al 3,9% per 2013.

Aquí tenim el dilema central. Mantindrà Hollande fermament els seus compromisos amb el poble francès? O s'inclinarà davant la pressió implacable de Merkel i “dels "mercats”? Sembla més que probable que decidirà que la discreció és la millor part del valor i de la retirada, mentre que s'acceptin des de Berlín alguns gestos per salvar la cara. Ell dirà que ha canviat la direcció de la política de la UE en favor del "creixement". Merkel, acordaria algun tipus de "pacte de creixement" molt genèric, però el preu serien més retallades. En essència, tot romandrà com abans. “plus ça change, plus c'est la même chose” ("com més canvia, més és la mateixa cosa ").

El President de França es trobarà entre l'espasa i la paret. Si se'n va amb els alemanys immediatament s'exposaria la falsedat de la seva retòrica anti-austeritat . Provocaria profundes divisions en el Partit Socialista i enfortiria la posició de Mélenchon i del Front d'Esquerra, l'aliança entre el Partit Comunista i el Partit d'Esquerra, que va aconseguir un 11,1% dels vots en la primera ronda de les eleccions presidencials.

Terratrèmol a Grècia

La victòria d'Hollande a les eleccions franceses és important, però varen ser les eleccions a Grècia les que varen sacsejar als mercats més que qualsevol altra cosa. Els resultats de les eleccions generals del diumenge 6 de maig, malgrat això, no varen ser realment una sorpresa.

Grècia s'ha vist obligada a fer retallades profundes en les jubilacions i en els salaris, augmentar els imposts i retallar milers d'ocupacions del sector públic. Sota el pla de rescat actual de Grècia, s'hauran de sumar al juny milers de milions d'euros per a noves retallades d'austeritat - i el país disposa també de préstecs de 30 mil milions d'euros de la UE a retornar a terminis. Aquesta situació és clarament insostenible per la senzilla raó que no es pot esprémer sang d'una pedra.

Malgrat tot això, la UE i el Fons Monetari Internacional han advertit que bloquejaran pagaments de préstecs addicionals fins que el Parlament grec aprovi el paquet d'austeritat de mig termini, que inclou retallades més profundes en la despesa de salut i en llocs de feina del sector públic. Aquestes varen ser precisament les mesures que varen desencadenar protestes massives contra els dos governs anteriors.

Aquest resultat mostra un ràpid canvi en la consciència de les masses. Va ser només fa uns mesos que el principal partit burgès, Nova Democràcia, estava esperant amb confiança que el poder ha vist col•lapsar el seu vot. Per aquest motiu els partits anti-austeritat aconseguiren més del 65 per cent en la votació del 6 de maig, en la qual els grecs van expressar la seva indignació contra l'alt nivell de desocupació, les retallades salarials i una previsió d'altres 18 mesos de recessió.

L'alarma de la burgesia es va fer ressò al mercat de valors de Grècia. L'índex AGAFA va caure un 3,8 per cent, a 619,52, el més baix des de novembre de 1992. Ja ha perdut un 9,1 per cent aquest any, la qual cosa reflecteix el nerviosisme extrem de la burgesia grega. El caràcter inconclús de les eleccions generals del 6 de maig és una clara indicació d'una aguda polarització cap a l'esquerra i a la dreta. El centre polític està esfondrant-se davant els nostres ulls. Els dos principals partits pro-europeus van veure enfonsar-se els seus vots. Aquesta és la forma que prendran els esdeveniments, i no només a Grècia.

A Grècia, tant la dreta de Nova Democràcia com el seu ex-soci de coalició, el PASOK, varen veure esvair el seu recolzament en favor de partits radicals a l'esquerra i a la dreta. El suport a Nova Democràcia va caure del 33,5% en les darreres eleccions a només un 18,9% dels vots, amb 108 escons al parlament d'un total de 300. I només va tenir aquest resultat gràcies a una llei que atorga al partit guanyador un extra de 50 escons. El socialdemòcrata PASOK va ser empès a un humiliant tercer lloc, amb el 13,2% dels vots i 41 escons. En les eleccions anteriors havien aconseguit el 43% dels vots. Nova Democràcia i el PASOK varen aconseguir conjuntament amb prou feines un terç dels vots.

Això és un terratrèmol polític, un canvi sobtat i agut en la situació. Antonis Samaras, líder de Nova Democràcia, va voler formar un govern d'unitat nacional amb ell com a primer ministre, però gairebé immediatament va abandonar l'intent. The Economist diu:

"El seu partit, que va pressionar per a la convocatòria d'eleccions anticipades quan estava molt per davant en les enquestes d'opinió, ara trontolla. Per la seva banda, el PASOK, si bé esperava que li fos malament, no va preveure que seria superat per SYRIZA. Diversos diputats socialistes que varen desertar del PASOK l'any passat pel programa d'austeritat van aconseguir els seus escons ahir amb SYRIZA, mentre que destacats reformistes del PASOK, entre ells Anna Diamantopoulou, la ministra de Desenvolupament i ex-comissària europea, varen perdre els seus escons. (George Papandreou, l'ex primer ministre, va aconseguir amb prou feines un escó en un districte electoral provincial.)."

El gran guanyador va ser SYRIZA, la coalició d'esquerra encapçalada pel partit Synaspismos, que va quedar en segon lloc i que va ser a punt de vèncer a Nova Democràcia i guanyar les eleccions. Encara que era evident que SYRIZA augmentaria considerablement la seva votació, el resultat final va ser una sorpresa per als enquestadors. SYRIZA va aconseguir el suport de votants del PASOK i va aconseguir el 16,8% dels vots (enfront de només el 4,6% per cent en les eleccions anteriors, el 2009), i tendrà 52 escons al parlament, gràcies als grans resultats aconseguits a Atenes i El Pireu, els majors districtes electorals de Grècia i forts bastions de la classe obrera, on SYRIZA va quedar en primer lloc.

La ironia de la situació és que encara que el conservador Samaras sap que el pla d'austeritat és contraproduent. Volia abaixar els impostos a les empreses gregues. Però això és rebutjat d'arrel per la canceller alemanya, Angela Merkel, amb qui s'ha enfrontat, i que segueix implacable. Com a reacció als resultats de les eleccions, Merkel va dir que les mesures d'austeritat "no són negociables", i va descriure les reformes de Grècia com de la "màxima importància". Aquesta és la contradicció central, que ha impedit la formació d'un nou govern després de les eleccions.

L'abjecte fracàs del govern de Lucas Papademos, el primer ministre "tecnòcrata" no escollit i apòstol de la "unitat nacional", ha deixat un buit que ha d'omplir-se. Però, qui ho omplirà? Papademos, exvicepresident del Banc Central Europeu, ha fet una crida a l'estabilitat política "perquè els sacrificis dels grecs no es malgastin ... després que ja hem recorregut una gran part del difícil camí cap a la reconstrucció de l'economia". Però després de tres anys de turment, de caiguda del nivell de vida i de la creixent desocupació, que ha reduït a milions de grecs a la pobresa extrema, la gent està cansada de la mateixa vella cançó. No es pot veure cap senyal de "reconstrucció de l'economia".

Per contra, es veuen tot arreu senyals massa visibles d'un col•lapse econòmic: fàbriques i drassanes tancades, les persianes baixades en els aparadors, i una desocupació cada vegada major. Com a resultat de les polítiques imposades per Brussel•les i Berlín, Grècia ha estat relegada a una recessió encara més profunda de l'esperat el 2012, segons el banc central del país. En una revisió de l'estimació anterior, l'economia grega es contraurà un 5% més els propers mesos.

El sofriment del poble grec està sent empès als límits de la resistència humana, i més enllà. Quan el deu per cent dels grecs ha estat reduït a rebre paquets d'aliments o d'assistència de salut, parlar d'una major austeritat en el nom de la "unitat nacional" cau en orelles sordes. El caos financer ha causat un sofriment terrible i ha deslligat un malestar social enorme. En l'actualitat existeix una profunda desconfiança cap als partits que les masses veuen, amb raó, com els arquitectes de l'austeritat.

Com a líder del major partit al parlament, Samaras intentà i fracassà en formar una coalició. Samaras declarà el vespre de dilluns 7 de maig que el seu partit havia fet "tot el possible" per formar un govern. "Vaig tractar de trobar una solució per a un govern de salvació nacional, amb dos objectius: perquè el país romangui dins l'euro i per canviar la política del rescat a través de la renegociació", va dir en un discurs televisat. "Hem dirigit la nostra proposta a tots els partits que podrien haver participat en aquest esforç, però o bé varen rebutjar directament la seva participació, o varen plantejar com a condició la participació d'uns altres que no varen acceptar."

A continuació tots els ulls es varen dirigir a Alexis Tsipras, el líder de SYRIZA, que va entrar en negociacions amb altres partits per formar un govern. "Esgotarem totes les possibilitats d'arribar a un enteniment, sobretot amb les forces de l'esquerra", va dir Tsipras. Així i tot, va plantejar condicions de tal naturalesa que va fer impossible que qualsevol dels partits burgesos les acceptés. Aquestes incloïen:

• Cancel.lació dels termes del rescat financer, en particular las lleis que incrementen les retallades de salaris i de les jubilacions.
• Enderrocament de les lleis que suprimeixen els drets dels treballadors, en particular, una llei que aboleix els convenis col•lectius de treball i que hauria d'entrar en vigor el 15 de
• maig.
• Exigir la representació proporcional en el Parlament i el final del bonus d'escons de 50 al partit guanyador.
• La investigació del sistema bancari de Grècia, que rebé quasi 200 mil milions d'euros de doblers públics, i plantejar la necessitat de qualcun tipus de control estatal sobre els bancs.
• La creació d'un comitè internacional per a esbrinar les causes del dèficit públic de Grècia, i posar en suspensió el pagament de tots els serveis del deute.

El dirigent de SYRIZA emprà la seva posició hàbilment per donar a conèixer el seu rebuig a les “bàrbares” mesures d'austeritat imposades a Grècia per la UE. A la vegada vol que Grècia romangui dins l'eurozona. Això és lleugerament més complicat que la quadratura del cercle! Les condicions imposades per Tsipras, naturalment, varen fer pràcticament impossible la formació d'una nova coalició. Ell va fer una crida tanta a Nova Democràcia com al PASOK perquè retiressin les garanties que li van donar per escrit a la “Troica” (El banc central europeu, l'FMI, i la Comissió Europea, el govern de la UE).

Per tant, l'única possibilitat de formar un govern d'esquerra depenia de l'acord amb el KKE (Partit Comunista Grec). Però els seus dirigents ho varen rebutjar sense més explicacions. Això ha causat malestar en les files del KKE, els membres del qual són cada vegada més crítics amb les polítiques sectàries i divisòries dels seus dirigents. És aquesta actitud sectària de la direcció - una constant durant la campanya electoral – el que explica per què en una situació tan favorable va ser l'únic partit anti-austeritat que va incrementar els seus vots en menys d'un 1%. En algunes zones obreres el partit en realitat va perdre vots. [Veure Les eleccions gregues (II): La direcció del Partit Comunista limita l'impacte del partit (en anglès)].

Com una nota al peu que podríem afegir, la petita coalició de grups d'extrema esquerra (Antarsya) va obtenir només un 1,2 per cent. Ells afirmen que això va ser un "gran pas endavant", ja que quadruplicaren els seus vots, aconseguint 75.000 en total. No obstant això, segueix sent una força insignificant comparat amb el suport de masses a SYRIZA i al KKE. També ignoren convenientment el fet que en les eleccions regionals i municipals de 2010 havien aconseguit 97.000 vots.

En haver fracassat Tsipras en la seva obstinació, el dirigent del PASOK i ex-ministre d'Evangelos Venizelos, va prendre sobre si la tasca de tractar de formar un govern amb moltes menys possibilitats d'èxit. "És necessari que el govern d'unitat nacional inclogui a totes les forces que tenen un punt de vista pro-europeu", va dir Venizelos. "El nivell mínim d'acord és que Grècia es mantingui en l'euro."

La fórmula de la "unitat nacional" ha estat sempre la més buida de totes les consignes polítiques. El poble grec no és tan estúpid com per ser incapaç de veure que la idea d'unitat entre rics i pobres és en realitat la "unitat" de l'ase i de l'home que el colca, enfonsant-li els esperons als costats. En el moment d'escriure aquestes línies, Venizelos seguia fent un esforç per compondre algun tipus de coalició precària. No obstant això, qualsevol govern que fos vist com una continuació de la sèrie anterior seria vist completament com a il•legítim i podria provocar que les masses sortissin als carrers una altra vegada.

La pujada de SYRIZA

The Economist (7 de maig) va descriure els resultats de les eleccions a Grècia com un espasme de fúria. Però en realitat representen molt més que això. Un espasme passa ràpidament, però els processos que s'estan desenvolupant a Grècia i en altres països no és probable que desapareguin a curt termini. "Algunes persones varen interpretar el resultat de les eleccions com un vot d'ira", va dir Tsipras. "Estan cometent un error. Va ser una decisió madura i conscient".

SYRIZA és el front electoral construït al voltant del partit Synaspismos, que va tenir el seu origen en una escissió del KKE en el passat. Tsipras va ser dirigent de l'organització juvenil del Partit Comunista Grec, quan es varen organitzar assegudes per protestar contra la reforma del sistema educatiu sota un govern de dreta, i va prendre part en les protestes anti-globalització. SYRIZA és vista clarament, per tant, com a part de la "família" comunista.

Tenint en compte l'escenari descrit anteriorment, és evident que hauran de ser convocades noves eleccions, possiblement tan prest com el proper mes. "Ara estam preparant-nos per a una segona votació el proper mes en un ambient profundament polaritzat", va dir un funcionari del govern decebut. Però, què canviarà unes noves eleccions? Les tendències ja observades en aquestes eleccions no seran molt diferents, tret que el centre polític seguirà desintegrant-se i la polarització esquerra-dreta seguirà creixent a la seva costa.

El guanyador principal serà SYRIZA, la popularitat del qual s'ha vist molt reforçada per la seva posició intransigent davant la formació d'un govern de coalició. En adoptar una postura de línia dura contra la UE i el Fons Monetari Internacional, és probable que SYRIZA guanyi les properes eleccions. "SYRIZA està lluitant pel poble que ha sofert a causa de les mesures de rescat, per això vaig votar per ells", va dir Donem Stergides, que va perdre el seu treball en la indústria tèxtil el mes passat i expressa el pensament de molts treballadors de Grècia.

Així SYRIZA s'ha transformat en un factor vital en la política grega. "Per formar un govern es necessita el suport o l'acceptació tàcita de SYRIZA, i és clar que això es donarà", va dir Lukas Tsoukalis, cap del grup de reflexió Eliamep, d'Atenes.

En l'actualitat, els tres partits d'esquerra tenen només 97 escons al parlament de 300 membres, deixant a SYRIZA molt per abaix de la majoria fins i tot si se li unís a ells el PASOK, amb 41 escons - un moviment que el líder dretà del PASOK, Evangelos Venizelos, és poc probable que faci. Però el que és clar és que SYRIZA augmentarà el seu percentatge de vots en les properes eleccions, ja que les darreres enquestes d'opinió ho semblen indicar.

Segons una enquesta duita a terme per Alfa TV, SYRIZA botava del 16,7% al 27,7%, mentre que Nova Democràcia (ND) recuperaria alguns vots d'altres partits de la dreta, passant del 18% al 20%, el PASOK perd encara més (del 13% al 12%), el KKE perd (del 8,5% al 7%), els Grecs Independents (escissió de ND) segueix amb el mateix percentatge de vots (10%), mentre que l'ultradretà Clarejar Daurat perd (des del 6,9% fins al 5,7%) i també perd Esquerra Democràtica (del 6,1% al 4,9%, i això fins i tot abans que s'anunciés que estava disposada a governar amb un hipotètic govern ND-PASOK).

Els titulats universitaris que pot ser que hagin d'emigrar per trobar feina estan girant a SYRIZA. La joventut i els desocupats van votar massivament a SYRIZA a les eleccions, juntament amb els professionals independents oposats a la liberalització de les seves tendes tancades, i els vells esquerrans que s'enfronten a majors retallades de les seves jubilacions en virtut d'un paquet d'11.500 milions d'euros que ha de ser aprovat pel parlament entrant.

L'objectiu de Tsipras de formar el primer govern de coalició d'esquerra en la història del país xoca amb el sectarisme del Partit Comunista Grec (KKE), que ha rebutjat en repetides ocasions les seves ofertes de cooperació. El partit restant d'esquerra al parlament és Esquerra Democràtica, una escissió de dreta de SYRIZA, que ha quedat hesitant sobre si acceptar entrar en una coalició amb ND i el PASOK. Al final Fotis Kouveli, capdavanter d'Esquerra Democràtica, va aclarir que el seu partit no participarà en un govern de coalició amb ND i el PASOK sense SYRIZA. Ha entès que fer-ho, simplement significaria una sagnia de vots del seu partit a favor de SYRIZA.

De fet, tant Venizelos del PASOK com Kouvelis d'Esquerra Democràtica s'adonen que la formació d'un govern de coalició amb el suport de Nova Democràcia, però sense SYRIZA, plantejaria dubtes sobre la seva legitimitat als ulls de les masses i per tant de la seva viabilitat.

El fet és que a pesar que un govern PASOK-ND-Esquerra Democràtica tendria un total de 168 escons, amb majoria absoluta al Parlament, simplement prepararia el terreny per a un major enfortiment de SYRIZA. Tanmateix, ND, el PASOK i Esquerra Democràtica també s'enfronten al dilema que si no s'aconsegueix un acord ara hauran de convocar-se noves eleccions al juny, on SYRIZA augmentarà el seu percentatge de vots - amb la possibilitat de guanyar-les i, per tant, també de beneficiar-se de la bonificació de 50 escons-, mentre que els altres veuran declinar el seu suport. Si no aconsegueixen formar algun tipus de coalició ara i les eleccions se celebren al juny, la perspectiva d'un govern d'esquerra es converteix encara més concreta!

O un o l'altre

Com hem vist anteriorment, és difícil veure com qualsevol dels partits o una combinació de partits, podria formar una coalició estable per continuar amb les mesures d'austeritat acordades amb els creditors de Grècia, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Ells són els veritables amos de la Grècia actual.

Si, com és possible, SYRIZA guanya les eleccions al juny i se les fa per formar un govern d'esquerra, les seves polítiques i els seus dirigents seran posats a prova. Els seus dirigents cauran immediatament sota la pressió de la burgesia, no només d'Atenes sinó també de Brussel•les i de Berlín. D'altra banda, estaran sota la pressió de milions de treballadors grecs que els van votar per un canvi.

En votar a SYRIZA, els treballadors, la joventut radicalitzada, els jubilats desesperats, els aturats i els petits burgesos arruïnats no estaran votant solament contra els vells partits que van portar l'austeritat i la misèria. Estaran votant contra un status quo que s'ha tornat intolerable, contra un sistema corrupte i en fallida. Votaran per un canvi fonamental: per una revolució. Però tret que l'esquerra prengui mesures immediates per expropiar als banquers i als capitalistes, es convertiran en una jugueta dels mercats.

El fet és que la direcció de SYRIZA insisteix en cercar una solució dins dels límits del capitalisme, fins i tot dins de la Unió Europea. Una solució que no estigui basada en l'abolició del capitalisme és la que ja ha estat adoptada pels governs anteriors. El resultat per tant, seria un govern de crisi. Fracassaria en satisfer les demandes de les masses que varen votar per ell. En tals condicions, es produiria eventualment una desil•lusió a la seva pròpia base, els treballadors i la joventut de Grècia. Això prepararia el terreny per a un retorn de la dreta en algun moment. Així, després d'un període un govern d'esquerra seria reemplaçat per una coalició de partits de dreta.

Grècia s'ha vist sumida en el caos social i polític per la crisi del capitalisme. Aquests problemes no poden ser resolts per mitjans "normals". Les coses han anat massa enfora com per resoldre's amb solucions intermèdies. No es pot curar el càncer amb una aspirina. A llarg termini, la crisi només pot resoldre's ja sigui perquè la classe obrera pren el poder a les seves mans, o pel malson de la reacció.

El nus està estrenyent-se al voltant del coll de Grècia. Tot apunta a una nova i fins i tot més greu crisi a Grècia en els propers mesos. La UE s'enfrontarà a una dura elecció: enviarà més ajuda encara a Grècia per reposar la retirada de fons de l'FMI? O tancarà l'aixeta i permetrà que Grècia s'enfonsi?

La darrera possibilitat està sent discutida obertament. Jörg Asmussen, membre de la junta executiva del Banc Central Europeu, va plantejar per primera vegada la possibilitat d'una sortida grega de l'euro - una opció que el BCE havia negat a reconèixer en públic. "Grècia ha de ser conscient que no hi ha alternativa al programa de reformes acordat si vol seguir sent membre de l'eurozona", va dir Asmussen a un periòdic alemany.

The Economist conclou: "El futur de Grècia a l'euro ara sembla més inestable: alguns analistes del mercat diuen avui que les possibilitats d'una "Grexit" (sortida de Grècia, en un joc de paraules en anglès) han augmentat del 40% a més del 50%. El proper govern ha d'impulsar un nou paquet d'austeritat al Parlament al juny segons els termes del segon acord de rescat de Grècia amb la UE i el FMI. Aquest inclou retallades addicionals de despeses per 11.500 milions d'euros, conjuntament amb impopulars mesures estructurals: les jubilacions es reduiran de nou i milers de treballadors del sector públic es convertiran en prescindibles.

"Fonts de l'FMI han advertit que si la fulla del calendari de reformes es mou, Grècia no rebrà la seva propera ronda de finançament. Això podria significar que els salaris i les jubilacions no puguin pagar-se el proper mes, una perspectiva possible que probablement centrarà la ment dels votants després de l'explosió de fúria d'ahir. "Tal vegada haurien de pensar en el resultat d'ahir com la primera ronda de les eleccions, com una expressió d'alleujament", va dir un ex-ministre del gabinet. -Després, els electors hauran de votar d'acord als seus interessos reals en la segona ronda. '"

Les eleccions es plantegen ara en termes molt durs: es comprometrà Grècia a fer milers de milions d'euros addicionals en retallades pressupostàries en els propers mesos, segons l'exigit per Merkel i companyia? Tsipras s'ha expressat molt clarament: "El veredicte popular ha declarat clarament nul l'acord de rescat". Però si aquest és el cas, l'FMI ha estat igualment clar quant a les seves intencions: no va a autoritzar l'alliberament del següent tram de diners a Grècia. Això significaria que el govern grec, simplement es quedaria sense doblers. Les retallades més brutals de les jubilacions i dels salaris aplicats fins ara no serien gens en comparació de la conseqüent retallada en els nivells de vida.

La sortida forçada de Grècia de l'euro es plantejaria a boca de canó. El caos resultant i els trastorns socials serien summament perillosos per al capitalisme a Grècia. Seria la diferència entre un cotxe costa avall amb uns frens dolents i un altre sense frens en absolut. La burgesia de la UE està consternada per aquesta perspectiva. Però si no es fa res i no es fa aviat, aquesta perspectiva haurà de ser enfrontada tard o d'hora.

El resultat inevitable seria un cessació de pagaments caòtica del deute grec i l'expulsió de Grècia de l'eurozona, i probablement també de la pròpia UE. Les conseqüències per al conjunt d'Europa serien catastròfiques, però per a Grècia seria encara pitjor. Contràriament a les il•lusions nacionalistes del KKE, una tornada al dracma (l'antiga moneda nacional) no resoldria gens, i convertiria una mala situació en alguna cosa molt pitjor. El nou dracma no tindria cap valor als mercats internacionals. El col•lapse de la moneda significaria una inflació pels núvols, una correguda bancària (retirada massiva de fons dels bancs) i la liquidació dels estalvis i de les jubilacions. Aquesta situació podria estar prenyada d'implicacions revolucionàries, com a Alemanya en 1923.

Revolució o contrarrevolució?

El moviment cap a la transformació socialista de la societat no es durà a terme en una línia recta. Inevitablement hi haurà alts i baixos. Els períodes d'avanços tempestosos seran seguits per períodes de cansament, calma, derrotes, i fins i tot per períodes de reacció. Hi haurà canvis intensos a l'esquerra i a la dreta. Però cada moviment cap a la reacció només prepararà canvis fins i tot més grans a l'esquerra. En l'actualitat, no hi ha perill de feixisme o fins i tot de reacció bonapartista a cap país capitalista desenvolupat. Però això pot canviar en el període que s'obre.

Tard o d'hora, la classe dominant grega traurà la conclusió: hi ha massa vagues, massa manifestacions, massa caos. A baix l'anarquia! Exigim Ordre! A la llarga, la classe dominant es mourà obertament cap al bonapartisme. Hi haurà tot tipus de conspiracions de la dreta com l'Operació Gladio en els anys 1970. No obstant això, donada la força de la classe obrera i de les seves organitzacions, això pot aplanar el camí per a una explosió de la lluita de classes i fins i tot d'una guerra civil oberta.

Però aquesta no és una perspectiva immediata. A Grècia, la perspectiva és d'un llarg període d'extrema inestabilitat política, en la qual un govern de coalició inestable seguirà a un altre. El pèndol oscil•larà violentament d'esquerra a dreta, i viceversa. I cada oscil•lació del pèndol serà més extrema que l'anterior, com Trotsky va explicar en el pròleg a la Història de la Revolució Russa:

"Els canvis ràpids que experimenten les idees i l'estat d'ànim de les masses en les èpoques revolucionàries no són producte de l'elasticitat i mobilitat del pensament humà, sinó a l'inrevés, del seu profund conservadorisme. El reressagament crònic en que es troben les idees i relacions humanes pel que fa a les noves condicions objectives, fins al moment mateix en que aquestes es desplomen catastròficament, per dir-ho així, sobre els homes, és el que en els períodes revolucionaris engendra aquest moviment exaltat de les idees i de les passions que pareix a les mentalitats policíaques un mer resultat de l'actuació dels «demagogs»”.

“Les masses no van a la revolució amb un pla preconcebut de la societat nova, sinó amb un sentiment clar de la impossibilitat de seguir suportant la vella societat. Només el sector dirigent de cada classe té un programa polític, programa que, així i tot, necessita encara ser sotmès a la prova dels esdeveniments i a l'aprovació de les masses. El procés polític fonamental d'una revolució consisteix precisament en que aquesta classe percebi els objectius que es desprenen de la crisi social en que les masses s'orienten d'una manera activa pel mètode de les aproximacions successives. Les diferents etapes del procés revolucionari, consolidades pel desplaçament d'uns partits per uns altres cada vegada més extrems, assenyalen la pressió creixent de les masses cap a l'esquerra, fins que l'impuls adquirit pel moviment ensopega amb obstacles objectius. Llavors comença la reacció: decepció de certs sectors de la classe revolucionària, difusió de l'indiferentisme i consegüent consolidació de les posicions adquirides per les forces contrarevolucionàries. Aquest és, almanco, l'esquema de les revolucions tradicionals”

(Lev Trotsky, del Pròleg de la Història de la Revolució Russa).

La crisi del capitalisme crea el tipus de condicions aferrissades en les quals les idees racistes i reaccionàries poden trobar un ressò en sectors de la població. Quan el moviment obrer no ofereix una alternativa, les persones que no entenen la veritable raó de per què no hi ha suficients llocs de treball ni d'habitatges poden ser persuadides pels demagogs reaccionaris per cercar un boc expiatori.

Els elements d'això ja poden veure's en el sorgiment de moviments com Alba Daurada (Chryssi Avghi) a Grècia, que entrarà al Parlament per primera vegada, després d'haver aconseguit un 7% dels vots i 21 escons. Aquest és un grup racista neonazi que defensa l'expulsió dels immigrants il•legals, la qual cosa compagina amb l'organització de bandes de camises negres que ataquen i copegen als activistes d'esquerra. A França, el vot a favor de Mélenchon, d'una banda, i de Marine Le Pen en l'altre indica el mateix procés de polarització (encara que el FN francès s'ha allunyat del feixisme).

Això és un advertiment a la classe obrera del que pot succeir si no pren el poder. No obstant això, és erroni exagerar. En aquesta etapa, els feixistes són una petita força. Van aconseguir menys del set per cent dels vots, enfront de gairebé el 17 per cent de SYRIZA. D'altra banda, bàsicament recullen els vots que la també ultradretana LAOS estava perdent a causa de la seva participació al govern de coalició anterior. I, com hem vist en l'enquesta d'opinió abans citada, ja alguns dels votants d'Alba Daurada han canviat de posició. Seria molt erroni pensar que tots els votants d'aquest partit són neo-nazis. Molts varen votar per ells en senyal de protesta. A més, el vot combinat dels partits d'esquerra va ser de més del 31 per cent. Això significa que els feixistes van aconseguir menys d'una cambra dels vots de l'esquerra.

No obstant això, tampoc hem d'ignorar l'amenaça que aquests partits poden plantejar en el futur. Les bandes feixistes, com els lumpens de camisa negra d'Alba Daurada poden ser emprats per intimidar i atemorir a la classe obrera, com Patria y Libertad a Xile el 1973. Això ja ho estan tractant de fer.

És a dir, que poden exercir el paper d'auxiliars de la reacció bonapartista. No obstant això, la burgesia no els permetrà prendre el poder, com ho van fer amb Hitler i Mussolini en el passat. La història recent mostra que quan la burgesia arriba a la conclusió que la democràcia ja no li serveix, s'orienten a un govern militar, preferint basar-se en la cúpula de l'exèrcit més que en els dirigents embogits d'aquests petits partits feixistes. La burgesia, tanmateix, no recorrerà a la reacció fins que hagi esgotat totes les altres possibilitats.

El que hem d'emfatitzar, així mateix, és que molt abans que s'arribi a aquesta etapa, els treballadors hauran tengut moltes possibilitats de prendre el poder en un país darrere l'altre. Només després d'una sèrie de greus derrotes de la classe obrera es plantejaria el perill d'una dictadura bonapartista.

La classe dominant, ja sigui a Grècia o a qualsevol altre país, no recolza la democràcia per sentimentalisme, sinó perquè en general és la forma més econòmica de governar la societat, mentre que enganya a les masses amb el pensament que són elles les que decideixen els seus assumptes. En darrera instància, quan veu que els seus interessos fonamentals estan en perill, la burgesia no dubtarà a recórrer a la reacció nua, deixant a un costat la màscara de la democràcia i de l'imperi de la llei, per revelar el seu veritable rostre.

Encara que una part de la classe dominant grega, sens dubte, ha d'estar jugant amb la idea d'un cop d'estat, fins i tot ara, les condicions objectives per a això no existeixen en l'actualitat. Els resultats electorals mostren un gir clar a l'esquerra. La classe obrera grega és més forta que en qualsevol altre moment de la història. No ha sofert cap derrota decisiva en dècades. D'altra banda, la classe mitjana està girant a l'esquerra (en particular, a SYRIZA) cercant alternativa. Els records del cop militar de 1967 i la brutal dictadura dels coronels encara estan frescs en la ment de la classe obrera.

Per totes aquestes raons, qualsevol intent d'avançar en aquesta direcció podria provocar una resistència feroç. El resultat seria la guerra civil, que la burgesia no estaria segura de guanyar. Per tant, la perspectiva del bonapartisme a Grècia no està immediatament a l'ordre del dia. La crisi pot perllongar-se durant anys abans que s'aconsegueixi un enfrontament decisiu. Molt abans que la qüestió de la reacció es plantegi, la classe obrera haurà tingut moltes oportunitats de prendre el poder.

Quan es consideren les accions heroiques dels treballadors i de la joventut de Grècia durant els darrers tres anys, caldria ser de fusta per no sentir-se profundament commogut i inspirat. Què més tenim dret a demanar-los? Han mogut cel i terra per canviar la societat. Si no ho han aconseguit fins al moment, no és per la seva culpa. És a causa que mancaven de la direcció necessària per garantir la victòria.

Això significa concretament que la tasca immediata és enfortir SYRIZA tant política com organitzativament. De moment, SYRIZA és una coalició basada en el seu component principal, Synaspimos. SYRIZA ha de convertir-se en un partit amb el dret a l'existència de tendències diferents que puguin expressar els seus punts de vista. En segon lloc, s'ha d'evitar la temptació de ser "realista" o "pragmàtic", de caure en els paranys que els partits burgesos estan preparant molt ocupats. En les properes eleccions, és clar que SYRIZA emergirà molt més forta al parlament. Al mateix temps, s'ha d'insistir en la unitat amb el KKE i les altres forces d'esquerra. Ja molts votants del KKE han indicat que poden orientar-se a SYRIZA en unes noves eleccions. Aquesta és una palanca que pot utilitzar-se per empènyer als dirigents del KKE a abandonar el seu sectarisme i unir-se a SYRIZA en un autèntic Front Únic de les organitzacions obreres. En tercer lloc, la direcció del partit ha d'adoptar un veritable programa revolucionari socialista, l'únic programa que pot dur el canvi que tant desitgen les masses.

En darrera instància, les seves possibilitats d'èxit dependran de la capacitat dels marxistes per guanyar a les capes més decisives de la classe obrera i de la joventut per al programa de la revolució socialista. Això significa l'enfortiment de l'ala marxista del partit, com un primer pas per guanyar a tot el partit, i després al conjunt de la classe obrera per al programa de la revolució.

Londres, 11 de maig.