La malaltia del coronavirus a Itàlia ha revelat la naturalesa real del sistema capitalista, fent-se evident per a milions de treballadors. Els beneficis s’anteposen a les vides, però la classe treballadora està reaccionant amb vagues combatives. Quines lliçons podem extreure d’aquesta experiència els treballadors d’altres països?

[Source]

El món ha entrat en una crisi de proporcions globals, tant en termes de risc per a la salut de les persones com en termes de col·lapse econòmic, que està canviant dràsticament la forma en què vivim.

Segons alguns pronòstics, els Estats Units podria patir una caiguda del 30 per cent del seu PIB en el segon trimestre d’aquest any, i un atur de fins al 30 per cent, cosa inimaginable fa tan sols unes setmanes. A la Xina, s’estima que l’economia en el primer trimestre es va contraure en un 40 per cent en comparació amb el trimestre anterior, la caiguda més gran en 50 anys.

El món sencer ha entrat en recessió. Es calcula que el PIB mundial va caure un 0,8 per cent en el primer trimestre. Pot ser que no sembli molt, però s’ha de veure des de la perspectiva correcta, ja que qualsevol creixement per sota del 2 per cent a escala mundial ja es considera una recessió.

Qualsevol qui hagi llegit llibres d’història, o que tingui l’edat suficient per haver-ho viscut, serà conscient de la colossal lluita de classes que es va desencadenar en la dècada dels 70. L’any 1974 va ser el punt d’inflexió en termes econòmics, on el creixement de l’ PIB mundial va caure brutalment, del 6 per cent aproximadament l’any anterior a menys de l’1 per cent. Per tant, és de suposar que la caiguda actual de l’PIB a tot el món tingui un efecte similar, en termes de la lluita de classes, però a una escala molt més gran.

Acceleració ràpida dels esdeveniments

Els esdeveniments canvien molt ràpidament. Aquesta és realment una època de “canvis i girs bruscos i sobtats”. Hem d’acompanyar ràpidament els canvis que estan tenint lloc. Hem de trencar amb la rutina si volem comprendre el que s’està desenvolupant al nostre voltant, i actuar en conseqüència.

Un virus com aquest inevitablement havia de tenir un impacte en l’economia, però la profunditat i rapidesa de la crisi actual també és un reflex de les immenses contradiccions que s’havien acumulat dins del sistema. La seva estructura s’ha tornat tan fràgil que fins i tot el més mínim tremolor podia fer que s’ensorrés.

En el període anterior, la classe capitalista va aconseguir mantenir el seu sistema en peu mitjançant l’ús de mètodes que van en contra de totes les lleis de l’economia de mercat, injectant grans sumes en l’economia durant dècades, en forma de crèdit generalitzat, molt més enllà del que haurien fet en el passat.

Els comentaristes burgesos seriosos havien advertit sobre les conseqüències d’aquestes polítiques. La raó per la qual aquestes advertències van ser ignorades no es troba únicament en el camp de l’economia. Existeix també el factor polític.

Tot i la propaganda burgesa, i que molts d’ells es van acabar creient, la classe obrera no ha desaparegut. Tot el contrari. La classe treballadora mai ha estat tan forta com ho és avui en termes numèrics. La força laboral mundial té una força d’uns 2.500 milions, i d’aquests els treballadors metal·lúrgics sumen al voltant de 400 milions. Els burgesos són molt conscients del fet que una força tan enorme no pot ser frenada només amb la repressió.

Qualsevol cosa que corri el risc d’aixecar a aquests centenars de milions de treballadors, podria desencadenar una onada d’agitació revolucionària mai abans vista en la història. Com va explicar Marx, el capitalisme crea els seus propis enterramorts.

Durant el període anterior, la classe treballadora semblava estar en un segon pla, no en primera fila. Fins fa uns anys, semblava que ocorrien poques coses en el front industrial. Tot i que ja havia començat a canviar en el període més recent, en un país rere l’altre.

Ara aquest procés s’ha accelerat i s’està movent a un nivell molt més alt. La classe treballadora comença a aparèixer com la força real que sempre ha sigut. Aquest és un factor que està deixant les coses molt clares per a moltes persones i està accelerant el procés de radicalització que ja estava en marxa. A Itàlia s’expressa això de la forma més clara- s’ha passat d’un període de molt baix nivell d’activitat de vaga a un altre de vagues generalitzades.

La crisi actual està revelant la veritable naturalesa de classe de la societat. Tots els països afectats pel brot del coronavirus, han vist als capitalistes i els seus polítics minimitzant la gravetat del virus. Trump n’és el millor exemple, ja que durant les primeres setmanes del brot tractava d’afirmar que tot era un engany, i fins fa només uns dies assegurava que els Estats Units tornarà a treballar en dues setmanes. Boris Johnson es va comportar de manera similar; Bolsonaro al Brasil va fer el mateix, i així successivament.

Tanmateix, a l’adonar-se del que realment significa per a l’economia la propagació del virus, els capitalistes han pressionat perquè la producció en tots els sectors, independentment de si son essencials o no, continués.

La classe treballadora comença a moure’s

Aquest tipus de comportament de la classe dominant és el que ha provocat una onada de vagues, començant primer a Itàlia, on la pandèmia va colpejar amb força, anticipant el que anava a succeir en altres llocs. A Itàlia, va quedar molt clar per als treballadors que s’estaven aplicant diferents vares de mesurar i diferents mides, depenent de si eren treballadors o no.

El 4 de març es va aprovar un decret per adoptar per tancar escoles i universitats, i altres mesures adoptades per aïllar a les persones. El missatge per a la gent a tot arreu era el de quedar-se a casa. Però hi va haver una gran excepció: els treballadors! Milions de persones encara viatjaven i convivien molt de prop en el transport públic i en els centres de treball. Seguien treballant colze a colze amb els seus companys, sense guants, màscares ni cap altra de les mesures de protecció necessàries.

Així doncs, van esclatar vagues espontànies a fàbriques, com la planta de FIAT a Pomigliano, prop de Nàpols, el 9 de març, i a la fàbrica de Bonfiglioli a Bolonya el 12. Aquests exemples i altres van servir per encendre un moviment que es va estendre de fàbrica en fàbrica, a la regió de Vèneto, a Llombardia, als treballadors portuaris de Gènova i més enllà. Els treballadors lluitaven per la seva pròpia seguretat i la de les seves famílies. I, però, vam tenir casos, com a Mòdena, on la policia va aparèixer en les línies de piquet, detenint a alguns dels militants sindicals, fent enfurismar encara més als treballadors.

Hem de ser clars aquí: aquesta resposta no va ser promoguda per les principals direccions dels sindicats. De fet, van defensar un punt de vista oposat, col·laborant amb el govern i els empresaris per mantenir obertes les fàbriques.

No obstant això, el moviment des de baix va ser tan gran que els líders sindicals, que en temps normals podrien utilitzar el seu pes per parar els treballadors, es van veure obligats de sobte a donar suport a les vagues, com a mínim en paraules. Van emetre un comunicat el 12 de març demanant el tancament de les fàbriques fins al 22 de març.

Sota una gran pressió des de baix, el govern i la patronal es van veure obligats a reunir-se amb els sindicats per discutir el camí a seguir. La primera reunió, però, va produir un intent d’eludir el problema, el govern va emetre una declaració anunciant que la producció continuaria però amb l’equip de protecció necessari. Això, en un moment en què no hi ha prou mascaretes per als treballadors de la salut, no cal dir per la força laboral industrial, va ser vist pels treballadors com una broma de mal gust, i impossible d’acceptar.

Si el contacte proper és un factor clau en la propagació del virus, va ser molt clar per a tots els treballadors que, al ser obligats a anar a treballar, se’ls estava posant en risc. Si un mira dos mapes, un de la concentració de casos registrats d’infectats i l’altre de la concentració de fàbriques en les diferents parts d’Itàlia, queda molt clar que hi ha una correlació entre els dos. Llombardia és la regió més industrialitzada d’Itàlia, i dins de la regió, a Bèrgam i Brescia veiem una de les majors concentracions de fàbriques. Aquestes són les dues províncies que actualment estan vivint un autèntic malson, amb un gran nombre de morts. És aquí on la gent de tot el món va poder veure com els camions militars es portaven els taüts, perquè els cementiris locals ja estan saturats. Escenes com aquestes van tenir un gran impacte en la psicologia de milions de persones a Itàlia.

Maniobres del govern italià

D’aquesta manera, la pressió des de baix va continuar augmentant i el primer ministre italià es va veure obligat a aparèixer a la televisió el 21 de març, anunciant que cessaria la producció no essencial. Aquesta va ser precisament la demanda que els treballadors havien estat plantejant per tot el país. La victòria semblava estar a prop. Però no, quan el decret reial es va publicar a l’endemà, va resultar estar molt lluny del que s’havia promès verbalment.

Quedava clara la immensa pressió exercida al govern per part de la patronal. El cap de Confindustria (l’associació de la patronal) va deixar clara la seva escala de prioritats quan va dir: si tanquem la producció, perdrem milers de milions i el mercat de valors també col·lapsarà. En aquestes paraules, els capitalistes li deien a milions de persones de la classe treballadora que els beneficis són el més important.

Això ha elevat el conflicte a un nivell superior. Aquesta setmana hem vist més vagues, com la vaga general convocada a la indústria a la regió de Llombardia. No va ser una vaga general en el sentit d’una vaga general de tots els sectors. La vaga es va convocar en la indústria del metall i en les plantes químiques i tèxtils. Segons els informes que van arribar dels centres de treball, la vaga va ser un gran èxit amb una taxa de participació del 90 per cent. Això indica l’estat d’ànim real a les zones de producció.

La pressió per a una vaga general nacional s’ha anat acumulant. Landini, secretari general de la major confederació sindical, la CGIL, va amenaçar amb tal acció, a el menys en paraules, si les fàbriques no essencials romanien obertes. Les maniobres del govern i els intents descarats dels capitalistes de mantenir en marxa la producció no essencial estan obrint els ulls de milions de persones sobre la veritable naturalesa del sistema en el qual vivim.

Ningú pot ara ignorar a la classe treballadora italiana, o negar la seva existència com solia estar de moda en els cercles pseudo-intel·lectuals de classe mitjana. A la nit, els principals canals de notícies han de fer referència als “operai”: els treballadors industrials de coll blau. Aquests treballadors tenen l’enorme simpatia de la població en general. El mateix és cert per a la indústria de la construcció.

Hi ha una altra capa de la classe treballadora que està pagant un preu encara més gran: els que es considera que treballen en indústries essencials, com la producció d’aliments o la indústria farmacèutica. I després hi ha els treballadors en els hospitals: els metges, infermeres, netejadors d’hospitals, treballadors d’ambulàncies, etc. Són la força laboral amb el major grau de contagi, i tràgicament moltes d’aquestes persones moren en el procés. Fins ara, hi ha hagut 60 morts entre els metges. Hi ha hagut casos de suïcidi entre infermeres que ja no podien tolerar la immensa pressió sota la qual es trobaven.

Els treballadors del sistema nacional de salut italià es veuen obligats a treballar en condicions atroces. Estan pagant un preu enorme per totes les retallades a l’atenció mèdica en el període anterior. Les ambulàncies poden trigar fins a vuit hores o més per respondre a una trucada. Quan un pacient és portat a l’hospital, sovint hi ha una llarga espera abans que una Unitat de Cures Intensives (UCI) estigui disponible. Molts pacients literalment es deixen morir, ja que els metges han de prioritzar a aquells pacients que creuen que es beneficiarien més de les cures intensives.

Més UCIs, més ambulàncies, mesures de seguretat més estrictes i equips de protecció més eficients i més abundants es traduirien en menys morts.

Els treballadors de la salut estan exigint equips de protecció necessaris. Un cop més, aquest sector gaudeix d’una enorme simpatia a tota la societat, i la seva difícil situació està contribuint a la creixent indignació de la classe treballadora en el seu conjunt.

Ha quedat molt clar que el sistema de salut s’ha vist sistemàticament privat de fons i que aquest és un element clau en l’alta taxa de mortalitat. L’escenari de malson actual vol dir que en el futur la batalla per defensar i millorar els serveis públics de salut es convertirà en un element clau. Els capitalistes, que només tenen un objectiu en ment, que és beneficiar-se de l’atenció mèdica, trobaran molt difícil argumentar a favor d’una major privatització del servei nacional de salut.

Repercussions internacionals

A mesura que el virus s’ha estès a més i més països, hem vist una reacció similar per part dels treballadors. Vam veure això a Espanya, el segon país més afectat a Europa després d’Itàlia. El 16 de març hi va haver vagues en les fàbriques de pneumàtics Michelin, Mercedes Benz, Iveco, Airbus, Continental i moltes més. Vam veure desenvolupaments similars al Canadà, amb una vaga a FIAT-Chrysler per preocupacions pel coronavirus, i també als Estats Units i França.

Estem veient el començament d’un procés similar a la Gran Bretanya. El govern està repetint el que ja vam veure a Itàlia, prenent mesures molt després que hagi quedat clar que eren necessàries. S’ha ordenat el tancament de botigues, restaurants, bars, etc. No obstant això, el govern ha declarat clarament que la fabricació i la construcció continuaran. Per tant, mentre els executius de les empreses constructores treballen des de la relativa seguretat de les seves llars, se’ls demana als seus treballadors que arrisquin les seves vides en l’altar dels seus beneficis. També veurem vagues a Gran Bretanya.

Veurem com aquest procés es repetirà país rere l’altre, a mesura que els treballadors aprenguin de l’experiència dels treballadors d’altres països. El que estem presenciant és un procés de lluita de classes que s’està desenvolupant a escala mundial. La lluita en tots els països sobre quins centres de treball han de romandre oberts i en quines condicions és una lluita de classes, i internacional. En el proper període, això s’intensificarà i s’estendrà. En tots els països, veurem maniobres de la patronal i dels governs i una resposta combativa dels treballadors.

La batalla per tancar les fàbriques

Els treballadors d’Itàlia volen que es tanquin les fàbriques no essencials. Aquesta idea s’ha estès a altres països també. Si els empresaris es resisteixen, provocaran una revolta encara més gran per part dels treballadors. Hi ha un nou element molt important en la situació: els treballadors estan imposant de facto com s’han d’administrar les fàbriques, cosa que cap capitalista està disposat a tolerar.

Davant la possibilitat d’una radicalització generalitzada de la classe obrera, la classe dominant es pot veure obligada a retrocedir i acceptar les demandes dels treballadors, al menys parcialment. A Itàlia estem veient això ara, ja que algunes companyies han tancat, mentre que altres busquen tot tipus d’excuses per romandre obertes.

Els líders sindicals també han estat exercint un acte d’equilibri: d’una banda, tractant de limitar l’abast de la creixent combativitat de la classe treballadora, mentre que al mateix temps, tracten de vehicular les demandes dels treballadors.

El líder de la CGIL, Landini, després d’haver-se sumat temporalment a la postura més combativa, ha signat un acord nefast amb el ministre d’Economia. El govern de Conte havia considerat inicialment 94 tipus de treball com a essencials. Aquests s’han reduït, però encara es permet que continuï una gran quantitat de producció no essencial. S’estima que entre 6 i 7 milions de treballadors segueixen sortint a treballar. S’han organitzat vagues en el sector del comerç minorista, demandant, per exemple, el tancament de botigues els diumenges. Ara sembla estar clar que els líders sindicals no tenen intenció de convocar una vaga general a nivell nacional.

Al firmar aquest acord, els líders sindicals pretenen desmobilitzar la classe treballadora. Al no garantir la cobertura sindical oficial, col·loca els treballadors en una situació difícil i precària. Així doncs, veiem un cop més com els líders del moviment obrer, just quan la classe comença a moure’s cap a l’ofensiva, utilitzen tota la seva autoritat per calmar la situació. Aquesta manera d’actuar mostra la manca d’esperit de lluita dels líders sindicals. Tanmateix, més endavant, això conduirà a conflictes dins dels sindicats, quan les bases intentin reemplaçar als seus (mal) representants.

Hem vist moltes vegades en la història que, quan la classe dominant es veu amenaçada a aquest nivell, està disposada a arribar a compromisos per guanyar temps. Els burgesos intel·ligents s’adonen que en moments com aquest, la radicalització pot anar tan lluny que els treballadors poden començar a desafiar la legitimitat del propi sistema i començar a buscar altres formes de dirigir la societat. Per superar això, amb l’ajuda dels dirigents sindicals, han acceptat el tancament d’algunes indústries, però és una concessió que està lluny del que els treballadors exigien inicialment.

To això explica la situació actual a Itàlia, i que veurem molt ràpidament en altres llocs, amb maniobres constants per part dels governs i les patronals, involucrant l’ajuda servil dels líders sindicals, amb promeses fetes un dia i després incomplides el següent.

En tot això, estan jugant amb foc i es poden veure obligats a retrocedir. Hi ha un factor addicional que ajuda a convèncer a alguns dels capitalistes a tancar grans sectors de la producció: la demanda s’està esfondrant a tot arreu. Llavors, per què produir béns que, de totes maneres, no pots vendre?

A més a més, hi ha un altre element que entra en l’equació: què fer amb el treball excedent? Molts treballadors ja han perdut els seus llocs de treball, però novament, un augment massiu de l’atur, a una escala similar al que vam veure en la dècada de 1930, serà un factor enorme per radicalitzar encara més a la classe treballadora. Serà una clara indicació que aquest sistema els ha fallat.

Això explica per què s’estan introduint amortidors socials, com el pagament temporal per acomiadament i subsidis més accessibles. La classe dominant s’està equipant amb els mitjans per fer front el temporal. El problema és que el deute ja es troba a nivells astronòmics. Per tant, els subsidis que estan atorgant ara seran pagats pels treballadors en una etapa posterior. Les mesures que poden prendre avui per alleujar la pressió de classe que s’ha acumulat només serviran per intensificar encara més la lluita de classes una vegada que la crisi del coronavirus hagi retrocedit.

La preocupació immediata de la classe treballadora és crear l’ambient més segur per a ells i les seves famílies. No tots els empresaris han estat disposats a tancar, i les lluites continuaran. Per tant, hi haurà conflictes sobre com s’han d’aplicar les mesures de seguretat en aquells centres de treball considerats essencials i lluites per tancar aquells que intenten romandre oberts, tot i ser considerats no essencials.

El problema principal que tenen els treballadors afecta als seus representants. Sense un lideratge sindical combatiu i sense canals a través dels quals la massa de treballadors pugui expressar-se, l’estat d’ànim actual de la militància podria afeblir i fragmentar-se, ja que alguns treballadors seran enviats a casa i altres hauran de treballar.

Salt cap endavant en la consciència

No obstant això, aquest no seria el final de el procés, sinó només una fase en un procés profund i continu de despertar i radicalització de la consciència. La gent està aprenent molt ràpid. A més de la naturalesa del sistema, milions de treballadors estan començant a sentir la seva pròpia força.

Un dels principals factors per mantenir unida a la societat capitalista és la manca de consciència per part de la classe treballadora de la seva pròpia força. Una situació que obliga els treballadors a unir-se com a classe i a utilitzar el poder potencial que tenen, i a obtenir resultats amb l’ús d’aquest poder, té un efecte dramàtic en el pensament dels treballadors comuns. Quan els treballadors es donen compte dels resultats d’una acció conjunta i coordinada, igual que la fam arriba a l’hora de dinar, s’adonen que poden aconseguir molt més. Això subratlla encara més el paper traïdor dels dirigents sindicals, que fan tot el possible per evitar que els treballadors tinguin aquesta experiència de lluita de classes.

No obstant això, tot i que la crisi actual està obligant a les persones a romandre dins de les quatre parets de casa seva, s’està produint un procés generalitzat de radicalització. I una vegada que acabi la pandèmia, el món serà un lloc molt diferent del que va ser fa unes setmanes. La classe treballadora entrarà en el nou període en un estat d’ànim molt diferent. Serà molt més conscient de la naturalesa real de sistema, però també del seu propi poder i força.

Aquests són esdeveniments molt preocupants per a la classe capitalista. Els més intel·ligents són conscients de quina serà la situació una vegada que acabi la pandèmia. Moltes companyies s’hauran enfonsat, una gran quantitat de desocupats s’hauran acostumat a un Estat que intervé per brindar ajuda. El deute públic s’haurà disparat a proporcions sense precedents, cosa que hauran d’abordar immediatament. L’única resposta que tindrà la classe dominant serà impulsar mesures d’austeritat molt més draconianes que les que vam veure després de la crisi financera del 2008.

Els poders fàctics són conscients d’aquest procés. Estan veient amb gran alarma la creixent lluita de classes i la consciència que comporta. Això també explica el comportament erràtic de tots els governs, que salten d’una posició a una altra, d’un dia per l’altre, ja que es troben sota pressions de classe totalment oposades. Això els exposa als ulls de les masses: un desenvolupament molt perillós des del punt de vista de la classe capitalista i les institucions de l’Estat burgès.

En aquest sentit, és com una situació de guerra. En temps de guerra, la consciència pot canviar molt ràpidament des de les primeres etapes, quan un esperit d’unitat nacional s’imposa a la societat des de dalt, fins a un de revolució oberta. No obstant això, el notable de la situació actual és la rapidesa amb què ha sorgit la diferenciació de classe.

A tot arreu, s’estan fent intents per fomentar un esperit d’unitat nacional. A Itàlia, la bandera italiana i l’himne nacional s’estan utilitzant per estimular aquest estat d’ànim. El que això representa és un intent de minimitzar els antagonismes de classe, precisament quan s’estan presentant en la seva forma més aguda.

En aquesta situació, els reformistes dins del moviment obrer assumeixen el seu paper clàssic de mediació entre les classes. A Gran Bretanya tenim els líders de el Partit Laborista i els sindicats parlant “d’estar tots junts en això”, etc. S’especula a Gran Bretanya, per exemple, que Boris Johnson, malgrat la seva majoria de 80 escons, hagi de recórrer al Partit Laborista per sobreviure.

Hi ha un aire de “governs nacionals” a tot arreu. A Itàlia, el govern s’ha reunit amb els líders de l’oposició i es parla d’un “comitè tècnic” per coordinar amb l’oposició.

L’empresariat preparant-se per al futur

Una altra característica de la nova situació és la creixent presència de la policia i de l’exèrcit als carrers. Per ara, la gent recolza la seva presència, sentint que estan ajudant en aquesta situació crítica. S’està utilitzant personal mèdic militar i la seva experiència en la instal·lació d’hospitals de campanya en situacions de guerra. El transport militar s’està utilitzant per moure subministraments, i tràgicament també taüts. Tot això presenta una imatge de l’exèrcit al costat de la gent. Els alts comandaments militars s’exhibeixen a la televisió com si fossin una part important en la batalla contra el coronavirus.

A la vegada tenim un creixent ús de rastreig dels moviments de les persones a través de xarxes mòbils. Fins i tot es justifica l’ús de drones per rastrejar moviments. Novament, donada la situació d’emergència, moltes persones veuen això de manera justificada.

No obstant això, hem d’entendre que això també és part d’una política per a que les persones s’acostumin a veure soldats armats i vehicles militars als carrers, i s’acostumin a la idea d’una vigilància generalitzada.

La classe dominant és plenament conscient del potencial revolucionari que hi ha dins de la situació actual i sap que es gestaran moviments de masses una vegada que la gent pugui tornar als carrers. Per tant, han de preparar totes les eines a la seva disposició per afrontar la nova situació que s’està preparant. En el futur, voldran frenar els treballadors i joves més combatius, als dirigents naturals que sorgiran en els centres de treball i universitats.

Buscant la revolució

Dins d’aquest procés, entre les capes més avançades i conscients tant de la joventut com dels treballadors, està emergint una consciència revolucionària. Això vol dir que una capa molt més àmplia de la població està oberta a idees revolucionàries, i les úniques idees revolucionàries realment consistents es troben en el marxisme. La gent vol entendre per què passa tot això i què es pot fer al respecte.

Tenim exemples en el nostre treball diari on les iniciatives preses per petits grups de camarades de sobte obtenen una audiència molt més àmplia a la que estem acostumats. Aquest seguirà sent el cas i seguirà creixent. Les petites forces del marxisme ja estan creixent i estem arribant a capes més àmplies. Això vol dir que podem accelerar el procés de construcció de la tendència marxista dins el moviment obrer i entre els joves a tots els països.

Hem d’entendre que les idees que en el període anterior només podien arribar a una capa molt petita i que es consideraven “extremes”, ara poden arribar a una capa més àmplia, ja que les condicions “extremes” les fan molt més rellevants. El salt de consciència que s’ha produït fa que s’estigui obrint una situació completament nova i els marxistes hem de multiplicar els nostres esforços per construir una força dins de la classe treballadora i la joventut que pugui treure a la societat de la crisi històrica que tenim davant.